Quina imatge (Carme Marquès)

La d’aquella nena. Potser tenia uns tres anys, portava la cara maquillada a franges grogues i vermelles. Quatre. El pare la duia asseguda a les espatlles. Els cabells rinxolats rossos com fils d’or li voleiaven al vent que els volia acaronar. L’alegria se li reflectia als ulls conscient de la importància del moment.

11 de setembre. Diada important pel poble que vol ser. La gent il·lusionada surt als carrers reivindicant la seva identitat i ho fa amb alegria i civisme.

Una riuada de gent s’aboca fins als punts de concentració. Cadascú du a les mans uns grans punters de diferents colors.

No feia ni tres hores que la Iolanda m’havia trucat per telèfon per dir-me que m’esperava, que hi anés. Que no podia faltar a la gran cita.

Vaig menjar amb una revolada i vaig agafar el mòbil, imprescindible per localitzar-la.

M’apressava per arribar puntual al lloc on ens havíem de trobar. Meridiana cantonada València. La vaig veure després de molta estona. La gentada era tan nombrosa que dificultava el pas. Després d’unes quantes rebregades vaig arribar al seu costat. Nosaltres érem del grup dels punters verds.

Molt animades ens unirem a la gran Manifestació amb la il·lusió de ser testimonis d’un gran esdeveniment.

Un 27 de setembre important (Antònia García)

Diumenge, 27 de setembre.

Avui és un dia ple, per dir-ho d'alguna manera. És un dia amb tot de coses en programa. Per una banda, les eleccions autonòmiques. Per una altra banda, la celebració d'un sant i d'un aniversari...

De fet, aquest meu “avui” ja va començar fa dies, perquè fa dies que les eleccions estan presents en moltes de les converses i en els mitjans de comunicació. Avui és la culminació: tothom ja ha reflexionat (o no) i les urnes golafres esperen el seu aliment.

Al matí, doncs, faig una llambregada als titulars del diari: 27-S, eleccions decisives; i en una altra pàgina: Què passarà...

Aquest segon titular em fa pensar en la dita italiana “que serà, serà”, el que hagi de ser, serà. És qüestió de no deixar sol el destí, però. Cal fer el que es pugui per ajudar-lo. Llegeixo les Efemèrides i veig que el 27 de setembre de l'any 1821, Mèxic s'independitzà de l'imperi espanyol. Pot ser un presagi?

Avui els fills vindran a dinar. Costa de trobar el dia que vagi bé a tots, però avui, com que hi ha les eleccions, estaran aquí i podrem seure junts a taula. He de preparar el menjar, que serà també un menú ben especial. Tinc el tros de cabirol a la cassola, començat a coure ahir, perquè, fet del dia abans, és més bo. Encara li falta una mica més de xup-xup. Aquest amic caçador del meu fill no li ha donat instruccions de com es cuina un cabirol, però jo el faig igual que vaig fer el tros de porc senglar que li va donar temps enrere. Aquests animals de caça han de coure més estona que la carn que mengem de costum.

Faig una parada, em trec el davantal, em poso les sabates i cap a votar s'ha dit! Pel carrer hi ha un moviment desacostumat de gent. Sento una veu infantil que va cridant alegrement: votar, votar...! És un nen que va amb patinet. Els pares van darrere seu, amb un cotxet on sembla que dormi un altre infant més petit. Faig cap al Casal de Barri. Hi ha força gent a la porta. Busco la sala, travessant amb dificultat el tap de persones que s'ha format al passadís. Hi trobo uns veïns. Em diuen que a la meva mesa (que també és la seva) només hi ha una o dues persones. La cua llarga és per a una altra mesa de la mateixa sala. Encara sort! Diposito el meu vot, un sobre petit que conté una esperança gran. Torno a travessar l'embús de gent i baixo per l'escala. Trobo que tothom està content i tranquil. Torno cap a casa. Ara cal esperar al vespre per veure el resultat de les votacions.

S'acosta l'hora de dinar. Paro taula. Hi poso els plats bonics i les copes de xampany. Els fills ja han vingut de votar i tot són comentaris i suposicions. Els aviso que aquesta vegada faran de conillets d'Índies, perquè no sé si ens agradarà la carn de cabirol. La taula fa goig, o potser m'ho sembla a mi. Les converses familiars omplen el menjador d'alegria. Estic contenta. Brindem i ens desitgem salut i prosperitat, que és el brindis tradicional de la família. I sí, el cabirol ha sortit molt bo! Penso si ara ens agafaran ganes de saltar, com la pobra bèstia quan era viva. Per arrodonir-ho, el pastís amb les espelmes: “Per molts anys!” I una forta bufada que apaga les flametes.

A la tarda, de tant en tant, miro les notícies i vaig seguint els resultats, a l'espera dels definitius, que no es coneixeran fins passades les nou del vespre, probablement. Fins ara, el recompte de vots dóna una quantitat força alta. Però, n'hi haurà prou? Aniré seguint els comentaris. Si més no, fins que m'agafi son.

27-S. Avui eclipsi de lluna roja i pluja de llibertat (Elisabet Prades)

Trencadissa de pors

Clarobscur d'esperança

Esclat de somnis

Totes les llunes restaven amagades

El vent frisava basarda

La llum, tota era silenci

La por patrullava els somnis

Solitud enfurismada

Avui la nit resplendeix

Blau de mar rajos de plata

Han sortit totes les llunes

Blanques, petites, rodones...

Penjades a les finestres

Han sortit totes les llunes

Enterrant ombres i pors

Emmanillant impotències

Ofegant humiliacions

I alliberant il·lusions

Han sortit totes les llunes

Per les boques, per les mans,

pels ulls i per les butxaques

I per les ungles dels dits

Han esclatat tots els somnis consignes de llibertat

Han sortit totes les llunes

Riu de llum desconeguda

Murmuri de bosc i mar

Pampallugues i rialles

Música de picarols.

El meu dietari: 27 de setembre del 2015 (Montserrat Fortuny)

Em llevo de matinet i faig el de cada dia. Però avui se m'omple l'horitzó d'una novetat: hi ha votacions.

Tinc el col·legi molt a prop de casa, a una travessia i mitja. Hi vaig. Pel carrer veig persones que fan el meu itinerari, joves i grans. Jo diria que més de grans. Hi ha una parella jove que porta l'estelada a l'esquena i una altra estelada que cobreix el cotxet d'un nen petit.

Arribo al llindar de les amples portalades. Hi ha gent que en surt, altres que hi entren, però no s'ha format cap cua a l'exterior.

Hi entro. A dins hi ha tres meses, amb dues o tres persones fent cua a cadascuna. Busco la meva i m'hi col·loco. De seguida es posen tres persones rere meu.

Els focus fan sortir reflexos de llum de les urnes de vidre, envoltades per tres persones que ens atenen: la que ens demana el D.N.I. i diu en veu alta els nostres cognoms, la que els busca a la llista per ordre alfabètic que té al davant. Immediatament els repeteix acompanyats del nom de pila. La tercera treu de la ranura de l'urna el paper blanc que la cobreix i em convida a dipositar el meu sobre amb la llista de noms que he triat al seu interior.

Ho faig i, mentrestant, penso en els meus pares, que tant van somniar aquest moment, sobretot ell, el pare, esperant-lo. Penso que em va ensenyar a cantar, amb la seva bona veu de tenor, “La santa espina”, “El cant de la senyera”, “Els segadors”… I que coneixia tan bé la història de Catalunya, tan lligada a la d'Espanya des d'aquell 11 de setembre… No la història que ens explicaven a l'escola, durant la dictadura! I vaig créixer convivint amb la veritable història de la meva pàtria.

I m'assec un moment per desar el D.N.I. a la bossa de mà. I penso: “aquí que diu “nacionalitat”, la podrem canviar…?”

Avui dino a casa d'un amic i som tres, els convidats. N'hi ha un, el més gran, que la seva conversa em recorda la del meu pare, però els altres… Un, el més jove, indiferent, diu que no ha anat a votar. “Per a què…?” I l'altre… Val més no pensar-hi…!

Després de dinar posa una òpera a la pantalla i ja no se'n parla més de l'objectiu del dia. I després me'n vaig a casa, a somniar en uns bons resultats.

Serà així aquest desenllaç…? Dos dels SI, un del No i un del zero “patatero”.

I recordo l'escrit que vaig fer pel 9-N:

Era un dia rúfol, gris,

Però l'or de la tardor hi brillava.

Lluïa als arbres, als fronts,

A les esquenes dels pares

I als cotxets dels fills,

Barrejat amb el robí

De quatre barres,

Combinant blanc i blau

A l´estelada.

El vent enviava saltirons de cardina

I se'n duia la tardor

En un giravolt de maig

I clavava als cors la santa espina

I en tots els front brillava la senyera

Sota la capa del sol.

El meu 27 de setembre (Anna Collado)

ID 52816191 © Chamanzinga | Dreamstime.com

Avui, 27 de setembre de 2015 no és pas un 27 de setembre qualsevol. És un 27 de setembre ben especial i ho és perquè els ciutadans i ciutadanes de Catalunya estem convocats a les urnes. Hi ha eleccions autonòmiques, unes eleccions que alguns han qualificat de plebiscitàries. Un plebiscit no és més que una “consulta que l’autoritat pública fa a la voluntat popular sobre una qüestió d’interès general” i aquesta cosa que sembla tan innocent, s’ha volgut interpretar, per aquells qui no combreguen amb els anhels de llibertat del poble de Catalunya, com un atemptat a la democràcia i a les lleis que la regulen.

Avui, malgrat tot, els ciutadans i ciutadanes de Catalunya sortim a votar. I jo ho faig a les onze del matí, amb l’esmorzar ben assentat a l’estómac: un entrepà mallorquí (ingesta excepcional en la meva dieta, però un dia és un dia). Em dirigeixo al CEIP Provençals, a cinc minuts de casa, on, a mida que m’hi apropo, començo a notar l’ambient dels grans dies. Veig famílies que s’hi atansen. Algunes amb fills petits que duen els ulls ben oberts atents a tot el que els envolta —recordo quan acompanyava el meu avi a votar i quan érem al costat de l’urna em feia fer un vot i em deia: “Veus? Ja has votat” i jo marxava del col·legi ben satisfeta—. Altres famílies estan formades per persones de mitjana edat que acompanyen persones grans; algunes massa grans per fer el trajecte caminant, però amb la mateixa il·lusió als ulls que els més petits.

Cerco la meva mesa: 99 U i de seguida detecto els rètols indicadors que l’assenyalen. Quan hi arribo em poso a la cua, una cua de quatre persones... Res de l’altre món. Davant meu, una noia jove acompanya una senyora gran que en arribar el seu torn, explica als membres de la mesa que té 90 anys.

—El 28 d’agost els vaig complir, sí, sí.

Una felicitació unànime dels membres de la mesa fa arrencar un somriure orgullós a la votant qui, empesa per l’excitació del moment i mentre posa el sobre dins l’urna diu en un to elevat que sobresurt per damunt del murmuri general que regna a l’estança:

—Voto! I... Visca Catalunya!

La noia que l’acompanya, probablement la seva néta, la fa callar mig avergonyida i jo, al seu darrere, provo d’amagar una llàgrima d’emoció darrere d’un gran somriure.

En sortir del col·legi sóc interpel·lada per una senyora que em demana a qui he votat i a qui vaig votar a les darreres eleccions (les Municipals del mes de maig). Sembla que la complexitat política del moment obliga els sociòlegs a fer preguntes que fa uns anys semblarien ben absurdes. Per primera vegada a la vida formaré part del sondeig electoral a peu d’urna i em fa il·lusió que així sigui.

La resta del dia no ha estat més que un intent de combatre els nervis que acompanyen el moment més esperat: el de les vuit del vespre quan TV3, la nostra, ens mostrarà el resultat del sondeig, primer i, a poc a poc de l’escrutini real dels vots.

Un dia, molts vots (Núria Soler)

No he passat gaire bona nit, com sempre últimament. Quan m’he despertat sabia que passava una cosa especial però encara no n’era del tot conscient. Quan me n’he adonat he saltat del llit.

Avui he d’anar a votar! Quina il·lusió!

Des que puc, podem, sempre he anat a votar. Ho vaig dir ja la primera vegada, mai, mentre pugui, deixaré d’anar a votar. Van ser molts anys sense poder-ho fer.

Aquesta vegada però és diferent, aquesta és la primera de totes les que han de venir.

Quan hem sortit al carrer no es veia ningú, com sempre en aquest barri, però he pensat: que no hi va ningú? Quin mal pensament!

En arribar prop del col·legi he vist algú, escadusser, que hi entrava o en sortia. Ai, pobres de nosaltres!, he pensat. He entrat i m’he sentit envoltada de calidesa per les persones que s’atrafegaven al meu costat per indicar-me on m’havia de dirigir. Quan he vist la meva taula m’he adonat que m’hi esperaven dues persones expectants car no tenia ningú davant.

M’hi he acostat, els he lliurat la documentació i he vist que em tatxaven d’una llista, era només la segona ratlla que hi feien. Aleshores una veu enjogassada m’ha dit:

—Hola senyo!

M’he quedat mirant aquell home que em parlava i reia mentre provava de recordar. Res, debades. Ell, rient, m’ha dit el nom i aleshores sí, he recordat. He recordat un marrec de vuit o nou anys que m’esvalotava la classe dia sí dia també. No he gosat demanar-li quants en tenia per no deprimir-me encara més.

Però, quina il·lusió m’ha fet! M’ha reconegut! Bé, m’ha reconegut pel nom, és clar. Però m’ha fet la mateixa il·lusió. Hem xerrat només un moment perquè en aquest breu “impass” de temps, rere meu hi havia cua, cua! La classe s’havia omplert de veïns amb el sobre a la mà.

Uff, quin descans!

En sortir he saludat gent que feia temps que no veia, gent molt gran, amb moltes dificultats per caminar, acompanyats de fills, néts i de voluntaris que els havien anat a recollir a casa. Que no, no s’ho volien perdre!

Ara ja m’havia quedat molt tranquil·la, segur que seria un dia per recordar, un altre després d’aquell d’encara no fa un any que em va retornar l’esperança.

No vull oblidar (Carme Marquès)

Veure’t així, com un petit ocell, esgotat, vençut, arran de la vora del mar, és la imatge colpidora que mai hagués imaginat poder veure.

Com un petit Faust cercaves amb la mare i el germà horitzons llunyans on poder gaudir d’una vida segura, on créixer en pau.

No ha pogut ser. Més la imatge del teu petit cos que reposava a la sorra ha remogut les consciències de milions de persones. El clam, com sonor brogit, ha recorregut el món sencer.

El teu viatge als inferns, el teu sacrifici vital, serà, en un esdevenidor, profitós per a gent, que com tu, cercarà alliberar-se de l’opressió de governs absolutistes, opressors de les llibertats individuals.

Petit Faust, ets la icona, el símbol dels països oprimits, oblidats i menyspreats que a partir d’ara començaran a comptar. I la resta del món dit occidental, molt desenvolupat, haurà de posar fil a la agulla per endegar polítiques on tothom compti i ningú sigui segregat.

Ho sento, petit Faust. Veure la teva imatge em colpeix el cor. Llàgrimes sinceres em ceguen i m’omplen de tristor.

Des d’ara un nou estel llueix al firmament i al cor de la bona gent.