L'apagada (Eduard Alonso)

Torno a casa, com cada dia després de la feina nocturna. De sobte, la multitudinària gamma de grisos, marrons, blaus foscos i negres de tot tipus de pelatge que porten els meus companys de viatge desapareix totalment, esborrats de la faç del vagó. Viatgem en un tren de la línia verda de la TMB, venim de l'estació del Liceu i ens dirigim cap a l'estació de Plaça de Catalunya. De forma sobtada, s'han apagat tots els llums i la percepció a les palpentes passa a primer terme. I no veiem res. Res de res. Cau sobre nosaltres, els viatgers, un silenci fosc, tèrbol i opressiu ple de la incertesa d'una nit sense lluna, quan ni els gossos ni tampoc els llops no gosen bordar, udolar o saludar sonorament la seva patrona. Us preguntareu d'on prové aquesta última afirmació. Per què els canis i els lupus udolen, borden o saluden la Lluna quan aquesta està en pleniluni?

Que nosaltres sapiguem, cap d'ells no borda, udola o saluda el Sol, Mart, Mercuri, Júpiter, Saturn o Venus, o altres agents galàctics.

No, cap d'aquests astres no rep homenatge dels canis ni els lupus. Només reten homenatge a la Lluna i prou. Hi trobem una relació directa i molt evident.

Tota aquesta evidència no ha estat investigada, ni estudiada, ja que els científics, els astrònoms, els astrofísics i els astroburòcrates només estan interessats a enviar éssers humans a fer voltes per l'espai amb un cotxet Geyperman, quan el que realment interessa és observar, estudiar aquesta singularitat de les salutacions dels canis i els lupus, tot enlairant el cap vers el satèl·lit veí, donant-li la benvinguda al nostre planeta.

Hem d'esbrinar per què els canis i els lupus són els únics éssers que ho fan, ja que tal com hem apuntat abans, ni l'hipopòtam, ni el rinoceront, ni els primats, ni els felins...