dilluns, 16 d’octubre del 2017

Claus que cauen com fulles seques (Antònia García)



 Ja estem entrant a la tardor... Quantes fulles seques, per terra... Vaja! Unes claus arran de l'arbre! Algú que les ha perdudes. A veure, com són? Una, dues, tres, quatre... I aquesta tan petita, cinc... I aquest penjoll tot trenat, fet de cordonets de colors, amb un nus al final... Cap etiqueta, cap nom... I ara mateix, per aquest tros de carrer no hi passa ningú, només jo. Potser li han caigut a algú en sortir d'aquesta porta que està més a prop. L'amo d'aquestes claus quedarà ben fumut quan se n'adoni. O la mestressa, és clar. I si truco i pregunto... No. Qui les ha perdudes deu ser fora de casa. I potser no és d'aquesta casa, precisament. Algú que anava de pas, com vaig jo.
            Aquesta  clau més grossa deu ser del portal. Aquesta altra, deu ser la del pis... Aquesta, d'un armari? Aquesta, potser de la bústia... Aquesta tan petita... És ben estranya. Sembla contrafeta. Diria que és d'un calaix d'escriptori, potser d'un calaix secret... Per això en diuen secreters, és clar. Qui sap què guarda amagat, aquesta claueta! Unes cartes d'un amant misteriós, de joventut? Un objecte comprometedor, com ara una arma, que va servir per un assassinat mai no descobert? Unes joies valuoses, de l'àvia, que els altres hereus no sabien que existien?
            Ei, ei... Em deixo endur massa per la fantasia... Aquestes claus deuen ser d'un bon home o d'una bona dona que ha sortit ben d'hora per anar a la feina i que quan torni a casa es trobarà que no hi pot entrar... si no és que a casa hi visqui algú altre que li pugui obrir... Però, puc suposar... Sí, és molt suposar, però puc suposar que la dona que les ha perdudes està en tràmits de divorci... I les claus li han caigut just a davant de casa... i la sogra, en sortir a comprar el pa, se les ha trobades... I ha decidit amb tota la malícia fer-li passar una mala estona, fent veure que no sent el timbre, o fent veure que no és a casa... Una dona a punt de divorciar-se, viuria amb la sogra? I per què no? I si la jove és un cap de trons però és molt sociable,  i el fill de la sogra vol que...
            Però què m'empatollo? I a mi què se me'n dóna, de qui ha perdut les claus? Qui sigui, ja s'ho farà! Aquestes claus han caigut aquí, al peu del freixe, igual que han caigut les fulles seques. S'han desprès d'una butxaca o d'una bossa de mà perquè ara és el temps que les claus es tornen lliscants i per poc aire que faci o per poc moviment que els imprimeixi el seu portador, en caminar, les claus surten, voletegen descrivint una espiral i cauen suaument damunt de les rajoles de la voravia. Un cop a terra, estan exposades a les puntades de peu dels nens trapelles que van camí de l'escola. I si al gos que un veí del barri treu a passejar li sembla d'alçar la pota just damunt de les pobres claus, les ruixarà, ai, amb una substància oxidant i un si és no és corrosiva.
            Quin destí més incert, per a aquestes claus! Què podria fer, jo? Per si el seu amo les busca per tot el trajecte que ha fet anteriorment, durant el qual les ha perdudes, valdrà més que les deixi ben a la vista, però no a terra, no fos cas que els escombriaires no les vegin entre la fullaraca i les escombrin i les fiquin al cove, junt amb la brossa. A veure, al contenidor del rebuig... Mira que bé! Un tros de cordill! I com que porto la llibreta amb fulls DIN A4, puc lligar les claus al tronc del freixe de manera que destaquin damunt del full en blanc... Au! Ja està! Apa! Bon vent!

            Sí, ja estem entrant a la tardor. Cauen les claus... Cauen les fulles...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada