dilluns, 31 de març del 2014

Dies de revolució (Pilar Zabala)

En Pierre, un home d’aspecte desastrat, amb barba de molts dies i cabells embullats i bruts, camina pel carreró de “l’Atelier” arrossegant els peus dins unes sabates que van conèixer millors moments.  Prematurament encorbat, avança lentament sota el pes del desànim i de l’ampolla de vi mig buida que duu a la mà.
            L’atenció de Pierre queda fixada en el munt de deixalles que resten abandonades en un racó, just al darrere d’un vell edifici habilitat circumstancialment com a presó. Encuriosit, remena la pila de brutícia tot buscant alguna cosa que li faci servei i n'extreu un sac de roba atrotinat i descolorit. A dins, barrejat amb diverses andròmines inútils, descobreix un parell de perruques en molt bon estat. L'una és impol·lutament blanca i repentinada amb una bona alçada, tal com marca la moda selectiva de l’alta aristocràcia. L’altra presenta mitja cabellera, és vermellosa i ben rinxolada, fet que distingeix expressament la majoria de les dones anomenades “de mal viure”.
            Pierre s’asseu a terra amb una perruca a cada mà i la mirada perduda dins el fosc laberint dels seus pensaments. No pot evitar que li retornin a la memòria les cruentes imatges dels fets en què, sense proposar-s’ho, es va veure implicat. Arrossegat per l’efervescència de les seves pròpies idees i les dels altres, recorda que es va llançar al carrer al crit de “fem fora els aristòcrates i ocupem els seus palaus”.
            Apesarat,  observa atentament les perruques, no té cap dubte que la guillotina ha pres el dret a la vida a les seves propietàries, dues dones clarament posicionades en nivells ben diferents. Pierre intenta imaginar com deurien ser els seus dies abans de ser estroncats per l’esclat enfurismat de la Revolució, un malson totalment real, abocat a un descontrolat bany de sang que, com una taca d’oli, segueix estenent la barbàrie i el terror per tot França.
            Perruca blanca:
            —Sóc elegant i distingida, requisit i complement necessari per estar a l’alçada dels costosos vestits. Donzelles i criades m’han tractat i pentinat amb la màxima delicadesa. He assistit als salons de ball dels millors palaus. A taula, he estat al costat de prínceps i marquesos. He estat present en tota mena de conxorxes. He lluït joies, regals dels diferents amants. El luxe i la disbauxa són trets habituals al meu voltant. Despertar passions i viure despreocupadament van ser els objectius de la meva propietària.
            Perruca vermella:
            —Sóc atrevida i provocativa, requisits necessaris per atreure l’atenció dels homes. He estat mal considerada i no sempre ben tractada. He assistit als salons de les meretrius de més anomenada. He compartit taula amb tota mena de trinxeraires. M’han arribat secrets i confidències comprometedores que en cas necessari poden fer un bon servei. He reposat en llits amb llençols de fil i també damunt la palla. He lluït flors, regals d’un parell d’extraordinaris i delicats amants. El desvergonyiment i la complaença són trets habituals al meu voltant. Fugir de la desesperant misèria al preu que sigui, ha estat l’objectiu de la meva propietària.
            En Pierre s’aixeca de terra, torna a posar les perruques dins el sac i hi afegeix l’ampolla de vi mig buida. Aquest cop, amb el posat més dret i el pas decidit, camina vers els jardins de Luxemburg. La tarda és avançada quan, agenollat davant d’un arbre robust, grata la terra amb les mans i fa un forat prou fondo per ficar-hi la bossa amb tot el seu contingut. Després aplana de nou el tros remogut i deixa caure al damunt una petita flor propera.
            La fosca nit cobreix París mentre pels seus carrers i places la gent segueix reclamant més sang i venjança. 

Perruques fraternals (Antònia García)

París viu una de les èpoques més convulses de la seva història. La revolució iniciada l'any 1789 sacseja el país i omple de sang els carrers. És l'etapa del Terror. La guillotina, artefacte horrible, no para de segar vides. La que van instal·lar a la plaça de la Revolution és la més activa. Allà hi duen les carretes amb els condemnats, vestits amb una mena de camises llargues. Els treuen de la presó sinistra de la Conciergerie i segueixen pel carrer de Saint Honoré. La xusma camina al costat dels carros, cridant, escopint, insultant i colpejant els qui molt aviat seran guillotinats.
A la Conciergerie fan neteja de la roba i de les poques coses dels desgraciats que ja van camí de la guillotina. Uns quants homes agafen tot el que hi ha per llençar i ho fiquen en sacs o en farcells improvisats amb les mateixes peces de roba. Alguns d'aquests farcells seran cremats i d'altres aniran a parar al riu. Però encara hi ha persones que en trauran algun profit: el pobres més pobres i més marginats de la ciutat furgaran com a rates entre aquelles deixalles, les arrencaran de les flames o les pescaran al riu. Només en restarà el rebuig últim, abandonat en qualsevol lloc.
En un racó del carrer de Saint Honoré, a l'indret de Sant Germain, hi ha anat a parar un sac. A dins, barrejades amb parracs, hi ha dues perruques, una que havia estat blanca i ben cuidada, una perruca d'aristòcrata, i una altra de color vermell viu, com les que utilitzen les prostitutes. Estan matxucades i brutes, els rínxols desfets. Però els queda una cosa que els fa establir un contacte més que físic: un fil de veu.
Oh, mon Dieu...! La meva mestressa no volia separar-se de mi, però m'han arrabassat sense miraments de les seves mans.  Esguarda com m'han deixat, aquests bastards!
I què me'n dius de la meva mestressa, ma fille? Els pollosos de merde m'han arrencat de la seva testa i se l'han posada ells, per burla, els molt cochons!
—Què li passarà a la meva estimada madame Enriette? Ho saps pas?
—Doncs, és que vous no ho saps? Li llevaran la testa, com a la meva chérie Marie! Només perquè havia amagat son frère girondí al bordell! És que això és un crim? I a la votre madame, per què l'havien ficat a la presó?
—Ah, vous le savez, madame Enriette c'est de la noblesse. Elle estava tan tranquil·la, fent-se la toilette del matí. S'havia menjat uns croissants amb xocolata i uns brioixos. Esperava rebre uns cavallers, la crème de la crème de París, quan uns sans-culottes amb mostatxos van entrar i els van agafar, a ella i als altres monsieurs dames de la família. Oh, la, la... ! I parlaven de la Comune i deien que els volien decapitar!
C'est la vie, petite fille! Hi ha massa desigualtats en cette monde! La teva madame, massa rica, i la meva mestressa, merde!, havent de fer de bagassa per no morir-se de fam! L'una, menjant croissants i fricandós i patè de foie i l'altra, un rosegó de pa i unes pommes de terre! N'est ce pas just, par Dieu! Vive Robespierre! Liberté, egalité, fraternité!
Chapeau, ma chérie! Ja t'has desfogat? Pobra conne! No saps que ja som a finals de termidor? El teu Robespierre, també l'han guillotinat! I saps què et dic? Que això no pot durar pas! S'ha de tornar a l'ordre! Un jorn o altre, els que han de manar, manaran, i els que han d'obeir, a callar i a fer bondat, com sempre!
Mais, perruca blanca, encara que jo només sigui la perruca d'una barjaula, tinc confiança en la humanitat! Allons, enfants de la Patrie...! Un jorn vindrà que tots serem iguals!
—Em sap greu desil·lusionar-te, perruqueta vermella, però aquest jorn no arribarà mai!
Merde! N'estàs ben segura?
—Del tot!
Nom de Dieu de putain de bordel de merde!

Allons enfants de la Patrie (Elisabet Prades)

Cap a l'any del Senyor de 1779, en un sac d’execució a la Place de la Bastille es van trobar dues perruques. Una, blanca i empolsada. L’altra, pèl-roja i amb polls...
            —Ha, ha, ha. . . Vós sou Madame Antoinette. Què fa vôtre orgull per aquí? I a més a més, sense cap. On són les pigues pintades, el perfum i el coloret?
Aquesta, sense mirar, fa un bot cap endarrere, i traient-se-la de sobre, respon dèspota i altiva:
—Qui ets tu, plebea immunda, desvergonyida i pollosa, que em tractes sense cap respecte? Au! Treu-me tes urpes de sobre, tan llardoses, immundes i llepissoses, fuig de la meva noble testa. Que s’omplirà de brutícia, sinó de quelcom pitjor. Au! Vinga! Respon-me, pocavergonya, impúdica, vil, vilana. Qui ets i què fas aquí?
L'altra, fent-li una reverència, respon amb to burleta:
 —Ciutadana Mistinguett, donant de joia i plaer, amant de la llibertat, igualtat i germandat. Madame, no us heu adonat que en aquest sac som tots iguals? I a on aneu tan guarnida, sense cap i sense cor?
—Desvergonyida, altiva, rònega i execrable! Ai, meuca desvergonyida! Que no saps que jo sóc la reina i el teu deure és doblegar-te davant tots els meus desitjos? Què llibertat ni punyetes! Ràpid, espolsa’m la pols.
—I vós sou tan orgullosa, prepotent i egocèntrica que no us heu adonat encara que el vostre destí és acomplert. Que l'amiga guillotina us ha igualat com a tothom. Que sou morta, ma “Senyora”, i esteu al sac com tothom.
—I tu parles del destí? Ha, ha, ha... Doncs jo que et feia fent mitja davant de la guillotina. Con és que ets també aquí?
—Ves, els affaires del destí. Es por morir per roí o per defensar el destí.
Aleshores se senten el càntics d’unes veus que s’apropen. Les perruques callen i escolten: “Allons, enfants de la Patrie. Le jour de gloire est arrivé! Contre nous de la tyrannie...”
I llavors el sac de sobte s’obre. Les dues perruques resten en silenci, a l'aguait de què serà. Hi entren dues mans embrutides, peludes, clivellades, i comencen a remenar... Al cap d’una bona estona trien la perruca blanca.
—Bona troballa, sí senyor. Me l'enduré per a la dona, ara que tenim castell.
Un palau, Madame somriu.
Ciutadana Mistinguett
–Ha, ha, ha... Ara sóc jo qui se'n riu, ciutadana Mistinguett. Jo retorno al meu palau. I a tu, de què t'han servit les vostres egalité, liberté, i fraternité?
La ciutadana Mistinguett es queda moixa, enfurismada, impotent. Ben cert és allò que diuen: “N'hi ha que neixen amb estrella i d'altres neixen estrellats.”

Madame Antoinette

Perruques (Carme Marquès)

―Uf, quina mala olor! Això no es pot aguantar, em queixaré al perruquer reial! Oh, què és el que veig? Una perruca vermella! Mon dieu! On estic? Eh, tu! No te m’acostis! Que no saps que aquest lloc és reservat per a la noblesa?
—Eh, tu! Vella cacatua arrossinada i curta de cabals! Desperta i mira al teu voltant, reprimida somia truites. Ara ja no ets més que ningú. Aquí estem totes amuntegades esperant qui sap què, potser de ser cremades per inservibles. La nostra glòria és història passada. Els caps que guarníem han rodolat per terra per causa del Sr. Guillotine. Que tu siguis de color rosat, ja no té cap valor. Aquí no hi ha diferències socials, els nostres creadors han fugit per les clavegueres. Temen per la seva vida. La gent d’ara no té miraments, i si els trobessin de segur que els tallarien el coll. I, saps què et dic? Que ja era hora! Estava ben cansada de suportar les colònies de polls famolencs xucladors de sang.
La perruca rosada va esblanqueir a punt de desmaiar-se, i amb un fil de veu es va lamentar:
―Pobreta de mi, què faré ara. Jo que sóc tan delicada acostumada al bon tracte. Quan no em duien m’estava dins una vitrina especial per a mi sola. Snif, snif —plorava desconsolada—. Ai... aquells balls a la Cort, quan tothom admirava la meva bellesa rinxolada i plena de llacets de fina seda xinesa voladora al ritme del pas de la meva mestressa. Ai, ai...
―Mira que seràs tova... I jo què! Encara que sóc de color vermell, també m’admiraven, sobre tot els homes, anaven rere meu com induïts pel magnetisme de la meva mestressa.
»Allò sí que era vida! Totes les nits rebíem gent de tota mena als salons residencials il·luminats per milers de llànties reflectides als luxosos miralls que voltaven les parets. A ella, els homes la deïficaven la seguien arreu on anava, eren capaços d’occir per una mirada dels seus ulls... Quines nits més meravelloses!
―I què penses que haurà estat, d’ella? També haurà fugit igual que la meva mestressa ?
―Això no ho sabrem mai ficades dins d’aquet sac. Vull pensar que estan lluny d’aquest malson.
―Apa! Què passa? Ens mouen! Ei, una mica de delicadesa que som nosaltres, les perruques més famoses de Versalles! Que va, no ens fan cas. Això pinta bastos. Pobretes de nosaltres, més val que ens acomiadem d’aquest món... Mon dieu! Adéu, adéu.

Quins caps! (Núria Soler)

—Pss, pss! Ep! Hola! Vaja... una perruca antipàtica. Ep, que t’ho dic a tu, la pèl-roja, vinga no et facis l’estreta. Només tinc ganes de xerrar una estona, ara no et pensessis que...
—Ai, perdona; no em pensava que et dirigissis a mi. Com que el teu amo gasta tants fums...
—Oh, el meu amo! Sí que en gasta, sí. Hi ha vegades que em fa sortir els colors, noto com m’escalfo tota. Si pogués li esclafaria el cervell però, jo, aquí dalt, no hi tinc res a fer. D’altra banda he de reconèixer que em tracta molt bé. Cada nit un servent em pentina amb cura i em posa no sé què per mantenir-me lluent i, a més a més, em passa un drap amb alcohol per la part de dintre que em refresca i em deixa com nova.
—Vés, això no és res. La meva mestressa només em porta un dia de cada dos. Tinc una companya rossa platí pentinada amb tirabuixons i una altra pels dies molt especials de color castany que porta un recollit preciós. La rossa i jo ens avenim força però l’altra... valga’m Déu! Gasta uns fums que no la podem suportar.
—Ah! És aquella que va causar l’enveja de la baronessa en el ball de primavera? Ha, ha, ha, no vulguis saber com es va posar, vermella de ràbia, fins i tot li tremolaven els llavis. Tothom se’n va adonar. Després em van dir que ha cridat tres perruquers per encarregar-los perruques amb un nou estil. No sé pas què en sortirà, ja en sentirem a parlar.
—I tant que ho era! No vulguis saber la tabarra que ens va donar quan va tornar del ball: que si només tenien ulls per a ella, que si la mestressa va donar el cop, que si la baronessa no li treia l’ull de sobre... bé que estava insuportable.
—La veritat és que aquestes perruques que només es fan servir de tant en tant són unes avorrides. No saben res del que passa perquè de tant pendents d’elles mateixes no s’assabenten de res. Per cert, què fan avui aquest parell que triguen tant? Repeteixen?
—I és clar! Avui l’amo té tot el temps del món. La senyora se n’ha anat al camp per refer-se de no sé quin mal. Ell sempre li insisteix que l’aire del camp la fa tornar més bonica i ella, cada dos per tres se’n va a refer-se. No t’estranyi gens que ens passem la nit aquí. De fet no és la primera vegada que passa.
—Ja, ja... sí que la saben llarga aquests senyorets. Millor, així la meva mestressa té més ingressos i està més contenta i no ha de mirar tant prim en les despeses. Quan les coses no li van gaire bé sempre està de mal humor i ho paguem la rossa i jo. Ens pentina i ens repentina a la seva manera perquè no pot pagar Dona Càsia, que potser sí que és una mica cara però ens deixa com noves.
—Sí, sí, totes dieu el mateix. En conec tantes de perruquetes...

Pólvores de talc (Anna Collado)

—Atxim, atxim! —fa la perruca vermella.
—Disculpa, noia... Vigila, una mica que m’ompliràs de mocs els cabells! —protesta la perruca blanca.
—Serà possible? A sobre! Si és culpa teva que esternudi... empastifada com vas amb tantes pólvores de talc... com vols que no esternudi!
—És clar..., disculpa, criatura del carrer... tu no estàs acostumada als ambients refinats on les pólvores de talc són a l’ordre del dia... són coses de la moda...
—Meuca estúpida...
—Mira qui parla, tu sí que ets una meuca! —fa la perruca blanca i acte seguit totes dues perruques inicien una baralla, com és de suposar, estirant-se dels cabells —Deixa’m estar! Sóc la baronessa de Breteuil, jo, una mica de respecte per la noblesa! —diu de sobte la perruca blanca separant-se de la vermella.
—Ha, ha, ha —esclata a riure la perruca vermella— La baronessa de Breteuil... la que em faltava!
—Serà possible... què desvergonyida... quina manera de riure més ordinària... —diu, tota indignada la perruca blanca.
—La baronessa de Breteuil... de què em sona aquest nom... mmm... on l’hauré sentit? —fa intrigant la perruca vermella.
—Bé... el meu estimat marit, el baró de Breteuil, i jo som molt coneguts a París, especialment des que el meu espòs és ministre de Finances... Llàstima que ara està sempre molt ocupat i arriba sovint tard a casa pels afers d’Estat...
—Ha, ha, ha —torna a esclatar a riure la perruca vermella— Afers d’Estat? Ha, ha, ha.
—De què rius, barjaula ordinària?
—Afers d’Estat... ha, ha, ha... jo em pixo! —continua la perruca vermella sense poder parar de riure.
—M’estàs fent empipar, perrucot pudent! Si no em dius de què rius m’espolsaré bé les pólvores de talc fins que tinguis un atac d’esternuts que no puguis parar!
—Molt bé, tu ho has volgut! Conec bé el senyor baró. I et puc ben assegurar que no tots els dies arriba tard a casa per culpa “d’afers d’Estat”! —diu remarcant amb to sarcàstic les dues últimes paraules— Ha, ha, ha.

—Què insinues, difamadora!
—No ho captes, encara? Ets més burra del que em pensava... El teu baró és client meu, xata!
—No et crec, bagassa!
—Vols testimonis? La meva gossa, Maria Antonieta, se l’estima molt i podrà explicar-te que ens ho passem molt bé tots tres! Així que el veu, ja aixeca la cua! Ha, ha, ha.
—Sans-culotte de merde! —crida la perruca blanca tot iniciant una nova batussa, aquest cop més violenta que la primera.




Les dues perruques (Montserrat Fortuny)

En un carrer popular de París que desemboca a la Place Concorde, en un sac de deixalles s’hi troben dues perruques: una és blanca com la neu, encara que amb unes quantes taques; l’altra és vermella com el foc i molt neta.
—Hola, companya! —diu la roja— Què hi fas tu aquí, abandonada?
—Ja t’he vist de seguida que has caigut al meu costat —contesta l’altra—. Però no tic ganes de parlar amb una vulgar ramera!
—Què dius…? Mireu-la! Així, abandonades, totes som iguals! Almenys ara és moda això de “Igualtat, llibertat i fraternitat!”
—El que dius no fa per a mi, però, si vols, com que no tenim res més per a fer, explica’m la teva història i no m’avorriré tant!
—Molt bé, orgullosa, escolta’m bé, que sóc molt interessant. La meva mestressa, abans de guarnir-la jo, era una noieta molt bonica, que treballava de donzella al Palau d’uns Marquesos ací mateix, en aquest carrer. El fill dels nobles es va enamorar d’ella i la va fer seva i va quedar embarassada. Llavors la va treure del Palau i la va posar en una caseta ben a prop d’aquesta plaça. La casa només tenia un pis, molt assolellat i els baixos amb una eixida amb un pou d’aigua molt bona i dos arbres fruiters.
»Va néixer el nen, un ninet preciós però… l’amant va haver d’anar a la guerra i la meva mestressa va quedar sola amb el fillet, vivint del que li enviava puntualment l’estimat, fins que va morir a la guerra i no va rebre més diners.
»Què podia fer? Un veí vidu i vell la va protegir un temps, després un altre i un altre. Anava fent dinerets i va poder enviar el nen en un bon col·legi, fora de la ciutat.
—Vaja amb la donzelleta! —li diu amb menyspreu la blanca.
—Calla, calla, que no hi entens res. Deixa’m continuar, després ja m’explicaràs les teves vivències: Un dia, va acollir a casa una noieta abandonada amb una nena acabada de parir. Se la va quedar a casa com a ajudant i després una altra i així va anar ampliant el negoci i ella va poder retirar-se de l’ofici, fent de mestressa i prou, sempre molt considerada amb les seves pupil·les. Va ésser llavors que em va comprar a mi, com a signe de mestratge. Totes les noies es portaven bé amb els clients, que era el que ella volia. I, als baixos, podia gaudir del petit hortet que havia aconseguit, amb la pomera i el presseguer.
—Mira que bé!
—Van passar els anys i el fill va tornar amb els estudis acabats i, quan va aconseguir una bona feina i va guanyar molts dinerons, va fer jubilar sa mare, que va deixar el negoci a mans de la seva noia de confiança, que es va fer càrrec de totes les altres xicotes. I ara mateix, després del dinar de celebració de la seva retrette, m’ha fet un petó i m’ha tirat al sac de les escombraries, dient-me: “Adéu, amiga, fins mai més!”.
—Vaja, quina historia més tronada! És més interessant la de la meva mestressa! —diu la blanca—. Ella era la quarta filla d’uns comtes arruïnats i es va veure obligada a casar-se amb un baró vell i caduc que de seguida va voler lluir de dona guapa i la va portar al Palau Reial. Es va veure festejada per tots els nobles, fins i tot els prínceps i ella, què podia fer sinó bona cara…? Ben aviat va poder lluir vestits preciosos i joies d’or, guarnides de robins i maragdes! Si la cosa hagués pogut continuar, hauria passat la mà per la cara a totes les reines del món! Però va començar aquesta Revolució espantosa i ha estat una de les primeres en fer el camí cap a Madame Guillotinne i, mentre anava dalt del carro, m’han tirat brutícies pel cap i, en sentir els insults de la plebs, orgullosa com sempre, m’ha engegat al terra i algú m’ha llençat a la brossa. I ara… no tinc més remei que confraternitzar amb tu!
—Saps què et dic, insults a banda? —li respon la vermella—. Que, ben mirat, interpretant ben bé totes dues històries, la més digna de portar aquesta meva perruca vermella seria la teva mestressa, perquè la meva es va prostituir per amor al seu fill i, la teva… per vestits, joies i afalacs!
La blanca fa un profund sospir. Callen totes dues perruques i, al fons se sent cantar: “Allons, enfants de la Patrie, le jour de gloire est arrivé…!”.

dimarts, 25 de març del 2014

L'auca del flequer de Can Casanyes (Elisabet Prades)

El flequer de Can Casanyes
Es lleva de bon matí
El gall encara no canta i el sol dorm com un liró
Un cop dintre de la fleca
Obre el forn, hi fica la llenya, el carbó
I l’encén amb un tió
Un cop el foc és ben viu
Agafa farina, aigua, fica sal i un bon llevat
Mou la massa amb alegria
I quan ja és al seu punt fa que reposi una estona
Quan les flames ja s’amanseixen
Agafa bocins de massa i amb molta delicadesa
Dóna forma a pa i panets
Un a un  pausadament
Els posa damunt la pala i els desa dintre del forn
Quan ja dauradets estan
Els posa sobre el taulell
Que sembla fet d’or massís
I en entrar per la finestra
Un raig de sol primerenc
Obre la porta vestida amb aroma de pa tendre
Que canta com crida el gall
Au!  Tothom cap a esmorzar.

dilluns, 24 de març del 2014

Un dia qualsevol (Elisabet Prades)

Estimat Michel,
T’he anomenat Michel perquè el meu primer amor s’assemblava a l’Omar Sharif, espero que el nom no et desagradi. Ell, l’actor, era molt guapo però ara, als seus vuitanta i escaig, li resta aquell somriure de nen entremaliat i la seva mirada profunda encara et traspassa fent-te perdre l’oremus.
Bé, t’explico, avui ha sortit el sol com tots els dies, m’he llevat, m’he pres el cafè amb llet i he llegit una mica. També, com cada dia, he passat l’escombra, he tret la pols, he arreglat en Pavarotti, el canari, i he regat les plantes del balcó, les úniques que fan goig en aquesta casa.          Dutxa.
Després s’ha llevat la meva sogra, l'he ajudat a vestir-se i hem esmorzat. Hem preparat el caldo mentre posàvem una rentadora, he estès la roba.  Fet i fet eren les dotze, avui tocava anar a comprar al Día i a la farmàcia.  Primer, recollir la brossa per baixar-la a les escombraries. Sort que no tocava fregar el pis ni fer els vidres.
Arribem a quarts de dues, preparar el dinar, parar taula i rentar els plats.
Per fi, com es diu ara, un KIT KAT mentre miro La Riera.
Avui a les sis tocava metge,  per a mi, revisió, i és clar, he perdut la tarda. En arribar, en Salva ja era a casa, prepara el sopar, para taula i renta plats. Sort que, aquesta estona, ell s’ocupa de la “mama”, cap problema, ell, naturalment, és la nineta dels seus ulls,  tot ho fa bé, és perfecte, així qualsevol pot estar feliç de la vida, com ell.  Realment n'hi ha que neixen amb la flor on l’esquena perd el seu nom.
A les deu ja ho tenia tot fet, bon rècord, m’ha quedat temps per mirar què feien a la tele, ca, res de bo i t’he triat a tu, en Salva s’ha quedat al menjador mirant Sálvame.
Potser molta gent pensarà que això és el  pa nostre de cada dia i no té res d’especial,  però  ai!,  jo que pensava que un cop jubilada podria tenir tot el temps del món.
Bé, com diu la pel·lícula, sempre em quedarà Doctor Zhivago.
Bona nit, Michel.

Diario de un corredor de Maratón (M. Jesús Mandianes)

5 de abril de 1896:
Por fin he entregado los últimos barriles de agua en la taberna “Ágoras”.   Ares, después pagarme, invita a los parroquianos a una ronda, descorchando una botella de ouzo que guarda para las grandes ocasiones, va llenando los vasos uno a uno con gesto serio. Después levanta el suyo y mirándome, dice: Spiridon tu destino es convertirte en el nuevo héroe de Grecia ¡No nos falles! Vaciamos los vasos en silencio y los rompemos contra el suelo, luego nos fundimos en un abrazo emocionado.

6 de abril:
A las  cinco de la mañana me despierta el coronel Papadiamantopoulos, para dirigir mi entrenamiento. Desayuno: Yogur, pan blanco y huevos. Me comunica que a partir de hoy  me dedicaré únicamente a entrenar para la Maratón, él pagará mis gastos.  En posición de firmes solo se me ocurre decir: ¡A sus órdenes señor!, cualquier otro comentario sería una temeridad que podía llevarme al calabozo.

7 de abril:
Hoy he repetido por última vez el recorrido de Maratón a Atenas, he regresado al pueblo en un carro del ejército. Tengo los pies desollados y un dolor intenso en las rodillas,  no importa el sufrimiento, mi misión es llegar el primero. El coronel en el camino de regreso me  alecciona diciendo que en mis piernas está depositada la confianza de todos los griegos, tengo la obligación de  restaurar el orgullo tantas veces pisoteado de nuestra patria.

8 de abril:
Después de un ligero almuerzo me dirijo a la Iglesia de San Juan Bautista, me espera el diacono para confesar y comulgar. Hincado de rodillas recibo su bendición en nombre del santo patriarca. Su corpachón me envuelve en un apretujón asfixiante mientras susurra: ¡Dios está contigo!

9 de abril:
Un nudo en el estómago me impide comer. Toda Grecia está pendiente de mí. Si fracaso solo me quedan dos opciones: Huir como los cobardes o suicidarme como los desesperados.

10 de abril:
A las dos de la tarde, bajo un calor sofocante,  los diecisiete corredores esperamos impacientes el pistoletazo de salida. A nuestro alrededor se apiñan curiosos, policías a caballo y carromatos para el equipo médico. Un estampido seco anuncia el comienzo de la carrera, por delante cuarenta kilómetros hasta el Estadio Olímpico.
Mis rivales derrochan toda su energía en los primeros kilómetros, no desespero tratando de alcanzarlos. Cubierto con el polvo de sus zapatillas sigo dosificando mis fuerzas, sin reducir ni acelerar el ritmo de la marcha, siempre  hacia adelante.
El sudor empapa nuestras camisetas, los calcetines se tiñen de sangre,  se desmaya uno de mis rivales,  pero no puedo pararme. La consigna es seguir corriendo hasta la meta pase lo que pase. Alguien me entrega una botella de agua y bebo desesperadamente sin dejar de correr, mientras el competidor americano se sienta al borde del camino haciendo la señal de abandono. Poco después los quejidos indescifrables del húngaro me hacen virar la cabeza, veo como contrae la pierna con gesto de dolor. Ahora solo quedan en la maratón atletas griegos.
La cabeza me arde, los rayos de Sol caen directamente sobre mis ojos cegándolos. No sé cuántas horas llevo corriendo. Escucho un cañonazo y el rugir de miles de voces fundidas en una sola. Las sombras del estadio olímpico son un alivio para mi cuerpo destrozado, avanzo solo, desorientado, sintiendo  el corazón a punto de estallar. Me abrazan conduciéndome en volandas ante la presencia del rey, le escucho decir: Eres el nuevo adalid de Grecia, pídeme lo que quieras.
Sin pensarlo mucho, digo: Señor quiero un carro con un burro para transportar los barriles de agua y  de paso poder volver al pueblo, porque hoy ya no puedo dar un paso más.

Diari d'una maratoniana (Antònia García)

Diumenge, 16 de març del 2014:
Ha fet bon dia, avui. M'he llevat de bon humor. He llegit les notícies una mica per sobre i au!, al carrer, cap a la Meridiana a veure passar la Marató! Anaven passant, alguns en petits grups de tres o quatre però la majoria anaven sols. Com suaven! No em pensava que hi hauria tanta gent mirant, com jo. Uns joves, a la meva dreta, encoratjaven els corredors: “Ànims, que falta poc!” I aplaudien els maratonians pel seu esforç.
He recordat la meva joventut, quan feia atletisme. Ara hi ha moltes dones que també en fan, però en aquells temps no n'hi havia gaires. Ni ens entrenàvem de la manera com ho fan ara. Després d'unes curses tan llargues, teníem un cruiximent molt fort. Les cames i els braços ens quedaven garratibats i, en acabar, ens havien de fer massatges. I les butllofes dels peus... Encara que me'ls protegís, sempre me'n sortien algunes. Potser ara no els passa tant, la roba és més adequada i tenen més recursos.
Mentre tornava a casa, pensava en l'origen de la prova, aquella carrera que diuen que va fer  un soldat grec, des de Marató, on hi havia hagut la famosa batalla, fins a Atenes, i que va arribar tan rebentat que només va poder dir “Hem guanyat...!” i va caure mort. Ben mirat, si havien guanyat, calia que hagués de córrer com un boig per fer-ho saber de seguida?
Un cop a casa, he buscat informació als llibres perquè només recordava que algú, fa molt de temps, ja m'ho havia explicat però, ara, no sabia pas com havia anat, tot allò. Així que l'Enciclopèdia s'ha encarregat de refrescar-me la memòria. Resulta que la història és, de fet, una llegenda, perquè es veu que aquell soldat era un corredor professional, la seva feina era córrer a dur notícies. Un correu, vaja. I que l'havien enviat d'Atenes a Esparta, a uns 250 quilòmetres!, a demanar ajuda de cara a la batalla que s'estava preparant, a Marató. Ah, això té molt més mèrit! 250 quilòmetres...! Quan devia trigar? Va morir, en arribar? I penso jo: no tenien muntat, els grecs, un servei de correus de refresc, que cobrissin etapes, sense que un correu sol hagués de fer aquella barbaritat i arribés al punt de caure mort d'esgotament?
Ai, aquest mal costum de fer preguntes que la història no ens sap respondre! Aquest vespre,   a l'hora de les notícies, han passat imatges de la cursa. Ja fa goig, ja, veure l'esperit esportiu que anima tanta de gent... Penso que, per a molts, el pas dels anys, el reuma, l'artrosi o el que sigui és el gran obstacle que els priva de la Marató i de proves molt més senzilles encara. Jo mateixa, ara m'he de conformar a fer algunes passejades i para de comptar.
Però ningú no em pot privar de somniar. Puc somniar que sóc jove, que corro la Marató i que quedo en primer lloc! Que fantàstic! Hauria de somiar coses així cada nit! Abans d'escriure al meu diari, he mirat el prestatge on tinc alguns petits trofeus de les meves curses de joventut. Aquests records plaents sempre m'ajuden a vèncer la rutina de casa-feina-casa, que aquesta és la meva cursa maratoniana, amb minúscula: la prova del dia a dia.

Filípides, el missatger (Anna Collado)

ID 37051376 © Grant Phillips | Dreamstime.com
20 de setembre del 490 aC
Portem una setmana aquí, a la badia de Marató davant l’exèrcit persa. Hem deixat les olors i els colors de la nostra bella acròpolis, Atenes, per venir a combatre els perses, enviats pel rei Darios I el Gran i comandats pel general Artafernes.
Els perses han jurat que quan ens derrotin aniran a Atenes, la saquejaran, violaran les nostres dones i sacrificaran els nostres fills. Maleïts salvatges! Però les nostres dones han jurat també que si perdem la batalla llevaran la vida als nostres fills i pares i després se suïcidaran per evitar caure en mans d’aquest bàrbars i esdevenir les seves esclaves.
Per Zeus que donaré la meva vida per evitar que això passi!

21 de setembre del 490 aC
Hem atacat!
L’estratègia dels nostres generals ha estat infalible i hem aconseguit neutralitzar els arquers perses amb les formacions que han pres les nostres tropes i la superioritat de les nostres armadures.
Per cada un dels nostres homes que ha deixat la vida a la batalla, han sucumbit trenta perses. La resta, aterrits per les nostres llances, han acabat fugint en desbandada cap als vaixells.
Bon vent us meni i no torneu!
Però la batalla no ha acabat aquí per a mi. El general Milcíades m’ha fet cridar per encarregar-me una missió especial. M’ha dit que vagi tan ràpid com pugui a Atenes per avisar les dones que hem vençut i que no executin el seu pla.
De sobte he estat conscient de la importància de la missió encomanada. És clar, la batalla ha durat més dies del previst i és possible que les nostres esposes temin que hagi succeït un fatal desenllaç! I si no arribo a temps? Les seves vides pesaran sobre la meva consciència. Per què he estat jo l’escollit? M’encomano a tots els déus de l’Olimp per no defallir en la meva tasca i sense perdre temps em disposo a executar l’ordre del general.

22 de setembre del 490 aC
Fa hores que corro. Els peus em sagnen perquè les sandàlies s’han desfet amb les roques del terreny, per sort, no me’ls sento. Em costa respirar i sento com el cor em palpita veloçment. Tant, que per moments penso que me’l trobaré a la boca d’un moment a l’altre. Em falta l’aire. Un formigueig em corre per l’espinada i sento un dolor indescriptible a les cames.
He corregut sense descans tota la nit, i ara que la llum primerenca de l’alba comença a il·luminar els camins, veig ja més a prop que mai la meva destinació. Per fi veig el Partenó, ja arribo!
En entrar a l’estimada Atenes, he vist les dones. Encara hi són. No he pogut buscar la meva estimada esposa i el meu fill. He emprat el darrer alè que em quedava per dir: Niké i, de sobte, el món ha desaparegut davant els meus ulls.

Córrer la gran cursa (Pilar Zabala)

12 de març:
Només falten quatre dies per la Gran Cursa. L’Enric diu que allò important, per no defallir durant la carrera, és mantenir sempre un mateix ritme i que tot depèn de la capacitat d’esforç de cada persona. Avui he aconseguit córrer a bon pas durant una hora i mitja.
13 de març:
M’he llevat a dos quarts de set. Els carrers són més tranquils en aquesta hora, hi ha menys circulació rodada i la pol·lució és més baixa. És un bon moment per  córrer sense haver d'esquivar tota mena d’obstacles.

14 de març:
Es nota que avui la temperatura és una mica més alta perquè l’airet matinal és més temperat; és l’anunci que s’acosta una nova primavera. Aquest canvi de temps no m’ajuda gens a l’hora de córrer, és molt clar que haig de fer un més gran esforç per arribar cada dia amb menys temps al límit que m’he fixat.

15 de març:
Estic segura que tots els participants agrairien que la Cursa es fes durant els mesos d’hivern, però és clar, entenc que el repte està precisament en haver de córrer amb  temps de bonança, què hi farem. Avui he aconseguit batre el meu últim rècord. Això pinta bé.

16 de març:
Ha arribat el dia tan esperat. El tret de sortida de la Marató ha estat a les deu del matí. Uns quants milers de persones, entre grans i petits, hem avançat cobrint tota l’amplada d’un dels carrils de l’Avinguda Meridiana. He fet cas dels consells de l’Enric i he corregut al meu ritme, sense voler avançar ningú, pensant tan sols que la Gran Cursa és una festa de què jo vull gaudir, però confesso que al cap de quatre quilòmetres he estat a punt d’abandonar. El sol es manifestava esplèndid, la calor insuportable, la suor del greix que no tinc em regalimava per tot el cos i el cor em bategava tan accelerat que semblava un cavall desbocat. A la fi he pogut anar tirant endavant combinant el córrer amb alguns moments de caminar.
He passat estones molt dures, per moments m’he sentit defallir, no podia més, volia deixar-ho estar, però les meves cames semblaven tenir vida pròpia, no em feien cas,  seguien corrent, m’arrossegaven sense escoltar el meu sentir, i així, d’aquesta manera, he anat fent fins que m’he trobat davant la meta final. No he estat de les primeres, com ja es pot suposar, però tampoc de les últimes. El més important és que estic contenta d’haver-hi  participat. 

dilluns, 17 de març del 2014

El fill tarambana - Obra de teatre en tres actes (Antònia García)

ACTE II
ESCENA I

L'escenari representa la sala de casa d'en VÍCTOR i la NEUS. Hi ha la taula i les cadires, un sofà, un moble a la dreta, un gran finestral amb cortines i dues portes, una a la dreta i una altra a l'esquerra de l'escenari.

(En VÍCTOR està assegut al sofà llegint el diari. Entra per la porta de la dreta la NEUS, portant l'EMILI agafat del braç. Es dirigeix a en VÍCTOR, emocionada)

NEUS: Ai, Reina dels cels! Mira, Víctor, mira qui ha arribat!  (abraça l'EMILI, tota plorosa) El nostre fill Emili! Déu meu!
VÍCTOR: (S'aixeca del sofà d'una revolada) Emili! Fill! No sabíem res de tu! Com és que has trigat tant?
EMILI: Mare! Pare! Perdoneu-me! No volia venir fins que no m'hagués situat i que poguéssiu estar orgullosos de mi...
NEUS: Ja ens ho explicaràs després, Emili. Ara seu, seu... (s'asseuen tots tres al sofà) Et trobo molt prim, fill! Ja et trobes bé?
EMILI: Bé, bé, no. El metge m'ha dit que he de fer repòs...

(S'obre la porta de l'esquerra i entra en PERE. Quan veu l'EMILI, fa un posat de sorpresa i, al mateix temps, de desdeny)

PERE: Vaja, mira qui tenim aquí! El “niño bonito”! Hola, germà! Ja has pogut trobar el carrer i la casa, després de tant de temps?
NEUS: Pere, per l'amor de Déu! No diguis aquestes coses i fes una abraçada de benvinguda a ton germà!
PERE: A mon germà? Mare, per què no acabem d'una vegada amb tantes històries, eh? (amb entonació sarcàstica) Ja que el senyor s'ha dignat tornar a casa, aprofiteu i digueu-li la veritat d'una punyetera vegada!
EMILI: Què vols dir, Pere? De quina veritat parles?
PERE: Doncs que la mare no és ta mare, ves...!
EMILI: Que no és ma mare? (Es gira, desconcertat, cap a la NEUS) Mare? Què vol dir, en Pere?
(La NEUS s'aixeca del sofà, fa unes passes cap aquí cap allà, s'estreny les mans, angoixada. En VÍCTOR també s'aixeca i procura calmar-la)

NEUS: Sí... és veritat, Emili: en Pere té raó... No sóc ta mare! De fet, sóc ton pare! Fa anys que em vaig fer una operació de canvi de sexe i...

(l'EMILI queda de pasta de moniato mentre en PERE el contempla amb aire triomfal)

EMILI: Si tu ets, de fet, mon pare... qui és ma mare?
VÍCTOR: Encara que sembli mentida, ta mare sóc jo, Emili! Jo també em vaig fer una operació de canvi de sexe...
EMILI: (Es deixa caure al sofà i es posa les mans al cap) No em digueu res més! M'estic tornant boig! És una broma pesada, oi? Digueu-me que és una broma pesada!
PERE: No, no ho és! I encara no saps el més bo! He, he... El fill gran, i per tant, l'hereu... no ets tu, que sóc jo! Ha, ha, ha...!

(l'EMILI es llança al coll d'en PERE i prova d'escanyar-lo. En VÍCTOR i la NEUS els descomparteixen)

Fi de l'escena I

La princesa i el capità (Montserrat Fortuny)

Obra en tres actes

Personatges: La Princesa Cel-mar – El Capità An-Ri – El Gran Sacerdot Dal-Mar – El Capità Dol-Len – l‘Ajudant Sal-dor – L‘Ajudant Llis-Pla – Soldats – Arquers – Esclaus – Esclaves – Pobletans

País imaginari - Any 2000 a.C.

Esquerra i dreta, les de l’actor.

ACTE I

El Camp dels Arcs. A la dreta hi ha un pal de fusta blanca, al mig una diana vermella, amb el centre negre. Tot envoltat d’arbres alts i frondosos.

ESCENA I

Entra el Capità An-Ri, alt i fort, ros, jove encara. L’acompanyen el seu ajudant Sal-dor i dos soldats.

Capità: Espereu-me rere el bosc.
Ajudant: A les teves ordres!
Soldats: A les ordres! (mutis tots tres per la dreta)

Capità: (Treient-se la capa.) He de millorar els meus tirs el màxim possible, he de guanyar tots els arquers. (Tensa l’arc, hi posa una fletxa amb plomalls negres, pren punterIa i dispara.) Molt bé, l’he encertat al bell mig.

ESCENA II

Per l’esquerra entra la formosa princesa Cel-Mar. Va abillada amb una túnica blanca, amb un cenyidor d’or, i els cabells recollits amb una trena que li baixa per l’esquena. Avança silenciosament cap a l’esquena del Capità que no es gira.

Princesa: (a part) No m’ha vist, serà una sorpresa. (prepara el petit arc que porta, hi posa una sageta i dispara, encertant també la diana, amb la separació de la fletxa del Capità, de menys d’un dit)
Capità: (girant-se com una exhalació cap on és ella, traient-se l’espasa de la beina) Qui és l’agosarat…?
Princesa: (esclatant en una rialla) Com és que vols atacar la teva princesa?
Capità: (refet en un instant i somrient) Perdó, princesa, no m’imaginava que l’Adorada volgués emular la meva punteria! Pensava en algun dels meus rivals!
Princesa: Bé, ara sí que ningú no pot afinar els nostres dispars!
Capità: Jo, sí, princesa, jo mateix, no solament repetir-los, sinó millorar-los.
Princesa: Millorar-los, com pot ser…?
Capità: Si, encertant amb una altra sageta el bell-mig de les dues fletxes ja clavades…
Princesa: No m’ho puc creure!
Capità: (decidit) Amb tot el meu respecte, princesa, què t’hi jugues?
Princesa: (amb ironia) Qualsevol cosa, digues-ho tu mateix.
Capità: (amb vehemència) Un petó dels teus llavis als meus!
Princesa: (desconcertada per un instant) Ah!… Però, i si perds…?
Capità: (resolt) Si perdo, encara vols més càstig que no obtenir un bes teu?
Princesa: (recobrant la ironia) Si ho veus així, bé, que sigui com tu vulguis i quan vulguis.
ID 28440669 ©  | Dreamstime.com
Capità: Ara mateix, si et plau! (prepara una de les seves fletxes) Aquesta que té els plomalls vermells, perquè destaqui bé. (tensa l’arc i, sense tremolar-li cap múscul, dispara)
Princesa: Per tots els déus! Com és possible? Ben bé al mig de les altres dues…! Has guanyat. (entre altiva i alleujada, amb una rosa a cada galta)
Capità: Bé, princesa, i ara, quan obtindré el meu premi? (amb dolcesa i orgull al mateix temps
Princesa: Aquesta mateixa nit. T’esperaré sota les estrelles, al Portal de Ponent del Palau… sense seguici, sense escuders, ben sol…
Capità: (inclinant-se) Com tu diguis. Serà l’espera més llarga de la meva vida.

TELÓ

Rosita, la perruquera (Núria Soler)

ID 23692676 ©  | Dreamstime.com
(L’oficiala i l’aprenenta xiuxiuegen tot mirant la mestressa de reüll. La Rosita talla el cabell a la Sra. Neus sense ni obrir la boca, mentre aquesta no para de queixar-se. Asseguda i fent veure que mira una revista la Sra. Carmeta no es perd ni un mot.)

OFICIALA:  Avui se n’acabarà muntant una de bona, aquesta dona s’està passant i la Rosita...
APRENENTA: Jo no m’ho perdo per res del món.
Sra. NEUS: Que sí, Rosita, t’ho asseguro. Hi pujaria de peus que era el teu Toni el qui vaig veure amb una rossa tenyida passejant pel Paral·lel.
ROSITA: Ja s’ha mirat al mirall, Neus? Vostè també és una rossa tenyida. Potser es va veure reflectida en algun aparador i es va fer la il·lusió que anava amb el meu Toni?
Sra. NEUS: Però quina bajanada has dit. Què n’he de fer jo del teu Toni? Jo no m’embolico amb casats. Bé, vull dir que ja tinc l’Eusebi jo, per anar servida.
ROSITA: L’Eusebi per servir-la a vostè? Pobre desgraciat! Si sempre va amb el cap cot de tanta vergonya que té de sortir al carrer.
(A la Sra. Carmeta se li escapa una rialleta de conill.)
Sra. NEUS: De què rius tu, mala pècora?
Sra. CARMETA: Jo? Ah sí! De la pinta que fa la d’Alba, amb mitges roses i faldilleta sobre genoll. És que és d’un ridícul!
OFICIALA: Òndia, per poc! Té els reflexos ràpids la Carmeta. No sé pas com acabarà això. No entenc com la Rosita aguanta tant
APRENENTA: Vés de què ha anat... Valga’m Déu, mira què ha fet la Rosita! Li ha tallat mitja cabellera!
Sra. NEUS: Però, què m’ha fet, Rosita? I ara què?
ROSITA: Doncs ara, Sra. Neus, vagi així a passejar pel Paral·lel i miri els aparadors a veure si hi troba el meu Antoni. Ja seria una bona sorpresa! Es nota que no fa vida al barri i no parla gaire amb el seu Eusebi perquè si ho fes segur que ell li hauria explicat que dimecres passat vam enterrar  el meu Antoni.
(Un silenci sepulcral s’escampa per la perruqueria.)

dilluns, 10 de març del 2014

Un cas ben resolt (Pilar Zabala)


—Que estrany —va dir la Júlia dirigint-se a la Marta—, la Carlota no contesta. Ens va dir que podíem venir a partir de les dues i ja ho són, potser és a la zona de darrere de la casa collint flors, ja saps que la nostra amiga és molt detallista, i des d’allí no crec que pugui sentir que estem trucant, esperem una mica.
El temps va passant i les dues amigues comencen a impacientar-se. —Li trucaré al mòbil –diu la Marta—, potser el duu a la butxaca. Doncs no, tampoc no l’agafa, on deu ser?; em costa de creure que pugui haver-se oblidat de nosaltres.  Només fa tres dies que ens va demanar de celebrar plegades l’acord de separació amb el seu marit, i que ho volia fer avui, just el dia que feia dos anys que s’havien casat.
—Saps què et dic, Júlia?, doncs que tinc un mal pressentiment. Saltaré la tanca i miraré d’entrar per la porta del darrere. Tu queda’t aquí, si vols.
La Júlia opta per seguir la Marta i, després de fer una ullada al jardí, envolten la casa. Observen que la porta del menjadoret d’estiu és un pam oberta, s'hi acosten i, des del mateix llindar, tornen a cridar la Carlota. Passats uns segons sense obtenir cap resposta, decideixen d’entrar-hi.
—Caram, pel que sembla, això serà  tot un sopar de primera classe —diu la Júlia—. Amb la bona pinta que tenen tots aquests entrants, costa de resistir-se i seguir esperant. Segur que a la Carlota no li sabrà greu que, en absència seva, agafem un parell d’aquests canapès de xampinyons; és clar que, ben mirat, les tartaletes amb paté d’olives, espàrrecs i pebrot escalivat també han de ser una delícia, igual que aquest bol de verduretes cruixents; i què me’n dius d’aquest assortit de formatges?, i tot això sense comptar amb el que la Carlota és segur que deu tenir preparat a la cuina, perquè m’arriba una oloreta... Ho anem a mirar?
Les dues noies observen que damunt l’encimera que és al mig de la cuina, hi ha una safata de canelons a punt per entrar al forn i que, a l’altre extrem, reposa un magnífic pastís de pa de pessic recobert amb una lleugera capa de xocolata negra i guarnit amb petits fruits del bosc.
De sobte, de les seves boques s’escapa un crit que omple tot l’espai. A terra, darrera l’encimera, sobresurten les cames de la Carlota enmig d’un bassal de sang.
Les dues noies no gosen acostar-s'hi. L’horror de la inesperada escena els ha paralitzat el cos i durant uns llargs segons resten immòbils, tractant d’imaginar com de dantesc deu ser la resta de l’espectacle que acaben de descobrir.
Uns moments després, la Marta i la Júlia prenen consciència que la seva situació dins la casa pot resultar més que sospitosa per a la policia.
—El primer que hem de fer és eliminar el nostre rastre —diu la Marta—, hem de pensar quines són les coses que hem tocat i netejar-les bé. Començarem per les portes, les dues cadires on ens hem assegut, la safata dels canapès, l’encimera de la cuina, els gots i la gerra de l'aigua… no sé... Júlia, deixa de tremolar i comença, ja, a fer, no podem perdre el temps, hem d’actuar de pressa.
—Però, Marta, i si algun veí ens ha vist saltar la tanca?, i si la Carlota ha comentat a algú que avui vindríem nosaltres? Això no ho podem pas esborrar i, a més, la taula parada per a tres persones és una evidència que la policia tindrà en compte.
—Tens raó, Júlia, però sabem que nosaltres no som culpables d’aquest fet esgarrifós. Jo penso que a la pobra Carlota l’ha mort el seu “ex” per despit, és ben segur que la seva arrogància masclista no ha tolerat que ella el deixés. Au va, marxem, estic segura que ningú  no ens ha vist enfilades a la tanca perquè la policia ja seria aquí. Això no vol dir que ara no anem en compte en tornar a saltar cap al carrer i, sobretot, fixem-nos bé on posem les mans, no hem de deixar cap ditada.
Tan bon punt la Marta arriba a casa seva sona el telèfon.
—Hola, sóc jo, la Carlota, suposo que us heu cansat d’esperar davant de la meva porta, em sap molt de greu, però és que he patit un accident a la cuina. Resulta que he relliscat amb tan mala fortuna que, en caure, m’he donat un cop al cap i he perdut els sentits. Sort que no m’he tallat amb els vidres del pot de tomàquet que duia a les mans. Ara ja m’he recuperat i estic força bé. No sé què en pensaràs, però m’agradaria que tornéssiu a venir, la taula és parada i el menjar a punt. Si estàs d’acord, trucaré a la Júlia. Que em sents, Marta? Per què no contestes?

Patates vídues (Montserrat Fortuny)

Quan va finalitzar la guerra jo tenia set anys acabats de complir. Quan era a “fora” (en aquell poblet del nom del qual no me’n vull recordar), anava al col·legi en català i érem nens i nenes conjuntats, però, un cop a Barcelona tot havia canviat, ja ho sabem. Totes les classes en castellà i només de nenes soles. Els nens, tots sols, en altres col·legis distints per a ells.
Els pares treballaven i els primers dies va venir l’àvia a casa, al migdia, per a ensenyar-me a encendre els fogons, perquè allà, al poble, només teníem llar de foc. Posava dins la cavitat boles de carbó i un tros de diari rebregat i, amb un misto, encenia el paper. S’havia de ventar fins que el foc del paper es calava al carbó, que s’anava posant vermell i feia molta escalfor.
Em va fer pelar patates, amb la pell ben prima, per a treure’n el profit màxim. “Saps, nena, els nois que van a fer el servei i han d’ajudar a la cuina, fan unes pells tan gruixudes, que la pobre patata queda a la meitat del seu volum i, nosaltres, com a bones cuineres, la fem ben fina, la pell. Veus? Així!” I jo, amb la boca badada, agafo el ganivet i, apa, me’n surto bastant bé. Em felicita.
Posa oli en una cassola, el fa escalfar al foc, hi posa ceba trinxada ben fina i, xup, xup, es va enrossint, omplint la cuina d’una olor boníssima. Talla les patates en rodanxes i les incorpora al sofregit, fins que queden ben dauradetes. Hi afegeix aigua i ho fa bullir tot quasi vint minuts, fins que queden patates, sofregit i suc, tot d’un color d’or vell que fa un goig! I el perfum, fa venir una salivera!
“Per què se’n diuen patates vídues, àvia?”  “ Perquè no s’hi posa ni carn, ni cansalada, ni res”.
“Vostè també és vídua, oi?” “Si, nena, però això no té res a veure amb les patates…! Vaja amb la criatura”, sento que murmura i ja no goso preguntar-li res més. “Sabràs fer-ho tu sola un altre dia?” “I tant que sí!”, corro a respondre-li i, molt contenta altra vegada, diu que tornarà demà.
He d’esperar que vinguin els pares per a començar a dinar i se’m fa difícil, amb aquella aparença tan bona i amb l’oloreta que hi canten els àngels…! I si n’agafés un trosset ben petit? Oooohh! I quin gust tan bo! Si n’haguéssim tingut allà, al poble…
Demà, que m’ensenyarà a fer…?
Quan va veure que ja en sabia, pobre de mi! va deixar de venir i ho feia tot jo sola… pobres pares! Un altre dia vaig fer mongeta tendra,  bullida amb patata i ceba, molt bé, però no els hi vaig treure les cuetes a les mongetes i al pare li va agafar un atac de riure, a la mare no tant, però no em va renyar, va dir-me com s’havia de fer i, sí, ja no va passar més, encara que no m’agradava gaire treure’ls allò, em feia mal a la punta dels dits.
Un altre dia vaig fer arròs bullit, només amb aigua… res de sal, res de granet d’all, res de raget d’oli, no... aigua i arròs i prou.
Però, equivocant-se va coneixent, l’aprenent…!

La cena de aniversario (M. Jesús Mandianes)

Les comunicamos que dentro de un cuarto de hora el Corte Ingles cerrará sus puertas… Lola escuchó el mensaje con un suspiro de alivio. Tenía quince minutos para recoger el pedido que había encargado en la pescadería, suponía casi la mitad de su sueldo, pero aquella noche quería celebrar el segundo aniversario de boda con una cena romántica para dos.
Con los tobillos hinchados, después de pasar todo el día de pie, abandonó los grandes almacenes confundida entre los clientes que esperaban hasta el último momento para hacer sus compras. De camino al metro pensaba: Cuando me toque la primitiva, lo primero que haré, será decirle al jefe que se meta el miserable salario de dependienta por donde le quepa.
Mientras tanto solo esperaba encontrar un asiento libre para poder leer tranquila de regreso a casa. Su rapidez de reflejos y dos bruscos empujones lograron situarla en el único sitio libre del vagón. Después de colocar la caja de marisco sobre las piernas, sacó del bolso “Los pájaros de Bangkok”, era una apasionada de la novela negra y Montalbán su autor de culto.
Cuando por fin traspasó la puerta de su hogar le faltó tiempo para cambiar los zapatos por unas cómodas pantuflas. Tras dejar la apetitosa carga encima de la encimera llenó una olla con agua; mientras arrancaba el hervor, se dirigió al saloncito y dispuso sobre la mesa el mantel de hilo regalo de la abuela, después distribuyó la vajilla cuidadosamente, adornándola con un candelabro de dos velas, satisfecha del resultado dejó el salón en penumbra disponiéndose a preparar la cena.
Limpió y troceó las zanahorias, el apio y la cebolla, echándolas en el perol, después añadió una hoja de laurel, dos ramitas de tomillo fresco y un vasito de vino blanco. Solo faltaba el ingrediente principal: Las langostas.
Abrió con aprensión el recipiente que contenía dos enormes ejemplares; aunque eso de arrojar un animal vivo dentro de una cacerola con agua hirviendo le daba repelús, ya era tarde para sensiblerías. Al alargar las manos para “proceder a la ejecución” sintió el doloroso pellizco de unas tenazas estrujándole un dedo. Uno de los crustáceos había conseguido cortar las gomas que sujetaban sus pinzas esgrimiéndolas amenazante.
Emitiendo inquietantes chillidos logró escalar el encierro de poliespan, correteando atolondrado a través del mármol, de pronto tomando impulso, dio un salto cayendo frente a la desconcertada joven. Aterrada vio cómo se lanzaba sobre sus pies intentando atacarla, pero no estaba dispuesta a quedarse sin la suculenta cena. Armada con una escoba inició la cacería de la langosta rebelde, que corriendo a través del pasillo desapareció sin dejar rastro.
Lola, después de recorrer a gatas el minúsculo piso sin localizarla, dándose por vencida, decidió cocinar a la “compañera cobarde”, acompañándola con una guarnición de hortalizas. Aferrando el caparazón de la víctima con unas pinzas metálicas, se disponía a arrojarla al puchero, cuando sintió que la atacaban por la espalda, oprimiéndole el cuello hasta la asfixia con dos cortantes tenazas.
Poco después llegó Jaume, entró de puntillas en la cocina intentando sorprender a su mujer con un ramo de flores. La encontró tirada en el suelo, tenía la garganta desgarrada por terribles heridas, el rostro cianótico dibujaba la expresión del terror sufrido en sus últimos segundos de vida. Mientras en una gran marmita se cocían “Los pájaros de Bangkok” en medio de un caldo de verduras.