dilluns, 27 d’octubre del 2014

Un robot multi funció (M. Jesús Mandianes)

La meva mare és un robot! Sí, Jaume, t'ho pots ben creure. Jo feia temps que ho sospitava però ahir al vespre en vaig tenir la confirmació. Després de sopar i rentar-me les dents, em va dir:
—Carles, a dormir, que demà t'has d'aixecar d'hora!
Imagina't!  A les nou de la nit al llit, com si fos un nen petit, no s'adona que ja tinc cinc anys! És clar que jo no puc anar a fer nones tan d'hora, així que vaig decidir parar l'orella per sentir què es coïa darrere la paret. Mai no endevinaries que van sentir aquestes orelletes. La mare deia al pare:
—La meva bateria està al límit, he de desconnectar per recarregar les piles, abans que aquest motor deixi de funcionar.
Què et sembla? Però el pitjor va ser la resposta del pare, que li va dir:
—Marxa aquest cap de setmana, aprofita per alliberar la sobrecàrrega d'energia negativa que portes a sobre, jo em faré càrrec dels nens.
Oi que ara comprens com poden fer tantes coses alhora? Anar a treballar, cuinar, planxar, ajudar-nos a fer els deures... Segur que li han instal·lat al cervell un programa multi funció. I quan li agafa per posar-se tendra, ens mira amb els ulls brillants com si fossin raigs làser, sembla com si se li estiguessin fonent els circuits!
Mira, Carles, jo fa temps que me n'havia adonat, però com que sempre em dieu que sóc un setciències, i fins i tot de vegades m’heu donat un clatellot quan aixeco la mà a classe, no he dit res... Bé, com que ets el meu amic et perdono i ara mateix t’ explicaré un secret:
Una vegada estava  mig adormit quan ella va entrar a la meva habitació per acotxar-me i fer-me un petó de bona nit. Jo tenia els ulls aclucats i vaig veure com es transformava en una gallineta mecànica.
—Apa, noi aquesta si que és bona. Vols dir que no ha estat un somni?
No Carles, no. Ens han ben enganyat a tots, fins ara que hem descobert la veritat vertadera: Les nostres mares són robots!

Jo, mig robot (Núria Soler)

La meva mare era un robot i encara no sap ningú com va poder ser que arribés jo. Els metges deien que aquell part no era cosa d’ells. La van portar a casa d’un manyà que no se n’havia vist mai de tan fresques i el pobre va dir que no s’atrevia a tocar ni un cargol no fos cas que el nadó en sortís perjudicat.
La pobra mare ja no podia suportar més aquells dolors i decidí tornar a casa i tenir un part natural però no massa modern. Sobretot que no la posessin a la banyera car es podia rovellar abans d’hora. S’estirà al llit i ajudada per una veïna decidida, entre xerrics de ferralla i esbufecs recargolats, vaig veure la llum.
Diuen que no vaig pas plorar per més que em van estovar el darrere amb un martell. Vist que era un nadó ben parit ho van deixar córrer no fos cas que se’m deslloriguessin les articulacions. La mare es va recuperar del part amb rapidesa i,- pobra mare-!, em mirava i no sabia pas que n’havia de fer, de mi. No tenia ningú que la podés guiar car l’enginyer que la va fer i que em va fer havia desaparegut en saber el fet inesperat.
No us puc explicar com vaig créixer perquè no tinc records tret d’aquestes dades que aquella  veïna decidida em donà. Va dir-me que la mare se’n va sortir prou bé de la meva creixença tot i que no pot especificar que em donava de menjar. Recorda que sempre fèiem una fortor, com de lubricant, i m’ho crec perquè jo encara continuo buidant les ferreteries de tots els tipus de greix que hi puc trobar. No hi ha res que em faci sentir més malament que el xerric de ferro rovellat quan surto a donar un vol.
Com que estic fet a tot, m’ocupo de qualsevol cosa que m’encarreguen, penjar quadres, adobar aixetes, cargolar o descargolar visos encallats i tot allò que pugueu menester. Ai, ja m’he fet propaganda, em sap greu, però com que tot compta per explicar una vida...
El que més trobo a faltar són amics i amigues de la mateixa condició. Només una vegada que vaig anar a la deixalleria a veure les restes de la mare, vaig trobar una noia feta com jo però al cap de poc temps em vaig adonar que només venia amb mi perquè la untava sobradament però després anava a la seva. Aquesta actitud no em va agradar gens i vaig preferir seguir tot sol.
A vegades, quan penso en la mare, trobo a faltar les estones que estàvem junts i m’ensenyava a fer tot això que us he explicat tot i que jo he anat ampliant coneixements perquè ara hi ha un fotimer de cargols i claus i visos i tot  de frontisses diferents  i m’he de posar al dia si vull continuar subsistint d’aquesta feina. A la llarga ja sé on aniré a parar, quan  a les articulacions ja  no els faci efecte cap vaselina.
Algú, després de furgar-me tots els racons per provar d’aprofitar alguna cosa m’enviarà a una pila de residus.

Relat curt (Carme Marquès)

La mare era un robot defectuós. Calia posar-li sovint oli perquè pogués funcionar.
Si un dia l’oli s’havia acabat, calia anar a comprar-ne i si la botiga estava tancada, es quedava aturada com s’atura un rellotge quan li manca corda i ningú se’n recorda.
Així que quan la oïm grinyolar tots nosaltres correm a cercar l’oli miraculós que l’activa de nou. És que sense la mare res funciona a casa. Resulta tant còmode tenir-ho tot apunt, trobar-t’ho tot fet... La mare és un tresor a pesar que resulta una mica cara de manutenció.
Una vegada, pels volts de Nadal, una mica més i allò acaba en tragèdia. Seguint el costum d’anar a la Missa del Gall, la família, ben empolainada ens dirigíem a l’església, tot anava com una seda, fins que en tornar cap a casa, vam robar que una fortíssima nevada havia cobert els carrers amb mig metre de neu. Tots tremolàvem de fred, la mare, la pitjor; se li va congelar l’oli i no podia fer ni un pas. La solució era difícil de trobar, tothom hi deia la seva, i no ens posàvem d’acord.
Què si això, que si allò. Va ésser en Jaumet, el més petit de tots nosaltres el que trobà la solució: trucar la grua i que la remolqués fins a casa. Bravo.
Sempre els petits són els més espavilats.

Angoixes robòtiques (Pilar Zabala)

La mare era un robot. De bon començament no em vaig adonar d’aquesta particularitat seva que la distingia i la feia del tot especial, però amb el pas del temps vaig adquirir, entre altres coses, la capacitat de distingir i de fer comparacions. Això em va dur a sospitar que alguna cosa hi havia en ella que no lligava amb el que un llibre de contes em suggeria del que era una mare.
Una mare era tendra amb els seus fills, els acaronava, els feia dormir als seus braços mentre els parlava d’històries de fades i els cantava cançons. També hi havia, però, aquelles anomenades madrastes dolentes i envejoses que no soportaven les virtuts dels fills dels seus marits i per això els humiliaven i els feien treballar amb desmesura, i fins i tot els desitjaven la mort.
La imatge que tinc de la meva mare no té res a veure amb la d’aquests patrons. Jo la recordo molt propera, vigilant atenta els meus primers desplaçaments, no fos cas que em  produís algun mal irreparable.  Això sí, mai no em va agafar entre els seus braços, ni de la seva boca va sortir mai una paraula, però aquesta mena d’expressions a mi no em feien cap falta, en tenia prou en percebre el seu contacte dur i lleugerament fred per saber-me segur i ben protegit.
Trobava meravellosa la manera com la mare lliscava i giravoltava graciosament, emetent un suau zzzitt-zzzitt, mentre anava lleugera d’un lloc a l’altre del pis absorbint la pols de terra. El que va succeir un temps després encara no ho tinc clar, però el cas és que un dia va desaparèixer i a partir de llavors em vaig haver d’espavilar tot sol.
Recordo que durant un curt temps vaig estar ben desorientat, no aconseguia centrar-me en les pautes marcades i em donava cops contra les parets, els mobles, les cadires i tots els  objectes que trobava a davant meu. Després, i a força de rebre patacades i fer-me bonys, vaig aprendre a suavitzar i canalitzar prudentment les meves energies i, des de llavors, tot en mi va començar a anar millor.
Però… sempre hi ha un però. Una jove bèstia peluda i bigotuda em té ara ben desesperat. Tan aviat com em disposo a fer la meva feina, ella surt del seu amagatall i ràpida com un llamp s’abalança damunt meu. Es pensa que sóc una joguina i em toqueja i esgarrapa per tots costats, saltironant empipadora al meu davant. De debò que és tot un malson aquesta situació que em toca aguantar.
Deixant de banda aquesta petita anècdota, hi ha una altra cosa que realment em té molt més preocupat. La mare era un bon robot. Jo em comporto com un robot. Per tant, també jo sóc un robot. Fins aquí ho tinc tot molt clar però el fet és que crec que si tinc la capacitat de raonar és perquè dec ser prou intel·ligent i que jo sàpiga els robots no raonen, actuen segons la seva programació i prou.
A aquestes cabòries meves he d’afegir que intueixo que la meva existència aquí no és pas de llarga durada i això em genera un munt de preguntes i dubtes del tot existencials. Qui caram sóc, jo? D’on vinc? Quin cel m’acollirà?

Al•legories (Anna Collado)

La mare era un robot. Era gairebé tant alta com el pare i era molt guapa. Molt més guapa que cap altra mare. Tenia el cabell llarg i arrissat com una escarola i les seves dents eren perfectament blanques i alineades. Res no feia pensar els desconeguts que la mare era un robot, fins que no anàvem amb ells a la platja. Llavors sí que era inevitable que veiessin el tauler de control que duia a l’esquena. Allà hi tenia interruptors, llums, connectors i cables que tenien diferents funcions imprescindibles per a ella i impossibles d’ocultar a la platja. Però, afortunadament, no per això deixàvem d’anar-hi!
ID 14814505 © Madmaxer | Dreamstime.com
La mare tenia un interruptor que deia on-off que el pare engegava al matí quan s’aixecava i apagava a la nit, quan es posaven al llit. Aquest botó ens anava molt bé quan la mare ens manava coses i el pare no hi era. Quan passava això, el pitjàvem i aprofitàvem per engegar la tele per veure dibuixos. Tanmateix, això no ho fèiem molt sovint perquè la mare s’enfadava com una mona i de vegades es bloquejava. Llavors, li havíem de prémer el botó de reset.
Al panell de control, la mare també hi tenia una llumeta que al matí era verda, al migdia taronja i cap al vespre era vermella. Els dies que la fèiem enfadar molt, la llum es posava vermella abans d’hora i al cap de poc es posava intermitent. Llavors el pare l’hi endollava a l’esquena un cable que anava connectat a un carregador i, aquest, a la paret. La mare s’havia de quedar quieta una estona mentre la recarregàvem. Si, pel que fos, no ens adonàvem que la llumeta feia pampallugues, de sobte la mare queia damunt la taula si era asseguda o directament al terra si estava dempeus. En aquestes ocasions, el pare es posava les mans al cap i l’agafava en braços per estirar-la al llit o al sofà i l’hi connectava al cable. Quan, al cap d’una estona, tornava a obrir els ulls, fèiem veure que no havia passat res, perquè no s’enfadés amb nosaltres. El pare ens deia: “Dissimuleu, nens, dissimuleu”.
Ens agradava molt escoltar els contes que ens explicava la mare i menjar els pastissos que ens preparava. Se sabia tots els contes i totes les receptes del món. Però com que la mare tenia visió i oïda supersòniques, no se li passava res del que fèiem. Quan s’enfadava no ens explicava contes ni ens feia pastissos.
A diferència del que feien altres pares amb dones humanes, el nostre pare no va canviar la mare per una altra dels successius nous models que van anar sortint al mercat i que tenien més prestacions. El pare se l’estimava molt a la mare, i van envellir plegats. Quan el pare va morir, el vam incinerar i quan ho va fer la mare, poc temps després, vam optar per fer-la fondre enlloc de portar-la a la deixalleria. Un amic de la família que era escultor, es va oferir a treballar amb les restes de tots dos (pols i metalls fosos barrejats) per fer-nos una escultura que des de llavors reposa al prestatge de la xemeneia. “Al·legoria a l’amor etern”, ens va dir que es deia.

Robòtica maternal (Antònia García)

La mare era un robot, un veritable robot. Era metòdica, organitzada, constant, incansable... Tenia un control gairebé mecànic del temps. Cada hora programada, ni un instant perdut. Cada cosa a la seva hora. A les seves mans, els imprevistos no existien. Tenia la fórmula per sortir del pas de qualsevol situació.
Quan jo era petit em pensava que les mares eren així, sempre amatents, sempre previsores. Fins que un dia vaig anar a una festa d'aniversari d'un company del parvulari. Oh, quina sorpresa! La pobra mare del meu amiguet no dominava la mainada, anava de corcoll, neguitosa, de la cuina al menjador, portant pastissets i refrescos, mentre la munió de petits monstres li trasbalsàvem la casa. Aleshores vaig saber que cada mare és un món.
Un dia els pares em van portar al Tibidabo. El parc d'atraccions em va agradar molt. Al castell de la bruixa, anava agafat de la mà de la mare. Tot estava controlat. Això tenia un greu inconvenient. Com podria experimentar l'emoció de no saber com me'n sortiria, d'aquell lloc fosc, ple de sorolls i d'aparicions estranyes? M'hauria agradat entrar-hi sol, al castell. Així hauria sabut què era la incertesa i la por. Amb la mare, no hi havia manera de tenir por de res. Però va passar una cosa estranya: quan estàvem a la sala dels autòmats, veient els moviments tan repetitius d'aquelles figures, se'm va ocórrer dir: “Fan com tu, mare!” Va ser la primera vegada que la mare va quedar perplexa, sense saber reaccionar.
Els anys van passar. Va arribar el moment tan desitjat d'emancipar-me dels pares. Llavors vaig començar a viure per mi mateix, amb els avantatges i els inconvenients que això comporta. Com que no m'assemblava a la mare, vaig rebre per totes bandes. Però em sentia lliure. Lliure per equivocar-me, per encertar-la, per rectificar...
Un dia em van telefonar des de l'hospital. La mare havia patit un accident. Hi vaig córrer. Massa tard. Ja era morta. El pare estava tan trasbalsat que no podia explicar-me què havia passat. Deia coses inconnexes: “Obstrucció bilateral... disfuncions... xarxa neuronal...” Mentre aplicaven un tranquil·litzant al pare, va sortir un cirurgià i em va dir: “Miri, es veu que la seva mare ha estat en contacte amb una font d'energia i ha patit un col·lapse”. “Què vol dir, doctor, que la mare s'ha electrocutat?”, vaig exclamar. El metge va moure el cap. “Els senyals que presenta són aquests, sí, però... Em sap greu, encara hem de determinar la causa exacta de la mort. No ho veiem clar.”
Ens van demanar de poder estudiar el cos, pel bé de la ciència, i ho vam acceptar. No hi va haver cap resultat concloent, però. No vaig arribar a saber què li havia passat, a la mare. Des de llavors, el pare està en mans d'un psiquiatre. I jo he tornat a viure amb ell, per poder atendre'l més bé.
El cas és que, des que torno a estar en l'espai que era de la mare, des que faig servir els objectes que ella utilitzava, els estris de cuina, els mobles... m'adono que estic canviant. M'estic tornant més disciplinat, més com era ella. Potser és l'edat, junt amb les circumstàncies actuals, però he perdut aquelles ganes de ser lliure que tenia de jove. Ara, el que faig és posar ordre en les meves coses i portar una regularitat en tot. I vigilo molt especialment que no em falli el procés automàtic seqüencial o que no em sobrevingui una càrrega de tensió que em pugui provocar un curtcircuit i em saltin les connexions bioelèctriques...

dilluns, 20 d’octubre del 2014

Les rondes (Anna Collado)

Les rondes, aquell indret meravellós de Barcelona on mai no et sentiràs sola. La Via Augusta del segle XX, el camí que et mena a tots els racons de la ciutat. Viver de mil històries per minut: penes i alegries al volant, sempre en moviment.
M'agrada pensar on van els que vénen i d'on vénen els que van. Conjecturo sobre possibles històries, especialment quan el trànsit és lent, pausat, flegmàtic. Llavors, puc observar l'interior dels vehicles i imaginar qui són els qui hi habiten: si són feliços o si la tristesa els envaeix. Per què han triat ser aquí i no en un altre lloc més bonic... Potser no ho han triat? Potser no n'han trobat cap de millor?
Les rondes m’inspiren. I, mentre espero que es desfaci la cua, el continu soroll del brmm brmm em porta a experimentar amb les paraules per tractar de descriure-les:
“El brunenc, brufat de blancs i negres i algun verd aquí i allà, domina l'escenari. Uniforme, sobri, estable... Els abruptes canvis de llum aclaparen, i el continu bramul, brogit, brumit, bruel, bruit, brunzit desconcerta tothom.
L’embruix de l’indret és tal, que a voltes els conductors brugolen els dels cotxes veïns. La possessió d’un vehicle d’alta gama embraveix alguns brètols, els quals, mig embruixats pel seu breu poder, bramen més fort que els altres­ i enceten bregues absurdes.”
L’esforç de voler semblar una gran literata, em duu a respirar fons i sento les partícules d'oxigen de carboni entrar dins els meus pulmons. És pitjor que respirar aire pur? Potser sí, però a mi m'agrada. La meva sang necessita aquestes partícules per seguir fluint. No m'imagino la vida sense elles. Les rondes, per tant, són la meva font de vida.

La plaça de Sant Felip Neri (Antònia García)

La plaça de Sant Felip Neri és al cor de la Barcelona vella, al barri del Call. Queda tancada, protegida del soroll d'altres llocs de pas. La major part dels edificis que l'abracen són antics i li donen un caràcter especial, harmoniós. Al mig hi ha una font, amb rajoles blanques i verdes al fons de la pica com a ornament. Dues grans acàcies omplen la plaça d'un mantell groc quan és el temps de la florida. La plaça encomana serenor, tranquil·litat... Uns nens que s'acosten a la font per tocar l'aigua, un avi que pren el sol, uns xicots asseguts a terra...
Des que va venir a viure a Barcelona, en Jim n'és un enamorat. Sobretot, de l'anomenat Barri Gòtic. Quan té temps lliure, agafa la guitarra i busca un lloc per fer una mica de música. Ha de ser un lloc que l'inspiri, perquè ell fa la lletra i la música de les tonades. Es deixa portar per l'ambient, pensa unes paraules, assaja unes notes i s'ho va apuntant tot en una llibreta.
Una tarda va anar a la plaça de Sant Felip Neri. Era un bon lloc. Es va asseure a la pedra de la font i va estar uns moments contemplant aquell espai assossegat, impregnant-se de la quietud, flairant l'olor de les flors de les acàcies... Amb dits àgils va arrencar uns acords a la guitarra, buscant amb el pensament una frase, potser un vers. Aleshores va sentir unes veus molt a prop i va mirar al seu voltant per veure qui parlava. Però estava sol, no hi havia ningú més. I doncs? D'on venien, les veus? Es va alçar i va fer un tomb per la plaça, mirant cap a les portes i les finestres de les cases. Res de res. Solitud absoluta. En canvi, en Jim sentia les veus cada cop més fortes, més entenedores.
Les pedres! Eren les veus de les pedres! Es passà la mà pel front i es va repenjar al tronc d'una de les acàcies, respirant profundament uns quants cops seguits. Va mirar a terra, hi va posar la mà. Les pedres li parlaven, n'estava ben segur! Li deien que allà a sota s'amagaven restes d'antigues sepultures, oblidades des de feia segles. Després en Jim s'acostà a l'església, tocà amb suavitat els esvorancs de les parets i tot d'una s'estremí: li pujaren des de la punta dels dits uns crits esfereïdors, sentí a la pell un terrabastall fortíssim. Les pedres de la façana, plenes de cicatrius, li feren saber de l'explosió de les bombes durant la guerra, de les morts de tants infants en uns soterranis d'allà mateix, i de les morts de tantes persones innocents. Li parlaren de la destrucció de totes les cases de la plaça, i que només havia restat la façana de l'església i poca cosa més.
De totes aquestes desgràcies li parlaren, les pedres. I no es podia acabar de creure que en un lloc com aquell, tant plàcid, hagués passat tot allò. Però aquells edificis, les antigues cases gremials... No li havien dit, les pedres de l'església, que tots els edificis havien estat aterrats? Va travessar cap a l'altre costat de la plaça i acostà la mà a les cases. Les parets li explicaren que havien estat traslladades allí des de carrers que havien desaparegut a causa del nou urbanisme de la ciutat. Gràcies a elles, la plaça de Sant Felip Neri, un cop refeta, tenia aquell encant característic.
Va tornar a la font i va enfonsar la mà a l'aigua. En va sorgir un cúmul de veus infantils, com una xerradissa d'ocells, que es va escampar per tota la plaça. Passats uns moments, en Jim posà mans a la guitarra, féu vibrar les cordes i cantussejà les primeres paraules d'una cançó.

La nevada de 1962 a Barcelona, va portar cua (Montserrat Fortuny)


Era el dia de Nadal, em vaig llevar primer que tothom i, en aixecar les persianes de la galeria, vaig fer un crit: “Està nevant…!” I tant que nevava, més que mai no ho havia vist jo; queien uns flocs enormes, espessos, seguits; a estones voleiaven, com si ballessin i, de tant en tant, queien ràpids, com si fossin calamarsa.
Tothom es va llevar corrents, els meus germans i jo, contents, meravellats. Els pares, no tant, van dir que si durava gaire estona, seria un inconvenient, fins i tot un perill per a la ciutat.
Sortosament nosaltres no havíem d’anar a dinar a casa de ningú, teníem l’àpat de Nadal ben preparat per fer-lo a casa, i menjar per a uns quants dies també. Però hi va haver persones que no van poder arribar a casa de parents o amics i es van quedar sense dinar nadalenc, perquè no funcionaven ni tramvies ni autobusos i el metro, en aquella època, no arribava a tots els punts de la ciutat. I anar per Barcelona a peu, era molt arriscat, amb tota la neu que es va anar acumulant per tots els carrers.
Però que n’era, de bonic, tot el paisatge…! Era una veritable preciositat…! Vàrem anar tots fins a la plaça Joanic, i els arbres tots blancs, les plantes… Els meus germans i jo vàrem arribar-nos al parc Güell i no tinc paraules per descriure-ho. La feina va ésser després, per a tornar. Cada vegada hi havia més gruix de neu i ens hi enfonsàvem.
Després es van publicar fotos de tota la ciutat: el parc de la Ciutadella, la Sagrada Família, la catedral i, no cal dir, el parc Güell; en fi, tot. També hi va haver caigudes, accidents, malalts i parteres que no van poder ser atesos perquè no circulaven les ambulàncies.
Al cap de tres dies, tots els veïns vàrem pujar al terrat per llençar la neu al carrer, perquè era perillós, es podia foradar pel pes que suportava. Tots amb pales, anàvem llençant la neu glaçada al carrer. De sobte, va entrar un noi al terrat, cridant, ben enfadat, que li estàvem tirant la neu damunt del seu auto, que tenia immobilitzat dessota mateix. Li vaig demanar perdó en nom de tots i… la seva expressió va canviar immediatament i va dir que, si li deixàvem fer, ens ajudaria en la nostra feina i ens indicaria com havíem de llençar les palades de neu perquè no caiguessin damunt de cap més cotxe. Era alt i ben plantat, molt atractiu.
Així ho vàrem fer, i vàrem començar una bona conversa, explicant-nos, tots dos, quina feina teníem, on treballàvem, etc. En acabar, em va dir, sense que ho sentissin els veïns, que si podia acompanyar-me l’endemà, a treballar, perquè era perillós anar fins el despatx a peu, tota sola. Li vaig dir que sí i… tot va començar.
Quina nevada més meravellosa…!

Rambla avall (M. Jesús Mandianes)

Des de fa molts anys, quan de bon matí surt al carrer, el seu primer somriure el dedica als ocells de papiroflèxia que decoren el passeig del Clot, semblen ingenus guardians dels jocs infantils, refugi de records feliços. Fidels a la seva missió, custodien dia i nit els somnis de tots els idealistes que van lluitar per la utopia d’un món més just.
Creua el carrer buscant el passeig de les Acàcies, les seves branques s'enllacen formant una volta per on es filtren els primers raigs de Sol desafiant el calendari, obstinat en dir que són a la tardor. Murs d'heura s'aixequen al costat esquerre provant d'ocultar les atrotinades cases de la postguerra. Al fons, el parc envoltat per les arcades dels vells tallers de la RENFE, les pedres nues revestides d’enfiladisses s'han transformat en romàntiques cascades, al costat hi han crescut pins, xiprers i salzes, els mira i veu una foto en blanc i negre plena d'absències.
Desvia la mirada cap a la torre de l'Ajuntament, just quan el rellotge marca les nou en punt, i baixa pel carrer dels Municipis fins a la plaça Valentí Almirall, deixant-se sorprendre, una vegada més, per l'elegància de la façana de la Casa de la Vila, d'on entren i surten funcionaris i veïns tant capficats amb els tràmits burocràtics, els papers per omplir, les multes i tributs per pagar, que no s'adonen de la seva bellesa. Des de l'Escola Casas li arriba el so de riures i jocs infantils, els rep com la dosi d'optimisme necessària per continuar el camí, que va fer tantes vegades acompanyada d'un munt de nens i mares, tota la llargada de la rambla del Poblenou fins arribar al mar.
Creuaven la Gran Via en formació militar armats amb pilotes, cubs, pales i flotadors, sempre vigilats per la gegantina Torre de les Aigües, ciclop de mil ulls que no els deixaria passar cap malifeta. La cara de la dona s’il·lumina en evocar la ingenuïtat dels nens. Oblida la seva soledat i esclata en una rialla que reprimeix en adonar-se de les mirades iròniques que li dediquen els vianants que passen al seu costat.
Enrogeix de vergonya i fuig del crítics desconeguts fins a arribar a la Diagonal, on el recorregut silenciós i lleuger d'un tramvia de disseny l'obliga a frenar la marxa. Amb el cap cot, penedint-se de la ridícula distracció, es troba de cara a la Rambla. Del seu passat industrial no en queda ja res, les antigues fàbriques han estat reconvertides en noves universitats i les xemeneies de maons en relíquies d'un món desaparegut.
En el seu lloc es multipliquen hotels i terrasses, on en aquella hora del matí els turistes despreocupats esmorzen mentre parlen en tots els idiomes de la terra. Rossos corpulents aixequen gerres de cervesa, nipons d'ulls ametllats disparen les seves càmeres convulsivament, les veus dels italians s'aixequen per damunt de les altres i festegen la “dolce vita”, mentre la dona passa davant d'ells i es fa quasi invisible.
En arribar al carrer Pere IV aprofita el semàfor vermell per tractar de descobrir el misteri de l'edifici futurista que sembla penjat del cel amb una clara amenaça a les pobres casetes brutes de fum i sutge que s’aferren a terra esperant la sentència d'enderroc. Darrera de l'escultura del Doctor Trueta una mà pidolaire unida a un cos dolorosament deformat li demana almoina, la dona obre el moneder per donar-li uns cèntims, mentre prova de dissimular l’esgarrifança que li produeix la seva presència.
Sense voler pensar, es distreu contemplant el passeig vorejat de plàtans i palmeres on els jubilats surten a passejar i sortegen les presses dels oficinistes i les carreres dels corredors de fons. Aspira la barreja d'olors que exhalen bars i botiges de tota mena esteses al llarg de la rambla: la pudor d'oli de la xurreria, l'olor de ranci del col·legi de monges, les fragàncies intenses de les perfumeries, la fortor de la corrupció de totes les sucursals bancàries desplegades als costats del passeig... i molt a prop de la seva cara, la pudor de vi barat del Pepito, el borratxo del barri.
—Ja no la veig amb tota aquella canalla —li diu apropant-se a la dona tot trontollant.
—S`han fet grans i ja no volen saber res de les mares, i tu Pepito encara segueixes “mamant”? Mira que el fetge qualsevol dia et petarà.
—A mi ja no m'importa res, bec per oblidar.
El Pepito fa temps que ha oblidat què volia oblidar, la dona arrufa el front i prova de calcular quant fa que el coneix i en recorda les borratxeres diàries. Una vegada el van descobrir abraçat a un arbre i li deia:
—Agafat fort amic que encara cauràs.
Els nens van esclafir en rialles col·lectives reprimides pel gest seriós de les mares, que veien com l'home s’apropava i balbucejava:
—Marrecs, vosaltres encara no sabeu el que és tenir mal d'amors.
Segueix el que ja és una vella tradició, s'acosta fins a l'administració de loteria, encara que mai no li ha tocat res, cada setmana juga dos euros a la Bonoloto, i en surt somiant que aquella combinació de números la farà milionària i per fi s’acomplirà el seu somni de viatjar arreu del món.
Una rotonda trenca la línia recta del passeig, al seu voltant el casino “l'Aliança”, i l'orxateria “El tio Che”, que havia estat parada obligatòria dels nens en les seves excursions fins a la platja: llets merengades, orxates, gelats, tot era bo i formava part de l'aventura.
Al mig, recolzat en un artístic fanal s'havia fet gran el Virgili interpretant cançons de Serrat i de Sabina acompanyat de la guitarra, la seva veu cantava:
—Al lugar donde has sido feliz no deberías tratar de volver...
Després de deixar unes monedes a l'estoig, la dona segueix rambla avall, fins a arribar als llampants apartaments turístics on es trobava la desapareguda botiga dels pescadors, a l'altre costat encara sobreviu el restaurant “la Mar Bella”, llegeix la data d'obertura: el 1860, i li sembla mentida que hagi pogut resistir.
Quan es troba a l'alçada dels vells habitatges militars, torna a reflexionar sobre la lletjor dels set blocs, les portes i finestres tan estretes són la metàfora d'una època obscura on la foscor i la tristesa envoltava la vida de la gent. A l'altra banda del mur del cementiri s'oculten “les pobres sepultures dels pobres i les riques sepultures dels rics”
Mira endavant i contempla la Barcelona Olímpica, entre pins i eucaliptus s'escolta la remor tranquil·la del Mediterrani, el camí guarnit d'obeliscs de ferro la porta cap a la platja on alguns solitaris passegen la seva melangia. Es treu les sabates, baixa a la sorra i s'uneix a la gent, una estela d'espurnes brillants assenyala un camí nou cap l'horitzó i la remor de les onades sembla dir-li:
Al lloc on has estat feliç no hauries de tractar de tornar...

Endevina quina plaça és (Carme Marquès)

Quan Barcelona era petita estava emmurallada. Un carreró fosc i adovellat s’obria a una placeta tancada per edificis antics, seus dels oficis més diversos, ―en un d’ells visqué Apel·les Mestre, nomenat Mestre en Gai Saber l’any 1.908― Diuen que en temps passats hi havia hagut el cementiri més antic de la ciutat, fossar fet servir pels jueus del Call.
N’heu endevinat el nom, oi que sí? Doncs, aquets és el meu racó predilecte pel que representa en la història de la ciutat. Són fortes les sensacions que m’ aclaparen cada vegada que hi vaig, sobretot quan la tarda declina i les ombres envaeixen les parets dels edificis  i ressalten encara més el caràcter auster de les pedres mil·lenàries. Al bell mig de la plaça hi ha una font octogonal, de pedra.
M’hi assec, deixo les cames penjant, balancejo els peus i m’aclapara una sensació desconeguda que assaboreixo amb delit.
Actualment és molt difícil trobar aquests espais de pau. La invasió del Turisme no ho permet. Hi entren en estols grups de persones, fan grups i uns i altres a ple pulmó intenten explicar allò que toca, com si d’un disc ratllat es tractés. El que més els crida l’atenció són els senyals evidents a la façana de la església Oratori de Sant Felip Neri, cicatrius de batalles de guerres.
També conserva aquest indret records del meu nuviatge. Passejades fetes amb calma, sense cap pressa, només deixant que els minuts passessin dolçament tot escoltant parlar les pedres que ens contaven la seva història.

Eulàlia (Núria Soler)


Jo anava amb la mare a voltar per aquell barri moltes tardes. Baixàvem des de la plaça de Catalunya o per la Via Laietana des del Portal de L’Angel o pel carrer Comtal fent una paradeta obligada a La Montserratina a comprar coca. A la mare li agradava passejar per aquells carrers que s’endinsaven en l’antiga Ciutat Comtal que més tard vaig saber que era on havia viscut de petita.
A mi em semblaven molt estrets i foscos però vaig arribar a copsar la bellesa dels murs antics, dels grans portals o de les minúscules portetes que semblava que una persona no pogués entrar-hi.
I, la vaig veure. Era una dona gran, s’estava asseguda a la portalada d’una casa antiga que havia conegut temps millors. Allà, al caire del carrer, en una minúscula placeta on conflueixen quatre carrers, en una cadira baixa de boga, mirava passar la gent.
Com que jo era una mica tabalot, m’hi vaig plantar al davant i l’hi vaig dir:
—Hola, em dic Eva i passejo amb la mare. Aquests carrers ens agraden molt, semblen molt antics i són estrets. Això no m’agrada tant perquè hi entra poca llum, però la mare em diu que aquestes pedres, les dels carrers i les cases, tenen molta història. Vostè la sap, la història?
La mare es va disculpar: “Aquesta nena!”
La dona no es va moure, semblava que formés part del pas de la porta, ella i la cadira. La mare m’estirava de la mà però jo no em movia. Va aixecar el cap, em va mirar i va dir:
—Hola Eva, jo em dic Eulàlia. Vaig néixer en aquesta casa i sempre hi he viscut i, sí, sé molta història d’aquest barri. Va ser un barri força ric, hi vivien mercaders benestants, però d’això en fa un fotimer d’anys. A casa m’explicaven que per aquesta porta hi entraven carruatges tirats per cavalls i també altres mitjans de transport carregats de teles precioses que venien de terres molt llunyanes, de l’Índia i de la Xina. Algun avantpassat hi comerciava. En aquesta placeta sempre hi havia rebombori, s’hi aplegaven compradors i venedors de mercaderies molt diverses. Aquí s’hi feien transaccions de tota mena. Ara, ja ho veus, la gent hi passa sense adonar-se de res. Ningú no es fixa en aquestes cases que podrien explicar un sens fi d’històries però, és clar, les pedres només parlen a qui els demana explicacions. I ara resulta que una xiqueta els en demana, doncs escolta bé:
»A mi m’havien dit que una dona molt bonica vivia en aquesta casa. Hi vivia tota sola, no tenia família, el marit havia mort en una de tantes guerres i no tenia fills. Una serventa era tota la seva companyia. Diuen que no l’hi agradava gaire sortir de casa però la serventa la incitava que ho fes, no és bo aïllar-se. Ella ho feia a contracor, donava un volt pel barri tot recordant quan ho feia de jove que les cames saltaven soles i tenia feina a reprimir-les perquè no estava ben vist que una senyoreta de casa bona es comportés d’aquella manera.
»Un matí, en sortir de casa, es va trobar una nena asseguda al pas de la porta, aquí mateix on sóc jo. S’estava quieta i plorava sense fer soroll. La dama s’hi acostà sense fer cas dels precs de la serventa que no ho considerava adient. Amb una mà li alçà la cara i li semblà tan bonica que en quedà corpresa. Li demanà quina era la causa del seu plor i escoltà trasbalsada que s’havia quedat sense casa perquè el pare feia tres dies que era mort. No recordava la mare, no sabia si era viva o morta i l’amo a qui son pare servia l’havia fet fora.
»El passeig es va acabar de seguida. La dama l’acollí i en va tenir cura. A partir d’aleshores ni l’una ni l’altra s’estaven mai a casa, cada dia sortien, compraven el que els abellia o voltaven pels carrers. Aquella nena es va fer gran i un dia va dir que volia veure món i va marxar.
»Ja sé que el món és molt gran però algun dia acabarà de voltar-lo i jo, mentrestant, l’espero aquí, asseguda.

dilluns, 13 d’octubre del 2014

Màgia (Montserrat Fortuny)

Quan separava els meus llavis
dels teus llavis de dolçor,
és quan vaig veure’m
reflectida al fons de tes pupil·les.
Oh, màgia de l’amor!
Què hi feia, jo, allà?
Per què hi brillava?
Era ben bé una joguina
bellugadissa dins de l’iris!
I vaig somriure en aquella imatge
I ella em va tornar el meu somriure.
Però vaig córrer a tancar els ulls
perquè em cridaven altra volta
els llavis besadors.
Els llavis que vaig fer descloure
amb la MÀGIA encesa
que té el nom d’ AMOR…!

El rei de la màgia (M. Jesús Mandianes)

Abra, kadabra... aquestes eren les paraules màgiques amb què l’Andreu creava l'encanteri per fer callar tota aquella canalla sorollosa. De cop, es feia el silenci a la gran carpa del circ i des de la penombra es podien veure els ulls dels nens com espurnes brillants, i les boquetes obertes amb expressió embadalida contemplaven com l'il·lusionista treia, ara un conillet blanc del barret, ara un pom de flors de la màniga del frac, que regalava a la nena més bufona de la primera fila.
Murmuris d'admiració sortien de les goles infantils quan feia levitar a l’ajudanta, fins i tot a vegades la tallava per la meitat amb una serra, per després la recomponia mentre pronunciava un estrany sortilegi:
Vince In Bono Malum!
L'espectacle acabava amb una gran ovació quan el màgic Andreu amb la seva vareta provocava una tempesta de caramels, llavors obrint la capa vermella sortia volant, envoltat de coloms blancs i un “Ooh!” col·lectiu dels nens.
Però l'alegria i els somriures s'esfumaven quan es quedava sol al camerino, la màgia no li servia per pagar les factures que s'acumulaven sobre la taula, ni per mantenir el circ i la gent que hi treballava.
Quan l'alcalde de la Ciutat li va dir que no tenia diners per pagar els seus serveis, enfurismat va fer l’última funció i, en arribar el número final, va convidar un grupet de nens a pujar a l'escenari, els va cobrir amb la capa vermella i, amb veu de tro, va pronunciar aquest encanteri:
—Porta’ns a la foscor... —I vet aquí que el mag i els nens van desaparèixer, i la tristesa es va escampar per tota la ciutat.
—On som? —van preguntar els nens inquiets, quan van veure aquell paisatge desolat, solcat de rius de foc.
A l’Andreu, en veure'ls tant atemorits, li va faltar temps per penedir-se... Amb la seva màgia havia posat en perill els més innocents. De cop i volta, d’entre els arbres morts va sortir un personatge estrany, mig home, mig animal que, assenyalant un punt lluminós a l'horitzó, els va dir:
—Aneu cap a la llum si voleu trobar la sortida.
Llavors, se’n va anar saltant entre les roques com les cabres salvatges. Tots plegats van iniciar el camí cap al punt assenyalat, era una ruta ben marcada per on segurament havien transitat moltes altres persones. Però la inquietud del màgic anava creixent:
—Massa fàcil —pensava.
Quan ja es veia la silueta fosca d'on sortia una encegadora claror blanca, de cop ho va comprendre i esverat els va dir:
—No feu ni un passa més, això que veieu és el “no ser”.
—Cap on anirem?
En voler donar la volta van veure que el camí desapareixia devorat per un gran forat negre. Llavors, va demanar als nens que s'agafessin de la mà i, implorant força per vèncer la por, va pronunciar un nou encanteri:
—Ex umbra in solem (des de les ombres a la llum).
Junts es van llançar a l’abisme per tornar a la realitat on una nova llum d’esperança els esperava a tots. El circ del Màgic Andreu havia estat declarat espectacle d'interès cultural i el seu cost sufragat amb una generosa subvenció per la Conselleria de Cultura... Això... ara sí que us heu adonat que estic explicant un conte. Oi que si?

Oh! La màgia (Carme Marquès)

En un viatge pel riu Nil, estava jo relaxada, asseguda en una confortable butaca a la coberta del vaixell que ens transportava riu enllà direcció Asuan. Les fosques aigües emmirallaven les ribes ufanoses de color maragda. La terra conreada segons ancestrals costums lluïa mostrant els fruits agraïts als afanys d’aquells camperols que en tenien cura.
La imatge, tot i ser actual em remetia a segles anteriors, no pels camps, sinó per les persones que els conreaven. Vestien llargues túniques o “xilabes” i duien el cap embolicat amb el que semblava una llarga tira de roba, els peus descalços o amb babutxes. Cridava l’atenció l’ús de galledes lligades a  llargues cordes, les quals llançaven una vegada rere altre al riu per treure l’aigua i regar els camps. Tal i com ho havien fet els seus avantpassats, sense afegir-hi cap innovació.
La placidesa del moment era propici per somiejar. De sobte vaig notar que la nau es vinclava i el rum-rum  dels motors havia desaparegut.
Una veu atiplada em tragué de l’èxtasi i obrint els ulls vaig veure que el vaixell s’havia transformat; semblava la nau del Faraó i jo anava vestida amb robes lleugeres de lli, sandàlies ajustades a les cames mitjançant unes cintes daurades, els braços carregats de polseres d’or i els dits de les mans plens d’anells a quin més valuós.
No m’ho podia creure. Qui era jo i què representava aquell canvi. De sobte ho vaig veure clar. A la beguda que em va servir el cambrer una estona abans hi hauria afegit un elixir màgic que em feia viure èpoques passades, de més de dos mil anys enrere. Vaig pensar, bé, endavant, a veure que passa...
I el que va passar ... una mà d’home agafà la meva convidant-me que el seguís i així ho vaig fer.
A l’embarcador ens esperava un baldaquí daurat; després d’asseure’ns-hi es va posar en marxa. Vuit robusts esclaus ens dugueren a través d’una multitud que s’obria davant nostre, passarem per l’avinguda de les Esfinxs, quaranta al cantó dret i vint al cantó esquerre representades amb caps de moltons que volien simbolitzar l’energia procreativa i el poder d’Amón-Ra que protegia la imatge del Faraó.
Quant estàvem a punt de creuar el primer Piló un raig de sol em va fustigar, la claror no em deixava obrir els ulls i vaig quedar-me atordida.
―Senyoreta, senyoreta, que es troba bé?...Què li passa...No contesta...
―Això és símptoma d’una insolació, s’haurà quedat adormida asseguda aquí i vés...
―Ai, on sóc. Vull baixar del baldaquí, em mareja el balanceig.
―Senyoreta està a bord d’un vaixell fent una travessia pel riu Nil.
―Oh, sí... Però he viscut uns moments meravellosos, algú m’ha tocat amb una vareta màgica. Pot ser l’esperit del Riu?

Un toc de màgia (Pilar Zabala)

Han passat ja uns quants anys des d’aquell benaurat dia que els Reis Mags d’Orient li van dur al meu germà el seu desitjat “Joc de Màgia”. Recordo el seu entusiasme i les llargues estones que hi dedicava per tal de seguir al peu de la lletra totes les indicacions fins que, a la fi, va aconseguir realitzar uns trucs tan plens de misteri  que a mi em tenia bocabadada.
En aquells dies, i com era d’esperar, el meu germà aprofitava totes les ocasions possibles per ensenyar a amics i familiars les seves habilitats per a fer aparèixer o desaparèixer cartes, mocadors, llapis i altres objectes menuts. De debò que tots ens mostràvem encantats amb les extraordinàries dots d’actor que sobresortien en les seves actuacions.
Però hi havia un problema, els seus trucs eren limitats, no anaven més enllà del que es podia aprendre amb aquell joc i aviat es va adonar que no en tenia prou, volia saber-ne més i no deixava d’insistir als pares perquè el portessin a estudiar a una escola de màgia.
Em va confiar que volia arribar a ser un gran mag i tenir el poder necessari per fer desaparèixer totes aquelles coses que no li agradaven perquè el feien patir. Deia que un cop tingués coneixement de les paraules precises faria un toc amb la vareta màgica i llavors tot quedaria solucionat.
Començaria a fer de manera que tothom tingués feina i que a ningú li faltés el menjar i un sostre on refugiar-se, que les bombes es convertissin en rams de flors abans de caure a terra i que, de les metralladores, en sortissin confits. D’aquesta manera s’acabarien les guerres i la gent de tots els països viuria feliç.
Benaurada innocència.

La Quimeta (Núria Soler)

Cada vegada que anava a casa de la Sra. Quimeta, una velleta amiga de la família que vivia sola, tenia una impressió estranya quan arribava al replà del seu pis. No sabia com descriure-la, només era una sensació, com si alguna cosa flotés en l’aire, un no sé què que m’estremia.
Alguna vegada li ho havia comentat però ella reia, amb aquell riure dolç que ensenyava les genives gairebé sense dents, em passava les mans per les galtes i deia:
—Tu sempre amb aquestes manies, t’ho hauràs de fer mirar perquè sinó quan siguis tan gran com jo et tancaran a St. Boi.
Després em passava gairebé un parell d’hores fent-la xerrar, sempre del mateix, de quan era jove que va córrer mig món quan encara no estava ben vist que una noia campés tota sola per “aquests mons de Déu”.
Em feia ballar el cap perquè a casa ningú no recordava que la Quimeta s’hagués mogut del barri. Jo ho atribuïa a alguna dèria de joventut que amb els anys s’havia anat transformant en realitat en el seu subconscient.
El fet és que m’entretenia força amb els relats que desgranava per a mi i no em semblava que s’inventés res, tot era coherent i em semblava força real.
Uns veïns em van avisar que semblava força malalta perquè li parlaven i no els responia, no sabien què fer. I vaig córrer. En entrar al pis em va embolcallar aquella sensació però molt més forta, em semblava que no tocava de peus a terra. En aquest estat em vaig dirigir a la seva habitació i la vaig veure amb la cara tranquil·la, plàcida, feliç i tot. Li vaig parlar però no em va contestar, res, com si no hi fos. Em vaig acostar per tocar-la però no vaig trobar el cos, només tocava el llençol. Aquella figura no hi era. Tota jo em vaig quedar enravenada, els ulls em donaven la seva imatge però no hi havia matèria.
Em vaig trobar asseguda a la butaca de sempre, sense recordar com hi havia anat a parar, escoltant el relat del seu últim viatge: -
—Sí noia, tenia moltes ganes d’anar a veure el sostre del món, L’Everest. Tantes expedicions, tants muntanyencs que s’escarrassen per arribar al cim, alguns fins i tot hi deixen la vida i jo, aquí asseguda sense haver-hi estat encara i a fe que ha valgut la pena. Ja veus de cop em vaig decidir però, no m’ho tinguis en compte, em vaig distreure d’avisar-vos. Per això els veïns es van estranyar, tants dies sense veure’m!
Hi he rumiat força i no n’he tret l’entrellat però...el dia que torni a fer-li visita li demanaré si ha estat mai al Perito Moreno i si em diu que no li proposaré d’anar-hi juntes.

La nit màgica (Antònia García)

Era comprensible que, després d'aquella temporada tan dolenta, em sentís deprimit. No em venia de gust res, ni tan sols aquell arròs tan bo que cuinava la mare. Patia d'insomni. A les tardes, era incapaç d'agafar els pinzells i acabar el quadre que havia començat. Tenia el que se'n diu una crisi de creativitat. Els companys de l'estudi d'art i el professor ho veien però no sabien com ajudar-me. I van ser unes companyes, que també estudiaven art, les qui van saber trobar la manera.
            Fou una tarda a principi d'octubre, ho recordo molt bé. Jo havia passat tota l'estona mirant la tela sense fer ni una sola pinzellada, com altres dies. El professor m'havia estat mirant, preocupat, sense gosar dir-me res. Quan vam plegar, la Natàlia, la Teresa i la Maria van allargar l'estona de camí fent petites parades, entretingudes amb la conversa. Jo anava amb elles i no hi vaig tenir cap inconvenient: a casa no m'esperava ningú i tant me feia arribar a una hora com a una altra.
            Va ser en passar per la cruïlla que les tres dones es van aturar al mig del carrer, em van envoltar i van alçar els ulls cap al cel. Jo també ho vaig fer. Allà dalt, una esfera argentada, rutilant, projectava una claror blanquinosa damunt dels carrers. Totes tres alhora, van anar aixecant els braços, les mans obertes i els dits ben separats, en direcció a l'astre de la nit. Els seus llavis amb prou feines es movien en un murmuri que anà pujant de to fins que es va convertir en una mena de clam: Zaturena inge dotena... Zaturena inge dotena... Zaturena inge dotena...! En la negror del firmament, la lluna esdevingué una dama blanca que escampava la cabellera albina al seu voltant i els ulls, ombrejats per uns cèrcols grisos, eren com uns llampecs que foradaven la nit. Aleshores, el tros d'asfalt on érem es desprengué amb una remor somorta, junt amb la terra i les pedres que hi havia a sota, i vam ser transportats amunt, sota la mirada d'aquella imatge fantàstica que omplia de claror la ciutat.
            La impressió que vaig rebre va ser tan forta, tan inexplicable, que no tinc paraules per descriure com em sentia, voltat per les meves companyes esdevingudes fades o fetilleres, que no sé ben bé què eren. Amb elles vaig viatjar cap a l'espai tremolós de magnetisme on regna la lluna, l'encantada sobirana de la foscor nocturna. Ens vam submergir en una barreja de colors i reflexos d'un cromatisme esclatant que projectaven les esferes celestes, com si forméssim part d'un calidoscopi immens. Ens acompanyaven, intermitents, els sons i els silencis siderals.
            No sé quan de temps va durar aquell viatge al·lucinant. Sigui com sigui, em vaig trobar una altra vegada a la cruïlla, envoltat de la Natàlia, la Teresa i la Maria, somrients com de costum. Vaig mirar a terra: no hi havia cap senyal a l'asfalt. Tot era normal. Les tres dones estaven parlant de les seves coses, com si res. No vaig gosar preguntar-los què havia passat, no fos cas que el cervell m'hagués fet una mala passada o que hagués estat sotmès a alguna mena d'hipnotisme.
            Aquella nit vaig dormir de raig, com una soca. Em sentia bé, força bé. Quan a la tarda següent vaig anar a l'estudi d'art, la primera cosa que vaig fer va ser omplir la paleta de colors i els vaig començar a barrejar amb desfici. Frisava per omplir de tonalitats màgiques la tela, orfe de colors durant massa dies. El professor, sorprès, m'observava. La Natàlia, la Teresa i la Maria, sense que jo me n'adonés, van creuar les mirades i es van picar l'ullet.

El conill (Anna Collado)

N’estava tip de tot allò. Em creia incapaç de sentir un altre cop aquell mareig, l’estirada d’orelles i tota aquella gentada al meu davant rient, xisclant i aplaudint. Ho patia en la meva pell dues o tres vegades per setmana. Pels meus bigotis que estava disposat a posar-hi remei!
El dia que vaig dir prou ho vaig escenificar de manera prou clara. Quan l’amo va provar, un cop més, d’introduir-me dins el barret de copa, m’hi vaig negar. Allà dins hi passaven coses estranyes que feien que em maregés i perdés la noció del temps i de l’espai. Per això vaig fer ús de tot el meu potencial per evitar-ho. L’estratègia era clara: agafat de mans i peus a la vora del barret, vaig provar d’evitar que m’hi introduís. A més d’aferrar-m’hi amb totes les meves forces, també vaig esforçar-me en posar ben rígida l’espinada i així impossibilitar l’operació.
ID 38055433 © Lineartestpilot | Dreamstime.com
—Puto conill de merda! —és tot el que recordo haver sentit abans d’estampar-me contra el terra amb tanta força que ni la rigidesa en que tenia l’espinada va poder evitar que aquesta es partís en dos.
Ara sento una escalforeta cada cop menys agradable i veig la campana greixosa de la cuina tot just abans que una cascada d’arròs caigui damunt meu. Més enllà de la tassa que el contenia, la rialla fastigosa de l’amo és la darrera imatge que guardo a la retina, la qual està mig velada per un tel d’oli bullent.

dilluns, 6 d’octubre del 2014

Tots havien callat (Antonia García)

Hi va haver un temps que en els pobles petits tothom es coneixia, els veïns s'ajudaven, es tenien afecte, però també s'odiaven fraternalment. L'amistat, com la malvolença, podien ser molt fortes. Ho sé perquè vaig néixer en un poble i encara recordo les baralles salvatges entre parents i entre amics de l'ànima. Però després me'n vaig anar. I ara, després de molts anys, en les meves visites esporàdiques m'he de fer explicar qui és l'un i on viu l'altre. Sóc una mica foraster al meu poble.
            Aprofitant les vacances estiuenques, vaig passar uns quants dies a la vella casa pairal. La mare fa anys que és morta. El pare va perdent la memòria. Sort que els oncles, que viuen a prop, tot sovint li fan companyia. Vaig estar content: encara sap que sóc el seu fill i que em dic Francesc.
            Un matí vaig anar a la barberia a tallar-me els cabells. El barber, un home xerraire que no sap estar callat ni un moment, va acabar d'enllestir un client i se'n va acomiadar: “Adéu, Ramon!”, li va dir. L'altre li va donar uns copets a l'esquena: “Fins aviat, Nasi!”. I de seguida em va fer seure mentre em donava una explicació que jo no havia demanat: “Aquest xicot, en Ramon, sempre ve a la mateixa hora en punt. És una persona molt organitzada, aquest mig parent teu”. Jo vaig objectar, sorprès: “Bé, algun cop l'he vist pel poble però no m'és pas parent, que jo sàpiga”. Llavors el barber va quedar en suspens per un instant, la pinta en una mà i les tisores en l'altra. Va ser un moment molt curt però me'n vaig adonar. L'home va reaccionar, va canviar de conversa de seguida preguntant-me, com si res: “Què, deixem una mica de patilla?”.
            Mentre tornava cap a casa anava pensant en el comentari del barber. Vaig preguntar al pare: “Pare, quants parents tenim, aquí al poble?” A poc a poc, tot dubtant, em va anar dient uns quants noms que jo ja sabia. Cansat per l'esforç mental, em va dir que ho preguntés a sa germana, la tia Remei, que tenia més bona memòria.
            A la tarda, quan la tia Remei i l'oncle Jaume van venir a casa una estona, com tenien per costum, m'ho vaig fer venir bé i vaig encetar el tema. La meva tia em va recitar tota una lletania de noms de parents, amb abundosos detalls de tota mena. M'ho vaig empassar estoicament, esperant que sortís un Ramon. Però no fou així. “No hi ha ningú més, tia Mei?” “Ningú més, Francesc. Encara et semblen pocs? I per què ho vols saber, tot això?”. Em va semblar notar un punt de prevenció en el seu to de veu. “Oh, per curiositat! Així, si no m'he descomptat, entre fills, néts, cosins, padrins i de tot, som vint-i-vuit de família, només aquí al poble! Déu n'hi do!”.
            Però jo no en tenia prou. No estava segur que la tia Mei m'ho hagués explicat tot. Així que vaig fer les meves indagacions, fins i tot vaig anar a consultar l'arxiu parroquial. Allí vaig trobar que al llibre de casaments faltaven dues pàgines. Algú les devia haver arrencades però l'actual rector no en sabia res. Vaig decidir anar a trobar aquell Ramon a casa seva mateix. Li vaig dir el motiu de la meva visita. I ja que el barber, involuntàriament, havia comès la indiscreció, ell va decidir explicar-me tota la història.
            Va començar parlant-me dels avis. El germà de la meva àvia, que es deia Joan, s'havia casat amb la Maria de can Moreu. Però la Maria va morir i en Joan, passats uns mesos, es va tornar a casar amb la Tina, una noia soltera que ja havia tingut una filla, no se sabia amb qui. Això, en aquella època, per a alguna gent del poble i sobretot per a la meva família, es veu que va ser motiu de crítica i d'escàndol. Tant va ser el rebuig contra en Joan, la Tina i la seva filla Laia, que els avis no van voler parlar amb ells mai més, ni volgueren saber-ne res de res, com si no existissin. Fins i tot van decidir silenciar aquella història als descendents.
            En Joan i la Tina no van tenir fills. La Laia duia els cognoms de sa mare. Aquestes dues circumstàncies van anar de perles per amagar els fets als més joves, els de la generació dels meus pares, que només saberen que l'oncle Joan no es feia amb la resta de la família, que havia quedat viudo i no havia tingut fills. Ni una paraula sobre el segon casament i l'existència de la Laia. I l'altra generació, la meva, vam continuar en la ignorància. La Laia s'havia casat i havia tingut dos fills, un d'ells era en Ramon, que és si fa no fa de la meva edat. Ells sí que ho sabien tot, però també havien callat per desig exprés de la Tina. I mai no es va saber qui havia estat el pare de la Laia.
            Als pobles petits, ja se sap, també hi ha de tot. Hi ha qui sap guardar un secret i qui no. Al meu poble, ningú no havia badat boca durant molts anys. Però aquell estiu, en Nasi, el barber, amb aquelles paraules i aquell instant de quietud sobtada, em proporcionà l'indici que em dugué a descobrir un secret que només ho era per a una part de la meva família.

No ho sabia (Carme Marquès)

Sorgí de la manera més casual.
Aquell estiu varem decidir d’anar a passar uns dies a la masia dels avis. Feia molt de temps que no hi anàvem. D’ençà la mort de l’àvia ocorreguda ja feia dos anys. L’àvia va sobreviure a l’avi set anys.
Els masovers, els de tota la vida, un matrimoni ja gran, tenien cura de la masia i de que rutllessin les feines de l’horta, treballs que feien dos homes llogats, veïns del proper poblet de l’Espluga.
Sabien de la nostra arribada i tot estava ordenat, apunt de fer servir.
Després de deixar les maletes a les nostres habitacions, la masovera ens va lliurar les claus; també les de les golfes i d’altres dependències que mai es feien servir: com la pallissa i les antigues quadres, les quals ja no tenien cap ús des que feia anys havia desaparegut el bestiar.
El temps de sobte va canviar. Plovia a tot hora, sortir al camp representava tornar xop de cap a peus. Les hores dins de casa s’eternitzaven. Les busques del rellotge cançoneres, semblava que no es movien gens. A la fi, varem decidir explorar totes les habitacions a consciència obrint i tancant armaris i calaixeres, mirant totes les escletxes que semblessin sospitoses de contenir qualssevol secret.
El meu home i jo, ens ho varem plantejar com si d’un safari es tractés. Previstos de barret, màscares contra la pols i una potent llanterna, ens varem endinsar a la recerca d’una aventura la conseqüència de la qual ignoràvem a on ens podria endur.
Aquell dia després d’esmorzar, ens acomiadàvem de la Roseta, la masovera, fins l’hora de dinar.
Per fer via, començarem per la pallissa. Amb un cop d’ull tinguérem prou. Allí feia temps que l’havien buidat, petites restes de palla i herbes seques testimoniaven el que fora en altres temps magatzem de farratge pel bestiar. Al marxar, varem descobrir una petita porteta arran de terra. Encuriosits, no  dubtarem, obrint-la forcejant, ja que oposava resistència. Ens ajupirem, i arrossegant-nos, ens introduirem en una petita cambra il·luminada per una claraboia que una pedregada havia esberlat i els ocells aprofitaven per colgar-se. Tot era cobert de plomes i caques de colom. Una petita capsa metàl·lica ens cridà l’atenció, estava mig rovellada, ens va costar molt obrir-la. Dins hi havia una gran clau de ferro forjat i un document o cèdula, datada l’any 1.493. Era un certificat de propietat d’una mansió a la ciutat de Terol a nom d’una dona anomenada Raquel Benarroch.
―I això!...Què vol dir?
―El que sembla. Segons aquest document l’àvia Raquel era descendent dels antics sefardites que van poblar aquestes terres. Així, doncs ets descendent d’ells.
―Sempre m’ha cridat l’atenció els teus ulls de mirada encisadora i la cabellera d’intens color negra. Ai, Raquel qui t’ho  havia de dir que tenies possessions a Terol. Ai, la meva petita jueva sefardita...
D’aquesta manera vaig descobrir el secret familiar que l’àvia Raquel mai em va descobrir.

Què se’n va fer (Pilar Zabala)

Com si fos un lladre furtiu faig girar la clau dins el pany procurant de no fer gaire soroll perquè no vull alertar de la meva presència els veïns del replà, no tinc ganes de donar explicacions, prou que ho he fet aquests últims dies.
            El cor em batega accelerat quan, desprès de titubejar uns instants, em decideixo a traspassar el llindar de la porta. A dins, la foscor ho cobreix tot, guardant per a ella tots els sentiments i totes les intimitats que es van amagar dins la part més fonda de tots els racons.
            No en tinc prou amb obrir els llums, necessito que la claror del matí es faci present en totes les habitacions i és per això que avanço ràpidament cap al balcó i pujo la persiana fins a dalt de tot. També obro de bat a bat totes les finestres perquè s’esvaeixi la fortor pesant que ha impregnat amb olor de resclosit tot el que hi ha dins d’aquest pis.
            Un silenci cautelós acompanya les meves passes per tota la casa i curiosament, jo que sóc tan poruga, em sento prou segura i tranquil·la, tot i que reconec que encara persisteix en mi una certa recança perquè el que avui he vingut a fer aquí no és precisament una visita de compliment.
            Sóc una intrusa que ve a furgar dins la reservada intimitat d’una persona estimada. Malgrat això començo a fer una ullada dins la seva habitació, on un abric, un parell de jaquetes, algunes bruses i un reguitzell de vestits de diferents èpoques pengen ara desmanegats i mig confosos dins l’armari, fent costat a uns quants jerseis de llana curosament plegats en un dels prestatges. Llençols, tovalloles, mantes i vànoves conviuen repartits entre la resta d’estanteries, mentre que les camises de dormir i la roba interior comparteixen un mateix espai dins un calaix més gran. Damunt la tauleta de nit un plateret de porcellana acull un anell, un rellotge, unes arracades, una cadeneta amb una medalla i un collaret de fantasia. A dins, i sota un paper descolorit que sembla intentar protegir la fusta, descobreixo la fotografia d’un jove i atractiu soldat que mira somrient a la càmera, i que jo no aconsegueixo identificar.
            En els dos primers calaixos d’un vell escriptori es barregen caòticament un munt de fulls informatius, garanties caducades, receptes mèdiques, un contracte de lloguer del pis i una bona pila de rebuts.
            Sóc a punt de donar per acabada la meva inspecció quan de sobte, al fons de l’últim calaix, un embolcall lligat amb un cordonet esgrogueït apareix amagat darrere una caixa de cartó que és plena de fotografies de familiars i d'amigues. Un cop obert el paquet m'adono que guardava una sèrie de cartes dirigides totes a la meva tieta.  Sóc conscient que no tinc cap dret a tafanejar una correspondència que ella va preservar tan ben amagada, però tot i així estic decidida a fer-ho i, per tranquil·litzar la veu de la meva consciència, em dic que segurament no es tracta de res important.
            Em frena una mica comprovar que totes les cartes duen la firma d’una mateixa persona, un home que es diu Enric. Em limito a llegir entre línies alguns pocs fragments i amb això ja en tinc prou per adonar-me que es tracta d’una fluida correspondència dins un període de guerra entre un soldat i el que es coneix com una “madrina de guerra”. Aquesta descoberta m’ha dut a tenir coneixement d’una vivència de la meva tia que jo desconeixia completament. Ella, que va confiar-me molts dels sentiments i situacions que van dirigir la seva vida, mai no em va parlar d’aquest fet.
            I jo ara em faig les preguntes següents: Què se’n va fer, d’aquell xicot? Les expressions que feia servir en les seves cartes semblen correspondre a una persona prou seriosa i no hi ha dubte que el seu interès per la meva tieta va anar creixent en la mateixa mesura que es reafirmava la seva correspondència. Va arribar a sentir ella, realment, el mateix interès envers ell? O va ser només una mostra de generositat i bona disposició cap a un soldat que estava combatent al front? Van tenir l’oportunitat de conèixer-se personalment? Què va motivar que no se seguissin escrivint? Potser ell va morir a la guerra?  És, aquest jove, el mateix que es mostra somrient a la fotografia amagada dins la tauleta de nit?
            Són moltes les preguntes que acudeixen a la meva ment i que han quedat sense resposta. Em sap greu haver de reconèixer que mai no arribaré a descobrir el desenllaç ni quin va ser el motiu que va fer acabar la relació que un dia llunyà es va iniciar entre un soldat, des del front de guerra, i la meva tieta. Ella es va endur cap al més enllà aquest secret que guardava gravat dins el més profund del seu cor.