dilluns, 19 de juny de 2017

L'última conversa (Llum)



Era pels volts del 1998.
            Jo estava de vacances i havia anat a passar uns dies amb els pares, que vivien sols a casa seva.
            Ambdós avançats en els noranta, bé de salut, lents en els moviments.
            La mare de caràcter “tiro del carro” de tots, tot ho sap i ho controla.
            Al pare ja l'hi està bé. És poc xerrador. Tot s'ho guarda. “Total, si no ho encerto mai”.
            Era hora d'anar a dormir. La mare sempre l'última a anar-hi i la primera a llevar-se.
            El pare s’aixeca per anar al llit i jo també m'aixeco per acompanyar-lo i ajudar-lo per fer-li més còmode el desvestir-se, com un acte d'amor, de moixaina, con una carícia, una atenció, ja que no ho puc fer sempre.
            Assegut a la vora del llit i jo a terra, començo a descordar-li les sabates. Ho estic veient.
            Ell comença a parlar i jo el miro, des de baix.
            Em diu:
            Hija, estás contenta de que yo sea tu padre?
            Era el que menys m'esperava, però reacciono.
            Claro, padre, pues sí, y mucho. Te agradezco todos tus sacrificios y los esfuerzos que has hecho para que haya podido estudiar, tener un trabajo, unos hijos, una familia y una vida digna. Estamos lejos pero siempre  nos hemos querido y mucho.
            I ell:
             Me alegro, pero estaría más tranquilo y contento si estuvieras aquí siempre.
            Li faig el petó de bona nit, i l’acomodo en el llit.
            Ell em diu:
            Ven, acércate que te dé un beso. –I me'l fa al front.
            Dies després jo ja estava treballant a Barcelona i em truquen dient que al matí s'ha despertat
amarat de sang i és a l'hospital.
            Amb cotxe anem amb la família a Conca i allí el trobo.
            Decideixo passar la nit amb ell i així ho fem.
            Asseguda en un tamboret al costat del llit, li agafo el braç on té una via, perquè, dormint, no se la tregui. Les estones que ell dorm jo recolzo el cap sobre el llit i m'endormisco.
            A mitja nit em diu:
            Hija mía, vive tranquila. No te preocupes por nada. Todo, no vale la pena. Dios siempre cuida de nosotros y también lo hace por ti. Confía en Él. Estáte tranquila.​
            Gracias, padre. Ya lo haré, pero es difícil. Siempre hay preocupaciones.
            No merecen la pena. Perderás la vida por ellas. Dios es misericordioso.
            Li estrenyo la mà i ens posem a dormir.
            Dos dies després jo tornava a Barcelona. De pensament, li vaig preguntar:
            Padre, ¿te vas a ir ya?
            No, me quedaré un tiempo más.
            La vida continuava normal i just al cap d'un mes, un dissabte, en tornar de comprar, el telèfon sonava i sonava. Tothom ho sabia menys jo.
            El teu pare ha mort. Fa estona que intentem trobar-te. S'ha quedat adormit després d'esmorzar i no s'ha despertat.
            Tornem a anar a Conca, ràpidament, i ja era al tanatori.
            Tenia mitja cara de mort i l'altra mitja somreia.
            En acomiadar-me, vaig tenir la intenció d'apropar-li el meu front perquè em fes l'últim petó,
però no vaig gosar, no em vaig atrevir a mantenir la sensació freda del seus llavis.
            Sempre em pregunto: ¿I si ell m'hagués fet un petó de debò?
            Sempre recordo la sort que vaig tenir d'aquella petita conversa, que va sortir del cor!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada