dilluns, 27 de novembre del 2017

La natura i jo (Núria Mirabet)


M’és molt difícil parlar de la meva relació amb la natura. En realitat n’he tingut i en tinc molt poca, perquè sempre m’he mogut en àmbits urbans, sobretot a Barcelona, on tots sabem que la natura és un element residual.
Voldria recordar que en la tradició judeocristiana la natura és vista com un element hostil (“guanyaràs el pa amb la suor del teu front”), i que la nostra cultura s’ha forjat amb la idea que cal dominar al màxim la natura i s’ha oblidat que els humans també en formem part.
Des del romanticisme s’ha tendit a idealitzar la natura, aquest és un pensament que també ens ha arribat, ara bé, la població de les ciutats creix i la dels pobles decreix, només augmenta en les èpoques de vacances i durant els caps de setmana. No sé si per nostàlgia de temps pretèrits o perquè és una de les moltes idees que se’ns han anat inculcant sense que ni tan sols ens n’adonéssim. És ben sabut que en molts llocs de Catalunya els barcelonins som anomenats “quemacos”.
Penso que en la nostra època han aparegut dos elements nous per tenir una visió positiva de la natura: els moviments ecologistes i l’interès per les religions asiàtiques que creiem que es basen en el respecte per la natura.
Malgrat tot, quan m’és possible, m’agrada fer excursions, i m’agrada tocar la terra i tot sovint m’estimaria més trepitjar-la, deixar de caminar per l’asfalt.
Però com ja he dit, m’és molt difícil parlar de la meva relació amb la natura.

Formo part de la naturalesa (Antònia García)



Podem considerar naturalesa tot el que existeix, des de les invisibles parts dels àtoms fins a la immensitat de l'univers. També ho podem anomenar natura. Potser la paraula natura es fa servir més quan té relació amb l'energia vital, tant dels humans com de totes les manifestacions i forces naturals.
   Per tant, tots nosaltres formem part de la naturalesa. O ens ho pensem. Heu sentit a parlar dels hologrames, oi? I si vivim en una realitat virtual? I si, potser, somiem? En aquest últim supòsit, què ens trobarem, si un dia ens despertem? Si tirem per aquest camí ens endinsarem pels viaranys enrevessats de la filosofia i no m'hi vull posar, perquè quan més hi penso, més m'embolico.
   Aquest món, tal com el veig, ja m'està bé, com deia el poeta. Un món que el pugui pensar, que el pugui veure, que el pugui considerar meu. Perquè, no sé si també us passa a vosaltres, però quan a la nit contemplo els milions i milions d'estrelles i reconec algunes de les constel·lacions pels seus noms, penso que aquests estels són els meus germans, igual que ho són les galàxies i els cúmuls estel·lars.
   En altres moments, puc veure els petits insectes, les flors menudes, els colors dels grans de sorra, que també els sento com si formessin part de la meva família. Tenen vida, com jo. Tenen la seva dinàmica. Alguna vegada, a la muntanya o al camp, us heu estirat a terra, a sobre de l'herba, i us ha semblat que éreu també herba, que éreu terra? Us ha semblat que éreu la cascada que salta pel cingle? Us heu abraçat als arbres, com qui abraça un amic? És aquesta, la relació que tinc amb la naturalesa.
   Els ocells tenen nius. Les salvatgines tenen caus. Els humans tenim cases o alguna mena de refugis. Les cases són es nostres nius. Per tant, les cases, els pobles i les ciutats ens acullen, ens protegeixen, formen part de la nostra manera de viure. Formen part de nosaltres.
   La naturalesa se'ns pot mostrar plàcida, riallera, amable. El sol que ens escalfa, ens il·lumina i ens regala fantàstiques eixides i postes acolorides. L'aire que gronxa les branques o que forma petites onades al mar, onades que besen suaument la sorra de la platja. Els estanys d'aigües quietes que s'emmirallen en el cel. Les veus de cristall de les fonts i dels rierols. Les ombres de les garbes de blat sobre els rostolls. L'olor de terra mullada per la pluja o de l'herba acabada de segar.
   Però també se'ns pot presentar amb la seva pitjor fesomia, quan es desfermen les tempestes més violentes i les esllavissades o els aiguats s'emporten tot el que troben al seu pas. Quan la secada implacable deixa els camps erms i provoca la fam. Quan les erupcions volcàniques o els terratrèmols ocasionen la mort a tants éssers. Quan les onades gegantines, els tsunamis, s'abaten sobre la costa i ho destrueixen tot. En tot cas, són fenòmens que obeeixen a lleis naturals i no a instints malèvols.
   Així mateix els humans tenim aquestes dues característiques, que anomenem la bondat i la maldat. Nosaltres som conscients dels nostres actes i tenim intel·ligència. Per una banda, tenim la sensibilitat i la capacitat d'estimar i d'ajudar les altres persones, i també de tenir cura de la naturalesa, el que en diem el medi ambient. Aquesta és la nostra part bona. La dolenta és que fem servir la intel·ligència per causar sofriment, humiliació i mort amb aquesta tendència que tenim a promoure guerres terribles, que arrabassen vides, porten desesperació i deixen sense empara tants i tants innocents.
   I és per això que diria que la naturalesa es deu avergonyir sovint de nosaltres, els humans. Si la terra, l'aigua i l'aire poguessin parlar, no ens retraurien aquesta manera de fer, que ens aboca a la nostra pròpia destrucció? Recordo que fa molt de temps, en algun lloc vaig llegir que la terra és com una poma i que nosaltres som els cucs. Això em fa pensar que no ens hem de menjar la fruita que ens dóna vida o, en tot cas, hem de donar-li l'oportunitat de regenerar-se. I si hem de ser cucs, siguem cucs respectuosos i amatents al bé de tots. Siguem cucs dignes de ser considerats germans per tots els altres éssers que formen la naturalesa.

La natura i jo (Montserrat Fortuny)















I aquella llum de les estrelles...!
I el resplendor de mil colors de la posta del sol...!
I aquella claror de la Lluna plena...!
I la brillantor de Venus en el cel...!
I la fressa de les onades de la mar...!
I aquella olor de les violetes...!
I els mil colors de les roses i altres flors...!
I l’ombra refrescant dels arbres...!
I aquella dolçor de la mel...!
I l’amor de la parella, dels fills, dels germans i dels amics...!
I aquells somnis que ens porten al cel...!
I l’oli i la sal...!

dilluns, 20 de novembre del 2017

Carta a Sigmund Freud (Núria Mirabet)


Molt distingit Sr. Sigmund Freud,

He llegit el vostre llibre La interpretació dels somnis, que segons vós és una manera nova i revolucionària d’aproximar-se a aquest misteri que ens visita durant el son. Pura extravagància pròpia d’una persona petulant!
Ja sé que vós formeu part de l’elit de jueus il·lustrats de Viena, que no assistiu a la sinagoga i que afirmeu que sou ateu, però oblideu quina va ser la fe dels vostres avantpassats, que segons la nostra religió els pares tenen l’obligació de transmetre als seus fills els coneixements i la tradició. Això s’ha fet durant mil·lennis i és segur que el vostre pare o el vostre avi també ho va fer amb vós.
¿Com podeu afirmar que els somnis treuen a la superfície les emocions i els records enterrats en el que vós anomeneu «subconscient»? ¿Heu oblidat que Jahveh podia servir-se dels somnis per predir el futur com va fer amb Daniel? ¿Heu oblidat que a través d’un somni Jahveh va expressar a Samuel la seva pròpia voluntat? No cal que faci una llista de totes les referències als somnis que apareixen a la Torà perquè vós mateix sabeu que els exemples podrien ser infinits.
Com a cap de la Sinagoga de Viena us demano que no us separeu de les ensenyances que Jahveh va transmetre al poble escollit, que assistiu regularment a les cerimònies de la Sinagoga i que no seguiu per aquest camí, només pot portar confusió.
Rebeu les meves salutacions més cordials.

Gran Rabí de la Sinagoga de Viena

Viena, 6 de febrer de 1900

Em sap greu de no haver-lo cregut (Antònia García)



Que em perdoni Freud:

Perquè ell es pensava que podia veure i explicar les meves emocions més íntimes. I jo no me’l vaig creure.
            Perquè es pensava que podia analitzar les pulsions que són la causa de les meves accions. I jo no me’l vaig creure.
            Perquè es pensava que podia entrar a dins dels meus somnis i que podia interpretar-los. I jo no me’l vaig creure.

Ja fa temps vaig anar a la visita d'un psicoanalista que m'havien recomanat. M'havien dit que era molt bon metge, seguidor de les teories del famós Sigmund Freud. El doctor em va fer passar a la seva consulta. Jo m’esperava veure el típic divan i la butaca al costat, però en canvi vaig veure un moble una mica estrany que, sí, recordava vagament un divan. Vaig preguntar al doctor: “És ergonòmic, aquest divan?” “No, és comprat a Ikea, un model de sofà en fase d'experimentació. Estiri-s’hi, si us plau”. Em va fer l'efecte que aquell moble estava pensat perquè la incomoditat que oferia privés que el pacient s’adormís.
            El doctor, senyor Prats, es va asseure a terra, al meu costat, sobre una estora, amb l’ordinador sobre les cames. Em va mirar de fit a fit i em va dir: “A veure, comencem per la seva infantesa. Expliqui’m tot el que recordi”. Malament, vaig pensar, perquè tinc molt bona memòria i aquí ens hi cantaran les puputs. Després de molta estona em va treure una mena de joc amb tot de peces de fusta i em va dir que relacionés cada peça amb alguna acció o activitat meva. Ho vaig trobar una mica avorrit, la veritat. A continuació, em va dir que li expliqués què somniava, si els meus somnis eren de colors o en blanc i negre... I em va fer fer dibuixos en un bloc mentre li anava explicant els somnis.
            Quan ell ja en va tenir prou (jo ja feia molta estona que estava valorant la possibilitat d’aixecar-me de l’artefacte que feia de divan i d’anar-me’n a cuita-corrents d’allí), em va dir que, veient els dibuixos i considerant les meves explicacions, segons el seu mestre, el famosíssim doctor Freud, em convenia fer una teràpia per combatre els trastorns de la meva personalitat, que va dir que era triapipolifacètica i àmpliament somiatruitera.
            Em vaig quedar de pasta de moniato. Li vaig respondre que si aquell era el diagnòstic que hauria fet el doctor Freud, també m’agradaria saber quin era el seu, ja que el seu admirat mestre ja no era d’aquest món per poder-m’ho dir personalment,  però ell sí.
            Tant de bo no li ho hagués proposat, perquè em va fer una “parrafada” que no vaig entendre gens i que em va produir un maldecap terrible, acompanyat per un començament de contractures musculars, de resultes de la positura estranya que tenia en aquella mena de divan, mai tan mal dit.
            Vaig donar la visita per acabada i li vaig dir que m’enviés la factura a casa perquè se m’havia fet tard i me n’havia d’anar de seguida. Em vaig alçar d’aquell artefacte de tortura i vaig sortir corrents d’aquella casa, sense donar-li temps de dir res.
            I que em perdoni Freud però, veient com actuava el seu deixeble, no em vaig creure res, ni del que em va dir el doctor Prats ni del que després, per curiositat malsana, vaig intentar saber sobre les teories i doctrines del doctor Freud, que, per altra banda, es veu que havia estat una bellíssima persona.
            Bé, una cosa no treu l’altra!

