Carta a una ombra (Carme Marquès)

Benvolguda,

De fa temps que et tinc present, no t’enfadis, ja sé que tu mai m’oblides, per la qual cosa t’estic agraïda. No ha estat per mala fe, però veuràs, m’explico: en el moment de néixer ―tinc la convicció que així va ser― tenia prou feina a procurar-me aliment, i estava molt capficada amb els pits de la mare. Seguidament la feinada d’aprendre a caminar, parlar i controlar els esfínters; no t’imagines el difícil que és, a més, fer-te entendre.

Desprès que si les dents, els ullals, el xarampió, les angines, galteres etc. Ah! i quan penses que has arribat a la fi, què va! La vida et reserva una sorpresa. I el dia menys pensat a la sortida de l’escola, tens un ensurt pensant que t’estàs dessagnant, i en arribant a casa et diuen que ja est una dona. Òndia! Quina mala jugada! I des d’aleshores ja t’ho post imaginar... Bé, si t’haig de ser sincera, en aquell moment sí que pensava amb tu.

Després, tot va anar molt de pressa: cercar feina ―abans dels catorze anys ja treballava; anant a estudi després de plegar—, aprendre a cosir, que si els nois... el festeig, el casament, els fills... Tot t’ho dic en versió reduïda, que sinó necessitaria quatre fulls com aquest, i no desitjo avorrir-te. Només vull que sàpigues que cada dia penso més amb tu i sé que trobar-nos és inevitable i, a més, cal que així sigui.

Has de saber que t’espero i no em fa por l’encontre. Hi ha moments que et veig com una alliberació, ja que amb tu desapareixen tots els mals, però també sé que em prendràs tot allò que m’aferma a la vida, que són les persones que estimo, les quals són portadores de la meva herència, allò que quedarà quan jo ja no hi sigui.

Només un gran desig: que vinguis a mi i m’abraci la teva ombra en la quietud de la nit i la pau del silenci.

Fins que tu vulguis. Ja saps on trobar-me.

Carme 

Petició a la Mort (Pilar Zabala)

Molt respectada Mort:

            Us  adreço aquesta carta per expressar-vos el més fervorós agraïment per la consideració que fins aquest moment heu tingut cap a la meva persona.

            Sóc molt conscient que ja han estat dues les ocasions en què em vàreu cercar, ocasions a les que per alguna raó, vàreu renunciar; cosa que sempre us he agraït molt de veres.

            Vaig notar inequívocament la vostra presència al meu costat aquell dia que, en creuar confiada un pas de vianants, un cotxe em va atropellar i em va deixar estesa a terra, greument ferida.

            La segona vegada va ser quan vaig contraure una complicada grip forània que em va dur a les portes de les vostres estances; unes portes que eren prou obertes per deixar-me sentir la fortor del vostre alè darrere el meu clatell.

            M'adono que ara, quan la meva edat és a punt de sobrepassar els noranta-cinc anys, ja hauria d’estar preparada per iniciar el viatge sense retorn que aviat em pertoca, però el cas és que no vull fer-me a aquesta idea, no encara… Abans de marxar amb vos necessito haver satisfet un desig de vital importància per a mi.

            Tinc molt clar que no són pocs els meus anys, i per això dedueixo que l’espelma que marca el pas de la meva existència per aquesta vida s’està esgotant, però tot i així us haig de fer palesa la meva recança a seguir els vostres dictats. Ho sento, no és pas que vulgui contradir les lleis establertes dins les obscures entranyes del vostre regne, però el fet és que jo no en tinc prou amb el temps que heu disposat per a mi, necessito que em concediu un termini de màxima cobertura.

            És per això que, tenint com tinc proves de la generositat que fa uns anys em vàreu mostrar, no dubto a demanar-vos que, abans que s’esgoti del tot el bri de la meva espelma, tingueu a bé afegir-li al damunt un altre tros força més llarg, el suficient perquè em permeti gaudir del meu últim desig.

            Serà llavors, quan aconsegueixi veure que les granotes crien pèl, que acceptaré de bon grat que em conduïu a la cambra que el màxim mandatari tingui disposada per a mi.

            Amb la seguretat que la meva petició serà ben entesa i perfectament atesa, m’acomiado de vós sabent que no em tornareu a cercar fins que hagin passat de llarg uns quants anys més.

Pilar Zabala

Correu negre (Antònia García)

Barcelona, 25 de novembre de 2013

Sra. Mort Delagar Cía

Carrer de les Cendres Eternes, s/núm.

1234 MESENLLÀ

Benvolguda senyora,

            Espero que quan rebeu aquesta carta estigueu bé de salut; jo estic encara força passable, amb els inevitables “si no fos”. Ja en tinc noranta-cinc de repicats! Per tant, caldera vella, bony o forat...

            No sé quin dia teniu previst de venir a buscar-me. Us vull dir que no cal que us hi afanyeu perquè penso que pel que fem en aquest món, val més quedar-s'hi, oi? Però com que un moment o altre arribarà que em trobareu al cap de la vostra llista, voldria demanar-vos un favor, si no és molta molèstia. Es tracta del següent: no voldria que us m'emportéssiu a casa vostra, a la ciutat de Mesenllà, fins que hagués aconseguit una VIVÈNCIA que encara em manca. Escric VIVÈNCIA amb majúscules, expressament, perquè és una cosa molt especial.

            Mireu, senyora Mort, com que diuen que si hem tingut un fill, si hem escrit un llibre i si hem plantat un arbre ja ens podem morir, resulta que d'aquestes tres coses, me'n falta una. Sí, sí, ja sé que em direu que m'ho tregui del cap, però és que em faria molta, molta il·lusió anar-me'n d'aquest barri amb totes tres coses acomplertes!

            Vós, senyora Mort, que només tallant un fil doneu la solució definitiva a qualsevol problema i que teniu el gran poder d'igualar tothom quan arriba l'hora, no podríeu igualar-me ―només per un temps curt, és clar―, no podríeu igualar-me, dic, a una d'aquestes jovenetes que veig pel carrer, totes botides i amb cara de pa de ral, que compren   robeta, zing-zings i cotxets a les botigues Jané?

            Ja sé que em direu que a la meva edat..., que qui voldria fer-me el favor (aquesta mena de favor), requisit necessari perquè tot arribés a bon terme..., que a la residència “Les acàcies pansides” on m'estic, la notícia cauria com una bomba... Però tot això no hauria de ser cap obstacle, penso jo. I a més, tant me fa el que digui la gent! Penseu-hi. Per vós seria com bufar i fer ampolles. Només ho heu de voler fer. I a mi, em faríeu la vella més feliç del món! Rumieu-vos-ho, si us plau.

            Resto a l'espera de les vostres notícies, amb el desig que em siguin favorables. I, per endavant, us en dono les gràcies.

            Rebeu la meva consideració més distingida.

Antònia García

Benvolguda senyora (Anna Collado)

Sra. Eulàlia Perarnau

C. Avinyó, 17, bxs. 1a

08560 Manlleu

Sra. Mort

Algun lloc entre el cel i la terra

00000 L’univers... o més enllà

Manlleu, a 25 de novembre de 2013

Benvolguda senyora,

Em dic Eulàlia Perarnau, tinc 97 anys i sóc de Manlleu. No ens coneixem personalment, tot i que més vegades de les que m’hauria agradat a la vida ens hem vist les cares de ben a prop: alguns cops perquè vostè ha rondat familiars estimats o amics propers; d’altres perquè ha estat a punt d’abraçar-me per sempre... però jo m’he resistit a acompanyar-la.

No és pas que jo sigui una persona mal educada, res més lluny de la meva intenció si algun cop l’he molestada amb els meus desaires... però entengui que aquí s’hi està molt bé i, si m’ho permet, li diré que la vida, la seva antagonista, pot ser força més gratificant que vostè si hi sabem posar una mica de sal i pebre.

I, què vol que li digui, a mi sempre m’ha agradat cuinar amb espècies. He procurat ser feliç i fer feliç els qui m’envolten. He estat generosa, voluntariosa i preciosa —sobretot per al meu marit, és clar. Ell se’n va anar amb vostè ja fa una pila d’anys. Vostè me’l va prendre quan jo més el necessitava i, en virtut d’aquest contratemps que em va causar, em sento legitimada per demanar-li un favor.

A banda del meu marit, que com ja li he dit és amb vostè, he tingut un altre gran amor a la vida: Catalunya. Aquesta Catalunya de bells paisatges i precioses tradicions; de gent acollidora i emprenedora; de cuina delicada; de grans pensadors; d’homes i dones il·lustres en tots els camps; de magnífics escriptors i poetes; de les mil guerres perdudes i tantes altres reconstruccions, on, malgrat tot s’escolta aquest parlar tan dolç que és el català... aquesta Catalunya, Sra. Mort, trigarà a venir amb vostè perquè està a punt de renéixer i jo, benvolguda senyora, no vull venir amb vostè fins que no ho vegi amb els meus ulls.

Vull viure-ho, vull poder dir algun dia que sóc catalana. Que sóc filla d’aquest país, el meu, que és Catalunya.

Miri, això està a punt d’arribar i... francament, no li vindrà de dos dies, oi, senyora? Faci’m aquest favor... maca!

Resto a la seva disposició per allò que hagi de menester, menys la meva companyia.

Cordialment.

Eulàlia Perarnau

Carta a Tànatos (Francesc Blasco)

Hola, Tànatos,

             
            Perdona que utilitzi la versió grega del teu nom, però penso que és el més adient perquè m’escoltis el que et vaig a demanar i, a més, no en recordo cap altre.  Ahir vaig fer noranta... noranta... noranta-cinc anys, em sembla, i avui he estat pensant que un dia d’aquests em vindràs a buscar per portar-me a l’altre barri. I abans et volia demanar un favor molt especial. Perdona la meva familiaritat, però, a la meva edat i amb el cap que se me’n va cada cinc minuts, ja estic una mica de volta de tot.

                Bé, el que deia: jo vaig néixer, més o menys, pels vols de l’any 1918, ara no em facis recordar el dia exacte. Just quan es va acabar la primera guerra mundial, això ho recordo perfectament. Des d’aleshores, he viscut moltes coses: la segona guerra mundial; una guerra civil; dos o potser tres matrimonis... no m’ho facis dir; quatre o cinc fills, o sis; uns quants néts i moltes i moltes experiències, bones i dolentes. El meu caràcter emprenedor i actiu ha fet que avui pugui dir que realment he viscut la vida amb passió i ganes. He conegut molta gent (encara que no recordi el nom de ningú), he voltat mig món (noms que ara no em vénen al cap) i he tingut diners i uns quants plaers. Per tant no em puc queixar i si ara mateix decidissis emportar-te’m ho entendria perfectament sense cap rancúnia.

                Ara bé, tot i la meva energia i empenta, hi ha una cosa que no he pogut fer mai i no m’agradaria anar-me’n sense fer-la. Això..., doncs..., vaja,... Encara que et sembli mentida ara no em recordo de què t’anava a demanar i era important, eh! Mira si era important que no volia morir-me sense fer-ho...

                Ostres, tu..., com et deies? Espera que pujo a dalt de tot de la pàgina a mirar com et dius. Ah sí, Tànatos. Quin nom més lleig, no? Mira que éreu rars els grecs antics...

                Bé, de què parlàvem? La veritat és que ja no ho sé i no vull entretenir-te més. A més, deu ser l’hora de dinar, o de sopar, ja que m’estan cridant. Saps què? Deixem-ho per demà al matí que estaré més desperta i potser ho recordo...

                              —Ja vinc, ja vinc!

Carta a la Mort, recordant que l’he tingut a prop (Montserrat Fortuny)

Amiga Mort,

Et dic amiga pels molts anys que et conec. No et dic germana, com el poverino, perquè ets molt més vella que jo i crec que fora una manca de respecte. Te’n tinc de respecte i molt. Ets la més digna, després de la Vida, precursora teva ja que, sense ella tu no existiries… A qui podries matar si no fos viu? Ella és la més antiga i tu després, immediatament.

Amiga perquè et conec des de criatura; t’he “viscut” en els bombardejos de la nostra guerra civil, quan enviaves bombes i obusos i metralla contra les ciutats i pobles, contra els ésser vius, grans i petits i t’he tingut molt a prop diverses vegades.

Qui no ho ha viscut no ho pot entendre… Qui es posa a la pell d’una nena de quatre anys, de cinc, de sis, com era jo durant la contesa? I, al final, veure entrar els vencedors, envoltada per la gent del poble, immòbil i callada, sentint només el brogit dels tancs en marxa triomfal?

I després, fent cua amb els nens i nenes del poble, amb un atuell a les mans, per a rebre-hi una porció de ranxo, per a compartir amb els pares, per a conservar precàriament la Vida, la teva enemiga.

T’he vist als ulls dels moribunds que he tingut als meus braços. Sí, t’he vist arribar a poc a poc, mudant els colors rosats de les seves galtes pels groguencs tan propis teus. L’alè, pel silenci; els batecs, per la immobilitat absoluta… tot en pocs minuts.

En aquesta vida que m’has deixat allargar tant, he gaudit molt, he tingut moltes vivències, unes de molt bones, altres de no gaire i altres de dolentes, pròpies meves o dels éssers estimats; i dels odiats que també n’hi ha a la vida de tothom, encara que prediquem el perdó i l’amor, i dels indiferents per a nosaltres, que són la majoria.

Bé, deixem el tema, que tu ets la més entesa en aquest ram. Només volia demanar-te… Però, per què? Per què he de demanar-t’ho? Per què t’he de demanar res? No val la pena, en aquesta edat meva fruir de res més… Deixem-ho.

Però... sí: voldria que, arribant aviat o tard, em trobessis envoltada dels que estimo i, ràpid, ràpid, sense haver perdut la meva lucidesa ni el meu deambular tranquil, sense dolor, sense tenir gaire temps de contemplar la teva faç ran de la meva.

Carta a la Parca (Núria Soler)

Hola, Parca, 

Ja sé que no trigaràs a tornar i em neguiteja aquesta certesa. Sí, ja ho sé, ja, aquesta és la tercera vegada que t’ho demano i voldria que ho entenguessis. Si m’has comprés els dos últims anys, què et costa esperar-ne un altre?

Ara ja sé segur com ho podré fer. Tot allò que t’havia explicat, que em volia llençar en paracaigudes,  ja sé que no ho  aconseguiré, perquè per més que he insistit, no hi ha cap club ni cap entrenador privat que s’hi vulgui arriscar. La cançó de resposta és sempre la mateixa: “Senyora, s’ha d’adonar que, a la seva edat, un instant d’acceleració de les palpitacions del seu cor, podria resultar fatal. Per més que estigui disposada a firmar tots els papers haguts i per haver conforme ens deslliura de qualsevol responsabilitat, ningú no es veuria en cor d’arribar a terra amb un cadàver”.

Ja m’he conformar a no poder-ho fer però m’he assabentat que a Empuriabrava han posat en funcionament un simulador de vol, o sigui que et posen dins d’una màquina que reprodueix les condicions del descens i et fa planejar, giravoltar, baixar en picat i tornar a enlairar-te com si de veritat solquessis el cel.

Ja m’hi he posat en contacte i espero amb candeletes que m’acceptin. L’únic problema que tinc és que hi ha una llarga llista d’espera i no puc saber quan em tocarà. A la meva edat i sabent com em vas al darrere, aquest temps se’m fa llarguíssim. Si em volguessis fer saber —al cap i a la fi a tu no t’hi va res— que et podràs esperar, la meva impaciència s’apaivagaria i em marxaria el neguit que em causa qualsevol truc de telèfon.

Als de casa no els n’he dit res, ja ho sabran arribat el moment, no fos cas que es basquegessin i em tornessin a escalfar el cap, dia sí, dia també, amb la mateixa cançó.

Jo ja sé que m’entens, perquè n’has vistes de tots colors, i em penso que no deu ser, la meva, la dèria més forassenyada amb que et deus haver trobat.

Res més, sigues benvolent i concedeix-me, encara, aquest nou termini. T’asseguro que després d’haver aconseguit el meu tan anhelat desig em lliuraré a tu de tot cor.

El perdó (Anna Collado)

(Antecedents: L’Elvira ha anat al Tanatori de Les Corts per assistir al funeral d’en Narcís, el seu exmarit. Allà s’hi troba la Carlota, la que havia estat la seva millor amiga, fins que l’Elvira es va assabentar que en Narcís i ella eren amants. Fa més de deu anys que no es veuen, ja que la relació amb el seu ex va quedar molt tocada després de tot. S’ha assabentat de la mort per la seva cunyada (germana del Narcís) amb qui encara manté relació. En entrar a la sala de vetlles, l’Elvira gairebé topa de cara amb la Carlota qui sortia en aquell moment de l’habitacle amb els ulls inflats com taronges i el nas vermell de tant mocar-se.)

—Ai, perdó —fa la Carlota sense aixecar la vista de terra.

—Carlota? —diu l’Elvira buscant la mirada de la vídua.

—Elvira... —diu la Carlota amb un lleu to de sorpresa al seus ulls tristos— Perdona’m ni t’he vist.

—T’acompanyo en el sentiment—diu amb formalitat l’Elvira.

—Gràcies, maca... —respon amb un gest de resignació— Suposo que malgrat tot el que ha passat, jo t’hauria de dir el mateix.

—Saps que fa temps que vaig deixar d’estimar-lo, però tens raó que, malgrat tot, hi ha lligams difícils de trencar i aquests lligams són els que fan que avui jo també em senti trista, així que moltes gràcies també a tu.

—Anava a prendre una mica l’aire, m’acompanyes? —diu, espontàniament, la Carlota.

—Sí... per què no? —fa l’Elvira somrient lleugerament.

Un cop a fora, la Carlota encén una cigarreta i li’n ofereix a l’Elvira.

—No, gràcies. Fa temps que no fumo.

—Molt ben fet, jo fa temps que ho hauria d’haver deixat, en Narcís no ho suportava... bé, ja ho saps tu això.

—Tens raó, amb mi va intentar mil vegades que deixés de fumar i suposo que amb tu va fer el mateix...

—Quines paradoxes que té la vida, tota la vida sense fumar i fent campanya antitabac amb tothom i finalment és ell qui ha mort de càncer de pulmó —ironitza l’Elvira.

—Tens raó, noia, no som ningú... —diu la Carlota mentre deixa anar una bafarada de fum—. I tu, Elvira, com et va la vida?

—No tant bé com m’hauria pogut anar... però no em puc queixar... —diu l'Elvira i, immediatament rectifica:— Perdona, no és el lloc ni el moment per retrets.

—Tranquil·la, Elvira, hi tens tot el dret. Ho entenc... —fa la Carlota conciliadora—. Sovint he pensat que em vaig equivocar molt, massa! Però mai no he tingut el valor de trucar-te.

—No cal, Carlota, ara no...

—Sí que cal. Vaig aconseguir el Narcís i això m’ha fet feliç durant tots aquest anys, però... vaig perdre’t a tu —diu posant-li una mà a l’espatlla—. I amb la perspectiva del temps, tinc clar que em vaig equivocar. Només espero que algun dia em sàpigues perdonar.

—Fa temps que ho vaig fer, amiga —diu l’Elvira amb un somriure.

Acte seguit, totes dues es fonen en una abraçada.

Després del naufragi (Antònia García)

(Antecedents: De jovenets, l'Esteve i el Daniel havien anat plegats a l'escola. Després, van estar molt de temps sense veure's, fins que un dia es van retrobar en circumstàncies molt especials.)

–No, no t'espantis... Et duc aigua. Té, beu. A poc a poc... així. He vist la teva barca a la platja i he vingut corrents.

–Aaah, aaaah...

–Tranquil... Beu una mica més... Deus haver naufragat fa dos o tres dies, oi? Què ha estat: un temporal? Ha fet molt mala mar...

–Aaah... Vaixell... enfonsat... Bot a la deriva...

–Sí, és clar, ja m'ho penso. Però..., rediantres! Tu ets l'Esteve! L'Esteve Llauradó, oi?

–Mmpzí... i tu... Tu?

–Jo? Jo sóc en Dani! En Dani Creus! Que no em coneixes?

–Amb..., amb aquestes barbes... No...

–Ah! És clar! Fa temps que no m'afaito! Au, beu una mica més... Jo vaig naufragar... ja fa uns dos anys, em sembla. Que content estic de veure't! Ja m'estava tornant boig, aquí, tot sol! Pots caminar? Repenja't amb mi, anem a sota les palmeres. Obriré uns cocos i en menjaràs una mica. Estàs que fas pena!

–On som? És... és una illa, això? Només hi ets... hi ets tu?

–Això mateix! Només hi sóc jo! I aquesta illa, no sé pas com es diu. Però per aquí no hi passa ni Déu! Estem al cul del món! Ai, carai d’Esteve! Després de tants anys i... ves per on... Menja, au. Et refaràs.

–Dos anys i ningú no ha vingut... Has provat de sortir d'aquí?

–És clar! Què et penses! Des que vaig arribar nedant, que no sé ni com ho vaig poder fer, que ho he provat un munt de vegades. M'he construït qui sap quantes balses de troncs i els corrents m'han retornat altre cop aquí. No hi ha manera! I no paro de fer senyals de fum i encenc fogueres a la nit... Però no ha vingut ni una maleïda barca, ni un avió, ni res!

–Mare de Déu! I tens família?    

–Família? Els pares fa temps que són morts. I la dona... la dona se'n va anar amb un altre. Mal llamp els caigui al damunt! Però parla'm del que passa pel món. I parla'm també de tu. Encara fas de forner? Recordo que ens duies unes coques molt bones...

–Sí, continuo fent de forner, només que la fleca ara és meva. Hi treballem tota la família, la dona, els dos fills... 

–Mira que bé! Sempre has sabut treure bon partit de les coses, tu. Ai, l'època de l'escola... que bé que ens ho passàvem. Recordes el mestre aquell dels bigotis? És deia Joan, oi? Quin tip de riure, amb ell...! I la senyoreta Josefina? I en Ramon, el que seia al teu costat? Estava com un llum! I l'Angeleta? Era prima com un fideu però després va canviar... Te'n recordes, de l'Angeleta?

–Sí... Sí, és clar...

–Quin tros de dona! Em vaig casar amb ella, saps?

–Sss... sí?

–Sí. Al principi tot anava bé. Però la molt traïdora, al cap d'un temps, em posava banyes! Llàstima que no vaig poder saber amb qui, que ja et ben asseguro que si ho arribo a saber... Naturalment, la vaig fer fora de casa! I no n'he tornat a saber res més, ni ganes! Però si un dia ell, qui sigui, caigués a les meves mans... Però beu una mica d'aigua de coco, que sembla que, tot d'una, et reblaneges.

–Eh..., sí... Gràcies...

–Però explica'm, explica'm... Vius al mateix lloc? Com es diuen la teva dona i els teus fills?

–El noi es diu Josep, la noia es diu Glòria i la dona es diu An... eh, es diu... Matilde! Matilde. Sí. I vam anar a viure lluny... Sí. En un poble de València que es diu... Valldartiga! És un poble petit, petit, que no el coneix ningú...

–Ah, el món dóna moltes voltes... Carai d’Esteve! Qui ens havia de dir que ens trobaríem aquí, oi?

Retrobats (Núria Soler)

(Antecedents: Havien viscut al mateix barri)

—Ep, que no em coneixes? —diu en Fermí tot tustant l’espatlla de l’Enric que se’l mira estranyat.

—Sí —fa—. Em sembla que et recordo d’alguna cosa però ara no em ve al cap ni d’on ni de què.

—Vaja, si que anem bé. Vam estar molt de temps compartint vestidor i partides de frontó. Que, molt de temps! Molts anys! Érem dels primers que arribàvem perquè no ens prenguessin la pista. Recordo que ens canviàvem a les fosques car el bidell encara no havia arribat. Sí, i gairebé sempre guanyava jo. Ara no diguis...

—Perdona —interromp l’Enric—, em confons amb algú altre perquè jo no he jugat mai a frontó. Tot i això la teva cara em resulta força familiar però no sé...

—Ah, no has jugat a frontó? Jo hauria jurat...doncs, ves, ara sí que...Ja ho tinc! Coincidíem al club de natació els dissabtes al matí. Sí, sí, ha de ser d’allà perquè no sé què ho fa que et recordo despullat. Insisteix en Martí.

—Quina mania! —s’exclama l’Enric—, jo no he anat mai a cap club de natació però la fesomia...potser d’aquella sala de ball que hi havia baixant per...

—Sala de ball? Mai no hi havia posat els peus, jo, en una sala de ball. Les noies, jo, me les lligava marcant múscul! Ara m’has ben destarotat, però segur que ens coneixem, i força —Diu tot fent el gest d’esprémer-se  el cervell.

—Sí, això sí. Ja t’he dit que et recordo però... Caram, ja està! Tu t’estaves molt sovint a la barberia que hi ha, bé, que hi havia a l carrer de l’Art davant... —diu l’Enric.

—Però, amb què em surts, ara! No hi anava mai jo a la barberia, sempre m’he afaitat solet i els cabells me’ls tallava la mare que era perruquera.

—Alça! —s’exclama l’Enric—, ara sí que ja sé qui ets. No em negaràs que la teva mare era la Sra. Teresina, la perruquera del carrer de l’Oblit. Vivíeu en una caseta baixa que tenia un pati al darrere on ens reuníem una colla de xiquets: en Ramonet, del 16, l’Agustí, el fill del sabater, en Cinto, que sempre venia arrossegant la Mariona, la germana petita que no podia quedar-se sola a casa...què se’n deu haver fet de tots ells?

—Caram tu! I tant! M’has fet venir una colla de records... —fa en Martí tot fent el gest d’eixugar-se una llàgrima—, anys feia que no hi pensava...

—Doncs jo visc de tots aquells records, van ser els temps més feliços de la meva vida... tot el que va venir després... val més deixar-ho córrer —L’Enric es passa la mà davant dels ulls com si volgués esborrar...

—Som-hi noi —en Fermí l’abraça—, tot no s’acaba en la infantesa. La vida té de tot, bo i dolent, però sí que és cert que la inconsciència dels nens és irrepetible.

40 anys després (Francesc Blasco)

(Antecedents: La Dolors i la Maria són germanes i fa 40 anys que no es veuen. La Maria va marxar a Austràlia fa molts anys i la Dolors ha decidit, als 80, que no es vol morir sense tornar a veure la seva germana.)

—Good morning —li diu amablement la guapa hostessa que l’està esperant quan baixa de l’avió.

—Bon dia —li respon amb un gran somriure la Dolors, que no sap ni un borrall d’anglès.

La Dolors, amb 80 anys, plena de varius a les cames que gairebé no la deixen caminar i amb un munt de malalties pròpies de l’edat, va sortir ahir de Barcelona tota sola, decidida com és ella, a fer la darrera cosa important a la seva vida. Ha fet dos enllaços d’avió, per fi ha arribat a l’aeroport de Sidney i està a cinc minuts de retrobar-se amb sa germana.

—Crec que hem d’esperar aquí i sortirà per aquella porta automàtica —li diu la Maria al seu fill, que l’ha acompanyada a rebre la Dolors.

Quan la porta s’obra i surt la Dolors, les dues mirades es troben i una emoció immensa inunda tota la sala. L’hostessa que acompanya la Dolors asseguda a la cadira de rodes, ja sap on ha d’anar. No li cal cap indicació, com tota la gent que hi ha a la sala s’ha adonat que passa alguna cosa invisible.

La Dolors i la Maria s’abracen, ploren, riuen, es fan petons, es tornen a abraçar...

—Estàs igual que la darrera vegada que et vaig veure a l’aeroport de Barcelona, quan vaig marxar —diu la Maria que és cinc anys més jove, passats uns minuts de l’emoció inicial.

—Doncs tu molt més guapa, això d’Austràlia t’ha anat molt bé —contesta la Dolors.

—Aquest és el meu fill Marc, que no has pogut conèixer fins ara —diu la Maria tot senyalant un home d’uns 40 anys, alt i fort.

—Hola tieta, quant de temps esperant... —fa el Marc tot donant-li un petó

—Si hagués sabut que aquí hi havia nois tan guapos potser hauria vingut abans —diu la Dolors, amb cara de “pilla”.

—Veig que en això tampoc has canviat. Has de saber que la teva tia era la noia més lligona de tot Barcelona —diu la Maria tot mirant al Marc.

—Sí, sí, jo era la més lligona, però ella era la més guapa i me’ls prenia tots —respon la Dolors—. Sort que va venir a Austràlia i vaig poder fer alguna cosa...

—Apa, prou de xerrameca, marxem cap a casa que deus d’estar molt cansada i has d’estar en forma per la marató de conversa que ens espera. Ens hem d’explicar 40 anys! —diu la Maria mentre empeny la cadira cap el pàrquing.

—És veritat, estic tant emocionada que m’havia oblidat del mal que em fa tot. Necessito dormir com a mínim 10 hores per veure si trobo algun Australià que m’agradi —diu la Dolors fent brillar els ulls com només ella sap fer...

Retrobament (Pilar Zabala)

—Que sí dona, que sí; no pateixis, que ja agafo el bastó!

Coi de dona, sempre pendent del que faig o no faig, es pensa que ja sóc un vell xaruc... El cas és que em sento força emocionat. Fa uns dies en Martí em va trucar per dir-me que tenia ganes de veure’m, que tornava de l’Argentina, i que avui seria de nou a aquest poble que el va veure marxar fa cinquanta anys, quan, tan ell com jo, en teníem  vint-i- cinc.

Mentre camino cap a la plaça Major, lloc on ens hem de retrobar, no puc deixar de recordar tots els bons moments que vàrem passar junts. Ens vam fer amics ja des de ben petits. Ell era un bon xicot, força decidit i una mica tabalot, ben al contrari que jo, que sempre he estat més aviat calmat i prudent; una combinació que ens va dur a ser molt bons amics  i que es va reafirmar durant la nostra joventut, quan compartíem la mateixa barca per anar a pescar.

Ah! Ja sóc a tocar del banc on solíem esperar-nos. També veig algú que, per l’altra banda, s’hi va acostant amb un ampli somriure.

—Martí, de debò ets tu? Deixa que et faci una abraçada ben forta.

—Sí, Josep, ha passat molt de temps però, ja veus… l’enyorança per aquesta terra, els molts records viscuts i el valor de la nostra amistat, m’han empès a tornar per jeure definitivament aquí. La Paquita, la meva dona, ja fa anys que no hi és i el meu fill, del que em sento molt orgullós, és un home molt sensat i emprenedor que porta la meva empresa millor que jo. 

»Hi ha tantes coses que et vull explicar i tantes d’altres que vull saber… Digues, Josep, què ha estat de la teva vida? Què has fet? Quins canvis hi ha hagut en el poble? A la fi us vàreu casar tu i la Roser, aquella bonica noia que et duia de cap? Encara tens la barca? Perdona Josep, no et deixo temps per contestar, però és que és tanta l’emoció que sento que no em puc contenir.

—Doncs sí, Martí, em vaig casar amb la Roser i sóc molt feliç; tenim una filla i dos fills que ens han donat tres néts preciosos. Amb molt d’esforç vam obrir una botiga de queviures que ens va anar prou bé. Ja hauràs vist que el poble ha crescut pels afores i que hi ha gent nova, però en essència pocs costums han canviat; i sí, encara tinc la barca.

»Te’n recordes que bé ens ho passàvem quan xipollejàvem al riu? I què me´n dius de quan empipàvem les sargantanes, pujàvem als arbres per veure els pollets dins els nius, o jugàvem a córrer per els carrers? Quins bons temps aquells! La joventut d’ara ja no fa aquestes coses, es passen l’estona pitjant botons a uns fotuts aparells o bé mirant la “tele”. De veritat que no ho acabo d’entendre.

—Te n’adones, Josep, que aquest retrobament nostre no ho sembla pas? Hem tornat a agafar amb naturalitat el llarg fil de la nostra amistat allí on va quedar. És com si per nosaltres el temps no hagués passat…

L'Ander (Núria Soler)

L’Ander, el sagal que feia poc havia llogat en Mikel perquè li menés els ramats, estava ben atabalat. Tot i que ja feia temps que treia a pasturar la vaca i les quatre ovelles que criaven a casa, L’espantava molt haver de conduir aquell ramat tan gran i, a més a més, pujar-lo a alta muntanya per passar-hi l’estiu. De bon grat s’hi hagués negat però sabia que a casa faltaven diners i... és clar...

Quan en Mikel li donà totes les instruccions, amanyagà els dos gossos que l’havien d’acompanyar i emprengué el camí muntanya amunt. Per sort, els dos quissos sabien molt bé què calia fer per fer rutllar les ovelles i mica en mica es va anar asserenant.

Va trigar dos dies a arribar al corral de la muntanya i, un cop allà, el va trobar força acollidor. Hi tenia un jaç, un bon lloc per fer foc i la teulada es veia forta i resistent als vents i a les pluges. La cleda pels animals era alt, de pedra, i també tenien una teulada per aixoplugar-s’hi. Va pensar tot això i, en el mateix moment un udol llarg i esfereïdor li va posar els pels de punta.

Era un llop?... Era un ós?... No, no era res d’això. Segur que aquell era el bramul de Tartalo, el devorador d’ovelles.

No podia pas deixar que aquell monstre devorés el seu ramat i, mentalment s’encomanà a Basajuan, el protector dels ramats. Ell no havia vist mai ni l’un ni l’altre però n’hi havien explicat un munt d’històries i ell, va recordar, no se les havia cregut.

L’udol es va repetir i ja no li va semblar gens feréstec. L’Ander tot i no haver-se espantat, va sortir al corral on tot era tranquil i les ovelles no semblaven pas espantades.

Com pot ser? Va pensar. Els animals estan en pau, com si no haguessin sentit res. Potser aquest so només el podem sentir els humans o potser...De nou el crit retrunyí per tota la muntanya. El xicot mirà a tots costats intentant esbrinar d’on havia sortit, quan va veure aparèixer un ésser molt pelut amb una cabellera que voleiava al vent i que es va posar a riure estentòriament. Quan hagué acabat la riallada li digué:

—Què, sagal, t’he donat un bon ensurt, oi?

—A mi? —respongué el noi—. A mi no m’espanta res. I, qui sou vos que us presenteu d’aquesta manera tan poc adient?

—Jo? No ho saps? Sóc en Basajuan, el defensor dels ramats. Cal que sàpigues que per aquests indrets i corre un ésser gegantesc, Tartalo, es diu. Té molta força i es afeccionat a menjar bestiar de totes menes. Només jo sé com combatre’l i és a mi a qui has de cridar si alguna vegada es presenta per aquí.

—Ah, bé, doncs, moltes gràcies per l’oferiment, respongué el pastor. M’alegra haver-lo conegut. Ja ens tornarem a veure.

—Déu n’hi do. Aquest pobre està completament guillat però si he de viure aquí, millor que siguem amics, va pensar l’Ander. Va entrar al corral, va encendre el foc i després de fer un mos s’adormí amb la tranquil·litat d’aquell que no té por.

Basajaun d'Irati (Francesc Blasco)

—Què maco això d’explicar històries, quan es fa de nit i la gent es reuneix a la vora de la llar de foc —diu la meva filla petita Laura—, qui en sap alguna altra de bona? —continua dient.

—Vaig a explicar una història que fins ara no havia explicat mai a ningú —dic jo en un to de veu força baixet—. Algú hauria d’anar a tancar la porta per si de cas... —afegeixo per donar ambient.

            La Maria i la Júlia, que ja comencen a tenir pessigolles al clatell i a l’esquena, van molt juntes, com a bones germanes, a tancar la porta. Tornen més corrents que caminant, tot fent grinyolar el terra de fusta d’aquest petit refugi lliure, que hi ha al segon llac dels Besiberris, on hem decidit passar la nit  les dues famílies.

—Com us deia, i com potser recordaràs –dic tot mirant al meu amic Eugeni—, anys enrere vaig decidir donar una volta, tot sol, pels boscos d’Irati, a Navarra. Jo era molt jove i estava en aquella època en que busques qui ets i com ets. La primera nit, després d’anar hores i hores mig perdut per aquells immensos boscos d’avets i faigs on gairebé no es veu ni el cel, vaig arribar a un refugi semblant a aquest que estem ara i vaig decidir quedar-m’hi a passar la nit. El refugi era gran però molt senzill: la porta d’entrada donava accés a una sala rectangular d’uns 30 o 40 metres de llarg per 6 o 7 d’ample. A la paret del fons hi havia una elevació feta d’obra on hi havia una vintena de matalassos vells i no gaire nets i al davant unes taules metàl·liques plenes d’ampolles amb espelmes mig gastades.

                »Era al mes de octubre i un dia entre setmana, per tant era normal no haver vist ningú en tot el dia i molt menys al refugi. Estava cansat de tant caminar i es feia fosc. El refugi va agafar un color una mica fantasmagòric i un parell de cops vaig girar-me a mirar al meu darrere. Després de menjar la resta d’entrepà del migdia i unes avellanes i de buidar la motxilla sense gaire ordre, em vaig ficar al sac en un dels racons on hi havia un matalàs prou net.

                »Cap a les dues del matí un fort soroll de vidres em despertà. Mil pensaments em passen pel cap: és estrany que algú arribi a aquestes hores, un ratolí que fes caure les ampolles no hauria fet tant de soroll, ha de ser alguna cosa més gran...La por comença a apoderar-se del meu cap, el cos es va tensant i la respiració i les pulsacions s’acceleren. Mig adormit, amb els nervis i a les fosques no sóc capaç de res, molt menys de trobar la llanterna. Finalment, després d’uns segons que semblen hores, aconsegueixo enfocar al racó on crec haver sentit el soroll.

                »Un crit salvatge i esgarrifós surt del fons del meu coll: un ésser d’uns dos metres d’alt, pelut com un ós, amb un cos immens i un cap enorme em mira amb uns grans ulls verds, oberts com a plats. Entre l’ensurt i el crit em cau la llanterna i mentre la busco se sent un gran terrabastall de vidres i de les taules metàl·liques. Tremolant, mentre penso en els pitjors auguris, aconsegueixo trobar el llum. Torno a mirar i veig l’ésser que està  estès a terra gemegant. Sembla que també s’ha espantat, i enlluernat ha xocat amb les taules i s’ha donat un bon cop. En sentir-se novament amenaçat, s’aixeca com pot  i marxa ensopegant i udolant com un llop.

                »Instintivament vaig saltar al terra com una molla, tot tancant la porta d’una revolada i com podeu imaginar ja no vaig poder dormir en tota la nit. L’endemà, amb els primers rajos de sol vaig marxar corrents sense parar fins el poble.

                »Al bar del poble, després de molta estona pensant que em prendrien per boig, finalment em vaig decidir a explicar  la meva aventura. Els parroquians es van anar acostant  i  en veu baixa es deien els uns als altres: Basajaun, Basajaun, ... Finalment un home vell i arrugat m’explicà que havia vist al senyor del bosc o senyor salvatge,  el Basajaun, que diu la llegenda que volta pels boscos del país basc des de fa molts anys.

—Tot això és veritat? —pregunta l’Hel·lena, amb la veu continguda, mentre respira profundament.

         En aquests moments les quatre nenes, les mares i el meu amic ja estan molt més junts que al principi,  agafats de les mans i una mica encongits. De sobte faig un crit i tots es posen a cridar i abraçar-se...

Amor d’un déu i una donzella bascos (Montserrat Fortuny)

—Nena meva, com és això que em dius? Que el fill de la nostra deessa, la Mari, i del déu Maju-Sugar s’ha enamorat de tu? El prodigiós Urtzi? Com és possible?

—Si, mare, jo tampoc no ho comprenc, però és així. Jo anava caminant amb les cabretes cap a casa, perquè s’acostava una tempesta i vaig traspassar el bosc com a millor atall. La boira ja avançava i les feia anar de pressa, les bestioles. De sobte, d’entre la boirina que començava a cobrir les copes dels arbres tan alts i majestuosos, amb els seus troncs formidables i les branques carregades de fulles verdes i tendres, sorolloses pel fort vent que s’aixecava i per les veus de tantes aus com hi anaven a refugiar-se, va sorgir la figura d’un home jove, alt, potent, amb uns ulls que brillaven al clarobscur com les maragdes. La seva veu, baronívola però dolça, va pronunciar el meu nom. Mai no l’havia sentit proferir amb tanta dolcesa… ni als teus llavis, mare, ni als del pare. Em va dir que feia temps que em seguia perquè l’havien captivat el meu cos gràcil i els meus ulls tendres, i que es moria d’amor per mi.

—Com és possible, tenint a l’abast les més precioses Laminaks, amb les seves cabelleres d’or i les cues d’argent? O l’Amilàmia, la papallona, si la volia? O les celestes ballarines Eguzki Amandre i Ilargi Amandi?

—No ho sé, mare, no ho sé, només entenc que, des de llavors, el meu pensament, els meus raonaments, tot, tot va a l’encontre de la seva figura, de les seves faccions, del seu esguard…

Mentrestant, al Mont Anboto, dins les seves cavitats meravelloses, guarnides de pedres precioses, la deessa Mari parlava amb el seu fill.

—Gentil Uatzi, com és tangible tot el que em contes? Com és que t’has enamorat d’aquesta mortal? Per bonica que sigui, hauries de veure en ella, com n’és d’efímera la seva bonicor, la caduca joventut, l’envelliment que li sobrevindrà més aviat del que suposes, que et donarà fills semidéus? No serà la manera de perpetuar la nostra estirp, el nostre immortal llinatge!

—Tot el que em dius, mare, tot ho he anat reflexionant jo mateix abans de declarar-li el meu amor i no la he pogut allunyar del meu pensament ni un instant. Va de debò, mare, aquest encís serà per sempre. Mentre perduri la seva vida mortal, materialment i després seguirà al llarg de la meva immortalitat també… No em podré fixar mai més en cap altra bellesa, en cap altre candor, en cap altra virtut…!

El músic de txalaparta (Anna Collado)

En un llogarret de Gipuzkoa anomenat Oiartzun, hi vivia un noiet anomenat Eneko. L’Eneko era tan bell, que des del mateix instant de néixer va tenir enamorades a totes les donzelles del poble... donzelles i no tan donzelles!

            L’Eneko, però, no havia mostrat mai interès per les dones. Fill com era de fuster, s’havia passat mitja vida al taller del pare i, de tant jugar amb els retalls de fustes que sobraven, va arribar a convertir-se en un expert fent sonar la txalaparta. Per la Festa Major d’Oiartzun, l’Eneko sempre oferia un recital al seus veïns i veïnes. Al concert hi acudien totes les dones del poble i algun home si encara quedava algun forat lliure a la Kultur Etxea. Els sons de la txalaparta eren acompanyats amb profunds sospirs del públic assistent: ara un ai aquí, ara un ai allà... cadascun de diferent llargària però tots de durada superior a dos segons. Durant els concerts, l’Eneko estava tan concentrat en l’actuació que ni se n’adonava que hi havia públic escoltant-lo i tremolant de goig per ell. Durant la resta de l’any, esquivava àgilment les lloances de les seves veïnes i els apropaments insolents cap a ell.

            Un dia, que havia sortit a buscar fusta al bosc per trobar nous sons per a la seva txalaparta, l’Eneko va ensopegar amb una Làmia. N’havia sentit a parlar, però creia que es tractava només de llegendes. En canvi, aquell matí la va veure.  La Làmia seia al marge d’un estanyol amb les cames dins l’aigua completament nua mentre es pentinava la seva llarga cabellera amb una pinta d’or. Va saber que era una làmia perquè amb el seu dolç xipolleig deixava veure fora de l’aigua en algunes ocasions els seus peuets minúsculs en forma de pota d’ànec.

            L’Eneko va quedar encisat, embruixat, eixut de voluntat pròpia amb aquella visió i sense saber com ho havia fet ni per on havia passat, va descendir fins a l’estanyol i es va situar a tocar d’ella. Tot seguit, sense emetre cap paraula, la va besar als llavis amb tota la tendresa que havia acumulat al llarg dels anys i que encara no havia gosat oferir a ningú. La Làmia va quedar tan parada pel comportament d’aquell humà com desconcertada per l’extremada bellesa del noi que l’acabava de besar.

            Es van estimar sense descans durant una setmana seguida i passat aquest temps, l’Eneko es va decidir a passar per casa per, si més no, dir-los que estava bé. La seva família estava molt preocupada i van estar molt contents de veure’l. Ell els va explicar el que l’hi havia passat i tot va quedar resolt. Però la història de la Làmia es va estendre com la flama en un polvorí i les dones del poble van decidir que aquella donota no tenia cap dret a prendre’ls el seu Eneko.

            Enfurismades i armades van sortir al bosc a caçar la Làmia i res no va poder evitar que així ho fessin. La pobra Làmia va morir pels múltiples cops que va rebre d’aquell eixam de dones rabiüdes i Eneko morí de tristesa poques hores després. La Deessa Mari, enfurismada com poques vegades ho havia estat, va sortir de la seva cova per castigar totes les dones d’Oiartzun. Ho va fer privant-les de l’amor vertader per la resta de les seves vides.

Tan sols una llegenda (Pilar Zabala)

Es comenta que en un temps passat, i en un indret incert de l’Aitxuri, la muntanya més alta del país basc, va existir una gran diversitat d’éssers força estranys, que vivien amagats en obscurs amagatalls, ben protegits per espessos i espinosos boscos.

Entre tots aquelles éssers, alguns d’ells veritablement lletjos i fins i tot monstruosos, hi havia una criatura de dolça aparença i rostre bellíssim que cada dia, just a mitja nit, es dirigia vers una font propera per emmirallar-se en les seves cristal·lines aigües i pentinar-se els abundosos i llargs cabells daurats.

La nostra protagonista pertanyia a l’estirp de les Làmies i, igual que totes elles, lluïa un cos vincladís i esvelt com un jonc. Es pot dir que hauria passat ben bé per una fada si els seus peus deformats, semblants als d’un ànec, no delatessin la seva veritable condició.

El cas és que no entrava en els plans d’aquella Làmia passar la resta dels seus dies a l’ombra de la nit. Ella desitjava contemplar els boscos i els rius amb la plena lluïssor del sol, sense haver de patir constantment la por a ser condemnada si la sorprenien les primeres llums de l’alba.

Així pensant, un dia va decidir apropar-se a la cova de l’Herensugue, una mena de serp gegantina i llepissosa que custodiava un cobejable beuratge que li havia confiat la Deessa Mare. Tenia clar que si aconseguia tastar, ni que fos una mica, d’aquella poció, li desapareixerien per sempre aquells horribles peus d’ànec i aconseguiria ser i viure com la resta dels humans.

La Làmia va esperar fins que, poc abans que es mostrés la matinada, l’Herensugue s’adormís. I llavors, amb molt de compte, es va endinsar ràpidament en les profunditats de la cova. Ja es disposava a apoderar-se de l’herbatge i apropar-se’l als llavis quan, per desgràcia seva, el primer raig de llum la va sorprendre de resquilló, prenent-li la voluntat i la força, i a partir d’aquell moment la Làmia ja no es va poder escapar de la dominació de l’Herensugue, que sempre més la va obligar a acompanyar-lo en les sovintejades incursions que feia als llogarrets de fora el bosc, on es dedicava a espantar a la pobre gent que allí hi vivia, i tan li era que fossin els més petits com els més grans.

Es aquesta una curiosa història que molta gent dóna per certa, tan és així que hi ha qui diu que, a dies d’ara, ha pogut veure a una bella però trista Làmia, que travessava el bosc al costat del malvat Herensugue. 

Llegenda del bosc profund (Antònia García)

En Joan era un llenyataire que feia poc que havia arribat al País Basc, encara no en coneixia la gent ni la parla. El van posar a treballar amb en Koldo, un xicot cepat d'una edat semblant a la seva. De bon matí anaven al bosc amb les destrals i tallaven arbres que ja tenien marcats. Després els llevaven les branques i els deixaven a punt per a ser transportats amb matxos.

            En Joan no havia estat mai en uns boscos tan frondosos. El torbava aquella verdor exuberant. En Koldo li va dir que aquella terra era el país de tots els verds, que ja s'hi acostumaria. Però no li era tan fàcil. El soroll del vent, els rierols, els crits dels animals del bosc... Tot era diferent.

            Un dia els va agafar una xafegada que els obligà a buscar aixoplug sota una balma. Mentre esperaven que la pluja parés una mica, en Koldo es va abaltir, gairebé a punt d'adormir-se. Aleshores, de cop, en Joan quedà esbalaït. Va veure passar davant seu com una bola de foc, una llum encegadora que es va perdre de seguida entre els arbres. Tot esverat, va espavilar el seu company i li va dir el que acabava de veure. En Koldo el tranquil·litzà: “No és foc, home. Has vist la Mari”. En Joan no en sabia res. El seu company el va posar al corrent: Mari, la Deessa Mare, anava de tant en tant de la seva cova d'Amboto fins a una altra muntanya. Potser al Txindoki o a Gorbea. Tenia moltes coves a les muntanyes. I quan canviava de lloc, duia amb ella el bon temps o, segons com, les tempestes, els trons i llamps. També li va parlar de molts altres éssers, de les Làmies, del Basajaun, senyor salvatge dels boscos que protegia els ramats i les persones però calia no fer-lo enfadar; del Gaueko, déu invisible de la nit... Ell no sabia si creure-s'ho, tot allò. Però en Koldo era fill d'aquelles terres i n'estava tan segur...

            Va decidir no fer-ne gaire cas. Potser en Koldo tenia un excés d'imaginació. Així que una nit va anar al bosc a parar uns ceps per si podia atrapar algun senglar o fins i tot un cérvol. Mentre ho estava fent, va notar en l'aire humit del bosc la presència d'un ésser temible, el Gaueko. Sentí entre la fressa de les fulles unes paraules, com un murmuri fondo: “La nit per als de la nit i el dia per als del dia...” En Joan arrencà a córrer, esperitat, i no va parar fins que arribà a la clariana de l'estela que tenia gravat un signe estrany, un lauburu. En Joan no sabia què significava però va posar-hi la mà a sobre, va pensar que aquell signe el podia protegir. Quan hagué recuperat l'alè i una mica de coratge, va tornar enrere per posar més paranys. Aquell bosc era ple de daines, cabirols i gats salvatges. Amb una mica de sort... Però s'aturà de cop, amb espant: d'entre l'espessor dels faigs va sorgir una figura imponent, gegantina, amb el cos cobert de pèl, els cabells fins als peus i una llarga barba embrollada, que va fer un crit esglaiador i va allargar els braços poderosos amb actitud amenaçadora. Era el Basajaun, que no consentia la caça dels animals per gaudi, sinó únicament si era per aliment. I el llenyataire havia provocat les seves ires. Just a temps abans de l'abraçada mortal va aparèixer una òliba i el Basajaun, en veure-la, es va aturar. En Joan, més mort que viu, aconseguí arribar al poble.

            L'endemà, en anar al bosc amb en Koldo, li explicà tot el que li havia passat. En Koldo se'l va mirar amb angúnia. Li va dir que l'òliba segurament era la Mari, que de vegades es transformava, i que tenia molta por que la Dama d'Amboto volgués castigar-lo d'alguna altra forma.

            I no s'equivocava, no. Quan feia una estona que destralejaven, a en Joan li va agafar un desassossec inexplicable. Va deixar caure la destral i els peus se li començaren a enfonsar en la terra. Malgrat que era de dia, els esgarips repetits de l'òliba es deixaren sentir clarament. En Joan, amb desesperació, va cridar ajuda al seu company mentre el cos li anava creixent, els cabells se li eriçaven i l'essència del bosc profund li entrava per la pell fins a les venes i el moll dels ossos. En Koldo, amb els ulls esbatanats, sense poder fer-hi res, va veure com el seu company, llançant gemecs, es transformava en arbre. Aquest era el càstig de la Mari.

            Aleshores l'òliba es tornà bola de flames i s'allunyà cap a ponent. Uns núvols foscos van cobrir el cel i començà a caure una pluja fina. Tots els colors del verd van senyorejar intensament el bosc i la contrada. En Koldo, astorat, recollí la destral d'en Joan, mirà el faig que moments abans era el seu company i, esmaperdut, va tornar al poble. El bosc tenia una llegenda nova.

El conte de la lletera, versió emprenedor (Francesc Blasco)

Joaneta, amb el seu càntir de llet, ben posat al cap sobre el coixinet, pensava arribar sense obstacle a la ciutat.

        Caminava a pas llarg, lleugera i curta de faldeta, perquè només s'havia posat, per a estar més àgil, el faldellinet i les sandàlies. Així equipada, remenava en la seva imaginació el que en trauria de la llet i la manera d'emprar-ho.

        Compraria un centenar d'ous, i en faria tres pollades; amb tot d'atencions, tot aniria bé. “És senzill, es deia, criar els pollets al voltant de la casa; per molt llesta que sigui la guineu, em deixarà prou per a comprar un porc. L'engreixaré, és qüestió d'una mica de segó. En comprar-lo ja serà prou gran; En revendre'l, em valdrà molt bons diners. I qui m'impedirà, valent-me tant, ficar a l'estable una bona vaca amb el seu vedell, i veure'l saltironar al mig del ramat?”

        En dir això, Joaneta saltà també, plena de goig.

      Cau el càntir, però com que la Joaneta és molt previsora, l’havia comprat d’alumini i només s’ha fet un petit bony.

         Quan arriba al mercat hi ha uns quants botiguers que li ofereixen un bon preu, però ella decideix posar una parada i vendre la llet a litres, ja que calcula que en traurà més diners i així succeeix. N’ha tret un 30% més del que li oferien, que ja era un bon pico.

         Ara s’adona que amb el sobrepreu pot comprar a més dels ous, un tancat per les gallines, amb la qual cosa la guineu no li podrà fer cap mal.

       Dit i fet, compra el tancat i els ous i torna cap a casa. Així equipada, remenava en la seva imaginació el que en trauria dels ous i la manera d'emprar-ho.

        En pensar-ho, Joaneta salta, plena de goig.
         Cauen els ous i el tancat. La trencadissa podia haver estat monumental, però com ja sabem, la Joaneta és molt previsora i havia embolicat els ous amb paper de diari i protegit amb les fustes del tancat.

        Com us podeu imaginar, la Joaneta va aconseguir tots els seus somnis i amb això el que es demostra és que si fas les coses bé, ser un somniador és el millor que et pot passar.

         Que tinguis molts somnis.

...i la gerra no es va trencar (Anna Collado)

La lletera va arribar al poble amb la gerra sencera, ai las! Més li hauria valgut que es trenqués i es quedés sense pollets, sense porc i sense vaca i hagués continuat amb la seva vida.

            En canvi, la desgraciada va arribar a la lleteria i va vendre la llet a bon preu, però quan es dirigia a la polleria a comprar els ous que havien d’esdevenir la llavor del seu nou imperi, una llum la va encegar. Provenia de l’est de la ciutat i era molt intensa. Quan s’hi acostumà, va llegir en un rètol de neó la següent inscripció: Eurovegas.

            Immediatament va quedar com abduïda per aquella lluïssor i s’hi encaminà sense pausa. Un cop allà, va entrar al primer edifici que va trobar i va descobrir un món nou per a ella. Un bosc de màquines escurabutxaques carregades de llum, color i música. Va veure com una senyora hi posava una moneda, unes fruites començaven a girar i s’aturaven a l’alçada de tres maduixes situades en línia... acte seguit, la màquina escopia un bon nombre de monedes pel que semblava una boca oberta.

            La ment de la lletera de seguida va començar a treballar: si per cada moneda que he guanyat amb la llet en trec una picossada com aquesta, enlloc dels ous per criar pollets podré comprar directament tres porcs per engreixar i en dos dies ja tindré no una vaca, sinó un centenar!

            Dit i fet, la lletera va deixar caure una moneda dins la màquina i les fruites van començar a girar. En aturar-se no hi havia tres maduixes en línia, sinó un plàtan, una llimona i una taronja... tot i així, l’innocent va aixecar-se la faldilla per recollir les monedes que havien de sortir de la boca però, per la seva sorpresa, no en va sortir res de res... Què havia passat? Potser es tracta de que surtin tres maduixes? Tornaré a provar, segur que ha estat un error de la màquina aquesta.

            La lletera va invertir una moneda darrere l’altra fins que no li’n va quedar ni una. Amb la gerra buida i les butxaques escurades, va iniciar el camí de retorn a casa, però de sobte, la imatge del pare irat pel seu mal cap la va atemorir de tal forma que es va posar a plorar.

            Al cap d’una estona, un senyor ben vestit que passava per allà, va preguntar-li què li passava i ella li ho va explicar.

            —No ploris, noieta, vine amb mi que aviat ho resoldrem això.

            La lletera, atabalada com estava no va calcular els possibles perills de confiar en desconeguts i aviat es va trobar en una habitació d’un edifici on hi havien escrit Hotel amb M (devien haver-se confós) i on l’acompanyaven cinc noietes més com ella. Alguna plorava, alguna maldava per sortir corrents. Pocs minuts després, una dona molt elegant va explicar-los què feien allà.

            Han passat cinc anys i segueix treballant per saldar un deute que encara no sap com ha contret. De vegades, s’atura davant la finestra per contemplar els rètols lluminosos que la van abduir aquell dia i més enllà de les seves llums observa amb enyorança les muntanyes d’on provenia la llet que havia munyit aquell matí fatídic.

Natàlia la lletera (Pilar Zabala)

La Natàlia té 24 anys, ja en fa un parell que va acabar la carrera de Físiques i en tot aquest temps no ha pogut trobar cap feina relacionada amb els seus estudis. És cert que ha treballat en tres o quatre feinetes, però això sí, per poc temps i a més molt mal pagades.

Encara viu amb els seus pares, ja s’ha cansat d’esperar l’oportunitat que no li arriba i ha decidit provar de fer un gir de 90 graus a la seva vida.

La Natàlia s’ha inscrit en un curs prometedor i està fent pràctiques en un poble del Pirineu. A mesura que passen els dies ho té més clar; farà de pastoreta en algun indret.

Dit i fet, en acabar el curs ja ha trobat feina. Ara té al seu càrrec un ramat de cabres i encara que li donen molts pocs diners té assegurada l’estada i el menjar i, a més, un cop a la setmana pot disposar de 20 litres de la llet de les cabres que ella muny.

El primer diumenge se’n va decidida a vendre la llet al mercat amb la idea de canviar-la per una gallina. Pensa que la gallina li donarà pollets, anirà venent els pollets i comprarà un porquet, amb les moltes cries del porc comprarà un vaca que li procurarà vedells i llet per a fer formatges, i a la fi podrà aconseguir una granja pròpia.

No desconfieu pas, la Natàlia ha anat molt en compte, no ha ensopegat en tot el camí, la llet ha arribat sencera al mercat i l’ha pogut bescanviar per una gallina ponedora.

Tot això que us que explico va passar fa poc més de tres anys. A dia d’avui la Natàlia té una granja amb una vaca, un vedell, dos porcs, una dotzena de gallines, sis conills i un petit ramat de 7 cabres que li vigila un pastor molt ben plantat i eixerit.

També s’està fent arreglar la teulada i l’interior d’una vella casa de pedra que era mig abandonada. Pensa anar-hi a viure tan aviat com la pugui habitar i, a la part de fora, hi plantarà arbres fruiters, farà un petit hort i fins i tot una mica de jardí, i amb les collites sobreres de fruites i verdures comprarà… 

Cinc supòsits i un final (Antònia García)

El conte de La lletera, ja sabem com acaba. Tot se'n va en orris: els somnis, els projectes... Tot per terra, igual que la gerra i la llet. Però, i si no li hagués caigut la gerra? Suposem que això no hagués passat. Quina hauria estat la situació?

Supòsit primer: la lletera hauria arribat al poble, hauria venut la llet a bon preu perquè sabia fer l'article i amb els diners de la venda hauria comprat un gran cistell d'ous. Però de tornada a casa, s'hauria espantat en trobar una serp pel camí, hauria arrencat a córrer i després s'hauria trobat tots els ous trencats. Ai, adéu pollets que havien de sortir dels ous...!

Supòsit segon: hauria venut la llet, hauria tornat a casa amb el cistell d'ous, els hauria posat en un caixó sota un llum potent i els pollets haurien nascut. Però, ai, a la nit una guineu hauria entrat al galliner i, queixalada per aquí, queixalada per allà, se n'hauria empassat els taps de pressa, de pressa...! I dels pollets només n'hauria quedat uns quants plomissols per terra.

Supòsit tercer: un cop la llet venuda, els ous cap a casa i els pollets convertits en galls i gallines, n'hauria tret un bon profit al mercat del dijous i amb els diners s'hauria firat un porcellet rosadet de cua caragolada amb la intenció d'engreixar-lo. Però de vegades les coses es torcen: el porc, ja amb quaranta quilos, hauria agafat la triquinosi, l'haurien hagut de sacrificar i no se n'haurien aprofitat ni les orelles. Ai, pobra lletera...! Desporcada, despolletada, desouada i desil·lusionada...

Supòsit quart: després de la venda de la llet, la compra dels ous, la venda de l'aviram i l'adquisició de la garrina, per Sant Martí l'hauria venuda al cansalader i n'hauria cobrat una bona picossada. Després hauria bescanviat aquells diners per una formosa vaca i el seu vedellet. Però per mala sort, hauria rebut la visita de l'inspector que hauria trobat que l'estable no tenia els metres quadrats que exigia la normativa ni els pinsos tenien les vitamines reglamentàries. Per tant, com que no hauria pogut fer aquelles modificacions, tot el negoci a fer punyetes! Adéu vedell, adéu vaca, adéu truja i pollastres...

Supòsit cinquè: la llet, els ous, les gallines, el bacó, la vaca i el vedell! Tot hauria anat com una seda! La vaca li hauria proporcionat molta llet i el cicle s'hauria anat repetint fins que hauria pogut muntar una empresa làctia, fer mató, iogurts i formatges amb denominació d'origen i, en una paraula, hauria fet la primera pela.

Podria haver estat així si a la lletera no se li hagués trencat la gerra. O no. Potser, tot caminant amb la gerra al cap, només hauria anat rumiant coses com ara qui som, d'on venim i on anem. I de tornada a casa amb la gerra buida, hauria continuat filosofant... O bé, després dels primers moments de fer de somiatruites, hauria conclòs que era millor tocar de peus a terra. Per tant, que valia més una mà a la nansa, una passa segura i una llet ben venuda que no un castell en l'aire, una vaca en l'aire i uns pollets en l'aire.