dilluns, 28 de novembre del 2016

Visita al dentista (Antònia García)



Ara que ja no sóc una criatura, em puc riure de les pors infantils que vaig patir. Però en aquella edat m'ho passava molt malament i no entenia que les persones grans no en tinguessin, de por.
            Una cosa que em feia pànic era anar al dentista.
            Quan la mare em deia que em rentés les dents, que aniríem a la consulta del doctor Soler, jo ja començava a tremolar. L'ajudant del dentista, una noia molt agradable, ens feia passar a la saleta on ja s'esperava alguna altra persona. Després entràvem en una altra saleta que feia olor com de líquid per glopejar i el doctor ens saludava, es mirava la meva fitxa i em feia seure en aquella mena de cadira allargassada. Jo m'imaginava que m'asseia en una cadira elèctrica per ajusticiar criminals. Només de veure aquell parament d'eines que, per mi, eren veritables instruments de tortura, ja em sentia marejat, la camisa no m'arribava al cos i em costava de respirar. El dentista es posava la mascareta de color verd i uns guants de color blau. Encenia el focus i em feia obrir la boca, ben oberta. Jo, enlluernat per la llum intensa del focus, només veia els ulls del dentista darrere dels vidres de les ulleres, i la seva mà, armada d'unes pinces o d'algun altre dels instruments, m'atacava dents, queixals i genives sense pietat. Jo buscava la mare, però no podia girar el cap, no la veia. El pànic s'apoderava de mi. Què em farà, avui, el dentista? Em clavarà una agulla per adormir-me la boca? Farà servir un trepant i una mola, com va fer en una altra visita? No sé pas com en sortia viu, de tanta por com passava.
            Acabada la feina, el doctor Soler es treia la mascareta i em dedicava un somriure que a mi no em feia gens de gràcia, perquè estava segur que aquell home s'ho passava bé fent mal als pacients. Quan sortíem de les consultes, amb mitja cara com de suro pels efectes de l'anestèsia, la mare sempre em deia la mateixa cançó: “Ho veus, com no n'hi havia per a tant? Has de ser més valent, noi! A veure si la propera vegada et comportes com un home!” I aquestes paraules em feien molta ràbia. Què vol dir, comportar-se com un home? És que els homes no tenen mai por?
            Però vaig créixer i va arribar el temps de la revenja: em vaig fer dentista! Sí..., dentista! I em vaig rescabalar de tantes pors passades a la consulta del doctor Soler amb un estudiat simulacre de sadisme, exhibint tota la parafernàlia d'instruments odontològics davant dels meus pacients adults, alguns dels quals, astorats, la primera vegada es van empassar la meva comèdia.
Naturalment, sóc un bon professional i tinc bones mans: no faig mal, que ho sapigueu! I menys encara als infants que vénen a la consulta cagadets de por. Els comprenc tant...!

Sí que vaig tenir por (Montserrat Fortuny)