dilluns, 13 de novembre del 2017

Confidències tristes (Antònia García)



Havia quedat amb la Sara a les cinc de la tarda. Feia dies que no ens vèiem i tenia moltes ganes de xerrar una estona amb ella. Va arribar puntual. Hola, Sara! Hola, Bel! Ens vam abraçar i ens vam fer un parell de petons. Què, tirem avall? A totes dues ens venia de gust caminar una mica. I parlar.
            Ens vam interessar mútuament per la família. No hi havia problemes de salut, tothom estava bé. Però la vaig notar una mica abatuda. Li vaig preguntar si li passava res, perquè ella era una noia de caràcter alegre i se’m feia estrany veure-la tan seriosa. La Sara es va aturar i em va dir que precisament m’havia telefonat per veure’ns perquè necessitava explicar-ho a algú. Esnif. I és que havia trencat amb en Martí. Esnif. Tenia els ulls negats i li vaig donar un mocador de paper. Però, què us ha passat? Se us veia tan contents... Li vaig donar un altre mocador.
            Vam continuar caminant a poc a poc. Sí, al principi tot havia anat bé, amb en Martí. Era un noi molt atent, afectuós... Però les coses s’havien torçat. En Martí era gelós. Primer només eren comentaris sobre la seva manera de vestir. De mica en mica, la volia anar controlant. I ella, que sempre havia estat tan independent, no ho podia sofrir. Havien partit peres. I el cas era que en Martí li agradava. Per això estava tan compungida.
            Vaig proposar a la Sara d’entrar en una cafeteria i vaig demanar dues tasses de xocolata desfeta amb melindros. Jo voldria una infusió, va dir la Sara. Però vaig insistir amb la xocolata. Quan una persona està deprimida, i la Sara ho estava, el que va més bé és una xocolata calentona. Aquella oloreta tan bona ja et revifa i la tarda estava grisa, com els ànims de la meva amiga. Era, doncs, la cosa més convenient.
            L’interior de l’establiment era acollidor i amb bona temperatura. Li vaig dir a la Sara que havia fet molt bé de deixar en Martí. La gelosia no és gens bona. Es comença per poca cosa i després qui sap on es pot arribar. Semblava que els meus raonaments la tranquil·litzaven una mica. Però altra vegada, esnif, les llàgrimes li lliscaven per les galtes. Vaig procurar de fer broma: Sara, si continues plorant damunt de la tassa, se t’aigualirà la xocolata... Va somriure. Es va mocar.
            Vam parlar de les seves activitats habituals, que havia deixat quan va començar a sortir amb en Martí. Mira, Sara, hauries de tornar a venir amb nosaltres, com abans. Et convé distreure’t. Venir al cine, al teatre... Fer sortides... Venir a ballar... Treu-te’l del cap, en Martí. Ja trobaràs un altre xicot.
            Vaig repassar mentalment els nois de la nostra colla d’amics. En Jaume, potser? Mmm... No em semblava que es pogués avenir amb la Sara. I en Tomy? En Tomy era molt simpàtic i alegre, com la Sara... Qui sap. I en Marc... No, en Marc, no. Llàstima que l’Agustí ja anava al darrere de la Marta, perquè potser amb l’Agustí... Ara, la Sara em mirava amb posat interrogant. En què penses, Bel? De cop, estàs tota capficada.
            Ràpidament vaig passar full dels meus pensaments. No era jo qui havia de solucionar aquella qüestió a la meva amiga. Però sí que podia escoltar-la sempre que tingués ganes d’enraonar amb mi. I això és el que pensava fer. Vaig escurar la tassa amb la cullereta. S’havia acabat la xocolata i l'últim melindro. Ja no hi havia llàgrimes als ulls de la Sara. Convido jo!, vaig dir mentre feia senyal al cambrer perquè vingués a cobrar. D’acord, va dir ella. I un somriure li va il·luminar la cara.