dilluns, 22 de desembre del 2014

La noia que ballava (Antònia García)

La Malena era filla dels masovers de can Prats. Fins que no va tenir uns tres anys no es van adonar que alguna cosa no rutllava. Però no podien precisar què era. Només veien amb preocupació que aquella nena no era com els altres fills.
La mare va dur la Maleneta a la vella Àgata, que sabia oracions per a tota mena de mals. La dona va examinar la petita, li va mirar el cel de la boca, les orelles, la panxa... Va recitar unes paraules mentre li senyalava amb cendra els palmells de les mans i les plantes dels peus. Va preparar una barreja d'herbes remeieres i va recomanar que en cremessin petites quantitats a la cambra on dormia la menuda durant nou dies seguits. Ella ja no hi podia fer res més.
La nena va créixer i va aprendre a fer les feines de pagès. Duia el farratge al bestiar, treia aigua del pou, portava les cabres a pasturar... L'àvia li ensenyava les oracions, li contava rondalles i li cantava cançons. I així fou que es va fer palesa l'acusada sensibilitat de la Malena pels sons: quan sentia una tonada, els peus li seguien el ritme, vinclava el cos i les mans dibuixaven moviments que ningú no li havia ensenyat. Però en lloc de cantar, només li sortia de la gola un so estrany que canviava d'intensitat. Per aquest comportament estrany, així com per la tendència a entotsolar-se, patia una certa incomprensió per part dels germans i els pares pensaven que no hi era tota, cosa que representava una complicació. Qui la voldria, quan tingués edat de casar-se?
A la Malena li agradava molt anar al poble quan era dia de mercat. Hi havia tantes coses per veure...! Duien amb el carro les verdures i fruites que havien collit a primera hora del matí, i també alguns pollastres joves o alguns conills... La noia badava per les parades que venien roba, terrissa i objectes de tota mena i sovint es firava amb alguna coseta que li agradava o que li feia falta. Després tornaven a casa amb altres productes i uns grapats de rals que el pare guardava a la faixa.
Un dia van anar a l'aplec de Sant Martí. La Maleneta era alta i morena, estrenava faldilles i la mare li havia deixat posar les arracades bones. Havien enramat el carro per honorar el Sant. S'havien de trobar amb uns familiars que ella no coneixia. Hi havia tanta gent...! Quan van arribar aquells cosins, es van saludar amb els pares i després es van dirigir a ella:
—Així que ets tu, la Maleneta?
—Ja ha complert els tretze anys... —va fer el pare.
—I el nostre Joan ja n'ha fet vint-i-tres —va dir el cosí, mirant-se-la de dalt a baix.
La Malena va tenir com una esgarrifança. Aquella mirada l'havia inquietada i els comentaris que feien el pare i el cosí Jaume li van fer endevinar el que estaven planejant.
—Bé, en podem parlar —va continuar el cosí—, però tenim tot el dia. Ara vull entrar a l'ermita per posar una espelma a Sant Martí.
Aquell dia va quedar concertat el seu casament amb en Joan. I al cap d'uns mesos el va conèixer: era més aviat baixet, de cara vermellosa i posat esquerp. No li va agradar gens. Però això no era important, ella havia d'obeir el que diguessin els pares.
Quan va arribar el dia assenyalat, davant de l'altar de l'església parroquial el capellà va pronunciar unes paraules rituals que a la Malena li van semblar una sentència de mort. Acabada la cerimònia, la mare la va abraçar amb llàgrimes als ulls. A ella li plorava el cor però tenia els ulls inexpressius. Després va pujar al carruatge que l'havia de dur a casa del seu marit. Ja hi havien posat la caixa de fusta amb la seva roba i les poques pertinences que tenia. El nuvi va pujar també i va seure al seu costat. Van creuar les mirades. La d'ell, àvida. La d'ella, gelada.
Un cop a casa, els sogres li van mostrar les habitacions, el menjador, la cuina, la sala i alcova que havia de ser el seu dormitori... Però la Malena havia pres un determini: quan el sol es va pondre, va agafar una mica de menjar i alguna roba, es va fer un farcell amb el mocador del coll i va fugir de la casa, va fugir d'en Joan, dels sogres, de tot. Va caminar camps a través, girant-se de tant en tant per veure si la seguien. Va caminar durant hores, amb la claror de la lluna, fins que el cansament la va rendir.
Se'n va anar tant lluny que no la varen trobar. Una família se'n va compadir en veure el seu estat i la van ajudar. S'hi va quedar a viure. Aquelles persones van veure que la Malena, quan sentia el vent remorejant per les fulles dels arbres o quan escoltava el murmuri de la font o les piuladisses dels ocells, es posava a ballar  amb peus lleugers i cos àgil. Feia anar les mans com si fossin paraules mogudes per l'aire. No la sentien cantar ni taral·lejar. Només li sentien fer un so estrany, incomprensible, modulant notes misterioses en un llenguatge que només sabia ella. La primera vegada que ho van veure, se'n van sorprendre molt. Però després s'hi van acostumar i no en van fer estat. Ella, la Maleneta, era així. I se la van estimar tal com era.

Ombres (Carme Marquès)

(Atenció: Aquest és un resum literal del conte de Víctor Catlà tiulat “Ombres” en el que es basava l’exercici)

La Maledeta i la Rita, són dues cosines orfes que sempre han viscut juntes. Decideixen separar-se i formar la seva família.
La Rita ens casarà amb el Gineset, i la Maledeta amb en Sagristà, l’hereu. Cadascuna tindrà un fill.
Passa el temps, i un dia, sobtadament, la Maledeta es presenta a casa de la Rita plorant. La Rita i el Gineset insisteixen que els expliqui què ha passat però ella no respon. La Maledeta no vol tornar a casa seva. La Rita li diu al seu home que vagi al mas i parli amb el marit. En Gineset parla amb l’hereu i li insinua si ell l’ha maltractada. L’home nega, mai ha fet rés de semblant, i que si vol tornar a casa que ho faci que ell no s’hi oposarà.
La Maledeta ho fa, però passat un temps torna a presentar-se a casa de la Rita histèrica, dient que el seu marit és un bandoler. En veure la situació criden el metge i aquest diagnostica que està folla.
En Genís torna a casa de l’hereu, però aquest ja no vol saber-ne rés i el fa fora amb violència.
La Maledeta es queda a viure a casa de la Rita. Del fill de la Maladeta se’n cuida la mare del Sagristà i quan l’àvia mor, ell amb el seu fill emigren a l’argentina.
La Maledeta des d’aleshores vaga feliç en un llim imaginari saltant i posturejant sempre en companyia d’una vaca groga i negra de la qual té cura.
Fosques ombres cobreixen de misteri el matrimoni entre la Maledeta i el seu marit, és a dir, la part obscura de la seva relació que mai no serà descoberta.

Malena (Núria Soler)

La Malena va ser una nena amb molts pardalets al cap segons deia la seva àvia. El fet és que va créixer com totes les nenes i nens del seu temps, poc temps a l’escola, justet per aprendre de llegir i escriure. Des de molt petita ja ajudava la mare en les feines de la petita masia on vivien, heretada dels avis paterns, amb poca terra, dues vaques i quatre cabres, un matxo, gallines i, escadusserament un o dos ànecs.
Era treballadora però mentre feia la feina el seu cap era lluny, molt lluny. Traspassava muntanyes, es deixava emportar pel corrent del riu fins arribar al mar i allà embarcava cap a terres imaginades. La seva era una imaginació desbordant plena de tot allò que a casa seva no podien ni somiar.
Va créixer, la Malena, es va tornar una dona gairebé sense haver deixat de ser nena. Tal com creixia ella la masia es tornava petita. Es va sentir atrapada en aquell racó de món i li va venir un mal d’aquells dels quals ningú no en sabia el nom. Un dia va marxar, no es va endur res, ni roba ni menjar. Els pares van donar veus per la contrada però ningú en va poder donar notícia.
Tal com sempre havia imaginat, va caminar muntanya avall fins a trobar un rierol, el va seguir fins que aquest va abocar-se en un de més gran i, aquest més gran en un altre encara més gran i així fins que va arribar al mar.
Uns pescadors la van trobar arraulida dins d’una barca i quan van demanar-li d’on venia ella només deia que volia creuar el mar. Estava molt prima i semblava que no hi era tota. Una bona dona la va acollir uns dies però en veure que continuava amb la seva dèria van indicar-li on es podia dirigir per agafar un vaixell. Però ningú no la va voler embarcar,                què hi havia de fer una dona en un vaixell!
Com que no tenia on anar furtava menjar i dormia en qualsevol racó. Algú la va recollir i la va portar a una casa de mala vida. Allà, primer va fer d’escarràs i després, quan s’adonaren que era bonica, la van posar al servei dels clients. Ballava per a ells danses que mai no havia somiat però que se li van incrustar al peus i la gràcia que hi tenia embadocava els homes. D’aquells fets va quedar prenys i va parir una nena bonica com un sol.
Un dia la nena va desaparèixer, no interessava que hi hagués criatures pel mig. La Malena es desesperà, buscà la nena per tot arreu, mai no la va trobar. El senderi va abandonar-la i, durant força temps va anar d’un poble a un altre demanant per la seva filla. Algú se’n compadia i li donava un mos, un altre la deixava dormir a la pallissa i així, sense saber com va tornar a la masia. Quan els seus pares la van reconèixer no sabien si riure o plorar car la filla havia tornat però ja mai més no va ser com abans.

Cada dia, d’esma, portava la vaca a pasturar. S’entenien bé i mentre l’animal feia la seva ella ballava, ballava fins que queia exhausta. Cada vespre son pare en tornar del tros les recollia.

dilluns, 15 de desembre del 2014

Records d’un Nadal (Pilar Zabala)

De sobte un focus de llum envaeix l’espai curosament protegit de la caixa de cartró. A dins, les figuretes de fang comencen a despertar-se amb força mandra del seu llarg somni anual.
D'una en una, les figures són col·locades de manera desordenada damunt de la taula d’un menjador, el mateix de cada any i ja en són molts.
Un cel blau cobert d’estrelles és el rerefons del petit poble que, a poc a poc, va construint un jove que abans havia estat petit. Un rierol platejat baixa de les muntanyes fins a la plana, travessat per un pont de fusta. Més enllà reposa un paller que duu barretina.
Les figures són distribuïdes al llarg d’un suau i tendre coixí de molsa humida. A recer del vent, quatre pastors són reunits al voltant d’una olla amb un foc que no crema. Dalt de les muntanyes tres reis provinents de l’Orient segueixen l’estrella que els durà fins a la cova on s’aixopluga una humil parella i el seu especial nadó. Al capvespre, llums de colors il·luminen el petit espai.
Com cada any, la família es reuneix per celebrar el Nadal al voltant de taula. Els més petits fan xerinola i mengen de pressa per poder acabar aviat i anar a la seva. Volen jugar plegats i el seu objectiu és el pessebre, ara que els més grans estan distrets.
—Veniu, Mireia i Bernat. Ara aquest pescador avorrit serà en Superman, el salvador de tots aquells que estan en perill. Des de dalt de la cova vigila que ningú no s’acosti a fer mal a la família que hi ha a dins i per més seguretat, s’endú el nen a dalt del sostre amb ell. Així l’àngel se’n pot anar a dormir una estona ben tranquil sota la figuera. Aquest altre personatge farà de Capità Amèrica per posar una mica d’ordre en aquest poble on tots es caguen en qualsevol racó. Diu que no hi ha decència, agafa el caganer de torn i el llença al riu perquè es renti el cul. De sobte apareix Batman enfilant-se muntanya amunt, just fins on són els Reis Mags, i amb un tres i no res els baixa a la plana, amb camells inclosos, perquè arribin abans al seu destí i et portin a tu, Mireia, el camió que tan desitges.
—Gràcies, Roger. Espera un moment, aquest és en Tarzan i, naturalment, s’ha enfilat a dalt de la palmera. Encara que amb aquesta samarra sembla un pastor, ell és tot un heroi, coneix el llenguatge de les oques, dels bens, de les gallines i també dels porcs i no permetrà que ningú se'ls mengi, o sigui que no cal que patim. Sembla que ara en Tarzan té feina vigilant que la seva companya Jane li renti bé el seu “tapa cul” de lleopard. No entenc perquè no se’l renta ell mateix. Tu què hi dius, Bernat?
—Jo, el que dic és que per fi arriba el forçut Transformer, agafa per les orelles en Superman, el Capità Amèrica i en Tarzan i els dóna un cop de puny tan fort que els fa pujar fins a dalt dels núvols i, quan cauen a terra ben estabornits, els llença ben esparracats a dins del pou, i així s’acaba aquesta inútil història vostra.
—Però... què esteu fent, pillastres –diu l’avi–, això més que un pessebre sembla un camp de batalla. Ho heu capgirat tot. Què hi fa el nen Jesús al sostre de la cova i el caganer a dins del riu i...?
—Estigues tranquil, Miquel —diu l’àvia—, ja ho arreglarem; recordo molt bé que jo, de petita, més d’un cop vaig fer el mateix.

La grip sorda (Anna Collado)

Els primers infectats van passar desapercebuts, però quan hi va haver com a mínim un membre amb els símptomes de l’epidèmia a cada família, la gent va començar a amoïnar-se i les autoritats van haver de reaccionar.
Al principi les farmàcies van fer l’agost venent medicaments per desfer els taps de les orelles, però aviat es va comprovar que no servien per a res. Les pistoles d’aigua calenta dels CAP van esdevenir inútils enfront d’aquelles obstruccions tant arrelades que arribaven a deixar sords els pacients. Tothom sabia de remeis casolans per fer front als taps de cera: “Fes una paperina amb paper de diari, posa-la dins l’orella i cala-hi foc a la part ampla, veuràs com se soluciona”; aigua oxigenada, peres de goma... res no podia amb els taps i cada cop eren més els que deixaven de sentir. Fins i tot els metges que havien de posar-hi remei es van tornar completament sords.
Amb l’enrenou de la sordesa col·lectiva, el Nadal va passar a segon terme. Tothom estava amoïnat i prou ocupat per fer-se entendre o entendre’s amb els demés i ningú no pensava en Nadal, ni Sant Esteve, ni Cap d’Any, ni Reis. Els comerciants estaven desesperats. No venien res! Quin Nadal més desastrós, a més de sords som pobres... Això és una ruïna!
Les escoles de llengua de signes van començar a oferir cursos exprés de llengua de signes i els intèrprets d’aquesta llengua van haver de fer hores extres per ajudar a tirar el país endavant i fer, si més no, que els polítics arribessin a entendre’s. Aquelles setmanes es va utilitzar més tinta de bolígraf de la que s’havia fet servir en els darrers vuit anys. Moltes persones utilitzaven el Whatsapp per parlar, encara que fossin l’un davant de l’altre. “T’estimo”, li escrivia un noi a la seva xicota, seguit d’una carona petonera i un cor. La noia responia amb una cara vergonyosa i un “Jo també”. I, seguidament, la parella deixava els mòbils damunt la taula i passaven a comunicar-se amb accions per les que no necessitaven paraules.
Amb la societat infectada pràcticament al 100%, els comerciants revolucionats, els intèrprets de signes a punt de morir d’esgotament i les autoritats absolutament sobrepassades, a algú se li va acudir provar de trobar l’origen de l’epidèmia... potser així, seria possible que tot tornés a la normalitat.
ID 9182140 © Woodooart | Dreamstime.com
Es va convocar un Comitè d’Experts per provar de trobar l’origen del que es va anomenar “la grip sorda”. Experts i expertes en medicina, epidemiologia, otorinolaringologia i algun DJ van trobar-se i van explorar els possibles orígens sense arribar a cap conclusió que pogués ser explicada per signes i convencés a tothom. De tots els experts reunits, només un d’ells, Oriol Sans, havia aconseguit lliurar-se de la plaga i mantenia l’oïda com sempre havia tingut. L’única cosa que el diferenciava de la resta és que havia passat el darrer mes aïllat en una cabana al Pirineu, en un retir personal que solia fer cada any abans de Nadal per no sentir-se tant culpable de l’orgia de gola i consum que estava a punt de perpetrar.
El dia en què es va constituir el Comitè, l’Oriol Sans acabava d’arribar del retir i es va dirigir directament al Palau de la Generalitat on tenia lloc la reunió. Com que la primera jornada va ser maratoniana, en sortir d’allà no va tenir temps de fer res més que anar-se’n cap a casa en un taxi i, en arribar-hi, posar-se a dormir. El segon dia, s’aixecà, es dutxà i tornar a Palau. En arribar, saludà els mossos de l’entrada, el personal de protocol i pujà les escales que el  duien a la Galeria Gòtica. Mentre travessava el Pati dels Tarongers va sentir el carilló. L’home va associar les primeres notes a les següents lletres: “El vint-i-cinc de desembre...” i, automàticament, va deixar de sentir.
Un cop superat els primers instants d’atordiment, va obrir la porta de la sala i gesticulant com millor va saber va fer entendre a la resta del Comitè que s’havia quedat sord. La resta van quedar molt estranyats de la felicitat que desbordava malgrat la tragèdia i li van demanar per què estava tant content.
“Que no us n’adoneu? Ja tinc la resposta! Ha estat la nadala, segur! Algú més de vosaltres recorda estar escoltant una nadala quan es va quedar sord?”, va dir. Tots es van mirar desconcertats i un a un van anar aixecant la mà: “Jo era al supermercat” “Jo al metro” “Jo al cotxe amb la ràdio posada”... En veure totes les mans enlairades, tots van fer un somriure monumental... ara que en sabien l’origen, ja només calia trobar-ne el remei.

El nen a qui agradava saltar (Marta Pedrero)

S’apropava el dia de Nadal, i en Bill en obrir els ulls, va sentir una fredor humida molt coneguda dintre del seu llit, concretament entre els llençols i el pantaló del pijama. Contrariat, es va aixecar com un coet del llit, es va tocar el pantaló i, immediatament, va alçar el llençol per veure si havia deixat un rodal al matalàs. Malauradament, una vegada més no havia estat conscient de res i, amb molta ràbia, va treure els llençols i els va col·locar als peus del llit; va pensar en la vergonya que tornaria a sentir quan la seva mare descobrís una vegada més allò que tant el feia patir. De sobte, enrabiat, va pujar sobre el llit, i va començar a fer bots i a saltar cada vegada més alt, una vegada i una altra, i així sense parar durant una bona estona fins que va sentir un Pssssstt! Psssssst! Pssssssssssssssssssssstttttttttt!
En un moment va deixar de saltar i va aguditzar l’oïda, perquè havia sentit perfectament com si algú l’estigués cridant, però estava sol a la seva habitació, va mirar en totes direccions amb els ulls ben atents.
—Ei, tu, poca solta! Pixaner! És que ets sord, o què?
Tot d’una, en Bill va saltar del llit i es va quedar amb els peus nus sobre la catifa una mica ajupit.
—Que hi ha algú que em parla? —va preguntar en Bill amb veu tremolosa.
—Sí! Et parlo a tu, tros d’ase! Mai havia vist un nen tan poc espavilat!
—És que no et veig —va contestar en Bill.
—Aleshores mira sota el llit —li va dir la veu, impacient.
En Bill va inclinar el cap i no va hi veure res més que el seu llibre de contes. El va agafar i el va obrir amb molta cura, va anar passant els fulls fins que es va quedar extasiat davant la il·lustració d’un geni que apareixia amb els braços encreuats amb expressió entremaliada. En Bill no podia deixar de mirar aquella figura extremadament gran, els seus ulls atònits es passejaven amunt i avall per la pàgina, esperant i esperant.
Sobtadament , en aixecar la mirada i veure els llençols per terra, va llençar el llibre contra la paret i aquest va rebotar i va quedar de cara amunt. En Bill es va aixecar, va agafar embranzida i va saltar amb totes les seves forces amb els dos peus sobre el llibre obert, a terra, i en caure va sentir com si travessés una tela d’aranya i van aparèixer els braços del geni que el mirava amb cara de pocs amics.
—Ara sí que l’has feta grossa, tros d’ase! Has d’estar molt enfadat per haver pogut entrar al conte.
—No em dic tros d’ase, sóc en Bill, i tu qui ets? —li va preguntar en Bill tot enfadat.
—Sóc un geni i estic aquí per ajudar-te a sortir del conte.
—A sortir del conte? Però llavors, per què m’hi has fet entrar?
—Jo no t’hi fet entrar, has estat tu solet qui ha vingut. Estaves tan enfadat que has aconseguit sortir del món real i entrar en el món de la fantasia, però et dic una cosa pixaner, tu no pertanys a aquest món, aquest món només és per aquells que no toquen de peus a terra, si t’hi quedessis molt de temps, no trobaries el camí de tornada, només poden tornar a la vida real els que s’hi volen enfrontar i per tot això, pixaner, haig de saber perquè estàs tant enfadat
—No em diguis pixaner! Em dic Bill i ja saps perquè estic enfadat, vull tornar a casa meva!
—Mira, Bill —li va dir el geni— ja sé que no saps com afrontar aquest problema I que això t’amoïna molt, has de confiar en tu, i ara escolta’m bé, tanca els ulls molt i molt fort, i quan et digui, els obres ben a poc a poc. Preparat?
En Bill va tancar molt fort els ulls i va fer que sí amb el cap. El geni el va dipositar suaument a terra ,i inclinant-se cap endavant, li va dir:
—Bill, obre els ulls, vinga dormilega... Que avui ja és Nadal i ja tenim els regals sota l’arbre!
En Bill va obrir lentament els ulls i va veure la mare asseguda al seu costat acaronant-li les galtes i els cabells. En Bill es va incorporar per abraçar la seva mare, i llavors es va adonar que el seu pijama i els llençols estaven secs, va ficar el cap sota el llit i va veure el llibre de contes, aleshores va donar la mà a la seva mare i li va dir somrient:
—Sí, mama, anem a obrir els regals que avui és Nadal!

Nit de pau (M. Jesús Mandianes)

Va passar una Nit de Nadal, quan sota el cel estrellat de Palestina, entre filats i murs de formigó, dos soldats israelians protegits en una garita blindada lamentaven la seva sort:
—Vint-i-quatre de desembre i nosaltres armats fins a les dents, de guàrdia en aquest lloc fronterer, vigilant els palestins. Que no se’ls ocorri de tirar pedres contra els nius de metralladores! Joan, el servei militar obligatori és una putada i nosaltres som un parell de pringats!
—Justa la fusta Daniel! Quan recordo que a Espanya només existeix en la memòria dels vells nostàlgics, m'agafa una mala llet ... Digue’m si és normal que per complir l'únic somni del pare: viure a la seva estimada pàtria com un bon jueu, m’haig d'empassar jo dos anys de mili tant si vull com si no! A sobre, com diria la mare, aquesta nit “Fai un frio do carallo”!
—Calla i escolta Joan ¿No sents el trot d'un cavall que s’apropa?
—Si els prismàtics no m'enganyen, més que un cavall és un ruc que carrega una dona embarassada i un home barbut que porta les regnes. Venen directes cap al lloc fronterer.
—Aquests "bojos" ens donaran la nit. Alt !, Qui hi ha? Aixequeu les mans i no us mogueu, us estem apuntant amb un Tavor.
—Daniel, però que no veus que són una parella inofensiva i van desarmats?
—Una parella Joan? Tu sempre a la lluna. Són un parell de terroristes disfressats. Cal interrogar-los i registrar-los tal i com mana el reglament.
Dit i fet, un per cada banda van agafar de les aixelles l'home i després de posar-lo contra la paret el van registrar de dalt a baix, i van revisar una per una les pobres pertinences que portava a sobre. Quan van comprovar els documents, Daniel amb la por reflectida a la cara li va preguntar:
—Molt bé Josep, explica'm ben clar, perquè jo ho entengui, què feu aquí a aquestes hores de la nit i cap a on aneu?
—Miri senyor, la meva estimada esposa Maria, està embarassada i vol tenir el nen a Betlem, on viu la seva mare.
En aquest moment van escoltar laments demanant ajuda, les mirades dels tres homes es van dirigir cap a la jove, que s’abraçava el ventre amb gest de dolor. Joan, contagiat de la paranoia d’en Daniel, la va encanonar i va cridar:
—Alerta! Aquesta panxa és un parany, pot amagar un cinturó explosiu sota la túnica.
No va tenir temps de dir res més. La clatellada clavada per una mà coneguda el va deixar sense paraules, mentre la veu de la seva mare, els va sermonejar com si fossin dos nens:
—Joan Rabí Cunqueiro, vinc a portar-vos sopar calent i us trobo apuntant amb el fusell una noia a punt de parir! És això el que jo t'he ensenyat? Daniel, has oblidat que ta mare es diu Fàtima i el seu cognom de soltera és Abdallah (Serventa de Ala)? Deixeu anar les armes ara mateix i ajudeu-me a baixar-la de l’ ase!
La bronca materna i els laments de la partera van fer que les llums de les cases frontereres s'encenguessin una rere l'altra. Palestines i jueves, oblidant vells odis, es van acostar, sense por, per auxiliar Maria.
La jove va donar a llum com totes les dones, aguantant el dolor i empenyent amb força, fins que va infantar un preciós nen. Les dones, de sobte agermanades al seu voltant, li van fer costat amb carícies i cançons, intercanviant receptes secretes i compartint dolços. Mentrestant, el nadó entre els braços de la seva mare dormia tranquil, sense saber que havia obrat el seu primer miracle.
Des del cel, camuflat entre les estrelles, un satèl·lit espia propietat dels "senyors de la guerra", transmetia les imatges de l'estrany succés. Alarmats, van acordar que des d'aquell dia vigilarien de prop el petit pacifista, un subversiu que, en néixer, ja havia posat en perill el seu negoci.