Era el mes de setembre. Els pares i jo érem a Peníscola. Jo no tenia gaire més de trenta anys. Feia un temps boníssim i ens banyàvem cada dia en una de les dues platges de la petita població, molt diferent de com és ara, molt més rústica, més natural, molt més agradable; amb el grandiós i important castell del Papa Luna, i els carrers enfiladissos.
            Els pescadors tornaven cada dia de la pesca, carregats de llagostes, llagostins, gambes i escamarlans.
            L'única cosa que molestava de veritat eren les mosques, que acudien a dotzenes quan ens posàvem a esmorzar a la terrassa de la fonda, a l'aire lliure.
            Ja feia quasi un mes que hi érem i encara no havíem anat amb la barca que cada tarda feia la visita completa a la petita península, i aquell dia vàrem decidir fer la curta travessia.
            A diferència dels altres dies, aquella tarda era més ennuvolada i feia més vent, però no li vàrem donar importància i hi vàrem pujar, tots tres sols; no hi havia més passatgers, només el timoner i dos ajudants.
            No havien passat gaire més de cinc minuts, que el cel es va posar ben negre i va començar a bufar un vent molt fort, que aixecava grans onades, cada vegada més fortes.
            La barca anava amunt i avall, damunt les ones, i l'aigua ja entrava per tots costats, mullant-nos els peus.
            La mare va començar a plorar i a xisclar, el pare intentava asserenar-la, però no hi havia manera…
            Nena…! A quin sant hem de resar perquè no ens enfonsem…?
            Mare, no n'hi ha per tant…! Resi a la Mare de Déu del Carme, que és la patrona dels marins i pescadors…
            El pare ja no sabia què dir ni què fer per tranquil·litzar-la.
            Jo pensava: “Sí que sembla molt perillós… Ja em veig que bolca la barca i tots a l'aigua… El pare neda molt bé i jo m'aguanto força, però ella no en sap gens i el primer que farà serà agafar-se a qui pugui i el farà enfonsar, tant si és ell com jo… La solució seria deixar-la desmaiada amb un bon cop de puny i així arrossegar-la cap a terra…! Però les onades cada vegada són més grosses i no ho veig gens clar..! El que he de fer és mostrar-me tan serena com pugui per no augmentar el seu neguit i el del pare, que ja fa una cara…!”
            Encara vaig pensar en la càmera fotogràfica que portava i que es malmenaria a l'aigua del mar i es perdrien les precioses fotografies que havia anat fent... Llavors les fotos es feien encara en blanc i negre.
            La barca, amb penes i treballs del timoner i dels altres dos, va acabar tornant-nos a la platja i, ben pàl·lids tots i mig marejats, vam arribar a la fonda…
            A l'hora de sopar, vàrem entrar al menjador el pare i jo, abans que la mare, i ell em va dir: “Ja ha estat ben perillós, eh, nena…!” L'home es pensava que jo no me n'havia adonat prou, del perill que havíem passat, perquè no havia cridat ni plorat, però ignorava que la processó m'havia anat per dins i que vaig procurar i aconseguir de dissimular el meu pànic.
            Normalment, quan tinc por, molta por, d'alguna cosa o d'alguna circumstància, em ve com una mena de vergonya de demostrar-la i sempre aconsegueixo mantenir-me serena…
            Jo crec que els valents ho són no perquè no tinguin por, que en tenen, sinó perquè aconsegueixen dissimular-la. Qui no té por de res, no és veritablement valent, sinó que és inconscient.
            Li vaig dir que sí, que n'havia tingut, de por; que ja veia la barca bolcada, però que m'havia aguantat per no augmentar l'esverament de la mare i no fer-lo patir més a ell…
            I crec que, a partir d'aquell dia, va créixer encara més la bona opinió que tenia del meu caràcter, més semblant al seu propi.
            I, per cert, amb una de les fotos que havia fet, vaig guanyar el primer premi del concurs anual de la Federació de Mutualitats de Catalunya i Balears, una copa de plata.

La por (Carme Marquès)



La por..., pot ser conseqüència d’una experiència traumàtica soferta quan encara s'és un bebè?
            Aquesta història bé podria explicar-ho.
            Hi havia una vegada una mare primípara i molt atrafegada que un matí es va llevar i va deixar la seva petita filleta arraulida dins les flassades calentones mentre ella li preparava el biberó del matí. La nena, que encara estava adormida, en notar l’absència de l’escalfor materna va despertar-se i molt inquieta començà a moure’s per sota els llençols fins que va quedar travada, sense trobar sortida. La tragèdia es feia palesa, sort en va tenir que la mare no va trigar gaire. Aquesta, sorpresa de no trobar la filleta, va pensar que havia caigut del llit. Mirà a sota. Allí no hi era. Observant amb més atenció, veié que sota els llençols, als peus del llit, es movia alguna cosa... Ja us podeu imaginar qui era.
            Per sort va arribar a temps, una mica més i la nena hagués mort asfixiada. 
            Aquella nena, ja dona, conserva en el subconscient la sensació d’ofec, no tolera els espais petits, foscos i mal ventilats i, sobretot, l’impressiona mirar a dins dels pous, l’aterren i l’atrauen, és com si “algú”, des del fons del pou, la volgués atraure per engolir-la.
            També hi ha la teoria que ens diu que tenir por de mirar a dins d'un pou pot voler dir que també tenim por de mirar dins de nosaltres i reconèixer-nos tal com som en realitat.
            I aquí acaba el meu escrit.

dilluns, 21 de novembre del 2016

Sant Pol, quina hora és…? (Montserrat Fortuny)



En Biel era un noiet de deu anys, nascut a Barcelona, al barri de Gràcia, que tenia uns avis i uns tiets a Sant Pol de Mar, en una antiga masia, molt gran i bonica i ben modernitzada. Ell, els seus pares i la seva germaneta Laia, de sis anys, hi anaven cada estiu a passar-hi les vacances.
            Allà, a més dels familiars anomenats, també hi havia els cosinets, en Salvi, en Ramon i la Teresina, de deu, vuit i cinc anys respectivament. No cal dir com gaudien tots plegats, sobretot a la platja.
            Un dia, emperò, després que en Biel i en Salvi haguessin discutit per qui dels dos havia arribat primer, nedant, a la boia, en Salvi, enfadat, li va dir que no es podia raonar amb ell, perquè era “un pixapins camaco”. I llavors, en Biel li va dir: “I tu ets un Sant Pol, quina hora és?”
            Ja va estar armada i va anar de poc que no es peguessin, si no fos que l'avi, el senyor Vador, que també era a la platja amb ells, ho va privar, agafant-los tots dos per un braç.
            Les males cares van continuar tot el dia, fins que el senyor Vador, després de sopar, li va dir al Biel si sabia ben bé què volia dir “Sant Pol, quina hora és…?”, i el noi va contestar que sí, que van renovar un rellotge de sol que s’havia espatllat per culpa del sol i la pluja, i li van posar una teulada, cosa que privava que li toqués el sol i, és clar, sense sol no funcionava…
            L'avi li va contestar que sí, que hi havia aquesta llegenda, però que no passava d'aquí, que no era real. El que sí que era verídic era l'altra explicació que se li donava i que era aquesta:
“15 de febrer de 1714. Les tropes de Felip V van assetjar les dels valents voluntaris catalans del regiment d'Amill. La valerosa defensa que sostingueren els santpolencs contra les tropes franceses fou el motiu de la destrucció del poble. Les dones, els nens i els vells abandonaren la vila,  però els homes es retiraren i es feren forts a la torre de la Martina, que encara avui s'aixeca a cosa de mig quart d'hora de la població, i van jurar morir abans que rendir-se.
            Des d'allí veieren el saqueig i la crema de la vila i el càstig imposat a les campanes que havien tocat a sometent, que foren destrossades, igual que el rellotge públic.
            El venjatiu monarca prohibí la reedificació del poble. Passada la guerra van tornar els santpolencs, i es van situar en tendes formades per mantes i pals, a la platja. Tendes que havien d'arrencar i ells havien de refugiar-se a les barques de pesca cada vegada que tornaven les tropes.
            Aquell estat de coses durà algun temps i no tenien cap més abric ni aixopluc que la manta. I les campanes del rellotge ja no tocaven l'hora.
            Llavors va ser quan nasqué l'adagi que és segell de la glòria per a Sant Pol de Mar: “A Sant Pol la manta i la gent berganta.”
De llavors data també el “quina hora és?”, sàtira que recordava i recorda encara aquella terrible hora de la pèrdua de les llibertats de la terra catalana.
            Els fills de Sant Pol s'enfaden en sentir la infamant pregunta. I tenen raó. Quan serà que ells i tots nosaltres, a qui ens preguntin “quina hora és?”, podrem contestar: “L’hora que Catalunya recobri el que va perdre”.
            En Biel havia escoltat en silenci tota la narració i, en acabat, va dir al seu cosí que el perdonés, cosa que en Salvi també va repetir, i tots dos es van abraçar.
            Llavors la Teresina va cridar: “Visca el camaco més guapo del món!” I tothom va aplaudir, cridant: “Visca Catalunya!”
            I mai més no es varen barallar, i es van estimar sempre com a bons germans. Igual que la resta de la família.

Sant Pol i l'hora (Antònia García)



Hi ha més d'una versió sobre la dita “Sant Pol, quina hora és?” La més popular és la que explica que a la població de Sant Pol, a la comarca del Maresme, van fer un rellotge de sol molt bonic. La gent de la població n'estava molt cofoia, del rellotge, i van pensar que perquè la pluja no el fes malbé, el més adequat seria fer-li una teuladeta. I així ho van fer. Però, ai, no van pensar que la teuladeta privaria el rellotge de la llum del sol i, per tant, de l'ombra de l'estil sobre els números de les hores.
            L'atzagaiada va passar ràpidament dels uns als altres. I, és clar, de seguida es va aprofitar per fer befa i mofa dels habitants de Sant Pol. Durant anys, quan el tren parava a l'estació del poble, era habitual que algú amb ganes de fer barrila tragués el cap per la finestreta i fes la pregunta insidiosa a qui estigués a l'andana. La resposta era immediata i furibunda: la persona interpel·lada engegava a la merda, sense contemplacions, a qui havia preguntat, i li feia botifarra o qualsevol altre gest obscè, amb gran diversió dels que contemplaven l'escena des de dalt del tren. Això, ara ja no passa, ha anat quedant arraconat i molta gent ni tan sols en sap res.
            Hi ha d'altres explicacions de caire històric sobre Sant Pol i el famós rellotge, però m'agradaria suposar-ne una, al meu gust, que podria ser, posem per cas, aquesta:


Arran del mar, en un petit promontori a tocar del poble, hi ha el monestir de Sant Pol del Maresme. De primer, era benedictí i després va ser cartoixà. L'església i tot el conjunt monàstic havia estat fortificat, per protegir-se de les incursions dels pirates. Fa molts, molts anys, hi vivia un jove monjo que observava estrictament les regles de l'orde i les normes austeres dictades pel pare prior. Era l'encarregat de tocar les campanes per fer saber les hores a tota la comunitat per tal que fessin les activitats que tocava fer: a les sis del matí, hora prima, llevar-se; a les vuit, hora de missa; a les dotze, hora sexta, hora de dinar i una mica de lleure, etc.
            El monjo, que es deia Tefili, des del campanar es mirava la bonica platja de sorra daurada i onades suaus i es preguntava com es devia veure la sortida del sol des d'allí, i un dia va decidir anar-ho a veure. Des que va tocar maitines que ja no va poder dormir més i molt abans de l'alba va sortir, procurant no fer soroll, va travessar l'hort i les vinyes i va baixar a la platja. Feia un fred que pelava  i Tefili, que anava descalç i amb poca roba a sota de l'hàbit, es va alçar la caputxa, es va tapar bé les orelles i el front, va ficar les mans a dins de les amples mànigues i es va posar a caminar amb lleugeresa platja amunt i platja avall, esperant la sortida del sol.
            A poc a poc, el cel va anar perdent la foscor i es va anar tornant de color blau. El jove monjo cada vegada caminava més de pressa per l'arena humida de la serena de la nit, tremolava i petava de dents. En respirar, l'alè li formava un nuvolet que s'esvaïa de seguida dins l'aire fred. Al final, el seu patiment va tenir la recompensa: l'horitzó es va anar tornant violaci, després rosat, vermellós, i va esclatar un vermell de foc barrejat amb el groc més rutilant al moment inefable que l'astre rei sorgia de dins del mar!
            Tefili va caure de genolls davant d'aquell espectacle inigualable, més per tenir les cames garratibades de fred que per devoció, que també en sentia. Va esperar una bella estona per veure com el sol anava pujant majestuós i els colors anaven canviant... fins que va sentir els crits d'un altre monjo que havia sortit a buscar-lo, en veure el pare prior que Tefili no havia fet la seva tasca de tocar les campanes.
            I doncs, quina hora és, a Sant Pol, Tefili? –el va renyar el pare prior–. Que no és la teva obligació, tocar les hores?
            El pobre monjo es va voler excusar i va confessar al pare prior el gran desig que tenia de veure la magnificència de Déu creador reflectida en la sortida del sol, i que no ho havia demanat per por que  el seu desig li fos negat. El pare prior, comprensiu, li va perdonar aquella falta. I de resultes d'aquella anècdota, va quedar la dita “Sant Pol, quina hora és?”