dilluns, 23 de febrer del 2015

La rosa més bonica (Carme Marquès)

És difícil escollir la bellesa en la bellesa, i això és el que volien esbrinar els cultivadors de roses. Varen organitzar un concurs internacional de cultivadors de roses, per triar la més bonica d’arreu.
A Barcelona hi ha, al barri de Pedralbes, un jardí temàtic dedicat a les roses i, aquí, des de l’any 2.001, el Roserar de Cervantes acull a principis de maig el Concurs Internacional de Roses Noves a Barcelona. I així comença la història de les més boniques d’arreu del món.
Ben abillades arribaren dels seus països d’origen: Japó, Marroc i Anglaterra. Les representants del Marroc foren: Rosa d’Alexandria, Osíris, bellíssima, mostrava els pètals roig vellutat a l’anvers i blanquinós a l’interior (fascinant); la Rosa de Jericó era de color blanc al matí i rosa intens a la nit.
En representació d’Anglaterra, vingueren: la Rosa de Té, la Golden Flash, la Jane Austin, la Dark Lady i la Morneng Mist. I, des del famós Jardí de Roses Keiseir del Japó-Taringa, l’estrella indiscutible: la rosa Kasumi.
Vet ací que, arribat el dia en què el jurat havia d’escollir la rosa més bonica, el cel no hi va estar d’acord i un núvol negríssim va cobrir tot el parc. Les roses semblaven marcides, tristes i els seus color esvaïts. La circumstància va contrariar els desitjos dels organitzadors. Aquell any va quedar desert el premi a la Rosa més bonica.
D’això es desprèn que, moltes vegades, ens fem il·lusions sobre l’esdevenidor sense comptar que per sobre hi ha la Llei Suprema que pot castigar l’excés d’orgull.
Bé, no ha resultat un conte. Però, què voleu que hi faci, sinó en sé més? 

Ui, ui! (Núria Soler)

La Rosa només fa que queixar-se, tot el dia aquest: ui!ui!. Tots els veïns n’estan més que tips tot i que saben que cada any passa el mateix. Mireu que n’és de pesada amb la cançoneta! És l’única cosa que els empipa.
La Rosa, cada any quan arriba la tardor, agafa tots els rosers que té a la terrassa i comença a fer empelts a tort i a dret. En aquells moments és un bon entreteniment pels veïns- sí, pels mateixos que ara es queixen-. És un trànsit anual, primer entretenir-se mirant com fa anar la ganiveta: talla unes quantes branques de cadascun, ben escairades, després i sempre a l’atzar, les ajunta en el tall que ha fet en una planta mare, una en cada un, les lliga ben fort amb una cinta de plàstic i les deixa mentre espera que arribi el mes de Gener. Aleshores amb les tisores de podar talla tots els branquillons que sobren per la part de dalt i deixa passar l’hivern.
A primers de març, la veuen cada matí escrutant tot el reguitzell de plantes empeltades. La noten ansiosa per albirar el més petit brot. Així que en veu un, la senten cantar molt fluixet una tonada dolça que tots els veïns coneixen. Aleshores cada dia, tan ansiosos com ella, en segueixen els moviments sense perdre’n detall. Pel to de la veu, una mica més forta, ja saben si el creixement té èxit.
Quan li demanen perquè li agrada tant jugar a fer roses ella diu que la seva mare sempre li deia que li havia posat Rosa perquè és el nom de la flor més bonica. És per això que fent roses recorda la mare.
Els sap força greu que algun es perdi perquè potser s’ha perdut una bona oportunitat. I és que la Rosa, amb tots aquests anars i venirs cada any presenta tres o quatre rosers al concurs que l’Ajuntament convoca per premiar la rosa més original i la més bonica i que siguin diferents de les que fins ara hi ha conegudes.
D’aquí venen tots aquests UIS! que la dona va repetint dia rere dia quan li sembla que alguna flor es malmetrà. Però ca, mai ni falla cap i quan les poncelles despunten agafen els testos i, se’ls emporten cap al roserar. Allà hi ha un espai on els concursants poden plantar-hi les creacions convenientment datades, nom del concursant, nom de la rosa i, cosa completament secundària, adreça i telèfon per posar-s’hi en contacte.
Dic que l’adreça i el telèfon són secundaris perquè, en el cas de la Rosa, els rosers no es queden mai sols. Els veïns fan torns, matí, tarda i nit, malgrat que sempre hi ha vigilància municipal.
Quan arriba el gran dia, el barri queda ben buit des de primera hora del matí. Tots, com un sol home, acompanyen la Rosa per felicitar-la o, si es dóna el cas poc probable, consolar-la.

La gavarrera (Antònia García)

En Cisco era pagès, vivia en un mas que havia heretat dels pares. Tenia una gavarrera al marge dret del camí de casa que quan floria era una meravella. Les roses silvestres, amb la seva senzillesa, tenien un encís que enamorava. I les abelles, atretes pels colors, anaven a xuclar el nèctar que després seria mel. Això no li feia res, a l'arbust. Compartia de bon grat la dolçor de les seves flors amb els insectes i fins i tot amb els ocells. Però no consentia que cap mà s'acostés als pètals delicats de les roses. Tenia unes punxes esmolades i dures que defensaven la florida i pobre d'aquell que li volgués prendre alguna flor perquè rebria unes esgarrinxades fondes i doloroses.
Quan baixava al poble, en Cisco s'aturava davant d'una botiga on venien insecticides, adobs per a les plantes i també testos i flors. Hi havia sempre una galleda amb aigua i tot de roses vermelles, grogues i blanques ficades a dins, esperant els compradors. En Cisco les trobava molt boniques, sí, però ni de bon tros ho eren tant com les roses de la seva gavarrera. Les trobava... com ho diria... Encarcarades, una mica artificials.
La mestressa de la botiga li va explicar que cultivaven i sotmetien a empelts i encreuaments aquelles roses per comercialitzar-les. Convenia que tinguessin molts pètals i la tija recta i forta, per poder formar rams. I que fins i tot es feien concursos per triar les roses més boniques. En Cisco, tot interessat, li va demanar els detalls per participar en un concurs d'aquells, perquè segur, segur, que les seves roses silvestres guanyarien.
Tal com la botiguera li havia aconsellat, amb una pala i amb molt de compte va arrencar un petit rebrot de la gavarrera. El va posar en un test, ben adobat, i el va deixar al mateix lloc d'on l'havia arrencat. Va esperar que el rebrot hagués arrelat bé i quan va ser el moment adequat, es va emportar el test al roserar on havia de fer la resta de la creixença fins que arribés el dia del concurs.
Però un dels concursants, aneu a saber quin, va pensar que aquell test tan esponerós, que ja presentava tot de capolls que aviat serien poncelles, podia ser un rival de les seves roses. I una nit, d'amagat, va deixar uns llimacs voraços a dins del test, entre els branquillons de la gavarrera.
Passats dos dies, quan en Cisco va anar al roserar per regar el seu roser silvestre, es va trobar les fulles empastifades de bava de llimacs i els capolls mig menjats. Es va posar les mans al cap. Però, com podia ser? Tot el voltant dels rosers estava protegit contra plagues d'insectes i erugues. No podia capir que una mà traïdora hagués comès aquella malifeta. Amb llàgrimes als ulls va netejar les fulles del roser però les poncelles atrotinades ja no tenien remei i es va haver de retirar del concurs.
La mestressa de la botiga, quan ho va saber, se'n va empescar una. S'ho va fer venir bé per anar a veure en Cisco amb un dels membres del jurat i pel camí, com qui no vol la cosa, es va aturar davant de la gavarrera. Ell, llavors, es va fixar en la bellesa d'aquelles poncelles que començaven a descloure's. La dona li va explicar el cas. Tot i que no podia entrar a concurs d'aquella manera, l'home va voler collir una rosa per poder-la ensenyar als seus companys. I, és clar, la gavarrera es va defensar eriçant les punxes i clavant-les en aquella mà que es va tenyir de sang mentre un gemec s'escapava dels llavis. Sense haver assolit el seu propòsit, van continuar fins al mas per parlar amb en Cisco.
Acabada que fou la visita, en Cisco els acompanyà un tros de camí i, malgrat que sabia com n'era, de punxadissa, la seva gavarrera, va fer una cosa que no havia fet mai: va acostar-hi la mà amb suavitat, va amanyagar les flors i va collir dues roses, una per a cadascú dels seus visitants, sense que el roser fes cap resposta agressiva.
Va ser l'única vegada que en Cisco va prendre-li unes flors. Ell no volia altra cosa que gaudir-ne mirant-les, olorant-les, observant els canvis segons les estacions, vigilant el moment de la florida per embadalir-s'hi. I la gavarrera, a canvi, s'oferia als seus ulls en tota la seva esplendor.
I així va passar, per temps i temps. Diuen que a mesura que en Cisco s'anava fent vell, a la gavarrera li anaven sortint brots nous seguint el marge en direcció al mas. I que quan només podia sortir a la porta, de tan vell com era, els brots més joves ja havien arribat fins allí i les roses silvestres li van alegrar totes les primaveres de la seva vida.

El roserar (Montserrat Fortuny)

Hi havia una vegada un poble petit però molt eixerit. Conservava les seves tradicions més antigues però era el més modernitzat de tot el país.
Les cases mantenien la llar de foc de la cuina i del menjador, on feien les torrades a l'hivern, però tenien una altra cuina elèctrica o de gas, del disseny més modern, pel dia a dia. Conservaven el pou a l'eixida, però també gaudien d'aigua corrent al fogar i al bany.
Tenien uns despatxos moderns, amb prestatgeries plenes de bons llibres, i no els mancava l'ordinador. Més d'un, si hi havia fills joves.
També mantenien un concurs anual, mil·lenari. Un diumenge de primavera triaven el roser més bonic de tot el Roserar, perquè en tenien un de grandiós, exuberant de roses de tots colors, de totes mides, de totes formes. Cada família es feia càrrec d'un roser durant tot l'any i procurava millorar-li la forma, el color, el perfum.
La manera de resoldre el concurs era molt original i molt antiga, sempre ho havien fet així i que no els parlessin de fer-ho d'una altra manera: “A les dotze del migdia en punt, el tercer diumenge de primavera, una papallona de Collserola, una geganta de mig pam a un pam sencer antigament, o sigui, de deu a vint centímetres actuals, es posava, tot volant, damunt d'una rosa i aquesta era l'escollida, la premiada.”
I el premi era una copa d'argent, molt ben treballada i de mida grossa, d'un preciós disseny, que s'entregava al guanyador.
Hi havia gent repartida entre els rosers, a l'aguait del moment precís en què la preuada papallona reposés damunt l'avaluada rosa que ella triava.
Enguany, varen haver d'esperar més estona que mai, perquè a les dotze en punt no s'havia presentat cap papallona a cap roser… Però ara, ara sí, al cap de mig quart, un magnífic exemplar de dinou centímetres de diàmetre, de colors llampants i ben combinats, com tan sols ho sap fer la natura..., després de batre les ales, d'un roser a l'altre, es va llançar damunt d'una petita rosa… d'un roser silvestre.
Tothom es va quedar sense paraules… El roser boscà no pertanyia a cap veí. Era, naturalment, dels antics exemplars que envoltaven el Roserar, descendent d'aquells originals rosers mil·lenaris, amb flors de pocs pètals, de color de rosa pàl·lid, d'aspecte fràgil.
El premi, així, quedava desert. Però la copa pertanyia al poble i portava gravada la data completa, dia, mes i any, i van decidir que seria propietat de tothom. Però, on la posarien…? Uns eren partidaris de dur-la a la Casa de la Vila, altres a l'església, i encara uns altres al teatre…
I vosaltres, on la col·locaríeu? A veure, ajudeu-me a trobar-li un lloc adequat…!

Transformant la bellesa (Marta Pedrero)

Jo formo part d’un somni, un somni que han perseguit els homes des de fa molts i molts anys. De fet, ells sempre estan somiant, ja que poques vegades tenen la lucidesa de viure desperts, i en aquest estat de somnambulisme van perseguint noves idees de bellesa, i aquí comença la meva història.
Quan en Flavius es va aixecar aquell matí tot excitat va anar directament al laboratori, ja que aquell dia sabria el resultat dels seus experiments. Va aparcar el cotxe i va creuar el jardí que tenia davant del seu despatxet. Li havia promès a la Caterina que aquell any la sorprendria de debò amb un nou experiment: aquest experiment era jo.
Quan va obrir la porta del laboratori i em va veure, va fer un salt amb les dues cames i em va enlairar donant voltes sobre si mateix. És fantàstic, es va dir, i va trucar a en Marcus per comunicar-li que ho havia aconseguit. Aquell brètol el que havia aconseguit era canviar el color del meus pètals, que havien estat d’un preciós vermell vellut, per un blau espantós. Havia passat de ser una magnífica rosa comú a ser una rosa transgènica i, en arribar la primavera, els brots de les branques del meu voltant, a punt d’esclatar, eren també de color blau.
En Flavius em va traslladar al jardí de la Universitat de biotecnologia on treballava d’interí a la unitat de genètica i em va plantar al costat d’altres rosers. Aquests tenien la sort de mantenir el seu color original i les roses em miraven encuriosides i una mica espantades en veure el color dels meus pètals i es preguntaven com es podia tenir tan mal gust per presentar amb aquell color una flor que feia molts anys que era el llenguatge de l’amor i la bellesa.
Els dies van anar passant, i el jardiner s’esmerçava en tenir els rosers en les millors condicions possibles, ja que la primavera portava tota classe de pugons i malalties que podien acabar amb el color i la fermesa d’aquelles belleses, però del meu roser només en tenia cura en Flavius, ja que deia que jo no necessitava els productes químics amb els quals regaven els altres rosers.
I un bon dia, quan tots els que havien estat petits brots ja estaven en la seva plenitud i els rosers estaven ben plens de roses, un munt de gent es va aplegar al nostre voltant mentre puntuaven en un paper quina de les roses era la més maca de totes. En Flavius, que anava agafat de la mà amb la Caterina, es va apropar cap al meu roser i ella va exclamar:
—Oh, Flavius! Quina meravella!
I ell, amb un somriure misteriós li va dir a cau d’orella:
—Crec que si tallem una rosa d’aquest roser, el jurat no s’adonarà —I amb una petita tisora va fer, clac, i em va separar de la resta dels rosers per dipositar-me a les mans de la seva estimada.
Vaig sentir un lleu mareig, com si em faltés l’alè, i encara vaig sentir en Flavius que deia a la Caterina:
—Tant me fa el concurs, només volia oferir-te una rosa excepcional i diferent, única, com tu!
Quan vaig tornar a ser conscient de què passava al meu voltant, estava al mig d’una tauleta ficada en un gerro amb aigua i vaig témer pel meu destí, però encara vaig gaudir d’uns dies plàcids i tranquils amb l’estoneta de sol que entrava per la finestra tots els matins.

dilluns, 16 de febrer del 2015

El llogaret abandonat es recupera (Montserrat Fortuny)

Sóc aquell poblet que, fa pocs dies, em lamentava de la meva solitud. Ara, alguna cosa s'ha despertat en mi. Fa uns quinze dies, a la posta del sol, va arribar a les meves portes un grup de nois i noies molt estrany.
Ells portaven els cabells retallats, afaitats dels costats i llargs i tesos pel mig del cap, com si fossin crestes de galls. Pantalons ajustats i camises multicolors. La part dels braços que quedaven al descobert, plena de dibuixos negres i de coloraines, que em van recordar els dels pirates que antigament desembarcaven a les platges de la meva mar menuda i que alguna vegada havien arribat fins ací.
Les noies, amb “calces” com les del segle XI, ajustades de la cintura als turmells, amb els cabells enredats en llargs tirabuixons, amb anelles a les orelles i, algunes, al nas, els braços curulls de braçalets de llauna.
I uns quants infants, un total de quinze, entre nens i nenes de diverses edats, també disfressats d'aquesta manera, acompanyats d'uns quants gossos.
Es van establir a la vella masia de Can Flacià, la que encara conserva senceres les teulades de llicorella, amb les golfes plenes de trastos antics, dins de grans baguls de fusta treballada.
Van trobar-hi un munt de llavors i, al dia següent, van posar-se a sembrar-les i regar-les amb l'aigua del pou, que encara surt neta i cristal·lina.
Al cap de deu dies, a la sortida del sol, pel costat oposat va aparèixer un grup d'homes i dones també molt estrany, ells amb bruses de colors clars i pantalons ajustats, i elles amb faldilles amples i vaporoses i bruses blanques brodades de colors.
Vaig recordar converses del senyor rector amb el batlle i el metge, que deien que, així abillats, eren “magiars”, de cabells i ulls negres com els gitanos. També hi havia un grup de dotze nens i nenes , amb dos gats i sis gossos, molt ben avinguts. Es van fer seu el mas La Mata, amb la seva torre de guaita, tota quadrada i tan ben conservada al cap dels segles.
A mi no m'havien fet gens de gràcia els primers, doncs aquests encara menys.
De seguida que van coincidir les dues, diem-ne tribus, van començar a creuar-se males mirades, alguns gestos d'amenaça i paraules malsonants.
Fins que aquest matí, prop del migdia, van córrer tots dos grups, ben carregats de pedrotes, cap a la riera, que era allò que partia els dos territoris, amb la intenció de tirar-les pel cap dels veïns no desitjats.
Però van quedar quiets, immòbils, bocabadats, mirant-se els uns als altres, a les dues bandes de la riera. A dins de l'aigua, nus, nens i nenes, “ocupes” i “gitanos”, estaven jugant, nedant, agermanats, feliços, agafant-se de les mans, caçant granotes, tots amb cares rialleres i satisfetes. Fins i tot els gossos de les dues bandes omplien l'aire de lladrucs enjogassats.
Les pedres que portaven els grans, van anar caient a terra i, de mica en mica, tots es van anar girant, retirant-se, amb mans abaixades i tímids somriures.
Em sembla que en tinc per temps d'aquests nous veïns. No és que m'agradin gaire, no, amb aquestes llengües forasteres i costums estranys, però val més això que aquell silenci de mort que m'envoltava.

Han tornat (Marta Pedrero)

Va ser ahir al matí. Quan els primers raigs del dia van il·luminar-me, van aparèixer per la carretera, pujaven un camió i un altre vehicle pesant i es dirigien directament cap a mi. Ja feia mesos que havien vingut uns homes que van examinar les casetes i van prendre notes i mides d’aquí cap allà, també van fer fotos de tots els meus espais i semblaven molt interessats. Parlaven entre ells i afirmaven amb el cap. Jo, francament, no entenia gaire el que estava passant i, ara, com que ja feia un temps des de l’últim cop que els vaig veure, no hi havia tornat a pensar. Tant de bo que aquells dos vehicles que pujaven lentament no hi tinguin res a veure, vaig dir-me.
En arribar aquells camions tan grans i estremidors, el soroll va espantar tots els ocells, i dos conills van sortir disparats fent una ziga-zaga, jo em vaig sentir intranquil i estava a l’aguait. Esperava qualsevol cosa oposada a la pau. No us podeu imaginar el xivarri que van organitzar quan van començar a enderrocar les casetes, i més tard em van obrir la panxa ficant-m’hi cables i canonades per tot arreu. Finalment al cap de tres setmanes els homes van marxar i, encara sense entendre molt bé el que passava, vaig poder gaudir d’una mica de tranquil·litat.
No va ser fins al cap d’un mes que vaig tornar a sentir la pujada dels vehicles pesants per la petita carretera.
Aquesta vegada van trigar molt a marxar. En un principi estava força espantat; el primer que van fer va ser tornar a fer-me un altre forat gran i profund a la panxa, per poder-hi guardar els cotxes i fer-hi una bodega, després van començar a edificar fins a una alçada de tres pisos. Van ser uns mesos frenètics i només quan es feia fosc podia gaudir una mica del silenci.
Però un dia, quan semblava que ja mai més tornaria a estar en comunió amb els elements de la natura, tothom va desaparèixer i la calma va tornar. Jo, totalment transformat, estava a l’expectativa.
Ara ja han passat cinc anys i estic bastant content, els nous estadants van arribar un any després de la meva transformació, van plantar un gran hort darrere la casa rural que van construir a les meves entranyes i de nou vaig albergar animalets, aquest cop eren cabres, oques i gallines, i més tard dos cavalls que en Miquel i la Petra treien a passeig.
Entre setmana passem dies molt tranquils però els divendres arriben els forasters i sempre diuen que vénen a respirar aire pur i a refer-se de les presses de la ciutat. Jo els trobo una mica massa esvalotats encara que, quan marxen, s’emporten un trosset de pau a la butxaca.

Nous veïns (Núria Soler)

Des de fa alguns dies veig gent que va i ve pels meus carrers. Entren a les cases i ho remenen tot. Sento el xivarri que fan, es criden els uns als altres i s’expliquen què hi han trobat. Els uns s’esvaloten perquè encara hi ha els llits sencers, altres perquè els estris de cuina no es poden fer servir de ten rovellats que estan, unes nenes han trobat una nina amb els vestits plens de pols però els agrada. Ja els rentaran, diuen, i la nina també que té els cabells plens de brutícia.
Estic desconcertat i tot aquest aldarull m’atabala, tant temps de silenci i quietud!
Sento algú que diu:
—Va, marxem. Està ben situat però potser una mica massa allunyat. Les cases sembla que aguanten, però hi tindrem força feina si és que ens posem tots d’acord.
Una altra veu, respon:
—Sí, està prou bé. Feina en tindrem a qualsevol on anem, el temps tot ho espatlla, però, ara, de cara a l’estiu, em sembla que el podrem deixar arreglat. Si més no, les cases. Els camps, si no trobem eines ja ens serà més difícil.
El silenci ha tornat i, ara, trobo a faltar l’aldarull d’abans. Potser sí que tornaran, penso, i totes les parets se’m commouen, potser sí.
Ja són aquí, han trigat uns dies que se m’han fet eterns. Sembla que no pugui ser però torno a bullir de gent, però...quina gent. No sé on mirar, van tots conills, homes, dones, vells i joves i, per descomptat, totes les criatures. No sé on mirar, m’he tornat vergonyós?
Necessito temps per pair aquest canvi, penso, però en el fons, fons, tant me fa. Hi ha gent, m’han tres les herbotes dels carrers, han col·locat bé les pedres que s’havien mogut i, dintre de les cases se sent el brogit de mobles d’un costat a l’altre. Les finestres estan obertes de bat a bat i les escombres no paren de treure pols i runa.
Cap al tard es troben tots a la plaça de l’església, valga’m Déu, s’expliquen què han fet, què els falta i decideixen qui es vestirà i anirà a comprar el més imprescindible i portarà provisions. Han decidit que demà serà dia de descans, es trobaran a l’era de baix que ja és neta(abans era la d’en Cisco Vell) i prendran el sol.
Jo, això no m’ho perdo. Ja me’ls imagino tots nuets i estesos a l’era on abans s’esventava el blat. Aquesta nit el neguit no em deixarà dormir en pau.

El poble vell (Antònia García)

Els meus antics habitants que s'estan al nou poble, per res del món tornarien a viure aquí, a dalt del turó, i encara menys els joves que ja han nascut a baix. Però la nostàlgia s'aferra al cor dels vells. No enyoren les llars dels avis sinó la pròpia joventut, viscuda entre els meus carrers. D'això els ve les ganes de dir i repetir tot el que la memòria els guarda. I d'això m'ha vingut un ressorgir inesperat, encara incert.
Gràcies a les explicacions dels vells, algú es va interessar per mi i em va voler conèixer. Poca cosa podia oferir jo a aquell visitant: les runes que havien format el meu nucli tancat, amb les cases totes juntes formant muralla. Només per dos portals es podia entrar a dins del poble i només des de dins es podia entrar a les cases. I més avall, les restes d'uns quants carrers, fora del nucli primitiu.
No sé què va veure, que es va enamorar de mi. I va tenir una idea: era el poble ideal per fer-hi una escola de reconstrucció d'edificis antics, que conservessin les estructures pròpies. Aquella idea va quallar. Al cap de poc temps, un grup de gent va començar per fer una bona pista de terra, van netejar-me d'herbes i van deixar-me els carrers lliures de pedres caigudes. Després van triar unes quantes cases i van començar les obres. Gairebé no m'ho podia acabar, semblava un somni!
Paletes, manobres i picapedrers van treballar de valent i així que unes quantes cases van estar acabades, van venir-hi a viure unes famílies amb canalleta i tot. Els nens, els baixaven a l'escola al poble de baix, amb cotxes tot-terreny. Els grans tenien ocupacions molt diverses, que jo no m'hauria imaginat mai. Hi havia un pintor que plantava el cavallet per tots els racons, unes dones que feien escultures amb branques i escorces dels arbres, uns altres confeccionaven peces de roba molt originals amb telers manuals que s'havien fet ells mateixos. Em tenia intrigat una dona que es passava hores davant d'un ordinador, escrivint, i de tant en tant sortia a fer llargues passejades pel poble i pels voltants, observant-ho tot. Vaig sentir que deien que era una poetessa molt coneguda.
Després, alguns se'n van anar i en van venir uns altres. Aquests tenien altres costums, s'assemblaven més als meus habitants antics. Es feien dir “neorurals”, treballaven la terra, tenien horts i arbres fruiters i també algunes cabres. Feien melmelades i formatges. Baixaven al poble a vendre els seus productes. Suposo que no en tenien prou per a viure perquè també van anar marxant. I els que reconstruïen les cases, van aturar les obres. Sembla que no els anava tan bé com s'havien pensat al principi.
Vaig tenir por de tornar a quedar buit i abandonat, però ara tinc una petita esperança. Uns nous estadants, rossos, alts, que no sé pas què fan. Sembla que hagin vingut a meditar i a contemplar les estrelles. Quan algú del poble de baix puja i vol parlar amb ells, li responen una cosa així com: “What? Mi, no entender... Mi, inglish, sorry”. Però de moment estan aquí, caminen pels meus carrers, sento les veus, encara que no entenc què diuen. M'esforço per fer-me atractiu als seus ulls perquè no se'n vulguin anar. Voldria que m'estimessin, que sentissin que jo sóc el seu vell poble... Però no sé si ho aconseguiré.

Foteu el camp! II (Anna Collado)

He viscut uns anys tranquil. He gaudit de la solitud sense recança i no he enyorat ningú dels qui em van habitar: gent planera, sense esperit, avorrida i detestable. Ni un no en salvaria! Ni el “meja-patates” del Mariano de Can Ros. Malauradament, he estat poc temps feliç...
No han trigat ni dos anys a envair-me aquests perdularis. No podien haver vingut una colla de hippies que correguessin per aquí amb llargues cabelleres i fumant marihuana, no. Ni cap tribu nòmada de gitanos de l’est d’Europa que m’haguessin omplert de càntics i rialles... Han hagut de venir aquesta colla d’indesitjables, el pitjor de cada casa... els contrabandistes.
M’ho podia pensar, estant al costat de la frontera tenia tots els números perquè alguna cosa així passés... però no permetré que hi facin arrels, aquí. Si vaig poder amb aquelles ànimes desmembrades, podré també amb aquests per més que vagin armats.
Vaig fer servir els núvols perquè portessin la sequera i després el vent. Per últim vaig pactar amb la neu. Ara haig de picar més alt... Parlo amb el tornado però em diu que està de gira per Amèrica; el tsunami es fa el mandrós i diu que estic massa amunt; de riu important no en tinc cap a la vora per demanar-li que es desviï cap aquí... Vàtua l’olla! Em queden poques opcions... Al terratrèmol li tinc un cert respecte, però em vaig fent a la idea. De perdularis n’han arribat més i ahir a la nit van treure les pistoles: des de llavors tinc uns quants forats nous als meus murs, salvatges desaprensius! Si vull tornar a estar tranquil no em queda cap més remei!
Serà demà. Quins nervis. El terratrèmol em va visitar fa un temps, però només de passada i vaig sentir un pessigolleig als peus fins i tot agradable. Aquest cop haurà de quedar-se més estona i amb una mica més d’intensitat si els vull fer fora. És el que m’ha dit i així hem quedat.
Ja comença. Pessigolleig. Foteu el camp, perdularis! Deixeu-me tranquil! Cof, cof, cof... Osti tu, quina polseguera! El pessigolleig comença a ser martelleig. Això ja no m’agrada tant. Però, mite’ls, ja fugen els cagats. Semblaven milhomes amb la pistola a la mà i ara fugen amb la cua entre cames! Els dos darrers a marxar ho fan després que s’ensorri el sostre de Ca l’Aguado. I ara cau el de Can Morella. Ai, ai, ai... Senyor terratrèmol, ja pot parar, ja he aconseguit el que volia! No! El campanar, no! Prou, senyor terrarèmol! Jo només volia espantar-los... Prou!
ID 34013119 © Winai Tepsuttinun | Dreamstime.com
—Senyors i senyores, per finalitzar la ruta “Després del terratrèmol” baixarem un moment de l’autocar per contemplar les runes del que va ser Sant Tomàs del Batet. Aquesta pila d’enderrocs és tot el que queda del poble. Afortunadament, no cal lamentar pèrdues humanes, el poble feia un parell d’anys que estava deshabitat quan es va esdevenir la tragèdia. Abans de pujar a l’autocar, no dubtin a agafar alguna pedra de record.
Noooo. Els odiooo! Ni després de mort em deixaran en pau! Foteu el camp, cabroooons!

dilluns, 9 de febrer del 2015

Només seré un record (Antònia García)

Sóc un poble encimbellat en un turó i, com tants altres llogarets en la mateixa situació que jo, m'he quedat sense habitants. La gent només ve a visitar-me. I encara...
No és estrany. Viure aquí sempre ha estat incòmode. La raó d'haver triat aquest lloc per viure-hi, obeïa a raons de defensa, en èpoques poc segures. Quan ja no hi va haver perill, els habitants van preferir fer-se la casa a les terres planes, on ja hi tenien els camps i les eres. De mica en mica, em van anar abandonant fins que vaig quedar buit.
No us penséssiu pas, eh?, vaig ser un poble prou important, amb un castell del qual en queda ben poca cosa. Tenia una bonica església amb capellà i tot! I una escola pels nens, amb el mestre... Ho enyoro, tot això... La gent que treballava al camp, amb un ull sempre vigilant el temps per si venien pedregades; els pastors que engegaven els petits ramats cada dia; les festes majors, la matança del porc, el soroll dels matxos pujant per l'empedrat desigual dels carrers... La xerrameca de les dones al safareig, els crits i els jocs dels infants per tot el poble i pels voltants...
La vida dels meus habitants havia estat molt dura. Tingueu en compte que durant moltes generacions jo no havia tingut ni llum ni aigua. Quan es feia fosc, només hi havia els llumeners d'oli, les torxes... Calia anar a una font que era un bon tros lluny per omplir els sellons per a l'ús de les cases. Per a rentar la roba, si no hi havia prou aigua, s'havia de baixar fins al riu. Quan finalment van fer arribar l'aigua fins a la meva plaça, ja va representar una gran millora. I la llum elèctrica, quina meravella! Semblava cosa de màgia.
Però, malgrat tot, les coses van canviar molt de pressa. Les cases que quedaven abandonades s'anaven enrunant i les ortigues i els matolls ho anaven omplint tot, fins que ja costava de caminar pels vells carrers, amb el perill que un tros de paret s'esllavissés en qualsevol moment. Mentrestant, a baix, al costat de les eres, m'havia nascut un descendent, amb noves cases, amb millors camins i carreteres i amb altres condicions de vida.
Ara sóc “el poble vell”. El nou duu el mateix nom que jo. Des d'allí s'atalaia la meva silueta enlairada, com si protegís la població. Els nens demanen als pares i sobretot als avis que els expliquin coses de l'antic poble. “Ah, nen, quan jo era com tu, ajudava el pare amb les feines del camp... Amb tota la canallona del poble, m'enfilava als arbres per esgarriar nius... Collia espigues... Jugàvem a patacons, que ens els fèiem nosaltres mateixos... A fe de Déu, que ens ho passàvem prou bé, però a l'hivern feia un fred de dimonis! Al vespre, la padrina ens explicava rondalles a vora la llar de foc, amb l'olla penjada dels clemàstecs amb el menjar del porc...”
Els nens escolten les explicacions amb estranyesa. Com podien viure, sense aigua corrent, sense llum ni telèfon, ni botigues on comprar el menjar? Des de la finestra de casa seva, moderna i confortable, em miren, a dalt del turó, i recorden l'últim cop que em van venir a veure amb els seus parents. “Aquí era casa nostra”, els deien. “Aquí hi havia la sala, aquí baix, teníem el matxo...” Però els nens només veuen una casa esbaldregada, coberta d'herbassar, amb un finestró que grinyola amb el vent com si fos la ranera de l'antic habitatge.
Aviat cauran les quatre pedres que em queden, des del campanar de l'església fins al portal de baix. Seré tot runa, barrejada amb les penyes del turó. Per als més grans, només seré un record. Per als joves, ni això. Seré una fotografia, o sols un nom, el nom del poble vell.

Foteu el camp! (Anna Collado)

ID 13438434 © Dennis Dolkens | Dreamstime.com
No diré que hagi estat fàcil. Però sóc un lluitador empedreït, jo. Vaig començar parlant amb els núvols perquè deixessin de descarregar sobre meu. Vaig aconseguir que les terres s’assequessin i els horts deixessin de donar fruit. Les pastures, ermes, van deixar de ser útils per al bestiar. Més tard em vaig aliar amb el vent que va fer estralls a la meva fesomia: arbres partits, murs enderrocats, torres de llum a terra, antenes sense senyal... Tot semblava devastat en poc temps.
Els joves, veient que el futur no els oferia res, van emprendre altres camins “Adéu siau, canalla!” i els pares en veure’ls marxar es van fer vells de sobte. Ja ningú no posava pedaços allà on jo m’estripava i a mida que m’enlletgia ja no venien visitants, ni de pas, ni de curta estada, ni, és clar, per quedar-s’hi. Dels que van resistir, alguns es van morir de pena, altres de solitud... I com que els que van marxar mai no van tornar...
El darrer pacte vaig fer-lo amb la neu: un hivern aïllats i vam acabar de fer net “Eso es todo amigos!”... o gairebé!
Va quedar només el Mariano de Can Ros. Maleït vell xaruc! El reconsagrat va habitar-me encara una dècada a base de cultivar patates. No sortia mai de casa i jo no podia fer-lo caure en cap parany. El Mariano només creuava la porta per remoure la terra del camp de patates que tenia al jardí. No sé com va poder resistir. Però la raó va acabar imposant-se i la natura va fer el fet. No hi ha mal que duri cent anys, diuen. Ell en va durar cent un.
Però ara sí que canto victòria. El meu pla s’ha desenvolupat amb èxit i amb èxit ha arribat a la seva fi. Ara gaudeixo de mi mateix sense que ningú no m’interrompi. Ara sóc feliç. Llarga vida a Sant Tomàs del Batet!
Llarga?

Esperança (Marta Pedrero)

Sóc un petit llogaret al bell mig de la muntanya, alguns em deien encisador perquè quan em contemplaven se'ls omplien els ulls de colors i les oïdes de vent. Aus i insectes es colaven entre les petites façanes de la desena de casetes que albergava.
De vegades, un munt de petits ocells es quedava volant al voltant de les casetes i omplia de soroll els dies de quietud. Les tardes d’estiu passaven a poc a poc mentre senties la remor de les abelles. Els homes, ara ja grans i colrats pel pas del temps, treien la cadireta a l’ombra, i allà es quedaven una llarga estona sense fer res. Uns anys enrere havien portat cabres i ovelles i, fins i tot, una gran vaca blanca i negra que deixaven al costat de la casa sense lligar i que s’estava tot el dia menjant i movent la cua per espantar les mosques. El temps va anar passant, inexorable, i un dia va marxar l’últim habitant que quedava i així fou com em vaig quedar tot sol.
Ara, les casetes s’han deteriorat de tal manera que algunes ja no tenen ni sostre i, des de fa uns dies, una parella de falcons n’aprofita les restes per fer el niu; de tant en tant creua una guineu o un llop i quasi sempre s’entretenen, encuriosits, fotisquejant ansiosos la zona on havia estat el petit corral dels animals.
A la primavera, de tant en tant apareix algun petit grup d’homes o de vegades algun muntanyenc solitari. Arriben amb bastons i motxilles; cansats, s’asseuen al sol o fan un volt a les cases envellides; de vegades es queden a menjar però generalment marxen tan bon punt acaben de fer el tomb.
Mentrestant espero tranquil que algú s’animi a quedar-se amb mi, ja que tots parlen de la bellesa d’aquest llogaret i de la pau que s’hi respira, i jo continuo escoltant la remor de les abelles, sentint la càlida carícia de l’estiu i gaudint de l’esclat dels colors de la tardor fins que arribin els primers flocs de la neu.

Reviure (Carme Marquès)

Avui com tots els dies restaré tot sol, cremat pel sol inclement. Les parets es desfan sota la seva força. Del petit poble només en quedo jo, sec, ple de cicatrius i mort de set. El que altre temps fora terra de cultiu i prats d’herba fresca ara resta erm i oblidat; ni els ocells se’n recorden de mi.
Les nits de lluna plena, una llum màgica em fa reviure cadascuna de les cases de murs blancs, teulades roges i xemeneies fumejants, testimonis d’una llar plena de vida.
Ja només sóc una ombra del que vaig ser. Si tingués ulls ploraria sense parar, tant que tornarien a omplir-se els pous que han perdut la memòria de quan eren plens.
Maleïda guerra, ella fou la culpable de l’èxode. El lloc va ser l’escenari d’una batalla cruenta, les bombes ens caigueren a sobre, assolant i destruint tota cosa viva.
Mentre hi ha vida hi ha esperança. Les deus tornen a rajar. La terra reviu acolorida. El verd s’arrapa a les pedres i la molsa als arbres. La pell se m’hidrata i torno a rejovenir-me.
També, de tant en quant, puja gent per gaudir d’unes vistes panoràmiques des d’un mirador privilegiat de tota la plana.
Fins i tot venen grups de persones, vestides amb alegres colors i cistells a la mà, a la recerca de bolets i d’herbes remeieres.
És una tradició molt arrelada a la nostra terra, la gent se l’estima i, fugint de la rutina diària, surt al camp, s’enfila a la muntanya i s’endinsa per corriols i senders pedregosos fins assolir el cim. “ El camí de la muntanya, com el de la vida, no es fa amb les cames, sinó amb el cor”.

Melangia (Núria Soler)

On deuen ser els xiquets que corrien pels meus carrers, empaitant-se, barallant-se, jugant dia i nit sense trobar mai l’hora de tornar a casa? Els trobo tan a faltar!
I els crits de les mares quan era l’hora del dinar o perquè els anessin a comprar un polsim de pebre o una paperina de sal!
I els renills dels cavalls, els cants dels galls o l’escatainar de les gallines; enyoro tots els brogits que m’omplien de vida; ara només sento el brunzir del vent que s’escola per les finestres sense vidres i el créixer de les males herbes que es mengen les parets descurades i, de tant en tant, el brogit d’algun mur que s’esfondra.
Aquí la vida era monòtona, els qui omplien els meus carrers es regien per les obligacions que manaven les estacions de l’any. A l’hivern, totes les feines es feien a casa tret dels pastors que per poc bon temps que fes treien els ramats a pasturar; només la neu o la gelada els feia quedar al corral i alimentar el bestiar amb pinso.
Així que començava la primavera i lluïa el sol, tot es despertava. Els prats verdejaven i els pagesos s’adeleraven per preparar les terres dels horts. Mica en mica anaven plantant les llavors o els planters que havien fet créixer a recer. Tot era moviment i jo bullia, portes i finestres deixaven sentir les veus dels estadants i, als carrers, tornaven les converses de veïns que s’explicaven novetats, si n’hi havia.
A mida que avançava la calor es pot dir que tota la vida es feia fora de casa tret dels àpats. En sortir de l’escola, els infants m’omplien de brogit fins que les mares els cridaven a jóc. Se sentia cantar les dones que feinejaven i més tard la feien petar al pas de les portes.
Mica en mica, aquells nens marxaren a estudiar a ciutat i després s’hi quedaren a viure. Els pares n’estaven cofois i, encara que els trobaven a faltar, ho acceptaven perquè tenien una vida millor, menys sacrificada que la d’ells.
Després, a ple estiu, tornaven per gaudir de la companyia dels pares i dels records d’infantesa. Els fills d’aquells, però, ja no em trobaven gens estimulant. Jo no tenia riu ni bassa per banyar-se i desconeixien els jocs que havien fet feliços els seus pares. S’avorrien.
Els que quedaven envelliren i, poc a poc m’anaren deixant, ja per anar a ciutat a casa dels fills o bé als pobles més grans on els atenien en una casa especial per a ells. Alguns encara tornen cada cop més de tant en tant perquè, quan em veuen, l’ànima els cau als peus, diuen.
Sé que acabaré fet un munt de runes i de males herbes, que ja mai no tornarà ningú tret d’algun jove que explicarà sense explicar-s’ho que aquí havien viscut els pares dels seus pares i que aquests en marxaren perquè: com s’hi podia viure, aquí?

El llogarret abandonat (Montserrat Fortuny)

Autora: Montserrat Fortuny
Sóc un petit llogaret del fons d'una vall catalana, dominada per les altes muntanyes pirinenques. ERA un llogaret... Ara, què sóc?
            M'han abandonat tots els meus habitants, de mica en mica. Els joves, han anat a treballar a les grans ciutats; els més grans han anat morint o els han internat en asils, residències d'ancians de les ciutats o de pobles grans...
            Uns pares poden criar set fills, amb les dificultats econòmiques que vulguis, i ho aconsegueixen. Però set fills no poden o no volen fer-se'n càrrec, dels seus pares. Jo faig pena, però, mira que ells, els pares!
            Qui ho havia de dir, en el meu cas! Amb les meves productives masies, les eres, que encara conserven restes de batudes... Els pous regalimant aigua fresca, els molins de vent, els pallers, els sembrats de blat, de verdures, de maduixots... Els meus arbres fruiters...
            Les corts de porcs, les gàbies de conills, els galliners, amb l'escataineig constant de les gallines...
            Les fonts, nascudes de les neus de les muntanyes, els petits sallents, quan es fon la neu...
            L'escola, curulla d'infants, amb el pati ombriu, animat amb els xiscles de plaer dels nens i nenes, jugant, corrent, saltant...
            L'església, amb la torre del rellotge, ara aturat, plena ja d'esquerdes que ningú no repararà, perquè no és com les de Taüll, de Boí, d´Erill la Vall, sense cap famós Pantocràtor... Amb la seva modèstia arquitectònica... Però animada per misses, per casaments, per batejos, per comunions... per funerals...
            Els boscos que m'envolten, pinedes, rouredes, enfarfegades de matolls que ningú no arrencarà ni netejarà mai més, posant-les en perill pels focs que s'hi puguin calar...
            El meu conjunt, vist de lluny, era com aquells poblets de pessebre, enfarinats de neu, amb teulades de llicorella i balcons esquitxats pel vermell i el rosa dels geranis.
            Ara, a les teulades només hi ha els mussols esquerps i les òlibes solitàries, que es planyen amb els seus xiscles detonants.
            Com trobo a faltar el cant del gall al matí i el repic de les campanes al capvespre...
            Ha quedat la riera, envoltada de gespa, de verns, d'oms, on els xicots es banyaven a l'estiu i pescaven granotes, per a coure allà mateix les seves anques, en un foc improvisat i després religiosament apagat.
            Les granotes sí que hi són, llançant els seus raucs plens de nostàlgia (com si trobessin a faltar els seus depredadors), igual que jo mateix, que deixo anar els meus gemecs per ningú escoltats, curulls d'enyorança.

dilluns, 2 de febrer del 2015

Leta, la bombeta (Carme Marquès)

Hi havia una vegada una bombeta que es deia Leta. Vivia en un taller de modistes i s’estava al prestatge a prop de la finestra. Rodoneta i ventruda romania abandonada plena de pols. La modernitat l’havia arraconat.
Ella somiava..., si pogués volar sortiria per aquesta finestra i aniria a un país on la gent encara s’il·luminés amb espelmes i allà jo seria la reina.
Aquest desig era tan ardent que l’astre sol en escoltar-la l’hi va concedir.
Quan el taller fos buit, i a les fosques, ella s’encendria i fent un vol de comiat per l’habitació sortiria disparada com una sageta a l’encontre del seu somni.
Un nen la va trobar sota unes mates al costat de la seva cabana i, així que hi entrà aquesta s’il·luminà i també les cares de sorpresa d’aquella humil família.
L’endemà, els veïns assabentats del prodigi s’abocaren cap la cabana on una estranya cosa feia llum. Si algú la tocava es fonia.
A la bombeta Leta aquella situació la feia riure d’allò més, ella s’encenia o s’apagava quan li vagava: de dia li feia la competència al sol i, de nit, quan tots dormien els despertava lluïnt més que mai.
Aquesta supèrbia enfadà al “gran astre” i, amb veu aspre li digué: has fet abús del lliure albir que et vaig concedir i això és punible, per la qual cosa ets castigada a tornar al prestatge plena de pols fins que siguis rescatada per la compassió.
Passaren els anys i la bombeta solitària, encara esperava la mà que l’havia de deslliurar. Però vet ací que un dia...
Les finestres foren obertes de bat a bat i la llum del sol emplenà l’estança i entraren tot de persones carregades amb galledes i escombres. Eren els nous llogaters. Fou la nena qui la va veure, solitària i plena de pols. Mira, mare, digué, he trobat una bombeta i, si funciona, la faré servir pel llum del meu escriptori.
D’aquesta manera es va deslliurar del càstig la nostra bombeta Leta.

Deixeu-me seguir (Anna Collado)

ID 23266127 ©  | Dreamstime.com
Romanc tota la tarda a la biblioteca immersa en la lectura quan, de sobte, els llums s’apaguen i s’encenen. Uix! Hora de plegar! Però segueixo llegint i...  plaf! Tot és fosc de sobte. Crec que el llibre m’ha abduït i sóc en algun racó del món de Fantasia. Xst... Calleu no sigui cas que algú torni a fer anar les bombetes...

I la llum es va apagar (Marta Pedrero)

Tenia la mirada perduda en el quadre que penjava sobre la paret del menjador, m’agradava deixar anar els meus pensaments sense parar-me a analitzar realment el que pensava, i abandonar la mirada sobre aquella pintura de tons blaus i groguencs.
Així, abstreta, vaig notar per un moment que la llum baixava d’intensitat i en dos segons tot va quedar a les fosques. Els meus ulls es van acostumar a aquella penombra, una gran quietud va apoderar-se de tota l’estança, i vaig veure com la llum de la lluna entrava pels finestrals de la casa, però ara, el silenci em resultava inquietant, i els meus sentits s’aguditzaven a mesura que passaven els minuts.
Primer vaig sentir com els músculs de l’esquena i dels braços s’anaven tensant, i aquesta tensió contagiava els músculs de peus i cames, semblava que el meu cos es preparava per sortir corrent. Com que la por i la imaginació s’havien activat en el mateix instant que la llum havia marxat, vaig intentar recórrer a unes eines ben terrenals, una frontal pel meu cap, un llapis i un paper per dibuixar.
Asseguda a la butaca vaig començar a repassar i dibuixar les parts anatòmiques de la mà, la qual cosa necessitava tota la meva concentració. De mica en mica i quasi sense adonar-me’n, aquesta tasca em rescatava de l’angoixa que havia començat a sentir moments abans. No sé quan temps va passar, però en un moment donat, la llum va tornar, i els sorolls habituals de la casa van tornar a omplir aquell buit. Vaig encendre totes les llums de la casa i vaig col·locar un disc a l’ aparell de música. De sobte es va sentir una clau girant al pany de la porta, i en el mateix moment es va obrir. El Pau va aparèixer pel passadís arrossegant els peus per terra. En arribar al sofà es va deixar caure tot emetent un llarg sospir, i no va ser fins aleshores que es va adonar que tots els llums de la casa estaven encesos, i que sonava el concert per a piano i orquestra núm. 2 de Brahms que tant li agradava. I, quan se’n va anar la llum per segona vegada i va quedar en silenci i a les fosques, ja no es va sentir sol a la casa, va repenjar el cap enrere i va tancar els ulls, no, ja no se sentia mai sol en aquella casa. I jo des de dintre el meu quadre el podia observar, indolent, absolutament quiet i en pau.

La bombeta indiscreta (Antònia García)

En Marçal, abans de ficar-se al llit, s'havia acostumat a mirar per la finestra del seu dormitori, que donava al celobert. Comptava quantes habitacions tenien el llum encès. Una habitació del tercer pis tenia les cortinetes de mitja finestra en avall que permetien veure un tros d'una tauleta de nit amb una làmpada flexible d'on sortia la bombeta. En Marçal veia perfectament la mà que l'encenia i l'apagava.
            Una nit, la bombeta, que havia estat encesa força estona, es va apagar com de costum cap a les onze. Era més o menys l'hora habitual d'anar a dormir de l'ocupant d'aquell dormitori. I també ho era per en Marçal, després d'haver comptat les tres o quatre finestres il·luminades.
            Al tercer pis, la Sílvia havia fet cas a sa mare, havia deixat el llibre damunt de la tauleta de nit i havia tancat el llum. Però el relat d'aquell llibre estava en un punt tan interessant... Els personatges, coincidirien a la taverna? S'esbatussarien? Correria la sang? I què faria l'heroïna? La Sílvia no va poder resistir la temptació. Esperà una estona perquè els pares ja haguessin agafat el son, encengué el llum i va agafar el llibre.
            En Marçal va notar més claror pel celobert. Va mirar el rellotge. Era un quart de dotze. Es va alçar i es va acostar a la finestra. La bombeta encesa del tercer pis permetia veure una figura a contrallum, dibuixada a les cortinetes. Semblava la silueta d'una noia. Si més no, tenia els cabells llargs. Devia estar asseguda al llit. Al cap de poca estona, la figura es va moure i va projectar una ombra allargada que s'esmunyí pel costat esquerre de la finestra. No va trigar gens a tornar al seu lloc i allí restà quieta.
            Els ulls impacients de la Sílvia es menjaven literalment les lletres i les pàgines del llibre. El capità del vaixell havia fet presoner el temible pirata Stoken, conegut amb el sobrenom de “l'ogre dels set mars”, després d'un combat sagnant. La coberta de la nau era plena de cadàvers. A sobrevent, dues galeres corsàries s'enfonsaven irremissiblement. La filla del governador de Maracaibo, mentrestant...
            Mentrestant, en Marçal sentia que els ulls se li tancaven. Feia molta estona que la noia del tercer pis no es movia. I el temps anava passant. Va deixar estar la seva vigilància. Au, cap al llit s'ha dit!
            Es tornà a despertar més tard, segurament per la claror, inusual en aquelles hores, que pujava pel celobert. Es va fregar els ulls i va mirar el rellotge. Casum ronda! Faltava poc per les quatre de la matinada. Renoi! Encara estava encesa, aquella bombeta del tercer pis? Però què rediantres feien, amb el llum encès!
            La Sílvia estava quasi al final de l'últim capítol, tan immersa en la lectura que havia perdut la noció del temps. Asseguda al llit, només amb una jaqueta per damunt del pijama, tenia les mans i els peus freds però no se n'adonava. Llavors va entrar la seva mare. Però què feia, llegint encara? Ja s'adonava, que eren les quatre? Oh, i tantes estones amb el llum encès...! Això no pot ser, nena! Que no torni a passar! I vull aquest llum apagat, però ara mateix!
            En Marçal va mirar per la finestra. Ara, dues ombres es movien d'un costat a l'altre, darrere de les cortines. Gesticulaven. Semblava que hi havia una discussió. Aquestes són hores de moure brega? Ja et dic jo... A veure si m'adormo un altre cop, que a les set em tocaran diana.
            Finalment, la bombeta deixà d'il·luminar. En Marçal, tot i tenir les parpelles closes, s'adonà de la foscor, sospirà, es girà de costat i s'adormí com un soc.

La bombeta (Montserrat Fortuny)

L'estimada i jo ja fa temps que compartim el mateix pis i, per què no dir-ho, el mateix llit. Un llit de matrimoni amb tots els requisits.
Aquest vespre passat, després de sopar i d'escoltar una mica de bona música, ens n'hem anat al llit. Jo el primer, perquè ella s'entreté per a desmaquillar-se. Ara es fa fosc de seguida i no m'agrada estar-me tota la nit a les fosques, només quan dormim, llavors sí.
Per això he deixat encesa la làmpada d'una de les tauletes de nit, de claror tamisada, d'un to blavós.
Quan ella ha arribat, ha intentat apagar el llum, com sempre, però jo, també com cada nit, li he dit que no volia perdre'm veure la lluentor dels seus cabells escampats per les seves espatlles ni la llum fosca dels seus ulls negres.
I s’hi ha conformat, també com sempre.
Encara no fa mitja hora que som al llit, la bombeta s'apaga, sense cap soroll.
—Apa! —li dic a la nena— Ja t'has sortit amb la teva...
—Jo no he tocat per a res la ditxosa làmpada— em respon—. S'ha apagat ella sola.
—Bé —continuo—, no vull treure les mans del lloc on les tinc ara. Em conformaré amb el reflex de la lluna als teus cabells.
No ha passat encara mitja hora més, que... patam! Es torna a encendre la bombeta, desvetllant els esguards dolços i els llavis petoners a la seva claror.
—Bé, ja torno a guanyar jo, petita meva...
—I cap dels dos no l'ha tocada, oi? Deu ser un mal contacte.
—Mal contacte cap, nosaltres! I prou feina tenim!
Han passat potser quinze minuts més, encara més dolços, i... plaf! Tornem-hi! Altra vegada a les fosques.
Però ja és hora de dormir, demà ja faré mirar això del mal contacte, perquè, avui, aquesta nit, només hi ha hagut contactes bons, boníssims!

Ell (Núria Soler)

En arribar a casa el primer que va fer va ser deixar-se caure sobre el llit, estava esgotada, ja no pensava, no volia saber res més. Si us plau passeu de mi, deixeu-me tranquil·la! Només notava els polsos que li percudien al cervell.
Es va estar així una bona estona fins que es tranquil·litzà una mica. A poc a poc començà a moure’s, tot el cos li feia mal, semblava que l’haguessin apallissada. Ningú però no li havia tocat ni un pèl, s’ho havia manegat ella sola. Per què sempre havia de avançar-se als esdeveniments? Per què no podia esperar que li donessin les raons o les disculpes en lloc de llançar-se directament a la jugular de l’altre sense reflexionar? -No hi havia res a fer, era així i difícilment canviaria -rememorava les paraules que la mare li repetia una i altra vegada.
Es va desvestir, la roba de qualsevol manera per terra, ja ho recolliria després, sempre després! -altra vegada les paraules maternes-. Va anar cap a la dutxa, una de freda, això és el que li convenia. Si va estar una bona estona i ja més calmada però encara empipada amb ella mateixa va entrar a la cuina per preparar-se una bona tassa de til·la, tres sobrets, n’hi calia una bona dosi.
Quan va anar cap a la sala es va adonar que el llum estava encès, es va recriminar ser tant distreta, s’havia quedat encès tot el dia. Va engegar la tele, va asseure’s al sofà amb la tassa a les mans, va apagar el llum i es disposà a empassar-se qualsevol “parida” per no pensar.
El comandament treia fum, recorria canals tan de pressa que no tenia ni temps d’adonar-se del programa. Va apagar i començà a plorar. I, ara què? Ja no el veuria més, ja no caldria que... Merda! Merda! Els plors es van tornar convulsions, tot el seu cos era llàgrimes.
Tot d’una, uns braços ferms li van envoltar les espatlles i quedà embolicada en una tendra abraçada. Es va quedar sense respiració.
—Ets tu?
—És clar, qui si no?
—He tingut por de no tornar-te a veure.
—Va, no ploris més, sóc aquí, no ha passat res. Només ha estat una altra fugida, com sempre. Per què sempre vols fugir-me? Què puc fer per evitar-ho?
Es va aixecar, va encendre el llum, se’l va mirar llargament mentre al cos encara notava algun sotrac de plor.
Potser algun dia t’ho podré explicar. Va prémer l’interruptor i, en la foscor, es va arraulir al seu costat.
Aquests instants eren la felicitat? Es demanà