Un cop polisèmic (Eduard Alonso)

"T'ho dic un cop i encara gràcies." Tot va començar amb aquesta frase, inclosa la polisèmia. En Conrad i jo teníem el costum de trobar-nos un cop a la setmana i tot prenent un cafè fèiem petar la xerrada sobre dites, màximes, aforismes i lectures. En Conrad i jo érem amics des dels anys que vam ser companys d'un institut que portava el malnom de Kasputin. El perquè d'aquest nom us serà explicat més endavant. En una d'aquestes trobades, al Cafè Kaspadopoulos, regentat per un grec del Peloponès, vaig parlar molt entusiasmat del llibre que llegia aleshores: Els peixos no tanquen els ulls, de l'escriptor napolità Erri de Luca. Tan bon punt vaig llegir la primera frase: "T'ho dic un cop i encara gràcies", en Conrad va alçar-se d'una revolada del seu seient, exclamant amb veu sorpresa: "Aquesta frase m'és molt familiar i també la que diu: «Quan siguis pare menjaràs ous». Me'n recordo com si fos avui. Jo em queixava sovint pel poc menjar que hi havia quan érem a taula i el pare m'etzibava aquesta màxima per fer-me callar. El pare era paleta i feia "remendos", com deien llavors. En el meu interior, l'anomenava "el remendaire o remendista". El cas era que a partir dels deu anys em feia anar amb ell, d'aprenent. Era aquí, en aquests "remendos", on m'etzibava la frase del "cop", tan verbalment com físicament. Mare meva! Quina vergonya em feia passar quan m'enviava a llençar runa amb sacs de color marró que amb prou feines podia aixecar. Vaig prometre'm a mi mateix que mai no li perdonaria la por i la vergonya que em feia passar, a les fosques, carregat amb sacs dickensians a l'esquena. Pobre pare! La mala vida que portava se'l va endur a l'altre barri quan encara era jove. La vida va dir-li: "t'ho vaig dir un cop i encara gràcies".

En Conrad va fer una pausa, va beure un glop de la tassa de cafè amb llet, i va continuar parlant, tot ell immers en l'infinit del record. "És curiosa, sorprenent i alhora molt justa la polisèmia que crea aquesta paraula: per una banda, es sinònima de "vegada", per l'altra banda, és el significat de encontre violent, brusc, d'un cos contra un altre."

En Conrad va tornar a fer una pausa, va tornar a prendre un altre glop de cafè amb llet, i va tornar a capbussar-se en l'infinit del record. "A més d'una polisèmia perfecta, aquesta paraula també acompanya una autoria i etimologia molt profundes. L'autoria del fet de dir aquesta frase on "cop" significa "vegada" i alhora era l'autor dels cops que m'obligaven a deixar de protestar. Com a pare, era una autoritat que exercia com a tal amb mi. Etimològicament, autoritat i autor provenen del llatí. L'autoritat és el poder que té una persona o institució, prové de "auctoritas" i aquesta del participi "auctum", del verb "augere" amb el significat de: augmentar, fer créixer, eixamplar. Autor ve de "auctor" que vol dir instigador, promotor, i aquesta paraula ve de "augere": agrandar, augmentar o millorar, i el sufix: -tor (aquell que fa l'acció, com doctor, escultor). L'arrel indoeuropea d'elles és "aug", (incrementar, augmentar).

En Conrad, després d'aquesta llarga cavalcada sobre records infinits i etimologies mil·lenàries, em va preguntar: "I a tu, Eduard, el teu pare autoritari també t'etzibava aquestes frases?"

Jo vaig contestar: "Em sonen molt, però els records d'aquella època són fora de l'abast de la meva memòria".

En Conrad, que de vegades era molt de la broma, va respondre'm: "Per tenir memòria, no hi ha res com la xocolata. Una de les seves molècules actua directament sobre la zona del cervell que gestiona la memòria. S'anomena flavonoide pigatoide i fa que mai no t'oblidis de menjar xocolata. Els estudiants estan encantadíssims amb aquesta molècula perquè poden preparar millor els exàmens."

I ara ha arribat el moment Kasputin. Aquest nom fa referència a aquell personatge tenebrós i influent de l'última cort tsarista. Un personatge molt caspós, per cert. Caspós, també ho era, l'institut on anàvem en Conrad i jo. Entre tanta caspa escampada arreu, el malnom surt con un bolet verinós: l'Institut Kasputin.