Solstici d’hivern. Conte surrealista (Antònia García)

Una vegada era una casa que vivia en un entorn format per uns grups d'arbres, uns prats i uns humans que des de dalt dels arbres feien cadireta amb les mans i així l'aixoplugaven. Tenia dues germanes més petites, la caseta del gos i la caseta de les nines.
Cada matí la casa obria els ulls-finestres i la porta-boca per tal que el vent fes un tomb per les sales i dependències. El gos sortia de la caseta, situada al porxo, i feia una visita als arbres. Com que tenia tres parells de potes llargues i primes, amb els artells amb uns ganxos per enfilar-se als arbres, arribava fins als humans, que li feien moixaines. Després entrava a la casa i bordava per despertar les nines i fer-les sortir de la seva caseta.
Era al ple de l'hivern i la casa ho anava preparant tot per celebrar el solstici que s'acostava. Era costum guarnir les dependències amb boix grèvol, penjar ramellets de vesc i escampar fulles d'eucaliptus per perfumar l'ambient. El sol es feia vellet i cada vegada curtejaven més les visites que feia a la terra. De totes maneres, arribat que fos el solstici, tornaria a allargar generosament el do de la llum i l'escalfor, cosa que tots esperaven amb delit.
Però mals aires bufaven, aquell hivern, per a la casa i el seu entorn. Una promotora s'havia fixat en ella i en els seus rodals i va començar a fer mans i mànigues per quedar-s'ho tot, arranar-ho i convertir-ho en un complex que li representés molts guanys. Les grues de paper, així que se'n van adonar, van donar l'alarma. “Cuiteu, cuiteu!”, van dir a la casa, “busqueu-hi solució aviat o de vosaltres no se'n cantarà ni gall ni gallina!”
La pobra casa, molt espantada, va buscar ajuda per tot arreu abans que la pèrfida promotora, acompanyada dels seus ginys mecànics d'esmolades dents i potents punys percussors no posés en pràctica aquelles males intencions. Però no trobava ningú que li pogués donar un cop de mà i les casetes germanes seves i els humans que vivien als arbres estaven desolats, igual que ella.
Llavors les grues de paper, per ajudar-la, van batre fortament les ales i van anar lluny, lluny... Van trobar un indret d'allò més aspre i van tenir una idea lluminosa. Van prendre unes quantes fotografies amb la càmera i van tornar corrents cap a la casa per explicar-li el que havien pensat.
Aleshores la casa anà a un mercat de noves tecnologies, va llogar una pantalla gegant i la va instal·lar davant del seu entorn. Un cop que amb el llapis de memòria va haver introduït les imatges que havien pres les grues, va fer la prova, i... Visca! Allò podia ser la solució!
El dia que la promotora va enviar els seus especialistes perquè fessin l'informe i el programa d'actuació per a realitzar les obres, aquests només van veure un espai desèrtic on no hi vivien ni les sargantanes. No s'adonaren que eren les imatges de la gran pantalla que camuflava l'entorn real. I, és clar, el dictamen fou negatiu: allí no valia la pena de construir-hi res. La promotora es va quedar parada. També va anar a veure-ho. Davant d'aquell panorama va obrir uns ulls com unes albergínies. I no es va poder explicar com era que allí on primer havia vist uns arbres, uns prats i una casa, en tant poc temps s'hagués convertit en un desert que feia feredat. O sigui que se'n va haver d'anar, remugant i amb la cua entre cames.
Tot l'entorn va celebrar l'èxit amb gran gatzara. Res no aniria a terra, podien estar tranquils i continuar vivint al mateix lloc.
Els preparatius per al solstici van continuar. El gos expressava la seva alegria amb lladrucs musicals mentre fabricava guarniments amb els tres parells de potes. Les nines adornaven amb flors la façana de la seva caseta i penjaven cascavells del sostre de les sales. La neu omplia de cristalls els vidres de tota la casa. Les estrelles petites baixaven del cel per gronxar-se entre les branques dels arbres. A l'avet, li florien tot de paquetets d'obsequis. Els humans feien sonar violins i simbombes mentre les grues de paper dansaven.
Al matí del solstici, el sol-infant trencà la ratlla de l'horitzó, va obrir les manetes i escampà un bé de Déu de raigs d'or que tenyiren tota la contrada. Tothom ho va celebrar amb grans crits d'alegria. La casa va fer una abraçada als arbres i als humans, a les seves germanes, les casetes del gos i de les nines, i sobretot, a les grues, gràcies a les quals s'havien salvat de l'escomesa de la promotora. I per anys i panys van poder celebrar solsticis d'hivern tan joiosos com aquell.

Conte de Nadal (Montserrat Fortuny)

Autora: Montserrat Fortuny
El cometa Halley es passeja com sempre per l'espai. Aquest és el nom del seu descobridor, però també li diuen “L'estrella de Betlem” i “L'estel de Natzaret”, perquè fa més de dos mil anys, una vegada... Però no hi vol pensar més.
En un dels seus revolts es troba cara a cara amb el petit estel 67P/T i es saluden, aquest menut amb una cara una mica trista, cosa que el més gran li nota de seguida.
—Petit 67P/T, que no et trobes bé, que fas aquesta carona...?
—Ai, magnífic senyor, no gaire, no.
—Què podria fer jo per ajudar-te?
—No crec que pugueu fer-hi res, senyor. Tot va començar quan uns homínids del planeta blau inventaren un giny, que van batejar amb el nom de Rosetta, que ha viatjat per l'èter molt de temps fins que ha trobat la meva ruta i s'ha desprès de la màquina, una espècie d‘aranya anomenada Philae, que ha aterrat a la meva panxa, amb unes urpes que se m'han clavat a la carn i que, des de llavors, no em deixen respirar de gust!
—Sí que ho sento, benvolgut 67P/T! Deixa'm pensar, que alguna cosa hi ha d'haver que et pugui ajudar.
I es fa un silenci mentre el cometa vell reflexiona.
—Ja ho tinc, petit! Has de fer el que et manaré, que jo tinc experiència de la gent d'aquest planeta tan bel·licós i et podré ajudar. Vine amb mi.
I, l'un darrere l'altre, emprenen un viatge llarg, de ben bé d'un parell de mesos, que és el temps que triga el satèl·lit de la Terra, la Lluna, en fer-li la volta completa dues vegades.
Apareix el planeta blau, radiant i majestuós, amb les seves serralades, els seus oceans, les seves ciutats… Al jovenet li cau la bava. L'altre li explica:
—Jo m'hi vaig estar ací un parell de llunes, fa més de dos mil anys una vegada. Tan a prop que podia copsar les fesomies dels seus habitants, sentir les seves veus… I sempre més, cada 76 anys, hi torno, però de lluny; vaig decidir no acostar-m'hi tant mai més, però aquesta volta hi aniràs tu i t'he d'acompanyar.
Així ho fan, i al moment d'entrar a l'atmosfera, amb la sotragada, es desprèn la Philae de la pell del 67P/T, amb un gran alleujament per part del nostre jovenet. Aquesta carcassa cau al mar i s'hi enfonsa, sense fer mal a ningú.
I tots dos, amb molta por el petit, es van apropant. Desfilen davant dels seus ulls rius i muntanyes, pobles i ciutats, i arriben en una urbs molt gran i majestuosa, amb una mar menuda en un costat i serralades per l'altre. Sense el reflex del sol, passen desapercebuts i poden contemplar cases, carrers i places i les persones que hi caminen.
Arriben en una plaça que té dos palaus, un en front de l'altre. El que els fa encuriosir són unes teles de coloraines penjades a les dues façanes, totes iguals. Una és de color blau marí, amb tot d'estrelletes blanques; una altra, combina vermell com la sang i groc com l’or i, al damunt, hi té una estrella blanca sobre el fons blau com el cel. Antigament n’hi havia una tercera que només era roja i groga, sense cap estel que l'adornés.
El vetust estel diu al jove:
—Mira, el més important és aquesta mena de jardí que hi ha al mig dels dos palaus: El veus? Hi ha com una espècie d’establia, amb un bou i una mula d’escultura, al costat d‘un home barbut, dret, i una noia molt bonica, asseguda, amb un nen acabat de néixer a la falda, molt rosset i molt formós. En diuen figures de pessebre. També hi ha la reproducció d’un àngel, amb les seves ales blanques, molt bonicoi. Estan il·luminats per electricitat, que quan volen l’apaguen i tot queda a les fosques. Podries posar-t’hi tu, a la capçalera de l‘estable, dia i nit, i la construcció tindria molt més d’èxit, amb un estel de debò al seu front. Què et sembla? Només t’hi hauràs d’estar fins al dia de Reis, que és quan els infants reben els regals i llavors el desfan tot, el pessebre.
El novell estel respon que sí, molt entusiasmat, que ho farà amb molt de gust (tot li va bé des que ha desaparegut el Philae de la seva panxa).
I ja podeu pensar quin èxit té el pessebre de l’Ajuntament, enguany.
L’estel de Natzaret s’ho mira des del firmament, molt satisfet de la seva bona obra.

Ai, aquells Nadals (Carme Marquès)

En un poblet de la Serra de les Alpujarres, principis del S. 20
És el mes de desembre i fa molt fred. Més el cor d’aquella gent bull d’il·lusió pensant en las properes festes de Nadal, que ells celebren com el naixement del fill de Déu.
Són gent senzilla, creients de bona fe i seguidors d’ancestrals costums conservats a través del temps com una tradició que cal preservar. De moment no hi ha cap contaminació que vingui de fora; la vida allí és monòtona sense grans alts ni baixos. Només les campanades de la torre de l’església assenyalen els esdeveniments que canvien el ritme de la gent. Quan toquen a morts els sons són tristos i s’allarguen com un plor irreprimible. Quan assenyalen la vinguda d’un nou ésser sonen alegres escampant per tota la serralada el triomf d’una nova vida.
En ambdós casos la gent s’arrauleix a l’ entorn de la família i els acompanya en el dolor de la pèrdua del ser estimat i en l’alegria quan neix un infant.
Les festes tradicionals alteren el ritme de la gent: la canalla està més bellugadissa i, les dones que són l’ànima de totes les festivitats, es preparen per poder parar la taula amb tota mena de menges i llaminadures que elles cuinen seguint formules antigues.
Aquests dies festius, fan ronda, mantenen el costum de passar per casa de familiars i amics i tastar les llepolies tradicionals acompanyades d’una copeta de vi ranci.
Després, per l’àpat de Nadal, cadascú a casa seva.
A la missa del Gall tothom hi va. La petita església llueix esplèndida. S’hi ha esmerçat el jovent encarregat del muntatge del pessebre. Han sortit a la muntanya han recollit branques i molsa per decorar-lo.
La nit de Reis, quina bogeria, la canalla esvalotada no para quieta. Estan excitats i atemorits, saben que els Reis Macs són implacables, castiguen les males accions i premien la bondat.
Segons com sigui la consciència de cadascú el son serà plàcid o agitat.
Hi ha una casa ocupada per una família nombrosa, són quatre germans, els dos més grans estan atemorits. La nit de Reis no dormiran, vetllaran atents a qualssevol soroll. Durant la vigília escoltaran uns cops a la teulada que els farà tremolar de por; “son els Reis diu al nen a sa germana”. I tots dos amagaran el cap sota el coixí.
A l’endemà quan surtin del llit i posin els peus a terra trepitjaran tot de caramels que els han deixat els Reis i senzilles joguines que els faran feliços.
El relat NO ha estat ni fantasiós, original ni surrealista com demanava la contrasenya, SI NO, un record estimat sortit del cor.

dilluns, 1 de desembre del 2014

La noia (Núria Soler)

Mireu-la, tan jove! Tot en ella reflecteix innocència. La mirada vol descobrir quelcom amagat darrere la perfecció. Potser es mira al mirall sense gosar moure’s gaire per por de desfer l’encanteri. No se’n sap avenir de veure el canvi que ha fet d’ahir a avui.
Encara es creia una nena però li han dit que la infantesa s’havia acabat; des d’ara ja és una dona. Li han regalat dues perles per ornar-li les orelles, perles que brillen com li brillen els ulls d’il·lusió, la lluïssor la impressiona ara que li han recollit els cabells en un tocat de dona. Mai no s’havia vist amb els cabells recollits, sempre els duia plens de cintes que s’embolicaven en els rulls esquerps.
No pot desviar la mirada, s’ha quedat embadalida mirant-se però sap que quan torni a la realitat caldrà que pensi com li canviarà la vida. Ja no podrà jugar despreocupadament amb germans i amigues, caldrà que refreni els delits enjogassats. És una dona, s’ha fet gran i encara no sap que vol dir això, no sap que aprendrà a dir només el que escau en cada moment, a callar davant les opinions dels homes, a tornar-se submisa o a fer-ho veure. Encara té la  candidesa reflectida a la mirada, li serà molt difícil adaptar-se als canvis  a què es veurà obligada a fer en aquesta nova etapa i, aquests canvis duraran tant com duri la seva vida.
Aquest esbalaïment davant una realitat nova no canvia els sentiments d’un dia per l’altre, una perla no val una vida.

Jocs de llums i ombres (M. Jesús Mandianes)

Sota la somorta il·luminació dels focus grocs, un inquietant joc de llums i ombres distorsiona la imatge de Júlia, per transformar-la en una "autòmata", a penes animada pel moviment de la mà que condueix cap a la boca, de llavis vermell passió, una minúscula tassa de cafè, mentre les parpelles pintades de blau s'acluquen suaument.
Adormida per la calor del radiador sent que el temps s'atura contagiat per la seva quietud, el seu món es contrau fins a quedar reduït a la superfície rodona i plana de la taula de marbre, illa deshabitada, on l'únic horitzó és una cadira buida, metàfora de la solitud que l'envolta des que Peter li va dir adéu.
D'esquena a la vidriera del bar imagina la pròpia silueta retallada entre la penombra del capvespre, que camina sola enmig de la gent. El temor a enfrontar-se a aquesta realitat la manté immòbil, ni tan sols la fruitera plena de temptadores fruites aconsegueix excitar la seva curiositat, i oblida la por a la foscor.
La seva fràgil feminitat amagada dins d'un abric verd, fa ressaltar la brillantor de les mitges de vidre ajustades a la harmoniosa anatomia de les cames encreuades. Sota l'ala d'un barret ataronjat amaga el rostre de bellesa melancòlica, intenta dissimular les emocions amb una espessa capa de maquillatge; darrere de la màscara batega el desig de fugir i començar una vida nova, lluny d'aquell lloc.
Fins que un dia els seus ulls van recuperar la capacitat d'il·luminar la obscuritat, llavors va decidir trencar el vidre d'aquella peixera per tornar a sortir al carrer sense tenir pànic d’ asfixiar-se, ni de descobrir-se les cicatrius. El món va tornar a expandir-se a través de la seva mirada resplendent, tant intensa que semblava que de sobte havia entès el misteri de tots els sentiments humans.
Quan es va adonar que totes les ferides d'amor es curaven amb l'anestèsia de l'oblit, va somiar amb un desert de sorra per enterrar-hi la imatge o desar-la a les golfes de la memòria, i després de l'oblit una tempesta de pluja freda per esborrar els records d’allò que havia viscut.

La noia del turbant (Pilar Zabala)

Tot fullejant per enèsima vegada les pàgines d’un llibre d’art, m’he aturat a observar amb atenció la litografia d’un dels quadres del famós pintor holandès Vermeer.
Davant de l'obra anomenada “La noia del turbant”, coneguda també com “La noia de la perla”, no he pogut abstenir-me d’imaginar els molts sentiments que s’amaguen darrere d’aquesta enigmàtica figura.
Els llavis lleugerament oberts semblen dubtar davant la conveniència o no d’iniciar un somrís. El gir del cap i els ulls tan oberts em suggereixen que alguna presència inesperada ha distret el fil dels seus pensaments. A partir d’aquí, la meva història.
La noia es diu Anna, té 17 anys, és la segona de vuit germans i treballa deu hores diàries en un taller d’alta costura per contribuir a sostenir l’economia de la seva humil família.
Entre totes les cosidores del taller, l’Anna és la que té més bona traça a l’hora de projectar i cosir la part més delicada dels vestits. És per això que el seu treball és apreciat i requerit per la majoria de les distingides dames que acudeixen al saló.
Tot i així, els dies de l’Anna transcorren tristos, grisos i pesadament monòtons. No en té prou amb les mostres d’agraïment per la feina ben feta. Ella espera més de la vida. Desitja experimentar la felicitat al costat d’un xicot que l’estimi.
L’Anna sap que no li serà fàcil veure acomplert el seu somni. Ella no té dot per oferir, ni tan sols té roba fina per fer-se un bon vestit. És difícil que algú es fixi en ella.
Amb aquests foscos pensaments, l’Anna es dirigeix cap al vestidor per recollir l’abrigall i el turbant que una dama s’acaba d’emprovar. De sobte s’atura, a punt ha estat de trepitjar l’arracada que és a terra. Amb admiració contempla la lluentor de la perla a les seves mans i després, empesa per la curiositat, se la posa a l’orella. A continuació, abandonant la seva habitual prudència, es posa al damunt l’abrigall satinat i es cobreix el cap amb el sofisticat turbant. La imatge que li retorna el mirall és la d’una desconeguda, res a veure amb el concepte que l’Anna té d’ella mateixa.
De sobte, darrere d’ella, la veu inesperada de l’amo del taller la contorba.
—Vestida així estàs molt bonica, Anna, de debó que m’agrades molt. Si tu vols, jo et puc oferir els millors vestits i et puc convertir en una gran dama... ¿Què hi dius? 

La noia del barret groc (Anna Collado)

La noia del barret groc seu a la taula més propera a l’entrada de la cafeteria. No s’ha tret l’abric perquè sent el fred glaçat de costum dins els ossos. Cert és que al carrer fa fred, però no tant com perquè se senti tant glaçada. Això és perquè el fred li ve de dins, perquè sota l’aparença dolça i fràgil, s’amaga una dona sense cor. Ni un bri de tendresa ha nascut mai en el seu interior.
Essent com és, només podia tenir una ocupació a la vida i val a dir que en el que fa és la millor. La noia del barret groc és l’assassina a sou millor pagada per la seva professionalitat i perfeccionisme extrem.
L’aspecte de dona fràgil li va com l’anell al dit per executar la seva feina. Les víctimes, especialment si són homes, es deixen endur per l’atracció que senten cap a ella i baixen la guàrdia amb massa facilitat. Això per a ells té conseqüències irreparables.
La dona del barret groc, vesteix sempre molt elegant. Avui duu un vestit marró que li acaba, com és costum en ella, més amunt dels genolls. Sobre el vestit porta un abric de color verd fosc amb el coll i els punys de pèl negre i suau. També duu posats uns guants de color negre. Els porta sempre que li toca treballar, per no deixar empremtes. Per prendre’s el cafè amb llet se n’ha tret un, el dret. Aquí no l’importa deixar empremtes.
Avui ha vingut a la cafeteria de l’estació perquè ha quedat amb un client. Ha quedat que s’asseuria a la taula més propera a l’entrada. Qualsevol que la vegi pensarà que espera el seu marit, un matrimoni ben avingut, probablement. Ella de cara bonica, amb nas i boca petits i ulls rodons, prima i esvelta. Ell, segurament, anirà elegantment vestit com ho va ella i tindrà aspecte d’actor de Hollywood.
El que ni la noia del barret groc ni ningú no sap és que el seu nou client és en realitat el proper encàrrec que tenia pensat executar. La noia es quedarà parada en veure’l; no s’ho espera pas això. L’home elegant li encarregarà que mati aquell qui ha encarregat la seva mort. “Vostè ja m’entén”, li dirà. Tindran una llarga conversa en la que l’home provarà de convèncer-la que matant-lo perdrà l’única possibilitat que té de ser feliç a la vida. “La conec més del que es pensa, senyoreta, tinc els millors investigadors treballant per mi. Pel que he sabut és vostè una ànima turmentada que només jo sé com redimir. Desaprofitarà aquesta oportunitat que li ofereixo?”.
La noia del barret groc escoltarà aquestes paraules sense immutar-se. S’aixecarà de la cadira i abans d’enfilar el camí de la porta dirà: “Jo sempre acompleixo els meus encàrrecs i vostè serà el següent. No ho posi en dubte. Sort.”.

Fast food restaurant (Antònia García)

La Mary té uns trenta anys, és alta, esvelta; té els cabells negres i du els llavis pintats de color carmí intens, cosa que fa ressaltar més la pal·lidesa del seu rostre. Els pòmuls poc acusats i l'oval del rostre li donen un aire delicat. Vesteix amb elegància, abric verd amb el coll i les vores de les mànigues de color verd quasi negre damunt d'un vestit curt i escotat. Li agraden els contrastos, per això s'ha posat un barret groc, amb ales que s'inclinen avall, sobre les orelles.
És una dona decidida i optimista. Sempre que ha tingut problemes, s'hi ha encarat i ha buscat la manera de sortir-se'n ella sola. Ha treballat dur, des de molt jove, ja que la situació econòmica de la seva família no era gens bona i calia un gran esforç per tirar endavant. Imaginativa i de caràcter emprenedor, ha canviat de feina moltes vegades, des de les jornades esgotadores de la fàbrica fins a la responsabilitat del negoci propi, passant per l'experiència de treballar de cara al públic com a dependenta i de les ocupacions en oficines i despatxos. La vida li ha ensenyat que no cau res, del cel; que cal guanyar a pols cada graó que es puja.
Però ara té un problema greu i veu que no el pot resoldre ella sola. Ha buscat consell i ajuda entre els seus amics i s'ha trobat que les amistats, les que es pensava que eren amistats, no en volen saber res. Es pregunta què ha passat i no en troba la resposta. I doncs?, aquells afalacs, aquells afectes incondicionals... Tot era fals? S'ho diu i s'ho repeteix una vegada i una altra: “Mary Person, què has fet malament? No els has tractat bé, sempre? Per què, ara, se't giren d'esquena?”
Ara la Mary se sent sola, com mai abans no s'hi havia sentit. Sola, frustrada, adolorida. Fa dues hores que ha entrat en un automat, un restaurant de menjar ràpid, d'aquests de màquines expenedores. Havien quedat aquí amb en Henry. “No t'amoïnis, Mary. Vindré a les sis, així que plegui de treballar”, li havia dit el seu amic. Ella ja hi era a tres quarts de sis. Mentre feia temps, havia comprat un tiquet i havia marcat un cafè a la màquina automàtica. Amb la tassa a les mans, s'havia instal·lat a la taula rodona de marbre blanc de prop del finestral. S'havia tret el guant de la mà dreta per agafar la nansa de la tassa. Darrere seu, una fruitera de vidre amb pomes, plàtans i préssecs posava una nota de color a la tenebra del carrer, trencada només per les dues rastelleres de llums dels fanals. Havia començat a beure el cafè calentó, reconfortant, a glopets. I els minuts s'havien anat escolant...
L'automat ha quedat buit, només hi resta la Mary. Fa estones i estones que ha quedat immòbil, amb la tassa buida a la mà, la mirada clavada en un punt indeterminat del marbre. Tant desvalguda se sent que ja ni pensa: té el cervell en blanc. A l'altra banda dels vidres, la nit ho engoleix tot.

La noia de la perla (Montserrat Fortuny)

Hola, amics! Ja sé que sóc mundialment coneguda, però encara, per a vosaltres, em vull palesar més. Corria l’any 1665, a la Haia, quan va començar tot.
Ja sabeu que sóc filla del pintor Johannes Vermeer de Delft. L'altre dia em va comparèixer amb una perla. Sí, una preciosa perla en forma de llàgrima, molt grossa. Vaig pensar en la quantitat de diners que li devia haver costat, ell que és tan agarrat…
Però el pare n'està entusiasmat. Quin bé de Déu! A més, va muntada en or, en forma d'arracada i me la va penjar de seguida de l’orella esquerra, per a veure l’efecte, va dir. Quin pes, quina incomoditat!
I ara és l'hora de fer el meu retrat, amb l'arracada posada, i quan ell diu una cosa…!
I ja em teniu a mi, ben asseguda, això sí, però disfressada. M'ha fet posar un turbant per a amagar els meus rínxols rossos, perquè he d'interpretar una noia oriental, més adequada que una europea per a aquesta joia. El llenç fa 44,5 x 39 cm.
La meva cara és arrodonida, blanca, amb les galtes rosades, amb els llavis molt vermells, no gaire fets per als somriures. Els ulls grossos i foscos, no d'aquest color blau descolorit de les meves compatrícies.
El turbant és de seda, d’un blau cel intens, i de la part superior li penja un tros de roba, també de seda, groc daurat, amb petits estampats, que m'arriba a mitja esquena. Una jaqueta de tonalitats brunes i groguenques em fa llum al rostre i, sobretot, resplendeix el coll de la camisa, d’un blanc de neu.
Ah! I la perla… Em fa posar el cap mig girat, perquè la llum del sol que entra per la finestra vagi directa a la joia i la faci brillar més, mostrant-la en tota la seva bellesa.
Jo li dic: “Pare, així…?” I em contesta que sí i que mantingui la boca entreoberta, amb aquest “així”, que m’enriqueix els llavis i que farà el retrat més realista.
Quants dies durarà aquesta meva feina? Vuit o nou? O més? Només sé que acabo cada sessió amb un dolor fort al clatell i a les espatlles i amb la boca ben resseca. Ah, i em trec l'arracada de seguida, que em molesta tanta estona al lòbul de l’orella. I si no me la tragués, ja correria el pare a demanar-me-la, perquè n'està ben enamorat.
I, sabeu què? Que a mi també comença a agradar-me molt, amb el seu tacte tan sedós, amb la llum blanca que reflecteix… Però no la podré tenir mentre ell visqui. Li ho he insinuat i m'ha dit que si la vull, que me la pinti a l’oli…!

Habitació d’hotel (Carme Marquès)


EDWARD HOPPER
1887 – 1967
Descripció de la imatge:

En roba interior, amb els ulls baixos, l’heroïna d’aquesta habitació contempla un llibre obert damunt dels genolls nuus, asseguda a la vora del llit. Els ulls i la cara resten a l’ombra. El dia s’extingeix, a fora vibra una circulació invisible.
Aquesta habitació, amb les maletes a prop d’una butaca de vellut verd dels anys 30, descolorida pel sol, esperen, desolades, , ser obertes. Sobre la butaca hi ha deixat l’abric.
Si mirem amb cura la imatge, ens criden l’atenció els peus de la dona tallats d’una manera rara; dóna la sensació de claustrofòbia.
En l’espai pictòric es reconeix la presència d’un conflicte, o també d’un drama. Personatges atrapats en un instant personal, obren pas a la imaginació literària on cada observador pot inventar una història. Imatges fascinants de llocs i gent de la vida quotidiana, escenes dramàtiques que fan la sensació d’aïllament i anonimat i la comoditat agredolça de la soledat.
L’obra pictòrica de Hopper, d’imatges congelades en el temps, on es perceben relacions ambigües dels personatges; l’entorn misteriós, on l’espectador imagina situacions dramàtiques. S’entén per què alguns directors de cinema s’hi sentiren atrets.
Alfred Hitchcock, s’inspirà en “Casa al costat del ferrocarril” per a la tenebrosa casa de “Psicosis”.
La protagonista del retrat, és una dona abatuda per la solitud. Està atrapada dins de les quatre parets d’una habitació d’hotel. Ha fet un llarg viatge en tren i encara no ha desfet l’equipatge. Distreu la ment llegint un llibre. Està decebuda. Ell no ha anat a recollir-la a l’estació.

dissabte, 29 de novembre del 2014

Amnèsia (conte col·lectiu)

En despertar no va reconèixer l’habitació. Al cap d’un moment es va adonar que era en un llit d’hospital i recordà: la noia que havia passat corrents, la frenada sobtada i la sensació que volava, el cop i... res més. Provà d’incorporar-se però un dolor intens al llarg de tota l’espinada li ho va impedir.
—Hòstia! —exclamà—, quina trompada em devia fotre. Segur que tinc més d’un os trencat. Mentre no... no, això no, sisplau no!
Intentà moure els dits dels peus però només li feren cas els del peu dret. «Encara sort», pensà, «si se’m mouen és que no... però i els altres? I les mans? Ostres, quin mal em fan els braços! Dec estar fet miques. I per què no hi ha ningú? I si crido ben fort? Crido, crido però no em sento. Què em passa, cony, què em passa?»
El que més li estranyà fou estar sol. Bé devien haver avisat els pares, de l’accident amb la moto. Com és que algú de casa no era al seu costat? Buscà amb els ulls algun timbre o avisador per demanar la infermera o l’auxiliar. No en veié cap. Sí que es veié els braços embolicats i notà un fort dolor al clatell, en voler-se girar. Optà per quedar-se quiet i esperar que hi acudís algú. L'estona se li féu interminable. Finalment, entrà una noia i s'acostà al llit. En veure'l amb els ulls oberts, el saludà:
—Hola, Sebastià! Que bé que t'hagis despertat! Ara ho aniré a dir a la infermera.
Intentà parlar però la veu no li sortí. La noia li posà el dit damunt de la boca per indicar-li silenci.
—No parlis —digué—, i no provis de moure't: et deu fer mal tot, oi? Quan passi la infermera ja t'explicarà què t'ha passat. I no pateixis, la teva família està avisada, no trigaran a arribar. Ah, per cert, sóc la Clàudia. Ara me n'he d'anar.
L'auxiliar sortí deixant rere seu un rastre de perfum de roses, o això li semblà. Es passà la llengua pels llavis. Aquell petit contacte amb el dit de la noia l'havia tranquil·litzat. «Té uns ulls preciosos», pensà, sorprès d’haver fet aquest raonament, quan era molt més lògic que pensés només en el seu estat.
Tornà a quedar-se adormit. Al cap d’una estona sentí la carícia acollidora d’una mà sobre la cara, tenia un tacte conegut; amb els ulls tancats digué:
—Mare, ets tu?
Sentí la veu de la seva marona, que parlava intentant ofegar les llàgrimes:
—Sí, fill, sóc jo. Quina por que he passat! Gràcies a Déu que ets viu!
Obrí els ulls i es trobà amb el rostre de la seva mare, pàl·lid, desencaixat, però amb el mateix somriure de sempre. Li sabé greu haver-la de fer passar per aquell tràngol.
—Ho sento, mare.
—No diguis res, ara només has de pensar a refer-te.
La porta s’obrí de cop deixant veure la figura esvelta d’una noia rossa, molt atractiva, que es va dirigir directament al llit de l’accidentat. Li agafà les galtes i després de fer-li un petó llarg als llavis digué:
—Amor meu, em pensava que t'havies mort!
El Sebastià va quedar bocabadat. No reconeixia la noia, va mirar desorientat la seva mare i li va trobar la mateixa expressió de sorpresa que segurament tenia ell.
—Sóc la Mònica. No em reconeixes? Sóc la teva xicota.
Segurament el cop li havia produït alguna mena d’amnèsia selectiva. Malgrat que era molt maca, els seus ulls tenien una mirada fosca. Les mans cuidades i plenes d’anells eren massa fredes. Un calfred li va córrer per l’espinada. Llavors, va sentir dues emocions oposades: alegria de sentir l’esquena sencera i por d’aquella noia que no aconseguia recordar.
En aquell precís instant, entrà a l’habitació l’auxiliar dels ulls preciosos.
—Que ben acompanyat que estàs, Sebastià! —digué amb to sorneguer—. Qui són aquestes belleses?
—Ehhh, la meva mare i... i... la meva... xicota? —féu amb to dubitatiu.
—Sebastià! Vols parar de fer veure que no saps qui sóc?! —exclamà la Mònica amb la cara ben vermella.
—No s’ho prengui malament, senyora. És possible que el Sebastià pateixi d’amnèsia selectiva deguda al traumatisme. El cervell és un gran desconegut i no sabem els mecanismes que el condueixen a recordar només algunes coses —explicà l’auxiliar i, amb posat incòmode, afegí encara:—... i de vegades oblidem allò que inconscientment no volem recordar...
—Serà poca-solta! Què estàs insinuant, meuca barata? —cridà la Mònica llançant-se al damunt de l’auxiliar per estirar-li els cabells. Totes dues van rodolar juntes per terra.
El Sebastià mirava de reüll l’escena perquè no podia girar el cap i li hauria agradat separar-les, però en no poder moure’s, es va limitar a mirar la seva mare amb expressió interrogant, encara que només va poder veure com sortia corrents de l'habitació tot demanant ajuda. De seguida les dues noies es van posar dempeus i van recuperar la compostura. La Mònica va demanar disculpes a la Clàudia, tot dient que estava molt alterada per l'accident del seu nòvio. L'auxiliar, sense dir res, es va girar cap al noi amb un somriure tendre i li va arreglar el coixí.
De sobte van irrompre a l'habitació dos guardes jurats i un treballador sanitari, seguits de la mare del Sebastià.
Tot dirigint-se a la Mònica, el de la bata blanca li va demanar que sisplau els acompanyés i que deixés de molestar aquesta família. Després, amb to de disculpa, va dir:
         —Ho sento, el psiquiatre no li hauria d'haver donat permís per sortir a passejar.
         Se la van emportar agafada pels braços, mentre cridava tot dient que no tenien dret a treure-la per força de l’habitació, que ella volia quedar-se amb el seu estimat.
La mare del Sebastià feia cara de no entendre res i anava a fer un comentari quan es va adonar que el seu fill mirava embadalit l'auxiliar dels ulls preciosos mentre li agafava la mà. Després, amb rostre preocupat, dirigí la mirada alternativament a les dues dones i va dir amb un fil de veu:
         —Però... jo em dic Sebastià?
—Naturalment que et dius Sebastià, t’ho dic jo, que sóc la mare que et va parir.
La Clàudia els va deixar sols. La mare del noi va continuar parlant:
—Ja ho sé, que no et recordes d’algunes coses, és normal després del que t’ha passat. Però et demano que tinguis paciència, la teva recuperació no serà d’avui per demà, però no et preocupis que tot anirà bé, el metge així ho ha dit. Ara el que cal és que no t’encaparris. Va, deixa que t’arregli la roba del llit, perquè aquesta auxiliar és una bleda inútil, no fa més que somriure i esponjar-te el coixí. I ara una altra cosa, sàpigues que demà et duré el dinar de casa perquè no crec que aquí sàpiguen cuinar tan bé com jo en sé i tu necessites.
—Sí que cuines bé, mare, però no cal que et molestis a dur-me res; a més, estic segur que a les infermeres no els agradarà gens la teva idea.
—Mira, fill, a mi no m’enganyes, a tu el que et passa és que només  tens ulls per a aquesta noia,  que deu fer el mateix amb tots els xicots ingressats. No et facis il·lusions!
         —Ai, mare, si que me’n faig, sí, cada vegada que em somriu li trobo més gràcies i té els ulls més preciosos cada dia —la mare va mirar-lo, sorpresa— i, a més, en la picabaralla amb la pobra Mònica, ha demostrat molta prudència i consideració perquè, si hagués volgut, li hauria pogut fer molt de mal, sent, com és, practicant de judo.
         —Què dius, fill meu? —A la mare alguna cosa no li encaixava: judo? Cada dia? Si en Sebastià tot just havia ingressat aquell matí, després de l’accident de moto.
         Sí, no ho sabies? No recordo quan, però m'ha explicat que la van atracar tres homes en sortir de la feina, a la nit, i ella, amb quatre claus els va deixar groguis, tots tres per terra, i va poder fugir sense que li prenguessin res. I encara estava preocupada, tenia por d’haver-los fet massa mal...! Si és un àngel, mare...!
         La mare va pensar que un altre cop el Sebastià estava perdent el nord. Recordava com havia patit des que ell li va presentar la Júlia, aquella noia tan descarada i amb una vestimenta tan provocativa, no li va agradar gens, en canvi el seu fill n’estava força enamorat ó més aviat atontat … també deia que era un àngel!
         Després, les coses van anar cada cop més malament i els capricis de la Júlia van deixar la butxaca d’en Sebastià escurada.
         Sort que ella se’n va anar amb un altre!
         —Bé, em sembla que ara t’has de centrar en la teva recuperació i res més, ja tindràs temps d’altres coses li va dir mentre estirava els llençols i li arreglava el coixí.
         En aquell moment va entrar a l’habitació un home amb una bata blanca, es va presentar al Sebastià i va saludar la mare, era el metge que portava el cas i la seva expressió era una mica seriosa.
         —Tenim un problema —va dir el doctor Rovira—, tens tots dos braços trencats i un munt de cops i ferides, però això rai. El que ens preocupa és que les radiografies i el TAC indiquen que el peu esquerre està molt malament. L’haurem d’operar i no sé si ens en sortirem.
         Al Sebastià li va caure el món a sobre i la mare va començar a plorar.
         —Demà a les nou del matí t’operaré d’urgència i ja veurem... Ara he de marxar, donaré ordres a l'infermera perquè prepari tot el que calgui —digué el doctor.
         En aquell moment en Sebastià tornà a sentir una agradable olor de roses, era la Clàudia que entrava a l’habitació amb un gran somriure i una safata plena d’estris per preparar un gota a gota. Es va oblidar de cop de la notícia que li acabaven de donar...
         —Bon dia, vinc a preparar un gota a gota per al Sebastià, hauran de sortir tots un moment. Ui, perdoni, doctor, no l’havia reconegut —digué la Clàudia—. Si vol, torno d’aquí a una estona...
         —No, fes, fes, jo ja marxava. Només he vingut a dir al Sebastià que demà l’operarem d’urgència del peu esquerre. Ara deixaré totes les indicacions a l’ infermera. Fins demà —va fer el doctor, tot sortint per la porta.
         La Clàudia feia anys que treballava a l’hospital i n’havia vist de tots colors, però en sentir la notícia no va poder evitar un sentiment de patiment molt fort i el seu somriure va desaparèixer de cop per deixar pas a una cara trista amb els ulls plorosos . No sabia per què, però aquell noi li importava molt... Malgrat tot, digué:
         ―No et preocupis, el doctor és una mica exagerat, la setmana passada va fer el mateix, s’entesta a donar males notícies a tort i a dret i després res de res. Em sembla que està passant una mala temporada. Té una filla adolescent que el porta pel camí de l'amargura. Ella li diu que es vol comprar una moto, i aquest és el motiu que no encerti gaire els diagnòstics. El pobre no sap el que es fa. Imagina't, una moto, amb les males experiències que veu cada dia a la seva consulta. Tu, anima't, i vostè no faci aquesta cara d'espantada i tingui una mica de fe, pensi que el seu fill està en bones mans i que se’n sortirà d’allò més bé.
         La noia, arrufant, graciosa, el nas, li féu un senyal eloqüent carregat de complicitat, aprofitant que la mare s’estava eixugant una llàgrima. 
         Aleshores en Sebastià es va recordar de la Júlia. Ella havia estat el gran amor de la seva vida, malgrat que la seva mare no la podia ni veure. Quan sortien, el desig més gran de la Júlia era comprar-se una moto, però el seu pare s’hi negava en rodó, era metge, com el doctor Rovira, i havia vist molts, massa, casos greus. Ell li havia dit que l'ajudaria a pagar-la, però no va haver-hi manera que la seva mare li deixés els diners.
         —Fins aquí hem arribat —va sentenciar la dona. Llavors la seva mare va tenir raons amb en Sebastià per ficar-s'hi pel mig. I al final ho va aconseguir, ja que al cap de poc temps van acabar tallant i ella se’n va anar amb un altre xicot que tenia moto. Allí es va acabar tot.
         El que no entenia és que, si a la seva mare no li agradava cap xicota per a ell, per què li havia presentat aquesta rubia pollito tan espaterrant? Qui era? D'on havia sortit?
         I un altra pregunta, si recordava tot això, per què, de vegades, dubtava que es digués Sebastià...?
         —A veure aquest braç, que hi posarem la via.
         La veu de sucre de la Clàudia va interrompre les seves cabòries i mentre contemplava els seus ulls preciosos, en Sebastià va pensar que tant si l’operació reeixia com si perdia el peu, passat el tràngol declararia el seu amor a aquella auxiliar tan dolça i estava convençut, per com el mirava, que ella el corresponia.
         L’endemà a mig matí, el primer que va veure en Sebastià en despertar de l’anestèsia, va ser la cara de la seva mare, que somreia, satisfeta.
         —Sebastià, tot ha anat bé. T’han salvat el peu.
         L’alegria del noi va ser tan forta que no va poder dir res.
         Després d’una pausa, la mare va afegir:
         — T’han vingut a veure. —I el somriure se li va torçar una mica, mentre indicava amb el dit cap a la dreta del noi.
         En Sebastià va girar el cap amb dificultat, esperant trobar els ulls preciosos de la Clàudia però va obrir uns ulls com unes taronges davant la noia vestida amb un top arrapat i amb una llarga cabellera morena:
         —Júlia? Què hi fas, aquí?!
         Al noi el cap li giravoltava i tot d’emocions contraposades li desballestaven els ventricles i les aurícules del cor. Que potser la seva ex, en assabentar-se de l’accident, s’havia adonat per fi que l’estimava? El record dels ulls de la Clàudia va perdre una mica d’intensitat i en canvi aquella mirada fosca i trapella de la Júlia, que li havia tret el son durant mesos, va anar saltant amunt amunt en el rànquing d’ullassos, on sempre havia estat la reina.
         —Com has sabut que era aquí? —li va preguntar, frisant per conèixer la resposta.
         —M’ho ha dit la Clàudia —va respondre ella amb naturalitat.
         I com si hagués estat esperant que mencionessin el seu nom, la Clàudia va entrar a l’habitació, somrient.
         —Hola, Sebastià —va dir. I llavors es va girar cap a la noia morena i li va fer un petó als llavis.
         —Hola, amor —va respondre la Júlia, enllaçant l’auxiliar per la cintura.
         En Sebastià no entenia res de res:
         —Però Júlia, tu no..., però ella... Tu, Clà...
         —No facis aquesta cara, Sebastià, o no recordes que el primer cop que vam sortir ja et vaig dir que jo era bisexual?
         I sense deixar anar la cintura de la Clàudia, que s’enrojolava una mica, la Júlia va començar a explicar al noi que feia tres mesos que s’havien conegut amb l’auxiliar, que havia estat un amor a primera vista, que se n’havien anat de vacances a Venècia... En Sebastià feia tota mena d’esforços per somriure, per no posar-se a plorar allà mateix per la seva mala sort, que no hi havia dret, hòstia, que feia segles que volia una xicota i no hi havia manera humana d’aconseguir-ne cap, i ja posats l’amnèsia no li semblava tan mala cosa, que potser hauria estat millor despertar-se i no recordar res, o inventar-se una nova realitat, com la Mònica.
Va decidir que no tornaria a intentar lligar mai més i que se n’anessin totes plegades a la merda! Va tancar els ulls i va sanglotar.
Al seu costat, la seva mare somreia beatíficament i li donava copets a la mà.