dilluns, 23 d’octubre de 2017

L'entrevista de la setmana (Antònia García)



Avui, en el nostre programa radiofònic L'entrevista de la setmana, tenim el goig d'entrevistar la que és considerada la gran dama del teatre, la senyora Núria Espert, que ha tingut la gentilesa d'acceptar la nostra petició. Li ho agraïm moltíssim i ho considerem tot un honor.

            –Bon dia, Núria, i benvinguda al nostre espai setmanal d'entrevistes a personatges importants.
            –Bon dia! I moltes gràcies per haver-m'hi convidat. Estic completament a la vostra disposició.
            –Vostè és actriu, ha treballat al teatre, al cinema, a la televisió... Ha dirigit teatre i òperes... Si li sembla bé, voldria començar per aquestes preguntes: què sent la Núria actriu quan representa un personatge? Com es posa en la seva pell?
            –Què sento? Doncs és com una transformació. He de deixar de banda allò que jo sóc i convertir-me en una dona o un home de ficció, amb accions i sentiments que li són propis. Aquesta és la feina de tots els actors i actrius, és clar. La manera d'actuar des de dins del personatge, d'identificar-me amb ell, té la seva tècnica i el treball previ, que és molt laboriós. I hi ha d'haver el component més important: estimar el teatre, sentir-lo a dins i saber-ho transmetre al públic.
            –Vostè va néixer a l'Hospitalet de Llobregat... Podem dir l'any? 
            –I tant que sí! N'estic ben orgullosa! Vaig néixer l'any 1935, el dia 11 de juny.
            –I quan va començar a fer teatre?
            –Doncs des de molt petita. Als dotze anys vaig ingressar a la companyia infantil del Teatre Romea i  el teatre ja va formar part de la meva vida per sempre.
            –I aquesta predilecció per les figures tràgiques? Penso en obres com ara Medea, Fedra, Yerma, La violació de Lucrècia...
            –Bé, no és ben bé una predilecció. És que són personatges que presenten grans conflictes i que són representatius del món real, perquè a la realitat també hi ha molts d'aquests drames, encara que es vegin diferents, segons l'època i l'ambient... I el teatre, com en l'època dels grecs, actua de catarsi col·lectiva sobre el públic.
            –Núria, va representar Medea cap els disset o divuit anys, oi?
            –Sí, va ser la primera vegada que vaig fer aquest paper, al Teatre Grec de Barcelona. Amb molta por, sí, però va ser tot un èxit. Després també vaig treballar en la Compañía Lope de Vega, que dirigia José Tamayo. Fuenteovejuna... El caballero de Olmedo...Van ser temps molt durs. No teníem res, vivíem rellogats en una habitació, al carrer de Mallorca. Més endavant vaig fundar la meva companyia pròpia..
            –I mentrestant, va conèixer Armand Moreno, que també era actor...
            –Era actor, sí... Jo tenia dinou anys quan ens vam casar. Més endavant, ell va ser el meu mànager. Vam tenir dues filles, l'Alícia i la Núria. Elles i el meu marit van omplir la meva vida. Sense deixar mai el teatre, però. Sobretot després que l'Armand va morir, l'any 1994. Les meves filles sempre m'han fet costat.
            –Quan li va arribar, el reconeixement internacional?
            –Va ser l'any 1970, quan vam guanyar el Gran Premi del Festival Internacional de Belgrad amb l'obra Les criades, de Jean Genet. Després ja vam anar per tot arreu: París, Londres, Argentina, els Estats Units...
            –Com va ser que va parar d'actuar i va començar a dirigir?
            –Ah, bé! Em van demanar que dirigís La casa de Bernarda Alba, al Teatre Líric de Londres. Em feia molta por perquè no havia dirigit mai, però me'n vaig sortir. Això va ser l'any 1986.I també em van proposar que dirigís l'òpera Madama Butterfly, aquest cop a Glasgow. Després van seguir més òperes... I amb el temps, unes vegades vaig actuar i unes altres vaig treballar en la direcció.
            –Què li agrada més, actuar o dirigir?
            –Ara que tinc força experiència en tots dues coses, he de dir que se'm fa difícil triar-ne una. Actuar és fantàstic, sempre i quan hi hagi un bon director. Jo no sabria treballar si no em guiés un director. I quan dirigeixo, he d'anar molt alhora amb els actors. Hem d'anar tots d'acord perquè l'obra surti bé. La feina, més ben dit, l'art d'actuar, com l'art de dirigir, són dues formes molt i molt gratificants de realitzar-me. No puc considerar-ne una per sobre de l'altre.
            –Quants premis i guardons ha tingut fins ara per la seva trajectòria artística i professional?
            –Ai! A veure... Bé, ja fa molts anys que vaig tenir  un premi que em va fer molta il·lusió. Va ser el Premi Margarida Xirgu per l'obra Una altra Fedra, si us plau, que jo havia demanat d'escriure a Salvador Espriu. I durant aquests anys m'han concedit la Creu de Sant Jordi, la Medalla d'Or al mèrit en les belles arts dels Ministeri de Cultura espanyol, el Premi Nacional de Teatre, la Medalla d'Or del Liceu de Barcelona... Potser me'n deixo alguna. L'últim que m'han concedit és el Premi Princesa d'Astúries de les Arts, aquest passat 2016. Però el millor premi me l'està donant la vida: Tinc bona salut, conservo bé la memòria i no he perdut les ganes de treballar. Què més puc desitjar?
            –La felicitem de tot cor, Núria, per tots aquests premis tan merescuts, especialment aquest últim, el que li ha donat la vida, tan important i que tant s'ha d'agrair. Només ens resta donar-li les gràcies, en nom dels nostres oients i en nom nostre, per haver-nos atès amb tanta cordialitat. I esperem que ens permeti tornar a entrevistar-la  en alguna altra ocasió.
            –Ha estat un plaer. Podeu comptar amb mi quan ho considereu oportú.

Senyors i senyores, oients del nostre programa, esperem que hagin gaudit d'aquesta interessant i agradable entrevista amb Núria Espert i els esperem la setmana que ve per una nova entrevista. Bon dia a tothom!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada