dilluns, 2 d’octubre de 2017

Què és una persona? (Llum)

Per a mi, és la càpsula que conté l'ésser humà.
En general, no sabem veure més que la closca bonica, formosa, arrugada, lletja, petita, coixa, molt alta, rossa, elegant, roba bona, sempre arreglada...
També ens xoca la seva aparença, el seu caràcter, com s'expressa, el caminar, l'ús de les mans, les maneres, els gestos personals, tics, si és cridanera o parla fluixet, endreçada, desordenada...
Creiem que veiem o apreciem el seu tarannà per la manifestació de la seva personalitat: té seny?, parla clar?, és mentidera?, fiable?, cridanera?, xafardera?, crida l'atenció?, intenta ser protagonista?, manipula?, és generosa?, egoista?, mesquina?, afectuosa?, esquerpa?, usa paraules altisonants?, té sentit de l'humor?, va sola?, accepta bromes?, s'enfada fàcilment?, es toca el cap, o altra part del cos?
Com es mostra?: trista, malaltissa, solitària, introvertida, abandonada, sempre feliç...
Són milers les expressions de les personalitats.
Es necessita temps, generalment, per anar coneixent la persona, observant què hi ha més enllà del que veiem a simple vista.
També influeix en l'opinió que ens formem dels altres els nostres punts de vista i de valoració, els criteris, la nostra personalitat, els condicionaments que ens fan augmentar o minimitzar certs detalls personals.
Com més temps fa que coneixes la persona, més dades seves vas acumulant, li vas trobant més característiques semiamagades, que surten poc, només en moments determinats.
Hi ha detalls que te la mostren més real en moments estressants, especials, inesperats, quan la màscara social desapareix i apareix el veritable ésser sense barreres, net.
En situacions de necessitat apressant, hom és capaç de parlar, de demanar sense embuts, clarament, perquè ho entenguis i li donis resposta afirmativa.
A vegades la vergonya ens impedeix parlar clar i si els altres no saben llegir el missatge amagat no aconseguim un bon resultat.
Les nostres perspectives, judicis, punts de vista, impedeixen la nostra oberta expressió, acceptació, respecte davant el que no coincideix amb allò nostre i és fàcil sentir: jo no l'entenc, a mi no en convenç, no me'n refio, no em cau bé, com més lluny millor!
Com bebès plorem sense saber-nos expressar. Els altres no ens entenen. I nosaltres, entenem els altres?
Hem d'aprendre, en el llarg procés de la vida, a créixer, a valer-nos per nosaltres mateixos, a enfortir-nos , a seguir la nostra opinió encara que no coincideixi amb la dels propers.
Quan s'aprèn a compartir, a donar sense esperar res, només pel plaer de fer feliç l'altre, a agrair, a respectar, a valorar el proïsme pel que és, no pel que creiem, encara que ens sembli molt diferent, perquè, aparentment, els altres són diferents, llavors ens adonem que si li treus la closca queda la persona amb totes les característiques, veritablement humanes, les pors, els dubtes, les preocupacions, les vergonyes, el patiment, la il·lusió...
No importa la posició social, tan vanament valorada. Tots anem caminant per la vida, aprenent a vegades, perdent el temps la majoria dels cops i repetint experiències que ens fan mal.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada