És el que hi ha (Carme Marquès)

Aquella tarda freda i desplaent del mes de març, passejava per les Rambles mig congelat. Sense pensar-hi, em trobava  davant del Cafè Moka. A través de les vidrieres, l’interior convidava a entrar-hi. No m’ho vaig pensar dues vegades. Vaig entrar i vaig escollir una tauleta raconera darrere els vidres, de cara al carrer. Un cambrer s’acostà per demanar-me la comanda: un cafè doble i un got d’aigua, vaig dir.

         Vaig obrir el llibre que duia i em disposava a gaudir d’una estona de relax. Així va ser fins que van entrar dues noies i es van asseure vora meu. Parlaven en veu alta, una era més cridanera que l’altra, fins al punt que al cap d’una estona ja sabia els seus noms: Mariona era la rossa, Isabel la pèl-roja. Vaig resignar-me, vaig tancar el llibre disposat a escoltar-les. “Potser resulta distret”, vaig pensar.

         –Has vist? –deia la Mariona, fullejant la premsa que ambdues llegien: “Les adolescents es veuen grasses”.

—Manies –va dir la Isabel–, hi ha de tot, si t’hi fitxes va per barris. Jo he observat que de la Diagonal cap amunt no es veu gent grassa, i menys el jovent, se suposa que si tens el poder adquisitiu alt tens més cura de la salut personal.

         –Hi estic d’acord –digué la Isabel–, la gent quan més “pela” té pot gastar-s’ho en “potingues”, fitness i metges naturalistes, que els plomen a cada visita que hi van. Cent euros o més. I surten anant  de cara a les farmàcies especialitzades disposats a gastar-se una altra picossada. Ai, si jo pogués.

         –Sí, potser sí que tens raó –respon la Mariona–; però jo crec que amb una bona educació des de les escoles i també a les llars, aquest problema deixaria de ser. Fixa’t, per començar, en els menús escolars: macarrons, escalopes, pollastre... tot a base de fregits; poca verdura i poca fruita. Malament. Quan arriben a casa, a l’hora de sopar, moltes vegades, un entrepà i un iogurt, una estona de tele i, si no tenen deures, a dormir.

         –Aquest panorama és molt negre, i em sembla que no té bona solució, necessita un canvi global molt difícil en els temps actuals. Calen dos sous per fer front al pagament de les hipoteques. El pare i la mare surten d’hora al matí per acudir a la feina si és que la tenen. I els fills els deixen a l’escola tot el dia fins a mitja tarda. Sí, això no té volta de full, malament rai.

         Les noies, després de prendre’s el cafè amb llet, s’han quedat una mica moixes. Deixen de banda el diari i es dediquen a mirar a través dels vidres el bullici de les famoses Rambles de Barcelona.

         –Què –diu la Isabel–, anem a fer una ullada a la Boqueria, a veure aquell “tio  bo” que talla el bacallà amb aquella gràcia especial tot bellugant el culet i ens treu les cabòries, després de llegir això de les hipoteques, i els horaris laborals?

Diu la Mariona:

–Dubto què això sigui suficient per oblidar la problemàtica que tenen moltes famílies. Però, bé, anem que ens toqui una mica l’aire.

I marxen.

         Penso que no tot està perdut, aquestes noies en són l’exemple. No tot és superficialitat, elles sabran optar amb responsabilitat pel que és bo o no de les propagandes enganyoses que moltes vegades llegim o escoltem pels mitjans de comunicació.

         I amb un mig somriure vaig disposar-me a llegir el llibre que fins aleshores havia restat clos.

Comentaris i més (Pilar Zabala)

  

Són dos quarts de vuit. A aquesta hora del matí diverses persones són dins un Bracafè menjant croissants, dònuts o petits entrepans cruixents que  acompanyen  amb  cafè, sucs de fruita, tallats, cafè amb llet, cacaolat o fins i tot amb alguna d'aquelles begudes que en diuen  espirituoses. És sabut que cal proveir el cos abans de començar qualsevol activitat.

            Passades les nou acostuma a anar minvant el gruix d'aquells clients que, per motius d'horari, valoren un ràpid i bon servei per damunt de tot. Els cambrers i cambreres saben molt bé que passada aquesta franja horària ja no hauran de patir per aconseguir de complaure tothom alhora.

            Cap a les deu són les senyores més aviat grans o d'una edat mitjana les que en major nombre ocupen les taules. Vénen soles o en grupets de dues o tres. No tenen pressa i s'hi estan una hora, o més, parlant animadament i gaudint del seu temps lliure.

            Dos homes, entrats ja a la quarantena, ocupen taules properes. Es fa evident que les seves ments estan ocupades a llegir amb interès les notícies que ofereixen els seus respectius diaris però  el cas és que, a partir de cert moment, un d'ells comença a expressar cada pocs minuts, amb veu alta i sense cap tipus de reserva, una sèrie de comentaris que no vénen al cas. És molt clar que la  seva actitud mancada de civisme molesta tothom i de manera més acusada l'home que està a prop seu.            

            —No, si ja ho deia, jo, que aquests són uns inútils fills de sa mare, tots plegats.

            —Si us plau, vol guardar-se els comentaris només per a vostè? Als que som aquí no ens interessen gens.

            —Vaja, qui ho havia de dir, mira per on, aquí tenim algú amb la pell molt fina.

            —Jo només desitjo llegir el diari amb tranquil·litat i les meves opinions, com que són meves, me les reservo.  

            —Ah, molt bé, tio; o sigui que, per tu, jo sóc un bocamoll que no té dret a dir res.

            —Primer de tot, jo no el conec de res ni sóc el seu “tio” i a més, li demano que no aixequi la veu. No s'adona que molesta la resta de la gent? I en segon lloc, això de bocamoll ho ha dit vostè, no jo.

            —Punyeta, no ho has dit, però no sóc ruc i puc entendre perfectament les teves insinuacions. A més, jo parlo com em dóna la gana. Ho tens clar, coi de tio?

            —Vaja, és una saborosa resposta, la seva. N'hi ha suficient per deduir de quin peu calça.

            —Vols que et digui una cosa, tio? Que no veig cap cartell que digui que aquí està prohibit fer comentaris i, per tant, ja sigui amb interlocutor o sense, jo seguiré dient tot allò que em roti, t'agradi  o no t'agradi.

            —La meva paciència té un límit i en aquest moment ha tocat fons. De bon començament m'he adreçat a vostè amb bones paraules i, per contra, les seves respostes són barroeres i carregades de males maneres, però li diré una cosa… Hi ha expressions que segons de quina boca surten, no em poden ofendre, i això va per vostè.

            —Quins pebrots! Tu, un home de “tres al quarto”, no ets ningú per donar-me lliçons. Però qui redimonis t'has pensat que ets? Mira, tio, si vols tranquil·litat és millor que fotis el camp i no m'emprenyis més, que a la lluna falta gent.

            —Ei,  ja n'hi ha prou. Aquí sóc jo, el cambrer, qui li diu que és vostè i no un altre qui ha de fotre el camp, o sigui que pagui la seva consumició i marxi immediatament a llegir el diari a un altre lloc si no vol que el tregui a empentes d'aquest establiment. I tingui molt clar de no tornar més per aquí.          

            Finalment, l'home ha marxat, no sense haver proferit abans un munt d'insults i amenaces contra el cambrer i l'home del fons de la sala. Després d'aquest desagradable episodi no ha trigat a restablir-se de nou la tranquil·litat habitual dins la cafeteria.

            Constatar tot això ha estat molt important per a mi. He pres bona nota de com ha anat tot perquè vull escriure el que se'n diu una novel·la negra i necessitava centrar-me en distints ambients.

            De debò que la cafeteria ha resultat ser un lloc molt interessant. He trobat algunes  característiques que, de ben segur, imprimiré a més d'un personatge. Demà hi tornaré, o millor, buscaré un altre lloc, ja ho decidiré...