La religió (Montserrat Fortuny)

Volen fer tornar la Religió a les aules. En un estat laic no s'hauria de fer sense l'aprovació de tothom, però ja sabem que hi ha coses que es fan perquè ho diu qui té la paella pel mànec. Les pregàries, res de res. Qui vulgui pregar que ho faci a la seva manera, a casa seva.

Ara, per a mi, la Religió és una assignatura necessària, perquè també té la seva cultura.

Us imagineu una persona molt culta que no sàpiga qui és Jacob, per exemple? Que no sàpiga el nom de la muller d'Abraham? Quins eren els germans de Josep? Qui va ser el primer marit de Betsabé? I que desconegui la paràbola de L'ovella perduda, la de La moneda retrobada, la d'El fill pròdig? O la resurrecció de Llàtzer?

Això només parlant de la religió judaica i de la cristiana, amb les seves diverses branques, com per exemple: els catòlics, els protestants, els evangelistes, els hugonots, els baptistes, etc., etc.

I els testimonis de Jehovà i els mormons…?

I l´islam…? Qui no sap qui és Al·là, o Mahoma, o Fàtima, o Alí…?

I les religions de l'Índia, de la Xina, dels lames…?

I la dels inques, dels maies?

Per no parlar de la mitologia, també tan interessant? Pot algú, amb una petita dosi de cultura, ignorar per què els planetes del sistema solar es diuen els seus noms? Per què van posar Mercuri al més ràpid i lleuger? I Venus al més bonic? I Mart al vermellós? I Júpiter al més gros? Etc., etc.

I els egipcis? Isis, Osiris, Ra, Amon, Aton, Horus…?

I si sé alguna cosa de la mitologia basca és gràcies a un exercici que vam fer al Taller.

Jo veuria molt bé l'ensenyament de totes les religions, com a cultura general.

A mi, a l'escola, només em van ensenyar una mica d'Història Sagrada i Catecisme… Tot allò altre m'ho he hagut d'aprendre tota sola.

I em deixo per al final les guerres religioses:

Després que els emperadors romans manessin matar tots els cristians, quan es va convertir Constantí, llavors va ser a l'inrevés, els cristians vinga a matar els altres, tant a l'imperi romà com a Grècia i altres llocs.

I les Croades? Tot el món cristià contra els islàmics; vinga a lluitar per a conquerir Terra Santa, amb els milers i milers de morts, ferits, captius, que això va provocar en tots dos bàndols.

I a l'Edat Mitjana, El Sant Ofici a tot Europa, La Santa Inquisició a les Castelles i rodalies, i a Catalunya-Aragó…, tota la península. Amb les seves tortures i fogueres…, la cacera de bruixes, fins ben entrat el segle XVII.

I ara, al revés, tot l'islam en contra del cristianisme, els seus ulemes ferotges i els seus màrtirs, els nois-bomba! Això, al nostre moderníssim segle XXI….! I L'Alcorà no ho demana, al contrari, diu que “Déu és amor”, igual que l'Evangeli, des de sempre.

Què ensenyem? (Núria Soler)

Religió? Quina? N’hi ha tantes de religions que es fa difícil dir si cal que s’ensenyin a l’escola. Considero que l’aprenentatge de la religió, sigui quina sigui o no en sigui cap, ha de partir d’un mateix i, per tant, si se sent atret par algun tipus de creença religiosa, qui hi estigui interessat ja cercarà la manera d’acostar-s’hi.

Ensenyar una religió als nens pressuposa orientar-los cap a una creença preestablerta que potser no s’adiu amb el context familiar i que els pot generar conflicte.

No estic en contra de cap tipus d’ensenyament sempre que no pressuposi marcar un camí. Crec força més convenient tractar les religions en el vessant històric i ensenyar tot el que fa referència a l’evolució de les creences religioses al llarg de la història i com a complement d’aquesta.

Cal tenir en compte que la major part dels conflictes armats que ha patit la humanitat han estat i, desgraciadament, estan propiciats en nom o en contra d’un déu. Que siguin motiu d’hostilitat les creences d’uns envers aquells que en tenen unes altres de diferents em fa sospitar que les religions utilitzen els sentiments dels creients en benefici d’altres interessos.

En tot cas, les creences religioses haurien de restringir-se a l’àmbit estrictament personal i mai intentar inculcar-les per obligació ja que cal que tinguem en compte que tots creiem sempre estar en posició d’una veritat indiscutible.

A més a més, també considero que cap d’aquestes veritats es basen en res concret. Només són un concepte que viu en cadascú i que, en aquells que tenen necessitat de creure que el seu destí ve donat per una voluntat superior, es transforma en veritat absoluta.

A més a més em sembla que quan un(a) sent la necessitat de dirigir-se a una força no tangible pot fer-ho amb les seves pròpies paraules, no cal que ningú els les proporcioni i , encara menys, en formes estereotipades. Tots tenim el nostre llenguatge íntim per comunicar-nos, tots utilitzem fórmules personals.

Ensenyem a conèixer-nos, a respectar i a estimar. Segur que ens serà útil a nosaltres mateixos i a aquells a qui volem lliures.

El debat (Antònia García)

Durant la celebració de les IVes Jornades d'Intercanvis Culturals que es feien a la ciutat de Sarti, un dels temes a debatre, l'ensenyament religiós, era formulat amb aquesta pregunta: “Creieu que a les escoles ha de ser obligatòria, com a assignatura, la religió?”

Els assistents al debat van començar a expressar les seves opinions.

Els mahometans van dir que sí, i que a les escoles alcoràniques així es feia. A les mesquites, els nens aprenien a llegir i a resar i, més tard, ampliaven els estudis.

Els jueus també hi van estar d'acord. Els infants, des de ben petits, havien d'anar a les sinagogues amb els seus familiars i també havien de rebre ensenyament religiós a les escoles.

D'entre els cristians, catòlics, protestants, etc., n'hi havia que hi estaven d'acord. La religió havia de ser present a l'ensenyament com a assignatura. També n'hi havia que opinaven que la religió era una cosa molt personal, que pertanyia a l'àmbit privat i domèstic. Que era a casa on s'havia d'aprendre. Però que, per a qui així ho desitgés, també a les esglésies s'ensenyava el catecisme. I en cas que s'ensenyés com a assignatura obligatòria a les escoles, no s'havia de limitar a una sola religió sinó que s'havien d'impartir coneixements sobre les altres religions, si més no, sobre els principals grups de creences religioses.

Els laics hi van dir la seva: no s'havia d'ensenyar religió a les escoles. Cada persona havia de poder triar les seves creences sense cap influència de l'ensenyament escolar ni de cap altre mena.

Els budistes i els hinduistes no hi van estar d'acord. Segons ells, la religió, qualsevol religió, s'havia d'ensenyar obligatòriament en tots els àmbits, a les escoles i també en la intimitat de les famílies. La religió ho havia d'impregnar tot. Les persones havien de viure immerses en les seves creences i havien de practicar tots els rituals.

Arribats en aquest punt, van prendre la paraula els representants d'algunes religions animistes i els d'altres creences poc conegudes que van deixar parat l'auditori amb uns raonaments molt respectuosos envers les altres religions i una defensa aferrissada de l'absoluta llibertat personal d'opció religiosa a què tenien dret tots els humans. Aquests representants, que van ser els últims a prendre la paraula, van venir a dir que la religió de cadascú podia passar, en principi, dels pares als fills, però un cop aquests últims arribessin a l'edat adulta, podien triar el camí propi.

A continuació, hi hagué un debat llarg i apassionat. Curiosament, no va servir de gran cosa perquè els assistents a aquelles Jornades van continuar pensant el mateix que abans de començar l'acte. I al contrari del que es pretenia, cadascú es va refermar més en la idea que era ell, i no els altres, qui tenia la raó.

La model (Pilar Zabala)

El Saló d'alta costura és ple de gent. Homes i dones s'apleguen expectants al voltant d'una emmoquetada passarel·la flotant. El murmuri de les seves veus es deixa sentir fins al vestidor on la Marta, sota la mirada d'aprovació de la dissenyadora, ajusta al seu cos prim i fimbrant un espectacular vestit llarg de seda estampada. Li ha tocat a ella presentar aquest model enfilada dalt d'unes extremades sabates platejades, amb uns talons d'agulla que fan vertigen.

Un ample braçalet vermell reposa al seu canell alhora que unes vistoses i llargues arracades de fantasia li freguen les espatlles. Els seus cabells deixats anar i repartits en flocs de tres colors diferents ajuden a donar a tot el conjunt un aire molt sofisticat i del tot atrevit.

A l'últim moment la maquilladora supervisa amb atenció l'aspecte que presenta el maquillatge de la Marta. Tot li sembla perfecte però encara li fa un últim retoc als llavis, que ara es mostren més lluents i carnosos.

Finalment arriba el torn de sortida per a la Marta. L'angoixa que sent durant els primers moment d'espera sempre la trasbalsen, però és conscient que no es pot permetre que els nervis la traeixin. És per això que tanca els ulls un instant, respira fondo un parell o tres de vegades i tot seguit, en haver recuperat el domini, alça el cap amb determinació i després d'imprimir al seu rostre una expressió de seriositat extrema, dirigeix una freda i llunyana mirada desafiant al públic que la observa i avança amb pas decidit.

Ja fa temps que la Marta és model professional. Els consells de les amigues, un sou acceptable i les hores lliures que li garantia el treball varen fer que decidís provar d'iniciar-se en aquest camí.

Un cop és al seu petit estudi, situat en un discret carrer del barri del Raval, la Marta sospira alleujada. Se sent satisfeta de poder recuperar la seva preuada parcel·la d'autonomia. Ràpidament es prepara un bany d'aigua calenta i es disposa a romandre a dins una llarga estona, fins aconseguir fer desaparèixer la coloració dels seus cabells i el persistent rastre del maquillatge.

En realitat la Marta és una jove amb un caràcter més aviat reservat. És per això que fora de l'àmbit de la seva professió duu una vida força discreta i tranquil·la i defuig tant com pot els medis de comunicació, en especial les revistes del cor.

Els seus gustos són senzills, molt allunyats de tots aquells miratges que acaben entabanant molta gent. Té molt clar que ella, dins de la seva professió, té data de caducitat i per això segueix estudiant, per llaurar-se un avenir obert a noves perspectives de futur.

Li agrada llegir, escoltar música, anar amb bicicleta, sortir amb les amigues i anar al cinema i també al teatre quan les seves despeses li ho permeten.

Una altra característica de la Marta és que és molt selectiva amb els amics. Qui sap si és per això que als seus vint-i-quatre anys encara no ha conegut el xicot que ha d'omplir i donar sentit als seus dies. Tot i així, ella confia que no trigarà. 

El Casal d’avis (Antònia García)

Escrit fet a partir d'una fitxa de personatge.

Resum de la fitxa: Personatge secundari de certa importància. Nom: Eulàlia, coneguda per Lali. Viu a Barcelona. Treballa de dinamitzadora de Casals d'Avis. És jove, alta, morena. Sempre somriu. Pensa que s'ha de ser generós i que hi ha d'haver més igualtat. Toca molt de peus a terra i comprèn els problemes de la gent gran.

Com que els fills treballen i es passa tot el dia sola, des de fa unes setmanes la Teresa va al local on es reuneixen força persones grans del barri. Allí es distreu, parla amb l'un i l'altre, juga al dòmino, llegeix... Vaja, està acompanyada.

Quan la seva filla li va proposar d'anar al Casal, primer no li va fer gaire gràcia. Li havia fet l'efecte que era una mica com anar a una residència. Però ara que ja s'hi està acostumant i ja coneix uns quants avis i àvies, n'està contenta. Al Casal hi passa molt bones estones.

Li han dit que si vol, ella que té tan bones mans per fer mitja i ganxet, podria formar un petit grup per fer bufandes, jaquetes, el que li sembli. Després ho podrien regalar o rifar, això ja ho decidiren més endavant. Li ha semblat una bona idea i ja està pensant quines peces de llana podrien fer.

La noia que organitza les activitats, la Lali, ja s'ha adonat que la Teresa s'està integrant bé a la vida del Casal i també ha observat que, pel seu caràcter amable i sociable, pot ser una molt bona aliada en la feina que ella fa. Així que sovint li demana opinió i fa cas dels comentaris que li fa la Teresa.

Fan un bon contrast, elles dues: La Teresa, menuda, amb els cabells blancs, la cara arrugadeta... La Lali, alta, morena, àgil, com correspon a la seva jovenesa. Per la seva feina però també pel seu caràcter, troba que la relació amb persones grans és molt gratificant, li expliquen moltes coses que ella no sap i aprecia molt l'afecte dels que anomena “els seus iaiets”.

Avui, la Lali i la Teresa estan organitzant una sortida pel barri. Encuriosit, en Pere s'afegeix a les dues dones. Vol saber què pensen fer. S'ofereix a fer de guia en la passejada. Els seus avis ja vivien al barri i ell el coneix molt bé.

En Pere és vidu de fa anys. En canvi, la Teresa va perdre el seu marit fa poc temps i li costa d'acostumar-s'hi. La companyia d'en Pere li fa molt de bé, ho reconeix. Però totes aquestes coses no les explica als seus fills. Prou feina tenen. En Pere és un bon home, la pot comprendre molt bé, la malaltia que se'n va emportar la seva dona és la mateixa que se'n va emportar en Joan, el seu marit. En Pere sap com és aquesta tristesa pregona que sembla que no et deixa respirar. I quan en Pere li endevina, que és molt sovint, només s'asseu al seu costat i li parla de si fa fred o calor, de qualsevol cosa, per tal de distreure-la. Li parla i la mira intensament als ulls.

A la Lali no li passa per alt la bona comunicació que s'està establint entre la Teresa i en Pere. Fins i tot pensa que potser...

Els fills, ara, estan tranquils. Veuen que la mare hi va de gust, al Casal. Saber que es quedava a casa, a rumiar i potser a plorar, els tenia preocupats. I la mare encara té una edat que pot valer-se i fins i tot pot passar-s'ho bé amb gent de la seva edat. És qüestió de procurar que no agafi una depressió. I que el cap li rutlli.

El que no s'imaginen els fills és aquesta relació de la Teresa amb en Pere que tot just comença, de la qual encara no en tenen consciència cap d'ells dos. Només la Lali se n'ha adonat.

Perú per sempre (Carme Marquès)

El vaig conèixer el dia que entrà al despatx on jo atenia les persones que cercaven ajut de qualsevol mena per tirar endavant la situació difícil en què vivien, acabades d’arribar del seu país. En aquest cas del Perú.

Només feia dues setmanes que havia arribat a Barcelona i cercava feina en el ram de la construcció, que és el que sabia fer millor, va dir.

El Nelson feia bona impressió. Era un noi cepat, no gaire alt però d’aspecte saludable i molt fort. D’espatlles amples i de pit potent, se li endevinava força i vitalitat.

El vaig mirar al fons del ulls per veure la noblesa del personatge, ja que l’aspecte del rostre era molt toix. El nas, ample en excés, la boca de llavis gruixuts mostrava unes dents massa grans i desendreçades. Quan somreia els ulls li desapareixien sota les poblades celles.

Vestia roba esportiva, tipus xandall, calçava sabatilles esportives, em vaig imaginar que d’esport no en feia gaire ―segurament tenia unes altres prioritats―.

A pesar del present incert, feia l’efecte que posseïa una ferma fe en què hi havia qui vetllava pel seu bé. No se’l veia abatut, confiava en el pervenir, em va dir. Pitjor que al meu país no m’anirà.

En aquell moment, compartia una habitació de franc a casa de la seva germana, a Cornellà. Quan tingués una feina i un sou, pensava pagar-li els favors que rebia d’ella.

Quan va marxar en Nelson, vaig tenir la impressió d’haver conegut un ésser pur, sense malicia, posseïdor d’un caràcter positiu i obert per aprendre allò que al seu país no havia pogut.

Va marxar content i, somrient-me, em va dir que també volia aprendre a parlar el català. 

Històries de Milà (Marta Pedrero)

En Giusseppe era un noi ben plantat i, encara que no el cultivava, la fisiologia li havia regalat un cos ben proporcionat i musculat que li servia per agradar a altres homes sense gaire esforç. Tenia un petit apartament ben lluminós en un carreró d’un barri cèntric a Milà; una gran part del dia la passava fora de casa ja que estudiava a la universitat i feia de cambrer a hores a la cafeteria Luchino. Allà havia conegut en Paolo, un home de mitjana edat apassionat per la música, com ell, i que tocava el clarinet. Les nits dels dissabtes tocava amb un grup en aquell mateix local. Quan en Paolo i la Lola, la germana del Giuseppe, es van conèixer, el món, amb les seves estrelles i els seus planetes, es va aturar així, de cop, i ja abans de conèixer els seus noms es van reconèixer com a amants.

No va passar gaire temps que en Paolo li va demanar a la Lola que anessin a viure plegats, i la Lola en trenta segons i mig va afirmar amb el cap i es va llançar cap a una nova vida amb el seu nuvi bohemi. Mentrestant en Giusseppe va acabar l’últim any de carrera i va pensar que era el moment d’obrir una petita empresa de domòtica. A Milà hi havia una bona colla de burgesos i estava segur que se’n sortiria.

Havia arribat la primavera i en Giusseppe participava com a model per a Gucci. Tenia una setmana bastant complicada per endavant, per això havia desviat les trucades del seu despatx al telèfon d’en Paolo que li havia promès estar operatiu a partir de les vuit del matí cada dia d’aquella setmana. A més en Giusseppe tenia un convidat durant aquells dies, un company i amic de Toulouse que feia de model com ell, en Jean Pierre.

Va arribar a les vuit tocades del vespre; en Giusseppe ja tenia parada la taula i un bon maigret de canard a punt de sortir del forn. Es van saludar efusivament, i van omplir les copes amb un Morgon francès, i així va anar passant la nit entre converses i mirades engrescadores.

A l’altra banda de Milà, en Paolo caminava cap a casa amb el seu clarinet sota el braç, sentia que el cor li bategava fort en el pit, tenia l’aire absent de qui ha quedat atrapat en un pensament o en una idea. La Lola li ho havia comunicat aquell matí, i des d’aquell moment no podia pensar en cap altra cosa. En Paolo abstret, en Paolo amant de la música, en Paolo feliç i consternat, creuava els carrers sense mirar, com si la noticia li hagués donat ales i pogués sobrevolar la foscor de Milà i, en un fragment de segon, va sentir un gran impacte, alguna cosa que el va trencar per dintre i després, res. El taxista va sortir blanc del seu vehicle, posant-se les mans al cap i mirant aquell cos estès a terra; es va demanar d’on dimonis havia sortit aquell paio.

—Redéu, quina mala sort —es va dir mig gemegant— només fa un mes que tinc el permís del taxi.

Al tercer pis de l’avinguda Capriccio la Lola somreia acariciant-se la panxa, mentre esperava amb impaciència el pare del seu futur fill. I al petit apartament d’en Giusseppe, dos homes es deixaven portar pel desig al ritme d’un irrefrenable rock irlandès…

Un mestre al mig dels camps (Marta Pedrero)

S’obre el teló, hi ha un home enfilat a dalt d’una columna, la columna està situada al mig d’un turó, i el turó allunyat d’un poble enmig d’un camp. L’home sembla pensatiu, mira a l’horitzó, no sembla que tingui pressa però la seva mirada és expectant. Els núvols passen lentament i donen llums i ombres al paisatge, un vent lleuger mou el blat sec dels camps i forma onades grogues que van amunt i avall sense parar. Entremig del blat es veu una figura que porta un petit sac i un barret, de mica en mica, creua els camps fins a apropar-se a l’home que està sobre la columna.

Amir: Ei, mestre, bon dia tingui! Li he portat una mica d’aigua i unes pomes, i he pensat que podria fer-li una mica de companyia.

Mestre: Mal fet, mal fet, Amir, no tens cap ocupació millor? Fóra més interessant que estudiessis i no que vinguis a fer companyia a aquest vell que només té ganes de gaudir de la contemplació en solitud.

Amir: Sí, mestre, però digui’m, ha descobert alguna cosa? Perquè jo, per més que llegeixo, no arribo a entendre l'existència. I veig un home com vostè, que ha acumulat tants coneixements i tantes experiències al llarg de la seva vida, i trobo absurd que hi hagi un final i després, res.

Mestre: Bé, Amir, per més que llegim i que pensem no canviarem la natura de les coses. Hi ha un temps per a tot, un principi i un final. Pensa que només som capaços de fer interpretacions de la vida. La veritat absoluta no la sap ningú, la vida la viuràs segons la interpretació que en vagis fent , i li aniràs donant sentit i emoció amb aquests filtres tan potents que són el cor i el cap. Estudia, obre’ls al coneixement i no t’aferris a les idees absolutes, intenta mantenir-te lluny de la intolerància perquè es convertirà en la teva presó i, sobretot Amir, aprèn a mirar la bellesa a través de la natura, de les persones, de l’art, perquè, quan sentis la tristesa , la decepció, o el dolor, serà aquesta inquietud de l’esperit la que t’ajudarà a superar la mundana realitat.

Amir: Sí, però mestre vostè sap què…

Mestre: I ara, Amir, si em fas el favor, torna a casa i pel camí observa el color dels camps, escolta el vent i esbrina la seva direcció, nota si és fresc o calent, obre tots els teus sentits fins que hi arribis. Aquesta és la lliçó d’avui, i ara marxa. Vés-te’n i aprofita-la.

Amir: Adéu, mestre, i gràcies.

Es tanca el teló, mentre un mar de blat sec es mou amunt i avall sense parar.

Una vida d’asceta (Pilar Zabala)

El meu nom és Mateu i ja fa molts anys que vaig decidir dedicar la meva vida a la contemplació. Visc retirat per fugir de tot allò que pugui distreure la meva ferma decisió d'allunyar-me de les banalitats i del mal que regna en aquest món, corrupció, enveges, lluites, religions, poder i totes les temptacions que aquí farien una llista molt llarga.

Amb ànim de posar distància entre el terra i jo, vaig decidir viure damunt d'un pilar de tres metres d'alçada, però com que no em sentia prou distant aviat vaig enfilar-me en un altre de deu i ara, en aquest moment, igual que Simeó l'Estilita va fer al seu dia, visc a sobre d'un que té setze metres d'alçada i una circumferència de poc més d'un metre.

El que pretenc és intentar donar resposta al cúmul de preguntes i també de dubtes que diàriament sorgeixen en la meva ment. Tres d'elles són especialment importants per a mi: per què som en aquest món?, cap on anem?, per què existeix el mal? És per això que necessito romandre aïllat, per buidar-me de totes les lliçons i deures imposats i així aconseguir la concentració necessària per meditar en profunditat i assolir la il·luminació.

He perdut el compte del temps que fa que resto immòbil dalt d'aquest pilar. Els meus llargs cabells, igual que la meva barba, creixen lliurement lliscant columna avall. El sol ha enfosquit considerablement la meva pell i l'aire i la pluja han contribuït a enfortir-la i fer-la resistent davant els freds embats del vent a l'hivern.

El silenci i les estrelles són els meus preuats companys. No tinc necessitats terrenals, tan sols demano llapis i paper per prendre notes dels meus pensaments. He après a dominar les malalties, igual que la set i la gana. Tan sols menjo fruita i dàtils, àpats que gent de bon cor diposita dins la cistella que els faig arribar lligada amb una corda.

Gairebé cada dia, en caient la tarda, ve algú a demanar-me consell i jo sempre contesto segons el meu humil raonament. Avui, un parell d'homes muntats a cavall s'acosten cap aquí travessant la planura. Les seves veus, malgrat la distància, m'arriben força clares.

—Mestre, m'han dit que sou un home just i savi. És per això que acudeixo a vós, perquè necessito la vostra ajuda. Sóc el procurador Andreu Mitjalluna i visc en un palau que voreja la riba dreta del gran riu. Us demano que em digueu com ho haig de fer per poder assolir la màxima felicitat? Diners i possessions, no me’n falten, els meus servents acompleixen amb rapidesa i eficàcia les ordres que els dono, les meves tres dones no m'han donat mai un no per resposta i els meus vuit fills són sota la tutela d'un reconegut i prestigiós preceptor que s’encarrega de la seva educació. Com és que tenint, com tinc, resoltes totes aquestes preocupacions, no sóc feliç?

—Germà Andreu, ja hauries d'haver après que la felicitat no ve agafada de la mà dels diners ni de la tirania que representa el poder. Sigues generós. Estigues atent a les necessitats i preocupacions de la gent. Dedica temps als teus fills. Amb les teves dones mostra't més proper, aprèn a escoltar-les i tracta d'entendre els seus sentiments. Això que et recomano és el primer tast d'un camí que sens dubte et proporcionarà les primeres espurnes de felicitat.

—Mestre, les meves obligacions són moltes i m'ocupen totes les hores del dia, tot i així intentaré seguir els vostres consells si ells m'han de dur la felicitat que desitjo. I perdoneu, Mestre, jo només sóc el secretari del Procurador però també us vull fer una pregunta. Com és que heu escollit ser dalt d'aquesta columna, que no us ofereix cap tipus de protecció, quan podríeu ser en un lloc més arrecerat, com per exemple una cova? Com podeu aguantar el pic de la calor i l'agulló del fred? És que no els sentiu?

––És clar que sí que els sento germà, però ara això ja no m'importa.

Passats uns moments ells marxen i jo recupero de nou el silenci i la pau que he vingut a buscar aquí dalt.

Retorna la meva abstracció i em capbusso amb rapidesa a prosseguir amb la necessària meditació. Tot adquireix una nova dimensió. 

#thenewstylite (Anna Collado)

ID 25163439 © Darshana3g | Dreamstime.com

La meva barba és tan llarga com els dies que fa que em vaig enfilar en aquest pilar. Hi romanc nit i dia amb les cames encreuades. La postura va ser dolorosa els primers dies, però ara fa temps que ja no me les sento. El pilar pertany a una obra abandonada en un solar del centre de Barcelona. Se’m va acudir la idea en senyal de protesta per la situació social i econòmica que viu el país, Europa i el món en general. Vaig pensar que seguir l’ascetisme en els temps que corren podia ser una molt bona opció, i fer-ho, emulant els antics estilites i en un lloc tan emblemàtic com una obra abandonada en una gran ciutat, seria exemplificant per a tothom.

L’Ajuntament al començament no va encaixar gaire bé la meva presència i va provar de desallotjar-me. Sortosament tinc un bon grapat de seguidors que ho van impedir. A més, quan turistes de tot el món van començar a difondre la meva existència a través de les xarxes socials amb el hashtag #thenewstylite i el meu pilar es va convertir en objecte de peregrinatge, l’alcalde es va fregar les mans i ara, fins i tot, em proporciona aliments regularment.

No sé quant de temps m’estaré aquí... Hi vaig pujar amb l’inici de la primavera i ara estic pensant que això a l’estiu serà insuportable. No sé com s’ho feien els estilites d’abans per estar-s’hi anys i anys... però crec que jo seré flor de primavera. Fins aquí arriba la meva experiència asceta, ara els problemes que els arreglin els polítics, que per a alguna cosa els paguem un sou! Només espero que l’alcalde em deixi baixar...

Amunt, amunt? (Carme Marquès)

Fa dies que rumio d’alçar la columna uns metres més. M’atabala el brogir del tràfic automobilístic. Quina diferència de quan vaig instal·lar-m’hi! D’això ja fa una pila d’anys. També ampliaré la plataforma per encabir-hi un petit urinari, des que la pròstata en fa la guitza és molt violent ruixar contínuament els pobres badocs que fan cua.

Mentre durin les obres faré penjar un arnés amb plataforma supletòria, com les dels escaladors quan fan bivac. Això em permetrà continuar atenent els meus fidels seguidors. Són una mica pesats, però, què faria jo sense ells! Encara que el fi principal d’estar-me aquí dalt és viure en solitud, des de el dia que vaig aconsellar aquell pobre diable desnonat que, gràcies a la meva indicació, va aconseguís d’aturar-ho , la fama m’envolta i no tinc cap moment de pau. Coses de la fama.

Un dia, va pujar ―sí, és clar, hi ha una escala repenjada a la columna― un noiet d’uns quinze anys que molt preocupat em digué:

―La mare no em deixa sortir a les nits amb el amics. Desconfia de tothom. Té por que m’esgarri-hi del bon camí fumant i bevent cervesa, el gust de la qual ni sé quin és.

―Ai, fillet, les mares són molt porugues, totes eh! no n’hi cap que se’n salvi. Mira, digues-li que el pare l’altre dia, quan vau anar a passejar per la plaça Reial, et va convidar a fer una cervesa i que no et va agradar el seu gust amarg i mai més penses tastar-ne-ne cap. Però, digues-li-ho amb veu ferma i gest adust; així quedarà convençuda i no serà tant repatània d’ara en endavant.

El noiet se’n va anar tot content pensant que podria convèncer a la seva mare. Encara més, quan sabés que li ho havia dit el savi de la columna.

Ai, ai! Que nostre Senyor em perdoni, el que haig de fer per mantenir la fama! Avui en dia sembla que la gent prescindeix del seny per prendre decisions importants i la feina minva de pressa. Sí la cosa no canvia hauré de baixar de la columna i apuntar-me a l’oficina de l’INEM.

L’asceta (Antònia García)

Jo volia ser com aquests ascetes que viuen en una cova i fan penitència però com que pateixo de claustrofòbia he hagut de buscar un lloc obert a tots els vents. Vaig trobar aquesta columna, m'hi vaig enfilar i ja no me n'he mogut.

M'estic dret tot el dia. A la nit, tot just apuntalo el cul en una soca d'arbre que tinc a darrere, per dormir una estona, i m'hi lligo amb una corda per no caure daltabaix. Quan em desperto, faig servir la gibrelleta i després la faig baixar amb la corriola perquè el primer devot que em vingui a veure la vagi a llençar cap allà, on han crescut tantes herbes. Em mullo la cara i les mans amb l'aigua d'una gerra que tinc al costat de la soca i ja sóc a punt per escoltar els meus fidels visitants, que venen de vegades a corrua feta.

Ja s'acosta el primer. Vejam què em dirà.

—Oh, venerat mestre Enf-Yl·lat, vinc a preguntar—te...

—Primer vés a buidar l'orinal, nen.

—Ah, sí, disculpa. Torno de seguida.

(...)

—Bé, què em vols preguntar?

—Sí, d'això, vull preguntar—te què he de fer per obtenir intel·ligència.

—La intel·ligència no s'obté, se'n té o no se'n té, ja des del naixement. I tu, em sap greu dir—t'ho, no en tens gaire perquè fa temps que m'ho véns a preguntar i veig que no millores.

—I què he de fer per millorar?

—És que ets un cas perdut. Accepta't tal com ets, fill. Si més no, estaràs tranquil. I jo també.

—Gràcies, mestre! Me'n vaig.

—Au, bon vent.

Ja tenim aquí el segon. Em sembla que és el primer cop que el veig. Té un posat altiu...

—Et saludo amb reverència, gran Enf-Yl·lat. Vinc a demanar—te consell. Vull arribar a ser el més savi d'entre els savis. Com ho he de fer?

—La saviesa és com un ocell que no para mai de volar. Amic meu, vés a córrer món, observa, llegeix... i aprèn a ser humil. El veritable savi no s'hi considera.

—Em decep la teva resposta, gran mestre, però em dedicaré a viatjar, sí.

—Apa, doncs, vés passant, que en tinc uns quants més que s'esperen.

Quina dona més jove. Gairebé és una nena i ja va amb tres marrecs. Quin consell em demanarà...

—Virtuós i savi Enf-Yl·lat, perdona el meu atreviment però és que no sé què he de fer. El meu espòs i jo sempre discutim: jo crido, ell crida... Després fem les paus i, apa! Una altra criatura! No m'agrada estar sempre enfadada. I, per l'altra banda, si continuem amb aquest ritme de fills... Venerat mestre, què puc fer?

—Anem pel primer problema: abans que comenci la discussió, tant tu com el teu espòs us heu de menjar un préssec i, sobretot, heu de guardar el pinyol a la boca cosa d'una hora o més. De mica en mica veuràs com s'apaivaga aquest geni que teniu tots dos. I pel segon problema, és força eficaç el remei que et diré: tingues sempre a mà unes branquetes d'argelaga i quan feu les paus, com tu dius, fregueu—vos les parts amb les branquetes. Oli en un llum, filleta! Apa, vés—te'n a casa amb la teva mainada i que siguis molt feliç.

—Milers de gràcies, venerable i sant mestre! Faré tot el que m'has dit! Deixa'm que t'ofereixi aquest cistell de fruita, en agraïment.

—Gràcies, maca! Beneïda siguis.

Ep! sembla que comença a ploure! Tots els meus fidels corren a aixoplugar—se. Aprofitaré per dutxar—me. I de pas, se'm rentarà la túnica, que ja està una mica llardosa. I em sembla que a partir de demà provaré d'estar—me dret però a peu coix, amb els braços oberts. Serà un pas més en direcció a la perfecció. Ja sé que no l'assoliré mai del tot, però m'hi acostaré tant com podré.

Un estilita modern (Montserrat Fortuny)

Em dic Joan, sóc un noi alt i primet, morè, acabat de sortir de la presó per haver cridat “Sóc català!” a les barbes de dos guàrdies civils que em volien fer exclamar: “Viva Rajoy!”

Vaig caminant sense rumb, fins que arribo en una esplanada on hi ha unes runes hel·lèniques, unes altíssimes columnes dòriques. En veig una que a dalt de tot té com una mena de seient gravat a la pedra i penso: “Aquí dalt m'hi podria asseure i ser una mena de Sant Simeó l'Estilita. Podria tenir èxit i la gent em portaria menjar cada dia i no hauria de patir més a l'atur, que ja se m'acaba, amb les butxaques buides.”

Tal dit, tal fet. Amb la meva agilitat felina m'hi enfilo i m'hi assec. És un seient confortable, té el buit just per a encabir-hi les natges i una mica de respatller per a recolzar l'esquena. Deixo als meus peus la motxilla quasi buida.

Portava hores caminant i, en trobar aquest seient tan còmode i fresquet (som a finals de juliol), m'adormo profundament.

Al cap d'un parell d'hores, calculo, em desperten uns crits, unes aclamacions procedents de baix de tot:

—Simeó, Simeó…! Ets tu? Has tornat per a resoldre els nostres dubtes? Per a ensenyar-nos la teva doctrina? Feia segles que no et vèiem.

—Germans —responc, ja ben despert—, sí, sóc jo mateix!

—Ah!, Simeó, a veure si desfàs els meus dilemes. Què he de fer per anar al Cel?

—Amic meu, has sentit a dir: “Ven el que tens, dóna-ho als pobres i tindràs un tresor al Cel?”

—Sí, però això ho veig una mica difícil...

—No, ja ho veuràs: jo et dic que no ho donis tot; queda-te'n una mica, un bon raconet, perquè al Cel no et cal cap tresor, ja en tens prou de poder-hi estar, no et sembla?

—Sí, sí! —crida el vell cabalós— En donaré la meitat i la resta serà per a quan calgui que tinguin cura de mi. Estic tan content que ara mateix et faré pujar un bon dinar.

—Gràcies, fillet! I tu, que em fas senyals, què vols preguntar-me?

—Jo he sentit a dir que “és més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla, que no pas que un ric vagi al Cel” Què me'n dius, tu?

—Et dic que hi ha agulles de moltes mides i camells molt petitons; no diu que n'hagi de ser un de carn i ossos, en pot ser un de molt petit, d'ivori o de jade, d'or o d'argent i l'agulla pot tenir un ull d'un pam i mig!

—Oh, Simeó! Que gran que ets! Ara mateix et faré pujar un vestit nou i cada dia t'enviaré els meus criats amb tots els àpats!

Un viatge profitós (Núria Soler)

Avui m’he decidit, aniré a veure l’estilita. M’ha costat un esforç de no dir això d’anar a airejar els meus dubtes existencials davant d’altri. Ells, els dubtes, no em deixen viure en pau: com és que jo sóc aquí, què hi he vingut a fer? I si vaig ser triat, com pot ser que hagi engendrat vint-i-dos fills amb la mateixa dona i que cap hagi fet res de profit? És culpa meva, no he sabut conduir-los pel camí dret? Hauria estat millor quedar-me solter o dedicar-me a adorar Déu, com fa ell? On l’he espifiat, vaig triar la muller equivocada?

M’he posat en camí amb ànim escèptic car, en el fons del fons, estic fent allò que sempre havia dit que mai no faria, explicar els meus destrets a altri. De tota manera potser em vindrà bé caminar unes quantes jornades; allunyar-me dels problemes em pot proporcionar alleujament o, fins i tot, la solució. En tinc ben bé per deu o onze dies de camí abans no arribi i, després, no sé quant m’hauré d’esperar per poder exposar-li la meva ansietat.

De moment he trobat viatgers que, com jo, busquen que algú els doni consells, després de poder expressar en veu alta tot allò que els corseca. Hem fet camí junts i ens em esbravat explicant-nos els conflictes que ens porten fins a l’estilita. Ens hem escoltat els uns als altres i hem dubtat. Sí, hem dubtat que els nostres maldecaps siguin prou importants com per sotmetre’ls a la consulta d’algú que en deu veure de molt més grossos. Tot i això hem continuat endavant perquè ens trobem bé parlant els uns amb els altres i així esbandim les preocupacions.

Dotze dies, dotze, he trigat a arribar a l’entorn del lloc on Simeó escolta els pelegrins. En una zona d’acampada he trobat gent d’arreu que feia dies que esperava per poder adreçar-li els dubtes. M’he dirigit a qui feia d’intermediari per tal d’obtenir informació i m’ha dit que calia alguna ofrena per assegurar la subsistència del baró, que si tenia molta pressa m’aniria bé disposar d’alguna cosa de valor per poder apropar-m’hi aviat. Jo ja anava preparat i portava les arres de casament per oferir-les però allò només em serviria per apropar-m’hi i veure’l. M’he quedat molt desil·lusionat i, cap cot, he buscat un recer on poder reflexionar.

D’allà on m’he instal·lat he vist gent que s’escapolia per un caminet polsós i els he seguit. Hem arribat a un punt on hi havia força arbres. La gent s’hi enfilava i jo, també. Des de dalt d’un pi d’ample capçada he pogut contemplar l’espectacle que oferia aquell bon home dret sobre la seva columna, embolicat en una túnica vella i bruta i envoltat per una espessa bonior de mosques que s’atipaven amb les menges que els pelegrins li oferien i que ell no es molestava a espantar. Des de l’arbre no podíem sentir ni els planys que li exposaven ni els consells que repartia però m’he adonat que els meus destrets no eren res davant dels que aquell bon home estava passant, dia rere dia.

En baixar de l’arbre ja no em recordava de quins eren els motius exactes del meu pelegrinatge. Que els meus fills no feien res de bo? Pitjor per a ells, jo ja havia fet prou portant-los al món i procurant educar-los com els meus pares havien fet amb mi.

M’he convençut que el viatge m’havia servit per esclarir dubtes, conèixer persones que tenien problemes més greus que els meus i... aquell pobre home, estintolat tot el sant dia dalt d’aquella columna!

 He arreplegat les meves poques pertinences, congratulant-me de no haver malversat les arres, i he agafat el camí de tornada.