dilluns, 4 de desembre del 2017

Ambientat en la Rússia del 1900 (Llum)


Temps del tsar Nicolau II.
  S’acabava el segle XIX, les tensions internacionals i els conflictes polítics de l’Europa Central amb Rússia i Sèrbia van esdevenir greus crisis i guerres que enfonsaren el règim tsarista, privat de mà forta que hi posés ordre i criteri.
   Nicolau II, mal aconsellat, es va anar aïllant del que s’estava desenvolupant al seu país: pobresa, fam, camperols en misèria.
   El 1905 va ser derrotat en la guerra contra el Japó.
  El descontent popular esclatà en revolució, a la qual cosa el tsar va contestar amb repressió militar.
   L’amarg final s’apropava i fent un gran esforç, sense tenir preparació militar, ni política, ni econòmica, va cridar els homes russos a participar en la Primera Guerra Mundial. Tots els homes possibles van ser arreplegats.
   Nosaltres vivíem, con tantes famílies humils, amb els nostres dos fills i la iaia, al camp, envoltats per un tros de terra que ens permetia tenir collites petites que ens servien per passar el llarg hivern  rus, que amb molt d’esforç aconseguíem i guardàvem de mil maneres.
   Vivíem aïllats de veïns i parents durant el temps d’espesses neus.
  Un dia van venir dos cavalls amb dos militars a reclutar els homes de la casa i tots els que podien, de les terres gelades i perdudes de l’estepa.
    –Prepareu-vos! Tornarem aviat!
   El cor se’ns va encongir, les boques no tenien paraules. No sabíem reaccionar, no podíem fer res més. No hi havia sortida, ja ens havien avisat.
   Als pocs dies van portar l’uniforme per al papa, que se n’anava a la guerra. Ho deia l’amo, el tsar.
   Ni protestes, ni negar-s’hi. Tot estava controlat. Només quedava preparar-se. El comiat arribaria   aviat.
   El meu marit plorava, no s'hi veia amb cor. D’on treure el valor...?
   El dia va arribar, el moment també. Les cames no ens sostenien.
   L’última visió d’aquell intens instant mai no la podré oblidar:
   A la porta de casa, tot ple de neu i molt, molt de fred al cos i a l’ànima.
   La iaia, de negre, es cobria el cap amb un drap, no teníem abrics.
   El nostre nen gran de dos anyets, agafat a la meva faldilla, tremolava.
    Jo, dempeus, portava a coll el petitó.
   El meu marit, vestit amb un uniforme senzill, sense capot ni res, guardava el barret al braç esquerre.
   No sabíem, no podíem dir-nos adéu. Tots pressentíem que seria l’última vegada.
   Allí ens vam quedar totes soles, amb les criatures i la iaia gran, abandonades al que vindria.
   La casa gelada, buida, ens engolia.
   I la vida...?
   Sempre som els de sota, estem per ser trepitjats, per ser utilitzats i castigats com manin els de dalt. Ningú no et pregunta res. No tens dret a res: només a obeir ordres, misèria i oblit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada