dilluns, 19 de juny de 2017

Les últimes paraules que em va dir (Antònia García)



Com altres dies, en Guillem em va dir:
            –Vaig a buscar el diari. Trigaré una mica perquè aniré també a l'estanc a comprar tabac.
            –Fins ara, doncs –vaig dir-li jo.
            I va passar una estona, i una altra, i encara una altra... I en Guillem no tornava. Vaig pensar que es devia haver trobat amb algun conegut i estaven fent petar la xerrada. Però com que l'estona ja passava de mida, em va estranyar i vaig decidir anar a fer el mateix camí, amb una mica d'ànsia per si li havia passat res. Al quiosc em van dir que en Guillem no hi havia anat, i a l'estanc tampoc no l'havien vist. Pel carrer no vaig veure res que em cridés l'atenció.
            I, doncs, per què trigava tant?  Vaig començar a trucar als amics habituals. No en sabien res, del meu home. Vaig continuar amb la família, amb el mateix resultat. Ja més esverada, vaig telefonar al Servei d'Urgències de l'hospital on ens atenen de costum. Després, als altres hospitals. Vaig baixar al pàrquing. El cotxe era al seu lloc. Vaig avisar els Mossos d'Esquadra i la Guàrdia Urbana. Però ningú no me'n donava raó. Van dir que el buscarien i si hi havia alguna novetat, ja m'ho dirien.
            El mosso d'esquadra que em va atendre, em va suggerir que mirés la llibreta d'estalvis o els comptes que tenim, per si hi havia algun moviment fora dels normals. Ho vaig fer. Quina sorpresa! Des de feia pocs dies, les llibretes que tenim a nom de tots dos havien quedat gairebé buides. Els empleats no em van saber dir res més.
            Vaig passar un dia infernal. La Sara, la meva filla, va venir a estar-se amb mi. No vaig dormir en tota la nit. L'endemà, em van telefonar de la feina d'en Guillem. No s'hi havia presentat i no havia donat cap avís. Tampoc s'hi havia presentat la seva secretària. I això ja era massa casualitat. La meva filla em va fer obrir els ulls: podia ser que en Guillem i la Berta, la secretària, més jove i atractiva que jo, se n'haguessin anat junts, abandonant la família. Jo no m'ho podia ni imaginar. En Guillem havia actuat sempre com de costum. Bé hauria notat alguna cosa, jo!
            Però els dies van donar la raó a la Sara. La meva vida va canviar del tot. I el meu caràcter també. I el record d'aquelles paraules, les últimes que em va dir, va fer que mai més no comprés cap diari.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada