dilluns, 28 d’octubre del 2013

El quadre animat (Montserrat Fortuny)

No recordo gens on ens estàvem ubicats els meus germans i jo abans de la guerra… Potser els xiscles de les sirenes abans del bombardeig i l’estrèpit de les bombes en caure damunt la ciutat indefensa, barrejat amb el brogit dels motors dels avions volant baixos, m’ho ha esborrat de la memòria.
El cas és que començo a memorar quan als meus germans i a mi ens van penjar a les parets d‘una sala del Parlament de Catalunya, al parc de la Ciutadella de Barcelona. I és que, en acabar la contesa també es va acabar el Parlament. Catalunya se’n va quedar orfe d’aquell privilegi mil·lenari i de tantes coses pròpies com la llengua a les escoles i al carrer.
Un dia assolellat de maig, quan els arbres del voltant movien les fulles d’un verd tendre, al compàs d’un ventolet suau, vaig tenir una visita que he recordat sempre més. Una nena de deu anys, de trenes llargues i ulls grossos, esbatanats per la nostra contemplació, acompanyada de son pare jovenàs, alt, d’ulls bondadosos i veu tendra. Porten el nostre cognom.             
Li diu: “Mira, nena, aquest quadre és el que té més fama de tots; fixa-t’hi bé. No solament pels seus personatges, que són molts i magnífics, sinó per tots els detalls: les làmpades, els mobles, aquest braser de llautó brillant, el sobre que hi ha caigut al terra, amb el lacre trencat, que sembla que el puguis recollir i veure si hi ha alguna carta a dins… a tu que t’agrada tant dibuixar, hi has de posar molta atenció, oi, maca?”.
I la nena se l’escoltava amb els ulls rodons, els llavis entreoberts i les manetes al pit. Ja havia entrat impressionada d’haver contemplat l’estàtua del Desconsol, obra de Josep Llimona, ubicada davant mateix de l’entrada del Palau i ara veia tantes meravelles!
Li va anar explicant persona per persona: El nuvi vestit clar, inclinat sobre la taula, signant el compromís nupcial, la núvia amb vestit blanc i llarg, parlant amb posat ufà amb l’amiga abillada de rosa que s’inclina al seu costat amb deferència.
El vicari que observa la firma, un amic del nuvi inclinat al seu costat. Altres personatges de la comitiva: quatre homes més i dues dones, tots molt ben guarnits. Asseguts en un banc lateral un “torero” i una “maja” i dos més darrere el banc. Un indigent mig nu demanant almoina a una dama del seguici que n’hi dóna.
El que no sap quasi ningú és que un peu del nuvi, abans de ser pintat damunt meu, va ser objecte d’un estudi meticulós. El va fer de mida natural, dibuixant-lo diverses vegades fins que el va donar per bo i el va traslladar a la tela, a la mesura corresponent. Quantes anècdotes podria jo contar! Però ara dono més importància als records d’aquestes persones que m’han contemplat al llarg dels anys.
Aquesta mateixa nena, al cap d’un temps va tornar a visitar-me, acompanyada de dues amigues pobletanes, que no entenien res de res, malgrat que ella, la meva admiradora, portava una lupa per a poder veure amb detall el sobre caigut a terra i es va quedar parada de la poca importància que li van donar les altres. No tothom té la mateixa sensibilitat per a les arts.
Una altra primavera va tornar, aquesta vegada amb un pretendent, que no entenia de res més que de futbol i que va ser ben aviat descartat, potser gràcies a aquesta visita.
Després va venir allò tan esperat: El Parlament va ser tornat a les seves funcions ordinàries i normals, reestablert el 1979, de manera que a mi i als meus germans ens van traslladar al MNAC, a Montjuïc. Allà també he tingut altres vegades la visita de la “nena”, convertida ja en una senyora gran, sempre acompanyada d’alguna amiga, alabant-me sempre, a mi i als meus germans.
La primavera passada vaig tenir el goig de reunir-me, jo i els meus germans de sempre, amb alguns d’altres, de moltes pinacoteques de tot el món, al museu de Reus, la ciutat del meu pare. Entre ells l’altra odalisca, la més grassoneta, de pell bruna, sola i reflectida en un mirall del fons. La que tinc sempre a fregar meu és aquella de pell tan blanca, tan esvelta, estirada també al llit de llençols rebregats i, amb posat contemplatiu, no mancat d’erotisme, escoltant la música d’una gusla que toca un àrab assegut al fons. I precisament aquesta odalisca té el braç dret tan proper a l’espectador, tan ben realitzat, que fa la impressió que pot agafar-lo amb la mà i estirar-lo fins a fer-lo sortir de la tela. I el Venedor de tapissos, marroquí, que guarden al de Montserrat.
No cal dir el més gros de tots, el de la batalla de Tetuan, amb els genets cavalcant cara al públic, a punt de saltar-li al damunt. I molts d’altres, pintats a l’Àfrica, amb la seva llum especial i única. En fi, que el nostre progenitor és un dels millors pintors del món.


L’observació del quadre... o el quadre observat? (Anna Collado)

Em van penjar malament. No sé si cap per avall o de costat, però, malament... segur!
Aquesta és la conclusió a la que he arribat al llarg dels anys que porto aquí penjat al Museu Guggenheim de Nova York. A la conclusió hi he arribat no pas per casualitat, sinó gràcies a un acurat treball d’observació dels visitants que m’ha dut a poder afirmar que un 85% de les persones que em contemplen torcen l’espinada. L’observació no ha pogut concloure quina seria la posició correcta, atès que els moviments dels visitants amb relació a l’eix vertical són absolutament aleatoris.
Del meu estudi també he conclòs el següent: Un 70% dels visitants m’observa amb els braços situats en forma d’ela culminada amb una de les dues mans subjectant el cap amb el dit polze sota la barbeta i l’índex sobre el llavi superior. Aproximadament un 40% dels visitants duu ulleres i, d’aquests, dos de cada tres les duu de pasta. Un 98% aixeca la cella en veure’m, el 2% restant, no té celles. Un 60% dels visitants, després de mirar-me fixament uns segons, s’apropa a llegir el lletreret que hi ha penjat al costat del meu lateral esquerre i d’aquests, un 90% fa, a continuació, un gest afirmatiu amb el cap mentre arronsa els llavis d’un costat.
Com a mínim dos cops al dia, els meus visitants venen en forma de parella en la que un dels dos membres (normalment de sexe masculí) fa tot un seguit d’explicacions davant meu buscant l’assentiment de l’altre. Les explicacions no les puc escoltar, perquè no tinc orelles, però solen anar acompanyades de moviments gestuals que solen ser abundants i enèrgics. En un 50% dels casos, la parella transmet conformitat i aguditza la mirada cap a mi. L’altre 50% escolta les explicacions mirant al sostre i, quan aquestes acaben, fa un gir de 180º sobre els seus talons per marxar tot seguit a una altra banda de la sala deixant l’interlocutor mirant-me fixament.
La major part dels meus visitants m’observen de lluny, però un 15% d’ells s’apropa tant a mi que puc sentir el seu alè. Quan passa això, no m’agrada. Voldria poder-los dir que facin el favor de no traspassar la línia groga del terra, que està posada per alguna cosa... però no puc fer-ho i això em fa posar molt nerviós... Tampoc no m’agrada que em facin fotografies... Però al llarg dels anys, tot i estar prohibit fer-ho, he rebut més flaixos que la Marilyn Monroe.
En definitiva, confio que tard o d’hora el meu autor tingui a bé passar-se per aquí i revisar la meva instal·lació i, per què no, també podria escriure aquí al costat qui sóc i què expresso... això ens facilitaria la vida a tots...

La "maja" nua (Francesc Blasco)

—Eh! Vigilant! Vigilant! Ja torna a ser aquí el pervertit! Detén-lo! Detén-lo!
No m’ha fet ni cas, com sempre. Fa quasi tres-cents anys que ho intento i no hi ha manera, ningú em sent ni m’escolta. Jo, en canvi, escolto perfectament a tothom, fins i tot els pensaments. Per això em revolto quan veig aquests paios que vénen a veure’m i només fan que pensar en fer marranades.
Ui espereu, avui és diumenge i com que hi ha molts visitants, se m’ha girat feina. A veure què diuen en aquell grup que hi a l’esquerra...
—Si us fixeu en els tons foscos del fons entendreu la profunditat de l’experiència de l’autor —això ho diu el que sembla que porta la veu cantant del grup, un noi d’uns 30 anys amb unes ulleres de color verd molt sofisticades.
—Ostres és veritat! —diu un altre del grup que té tota la pinta de voler fer-li la pilota...
És el típic grup d’empresa creativa on tots són una mica de “nouvelle cuisine” i d’escriptors tipus Jack Querouac, en definitiva uns “sofis”.
Bé, com us deia,  no hi ha dia que no em revolti: quan no és un pervertit és una “mojigata” que diu que sóc una indecència (perdoneu l’expressió però tants anys a Madrid ja se sap) i quan no un nen mal educat...
Vaja, amb tantes emocions m’oblidava de presentar-me. Sóc la “maja” nua, “La maja desnuda” en diuen els castellans. Sóc el personatge d’aquest quadro del pintor Francisco de Goya i estic penjada al museu del Prado, a Madrid. Em van pintar cap a l’any 1800 i encara no m’he acostumat a que em miri segons qui... Suposo que ara entendreu les meves paraules del principi, oi?
Però para, para, que això es posa interessant...
—Quan deu valdre aquest quadre? —ha preguntat un home d’esquenes amples, amb barba de quatre dies i cabells despentinats i poc nets, al seu company que és molt prim i va més arreglat. El prim porta ulleres metàl·liques i una gorra tipus jugador de golf.
—Milions —diu el prim.
—I quan el robarem? —li pregunta el de la barba.
—Eh! Eh! Vigilant!, Vigilant! Que em volen robar! Que no ho sens! Me cago en l’olla, ara només em faltaria això, que em robin i em fotin en un racó, tant bé que s’està aquí...
—No ho sé, hem de veure si ho podem fer i quan —respon el jugador de golf, mentre se m’acosta fent veure que està interessat en el meu art. En realitat, però, mira com estan situades les alarmes...
—Mal parit! Lladre! Vols fer el favor de no acostar-te tant? I ni se t’acudeixi tocar-me eh! —he dit jo amb totes les meves forces...
—M’ha semblat sentir una veu —ha dit el despentinat—, tu no has sentit res?
—Doncs ara que ho dius... Pensava que eren imaginacions meves —diu el ben vestit.
—Sí, sí, he estat jo, fills de la gran... —he tornat a cridar tant com he pogut i traient foc pels ulls...
Ells dos s’han mirat l’un a l’altre amb uns ulls com a plats, han aixecat la vista cap a mi amb cara d’espant, m’han mirat als ulls i crec que encara corren ara...

Monòleg pictòric (Pilar Zabala)

Heu de saber que sóc un quadre famós, conegut amb el títol de “Noi que fa bombolles de sabó”, una excel·lent obra del reconegut i molt valorat Edouard Manet.
Ja fa molt de temps que sóc exposat davant la mirada de la gent, ja sigui aquí mateix, en aquest museu de pintura o en altres països. El cas és que sempre em sento content i força orgullós quan la gent s’atura, ni que sigui un petit instant, per contemplar-me, cosa que desgraciadament no passa tan sovint com a mi m’agradaria.
Diàriament veig passar davant meu gent de totes les edats amb actituds molt diverses. Jo els tinc classificats amb tres categories. Hi ha els que valoren en profunditat les pintures dels grans Mestres, els que vénen perquè simplement els agrada i senten admiració per l’art i, per últim, hi ha els altres, els que caminen lleugers, abastant amb una ràpida ullada els quadres de tota la sala i derivant, la majoria de vegades, el seu únic interès cap a les específiques característiques de l’edifici. També em sembla significatiu que el museu es vegi doblement concorregut els dies ennuvolats i freds, i encara més si plou.
S’equivoca qui pensi que la meva vida és monòtona i avorrida perquè no puc veure més enllà de les tres o quatre parets que m’envolten. Jo conec i també he conegut històries i circumstàncies de tota mena i, per damunt de tot, m’enorgulleixo de l’impacte positiu que provoco en els nens. Ells sí que s’aturen en veure’m, i n’hi ha que em miren amb uns ulls tan inquisitius que fins i tot tinc la temença de que siguin capaços d’endevinar el que no vull revelar.
És una gran sort que ningú hagi estat capaç de descobrir que quan es tanquen les portes del museu i tot l’interior queda embolcallat dins una gran penombra silenciosa, tant els meus companys com jo abandonem ràpidament el posat estàtic, seriós i en alguns casos dramàtic que ens caracteritza i saltem alegres i satisfets fora dels marcs que ens tenen presoners.
M’espavilo cuita-corrents a posar els peus a terra perquè m’agrada ser el primer a endinsar-me en els magnífics paisatges lluminosos creats per Van Goog, Paul Gauguin, Gustav Klim, i alguns altres més. Recorro amb serenor els camins planers que condueixen cap a les cases i també els que són vorejats d’arbres que duen al bosc. Després descanso damunt la frescor de l’herba flonja o en la terra eixuta dels camps llaurats i em distrec fent un seguit de fantàstiques bombolles de sabó que, per uns instants, llueixen un munt de colors increïbles.
Així vaig fent fins que, poc a poc, van apareixent la resta de companys; tots ells personatges creats per Miquel Angel, Toulouse-Lautrec, Pablo Picasso, Salvador Dalí, Edgar Degas, Edward Hoopers, Paul Cèzanne i tants d’altres que no cal anomenar perquè són de sobres coneguts. Junts ens ho passem molt bé, parlem, debatem diversos temes, cantem, i fins i tot ballem al so de la música que ens proporciona el “Pífan del regiment”. Tots convivim en perfecta harmonia sense que la diferència de parla o el color de cadascú ens sigui cap impediment.
Després, i com cada dia a la mateixa hora, la complicitat de la foscor desapareix sota la pressió de la gran lluminària que, de manera sobtada, generen els focus instal·lats en aquest important museu de pintura. Llavors la remor de les primeres passes matinals que s’acosten, fermes i decidides, recorrent els diferents passadissos, son l’avís que ens alerta a tornar ràpidament als nostres llocs i recomposar-ho tot de la mateixa manera que ho varen disposar els diferents artistes; no fos cas que per un petit descuit nostre descobrissin el més gran secret tants anys guardat.

El quadre (Dolors Oller)

Ja sento els passos cansats de l'Aminata, entra a la sala i com cada dia el primer que fa és deixar el carret de la neteja al costat de la porta i venir directament a mirar-me, a vegades s'acosta molt, tant que sembla que m'hagi de tocar.
Té uns ulls preciosos l'Aminata, m'agrada tant com em mira!
Sé el seu nom des del primer dia que la vaig conèixer perquè va restar tanta estona davant meu que la seva companya de torn la va haver de cridar dues o tres vegades, ni la sentia ella, de tan embedelida com estava.
Ja hi estic avesada que la gent em miri llargament i facin els seus comentaris en veu alta o només per a ells mateixos, en general agrado bastant, me n’adono que d'aquesta sala sóc una de les teles més admirades, i no ho dic per fer “el famfa”, els guies turístics sempre tenen paraules d'elogi vers el gran pintor Miquel Barceló i les seves creacions africanes i com que en aquest museu només hi sóc jo de tots aquells quadres tan deliciosos que va fer els anys 90 quan estava a Mali, m'emporto una bona estona d'explicacions i una infinitat d'adjectius, tots ells bons, a vegades crec que exageren una mica i tot.
Bé, deia que estic prou avesada a les mirades i els comentaris, alguns tampoc són tan bons, hi ha qui em mira amb una mica de despreci, tot dient: “Què vols que et digui, això no deixen de ser quatre pinzellades, no ho pots pas comparar amb un Murillo, un Velázquez, o un Goya...” A mi em fa certa gràcia, no els vull treure mèrit, només faltaria! Però el que m'agrada de mi mateixa és justament això: les quatre pinzellades, i que amb aquestes quatre pinzellades es pugui esdevenir una peça capaç d'emocionar, Mentre en Miquel em pintava (entre nosaltres, les teles dels seus quadres, li diem així, a ell li agrada) obserbava les dones que ara podeu admirar vosaltres, ni tan sols s'adonaven que les anava plasmant a la tela i quan al final les va cridar i els va ensenyar l'obra, van quedar amb la boca oberta, es van reconèixer immediatament i reien i ploraven a l'hora mirant aquelles "quatre pinzellades". Això per mi és art, transmetre emocions, el demés poden ser coses boniques però no obres d'art.
El que us volia explicar és el que li passa a l'Aminata. Com us deia, cada dia em ve a veure, no falla mai i quan està davant meu, amb aquells ullassos tan negres em mira d'una manera que em fa posar la pell de gallina, perquè al mirar-me hi veu la seva mare, la seva terra, ella mateixa abans de deixar aquell continent tan pobre per venir aquí a continuar essent pobre però en un continent ric i al seu rostre s’hi endevina una nostàlgia infinita.
Només per poder observar l'Aminata cada dia ja sóc feliç i no necessito crítics d'art ni entesos universitaris per saber que la meva existència té sentit.

El quadre (Antònia García)

Em puc ben ufanar de ser un quadre que d'entrada ja provoca un somriure. Alguns poden pensar que sóc una caricatura, però no és així. El meu nom és Ramon Casas i Pere Romeu en un tàndem i represento les dues figures tal com són bé, com eren  en realitat: l'un, en Ramon, de bona complexió, fumador empedreït que fins i tot quan anava en bicicleta fumava. L'altre, en Pere, prim i alt com un Sant Pau, amb les dents de conill que sempre mostrava. Sóc un quadre representatiu del modernisme, exposat ara al Museu Nacional d'Art de Catalunya. Em va pintar a l'oli en Ramon Casas l'any 1897 i vaig servir per decorar...
—Apa, Ramon, ja arriben els primers badocs del dia! Si que venen aviat.
—És que avui és diumenge, home! Els diumenges sempre hi ha més visitants.
És qüestió de disculpar aquestes interrupcions de les figures pintades. Elles tenen tan dret com jo a parlar. O potser més. Jo sóc el marc, la tela, les capes de pintura, la base on s'expressa l'idea del pintor...
—Fixat, Ramon, en la cara que fan aquests... com en diuen, ara? Guiris, oi?
—No em distreguis, carat, que he de vigilar el carril bici dels daixonses! —Ning! Ning! Ganing!— Abans no hi havien tants inconvenients. Anàvem per on ens donava la gana. Però vés-me dient què fan els visitants.
—Hi ha una rossa que duu ulleres i que s'acosta per veure les sanefes dels nostres mitjons... Ara s'allunya per veure'ns en conjunt. Es fa l'entesa, però no crec que en sàpiga ni un borrall, de nosaltres!
La figura d'en Pere s'equivoca, perquè si jo sóc una pintura força coneguda és gràcies a la importància i la difusió de l'art modernista aquí a Barcelona. Al Museu, molts grups fan la visita amb una persona que fa de guia i puc assegurar que hi ha interès per saber qui era Ramon Casas, Els Quatre Gats, etc. Com a pintura desperto admiració i també curiositat per la meva història i la del meu temps inicial.
—Pedaleja fort, Pere, i no facis el gamarús, que et conec! —Ning! Ning! Ning!— Digues, què és aquest xivarri que sento?
—Són una colla de galifardeus que s'estan fument de nosaltres! Mecagon l'os pedrer...! Espereu-vos, que si baixo de la bicicleta...!
—Va! Deixa'ls estar! El que tenen és enveja! Saben que quan ens cansem de pedalejar, anirem al carrer de Montesión  a fer un vermut! I que després ens divertirem veient les ombres xineses amb l'Utrillo, en Picasso i en Nonell... Potser prendrem un gotet d'absenta... No em sembla pas que aquests bordegassos d'ara sàpiguen divertir-se tant com nosaltres! I què diuen, què diuen?
—Primer no sé què deien de la Formula-1 però ara només parlen del gol de Neymar i de la vaselina d'Alexis! Es veu que el Barça  va guanyar al Real Madrid per 2 a 1. I n'estan més contents que un gínjol!  
—I de ciclisme, no en parlen?
—No, ni gota!
—Ai, refot...!  —Ning! Ganing! Ning!... Ning! Ning! Ning!

La sega (Núria Soler)


Quan en la tristor de l’hivern es nota un lleuger alè càlid, quan la claror del dia arriba un xic més aviat i les llums del capvespre triguen a venir és que s’acosta la primavera.
Quan es pot sentir un refilet tímid d’ocell i un raig de sol fa la rateta en el vidre d’una habitació és quan els camps immensos s’espolsen el gel i un verd tènue, fràgil i espantadís comença a cobrir-los.
El primer verd es fa fort, agafa empenta i creix vigorós el blat. El cicle de la vida també creix, per tot arreu es veu gent enfeinada preparant els estris, esmolant les dalles, greixant els molins...
Com escalfa l’aire, com crema el sol, quina joia veure els arbres florits promesa de fruits temptadors, sentir com escatainen les gallines, com canten els galls. Tots els animals frisen per reprendre la vida a l’aire lliure mentre les persones vigilen com creixen les messes.
La primavera ha passat com una exhalació i ja és hora de començar la collita. Els homes i les dones es reparteixen en grups. Ells fan anar la falç amb destresa, elles recullen el blat i en fan feixos que carreguen encongides cap a un espai del camp per muntar la garbera. Així un dia rere l’altre, treballen de pressa per evitar que una tamborinada els malmeti la collita.
Jo sóc jove i forta, no m’espanta la feina i m’afanyo a enllestir la, vaig i vinc d’un costat a un altre com tota aquesta gent que passen davant meu i s’aturen per copsar la bellesa que el pintor ha donat a la seva obra. Tots s’hi queden bocabadats, n’admiren els colors, els contrastos, la pinzellada innovadora...
Ningú, però, no ens veu a nosaltres, els qui treballem de sol a sol per tenir gra i fer-ne farina , per arreplegar la palla per als animals, per...i que moltes vegades no tenim temps ni esma per trobar bellesa en el pes aclaparador de la sega.

dimarts, 22 d’octubre del 2013

Pineda vora el mar (Coral Romà)

Dibuix de Montserrat Fortuny
El veia cada dia assegut en un tamboret als porxos que hi ha a tocar de la catedral. Era un home ja gran, embolcallat en un abric immens i molt gastat del qual sobresortia un coll llarg i prim coronat per un cap petit, com d’ocell. Pintava lentament sobre una tauleta primparada. Al seu costat, obertes, diverses carpetes d’aquarel·les de la catedral, del Palau Reial, del Parc del Governador amb les altes muntanyes nevades al fons; no eren gaire bones, però potser prou convincents per als turistes.
La tarda que em vaig aturar a parlar-hi ja havia desat els pinzells. Tenia encara a les mans una llibreta i, mentre conversàvem, hi anava dibuixant distretament amb un llapis.
En algun moment li vaig preguntar si no tenia fred, allà a la intempèrie. Més gana que fred, em va contestar amb un mig somriure indecís. Va dir que havia vingut de molt lluny, fugint d’una guerra que no havia volgut i que havia perdut, com tants altres. Trobava a faltar el mar, passejar per les pinedes assolellades vora mar. «M’enyoro d’un somni que no va poder ser», va fer a mitja veu.
Es va quedar en silenci uns instants, mirant al lluny amb els ulls enfosquits. I com parlant per a si va murmurar: «Com una atzavara que es marceix sense sol i mig desarrelada.» Alçant els ulls cap a mi, va comentar: «Però vostè no deu haver vist mai una atzavara, ni deu conèixer la flaire d’una pineda vora mar. M’equivoco?» Vaig fer que no amb el cap i això va semblar que l’entristia.
No vaig saber què més dir-li. Només se’m va acudir comprar-li un dibuix, el que havia fet mig abstret mentre xerràvem, un esbós delicat i esborradís, traçat amb el llapis de les seves nostàlgies.  

dilluns, 21 d’octubre del 2013

L'envelat (Montserrat Fortuny)

Quan va entrar a l’envelat, acompanyat de quatre amics, totes les mirades femenines van convergir en ell. Pel seu tipus, per les seves faccions, destacava ben bé dels altres.
Va asseure’s acomplexat. No li agradava aquella música ni aquella espècie de balls. Per fi, esperonat pels amics, es va decidir a demanar-li en una rosseta que feia estona que se’l mirava, si volia ballar, cosa que la noia va acceptar encantada… però, al cap de pocs moments es va queixar que li havia destrossat les sabates noves i el va deixar plantat.
La segona vegada, amb aquella morenassa li va passar per l’estil: “Ai, els meus dits del peu..!” i tornem-hi a seure avergonyit. Però, al cap d’uns instants se li acosta la Maria Mercè, una noia del Guinardó que ha anat per primera vegada a la Festa Major de Gràcia i que no ha pogut apartar els ulls de la seva presència i ha vist el seu fracàs i li diu que, si vol, ella l’hi ensenyarà…
El noi se la mira amb sorpresa, és molt bonica i, agraït, li diu que sí, però que primer voldria parlar una mica amb ella… i si es descuida…!
La noia queda agradablement sorpresa quan li explica detalls de la seva vida, les seves afeccions, els llibres que ha llegit, la música que escolta. Una conversa diferent de la dels altres xicots.
Continuen veient-se cada dia a l’envelat i, acabada la Festa Major també en altres llocs, parcs i passejades i cada dia ella queda més sorpresa i encantada pels seus fets: Com s’ha adaptat a la vida, després de passar els seus primers anys a l’orfanat, perquè en Medir no té pares coneguts, el van trobar, nadó, abandonat al carrer. Acabada l’educació d’aquest centre, als onze anys, en va estudiar quatre més a l’escola de monjos de Montserrat, on gaudí d’una educació completa. I als setze anys va començar d’aprenent i ara es guanya la vida treballant de contramestre tèxtil en una fàbrica.
Riu amb les seves aventures de la mili, quan va ser soldat de cavalleria, “batidor” (equivalent a “gastador” a la infanteria) però, al final, quan li confia el que portava tancat al cor, la seva experiència, als divuit anys, al front de guerra, quan va ser ferit de consideració i els mesos que va passar als hospitals en males condicions, ella plora d’emoció i de sentiment per les seves tristes vivències.
Fins que, al veure-la plorar, el noi l’agafa als seus braços i li declara el seu amor, que ella comparteix.
Als enamorats encara els hi cal molt de coratge per a vèncer les dificultats devingudes de la negativa del pare de la Maria Mercè, en vista del naixement i vida laboral del Medir, que considera inferiors al que li convé a la noia. Fins i tot intenta que es vegi inculpat en un robatori a la fàbrica tèxtil, cosa que condueix a la separació definitiva de pare i filla.
Al final aconsegueix triomfar el seu amor, després d’escenes dramàtiques.

Història moderna (Antònia García)

D'ençà que en Pep tenia xicota, la seva amistat s'havia refredat una mica. Ja no es veien tant com abans. I encara que era lògic, en Maurici ho atribuïa a la poca simpatia que la noia li demostrava i que influïa en el comportament d'en Pep. Això no treia que reconegués les qualitats de la Clara i que pensés que el seu amic havia fet sort.
En Pep i ell eren amics des de petits. Semblaven germans, tots dos rossos i d'ulls blaus. Havien anat a la mateixa classe. A ell, li deien el Maici. Encara recordava aquella vegada que en Pep li va passar al davant en un concurs escolar. Ho va trobar injust. També tenia molt present els cops que l'havia fet quedar en ridícul davant dels altres. I si per a en Pep van ser coses sense importància, pròpies de la infantesa, per a ell va ser un neguit secret que li va anar creixent a dins. Pensava que algun dia li ho faria pagar.
Van anar plegats al mateix Institut i tots dos eren socis d'una penya que organitzaven curses ciclistes i sortides diverses. Tothom els considerava bons amics. Era part de l'estratègia ordida per en Maurici, a l'espera que es presentés una ocasió adequada. Aparentment, es tenien força confiança.
Per raó d'aquesta confiança, li va dir al seu amic que trobava que la Clara era una mica força absorbent i que tenia por que volgués posar distància entre ells. Ho va dir mig en serio mig en broma, observant de reüll la reacció d'en Pep, que no fou altra que tranquil·litzar-lo dient que això no passaria: la Clara era una dona fantàstica, incapaç d'una cosa així. Però en Maurici va veure la possibilitat de posar en pràctica els seus plans, i aquell era un primer pas.
Un dia, en sortir de l'agència de viatges del passeig de Gràcia on treballava, va entrar en un bar a fer un cafè i hi va trobar la Clara. Van estar parlant una estona. En Maurici va aprofitar l'ocasió i, premeditadament, va suggerir a la noia que no li digués a en Pep que havien coincidit. Davant l'estranyesa d'ella, va adoptar una actitud de confident i, parlant fluixet, amb el seu to de veu característic, li va revelar que, sota el seu posat obert, en Pep encobria una gelosia perillosa que ja havia estat la causa d'un anterior trencament amb una altra noia i que, és clar, no voldria que ara tornés a passar el mateix, perquè considerava que formaven una bona parella i que...
No va acabar de parlar perquè mentre ell tenia els ulls clavats en la bromera que feia el seu cafè, la Clara el va mirar fixament i li va dir, amb posat seriós, que no tenia perquè amagar res a en Pep.
No, si jo ho dic per tu. Perquè t'aprecio i em sabria greu que... —es va justificar, mentre caragolava inconscientment el tovalló de paper. I a continuació es va desfer en elogis cap a la seva interlocutora i cap al seu amic. La Clara va pagar la seva consumició i se'n va anar després de saludar-lo amb fredor.
En Maurici va planificar. Ara calia aprofitar la propera conversa amb en Pep per intentar obrir l'escletxa que els dugués a trencar la relació. En Pep era afortunat, tot li sortia bé. Al revés del que li passava a ell. I no hi havia dret. Ja n'estava tip. Si alguna cosa desitjava en Maurici, era veure que el seu amic s'hagués d'empassar aquells aires de suficiència que tenia sempre. I per què no podia tenir ell una xicota com la Clara? ... o la mateixa Clara...
Aquella última idea li va fer brillar els ulls mig aclucats amb una lluïssor inusual. Va agafar el got del tallat d'ella que el cambrer encara no havia retirat i va estudiar el dibuix que feia el sucre no dissolt del fons. Aquell dibuix, era una advertència? En Maurici va creuar els dits, va inclinar el got damunt del platet i va deixar que anessin caient les últimes gotes, a poc a poc...

Coses del caràcter (Pilar Zabala)

Per tercera vegada torna a mirar el rellotge. Encara és d’hora, tot just són les sis del matí però desgraciadament ja fa massa estona que la son li ha fugit. La causa del seu desvetllament ha estat el seguit de llamps i trons que han perseverat durant gran part de la nit. Tot d’una fa fora els llençols i s’incorpora, es calça les sabatilles i sense obrir el llum camina cap a la finestra.
Comprova que el pitjor de la tempesta es desplaça ara cap a la llunyania, però tot i així observa que la pluja encara persisteix amb prou força. Es queda uns instants contemplant, gustosa i embadalida, com l’aigua regalima plorosa vidres avall, fins que un inesperat calfred seguit d’un parell d’esternuts li fan estremir el cos. La frescor de la tardor es deixa sentir i ella tan sols duu una fina camisa sense mànigues que li arriba als genolls.
Es dirigeix diligentment cap a la dutxa i aviat es reconforta en sentir l’escalfor de l’aigua caient suau damunt el seu cos nu. S’hi està una estona, amb els ulls closos, relaxada, agraïda, permetent que un tènue núvol de vapor es vagi estenent per tot l’espai. A la fi es posa el barnús que penja darrera la porta i abans de tornar a la seva habitació i, com si fos una criatura, escriu el seu nom en el mirall entelat: Carla.
Escull el jersei color malva que tant li agrada i s’ajusta la faldilla a la cintura. Encara disposa de molt de temps abans de marxar, però fent-ho així ja no li caldrà tornar-se a canviar. Es prepara un excel·lent combinat de fruites ben trossejades i seu davant la taula de la cuina per assaborir-ho poc a poc, mentre repassa alguns articles del diari que ahir no va poder llegir.
Amb molta cura endreça l’habitació i els estris que ha fet servir per l’esmorzar i quan arriba l’hora prevista es calça els botins, agafa la jaqueta, el moneder, el mocador de coll, i el paraigües i surt decidida al carrer. Certament ja no plou i no sembla que ho pugui tornar a fer, però per a la Carla això no és cap certesa.
Res hauria impedit a la Carla d’anar avui a casa de la seva filla Roser per celebrar el seu 36 aniversari. Se sent orgullosa de la Roser perquè sempre ha estat una bona persona, és molt treballadora, ordenada i extremadament puntual, però això sí, li contraria que sigui de mena tossuda, ja des que era ben petita. És sabut que quan se li posa una idea al cap no hi ha res ni ningú que la faci canviar i això els ha comportat a les dues moltes discussions i algun petit disgust perquè, tot s’ha de dir, la tossuderia de la Roser li ve d’herència per part de mare.
Deixeu que us parli de la Laia, la filla de la Roser. És tota ella una preciosa senyoreta de quatre anys que parla i s’expressa com si en tingués deu. És força presumida i a la seva edat ja vol escollir la seva roba, els llibres i fins i tot el menjar. Li agraden molt els animals i els dibuixos de monstres peluts. És tot un caràcter, com sa mare i la seva àvia. Ja ho he dit abans: Hi ha herències molt difícils de controlar. 

El príncipe (M. Jesús Mandianes)

Las pupilas aceradas centelleaban frente al  espejo, intentando descubrir entre las sombras  los rasgos de su cara, la esbeltez de la figura, el porte distinguido que había sabido mantener a lo largo de los siglos.
Pero el cristal se empeñaba en reflejar el borrón de una silueta sin definir, dominada por la mirada despiadada de un depredador acostumbrado a matar para sobrevivir.
Le bastó un solo golpe para quebrar la superficie transparente, convirtiéndola en un puzzle de múltiples facetas,  que cayeron sobre el suelo, transformándolo en una alfombra de astillas   relucientes  crujiendo bajo el peso de sus pies,  descargando la desesperación acumulada en una vida inacabable.
Impotente repasaba con sus manos las facciones, intentando conservar su identidad antes de que la memoria se sumergiera en una laguna de olvido. Recordaba que había sido el  juglar más solicitado por las damas de la corte del rey Arturo. Valiente caballero cruzado, luchando en Jerusalén contra los infieles. Temerario aventurero atravesando los Capados hacia la misteriosa Transilvania, dispuesto a probar su valor luchando contra  fuerzas oscuras… nunca tuvo claro si aquella última batalla acabo en una victoria o en la más terrible derrota.
A partir de entonces se convirtió en un  príncipe de corazón frío como el hielo, incapaz de sentir amor ni piedad por nadie. Su vida era una sucesión de días hundido en un letargo cercano a la muerte, del que solo despertaba al llegar la noche, transformado en cazador nocturno aprendió a mimetizarse de acuerdo a las circunstancias de cada época: Mano derecha de Stalin, carcelero en un campo de concentración y ahora disc-jockey en una discoteca de moda.
Era tan fácil cazar a sus presas que ya no sentía ninguna emoción.  Acercándose al cuerpo inerte de Sara se estremeció al recordar que hacía solo unas horas había jurado que lo seguiría  hasta la muerte. Hastiado de tanta sangre desvió la mirada hacia el horizonte, descubriendo que comenzaba a amanecer.
Con gesto decidido dirigió los ojos al Sol, emulando a Ícaro, se elevó ascendiendo por encima de las nubes entre aullidos de dolor al sentir  los rayos quemándolo lentamente.  Después le invadió una calma  que no sentía desde hacía mucho tiempo, mientras el cuerpo se fundía convertido en una nube de polvo cayendo sobre el cadáver de su última víctima.

El quadro (Francesc Blasco)

A les cinc menys dos minuts vaig entrat pel portal de l’edifici, vaig saludar el porter i quan anava a polsar el botó de l’ascensor,  em vaig adonar que hi havia dues portes, que un dels dos no hi era l’ascensor però l’altre sí. Un ascensor modern, però amb l’exterior i l’interior de fusta, que donava una sensació més de confessionari que d’ascensor. Tot el vestíbul tenia aquest aire que jo en dic d’edifici de despatxos d’advocats de torn.
Vaig pensar: aquests pisos del centre de la ciutat, on hi conviuen famílies i despatxos professionals, s’assemblen tots: La majoria tenen porter, dos ascensors, suposo que han reconvertit el que antigament servia pel servei, i un estil entre rococó i post modern poc definit.
Un cop a dins la feina va ser meva per trobar el botó del meu pis. Aquest costum de posar els botons a l’alçada dels genolls, la poca llum que hi havia a la fosca cabina de l’ascensor, que els botons no tenien LED i que, per què no dir-ho, un ja té una edat..., em va complicar força la cosa.
Un cop arribat al 5è pis, vaig sortir de l’ascensor i vaig anar fins la porta “B”. Vaig veure que hi havia dos timbres:  el de tota la vida, senzill, amb el piu per picar de plàstic blanc i integrat a la porta de fusta fosca i massissa i un de modern, afegit al lateral sense gaire cura i amb el cable mig penjant. Vaig pensar allò de que les coses abans es feien millor i vaig picar el timbre vell. Va sonar un ring  i vaig confirmar la meva teoria.
Va obrir la porta un noi d’uns vint i pocs anys, amb un vestit comprat a Mango o a les rebaixes i una corbata fosca d’aquelles que tothom en té una guardada en algun armari. Estava clar que portava vestit perquè ho exigia el guió. Per sobre l’espatlla del noi vaig intuir que era un pis dels antics de l’Eixample, reformat per utilitzar com a despatx, amb poca llum i colors foscos en la decoració.
—Bona tarda, sóc en Joan Pérez i he quedat per una reunió amb en Quim i la Beatriz—vaig dir jo.
—Bona tarda, si vol passar... —va fer ell— indicant-me el despatx que hi havia just enfront.
Jo, que feia estona que voltava pel carrer i havia begut molta aigua durant tot el dia , li vaig demanar:
—Que podria anar un moment al lavabo?
—I tant, la segona porta a la dreta.
Vaig deixar a sobre la taula els documents que portava i em vaig dirigir on m’indicava el noi. La porta del lavabo, com totes les altres del pis, semblava comprada al mateix lloc del vestit del noi i estava pintada amb un color entre blau i gris. Per poder entrar havies d’obrir de bat a bat la porta, doncs el renta mans no et deixava entrar si no ho feies. Un cop a dins, el primer que em va cridar l’atenció va ser, a sobre mateix del lavabo i a l’alçada de la vista, un quadro petit que vaig batejar com un “Velázquez”, recordant la visita a algun museu, malgrat la meva poca cultura pictòrica.
La veritat és que no em vaig fixar en gaire cosa més, doncs aquell quadro em va tenir tota l’estona abstret, tant visual com mentalment. Era un retrat quasi de cos sencer, doncs només no es veien els peus, d’una dona vestida amb un vestit de màniga ampla, d’un color groc molt adient al lloc on ens trobàvem. Era llarg i ample, enorme, i l’hi cobria tot el cos. Duia una mena de flors vermelles, cosides a l’alçada del coll, un gran collaret d’or amb pedres de color vermell i un mocador de conjunt a la mà dreta.
Mentre mirava els detalls, anava pensant quin podia ser el motiu de posar aquell quadro allà. Els hi va sobrar i el van deixar allà? Volien donar una imatge de cultes?...
Al final em vaig adonar que portava una bona estona contemplant el quadro, que el noi segurament devia estar esperant que sortís per anunciar la meva arribada i que potser es pensaria que m’havia passat alguna cosa.
Vaig sortir al passadís i efectivament, el noi, que m’estava esperant, va fer veure que sortia d’un despatx i em va convidar novament a entrar al despatx on havia deixat els documents.

El quiosquer (Anna Collado)


El dolç soroll de la persiana perfectament engreixada es fa sentir puntual a les 7 del matí com cada dia des de fa vint anys. L’olor intensa de paper imprès s’expandeix des de l’interior i desperta en el quiosquer la sensació d’haver arribat a casa. Entra per la porta petita del lateral del quiosc i connecta el llum. El fluorescent de baix consum s’encén guanyant intensitat en pocs segons. El quiosquer acluca els ulls per acostumar-se a la llum, doncs al carrer encara és negra nit. Es col·loca la bata blava i es mira al mirall de mig cos; el reflex del mirall li retorna la imatge d’un home de mitjana edat, cabells canosos i ulls clars.
Enretira els expositors arrenglerats de forma mil·limètrica just al darrere de la persiana i els col·loca a la seva posició exacta; desplega els petits bancs que eixamplen l’aparador i, acaronant el paper setinat dels diferents exemplars, hi endreça les revistes. El quiosquer puja el petit graó i agafa una nube de dins el recipient de plàstic amb la tapa vermella. L’assaboreix efímerament mentre se li desfà a la boca. No té temps de seure al tamboret alt de darrere el mostrador, perquè de seguida arriba la clienta més matinera.
—Bon dia, Pilar —diu el quiosquer amb un somriure als llavis—. Com t’has llevat avui? Segueixes amb mal d’esquena?
—Bon dia, Jaume —respon la dona amb un mig somriure—. Així, així... però intento no fer-li cas a l’esquena, no em puc permetre perdre la feina.
—Ja ho pots dir, ja... que la cosa està “fotuda”... —assenteix el quiosquer— Bé, si puc fer alguna cosa per tu, ja saps on sóc.
—Gràcies, guapo! Amb persones com tu val la pena llevar-se de bon matí —diu mentre s’acomiada amb un somriure i una salutació amb la mà.
El quiosquer s’asseu al tamboret i obre el diari Ara per la secció de Política. Hi dedica una ullada ràpida i es detura a llegir una notícia sobre la darrera picabaralla dels diputats al Parlament. Al cap de pocs minuts, arriba al quiosc un noi vestit amb un davantal negre i una tassa a la mà.
—Bon dia, Jaume. Et deixo aquí el cafè amb llet.
—Bon dia, Edgar —diu encara mig absort en la lectura—. Ens veiem al vespre a l’entrenament, no em fallis avui també, eh noi?
—Caram, Jaume, només hi he faltat un dia... i va ser una causa de força major... —es disculpa el noi.
—La constància és la principal virtut de l’home —diu aixecant el dit.
—Està bé... el que tu diguis, entrenador... Després passo a buscar-te la tassa. Fins després!
—Així m’agrada. Fins després, noi.
I tot seguit, continua llegint el diari mentre assaboreix, a petits glops, el cafè amb llet. Com cada dia deixarà l’entrepà per assaborir-lo a mig matí.

dilluns, 14 d’octubre del 2013

L'Amàlia i l'Amèlia (Montserrat Fortuny)

L’Amàlia i l’Amèlia eren amigues des del parvulari. Van continuar l’amistat a l’escola i a l’acadèmia. Totes dues eren boniques, quasi de la mateixa estatura i pes. Moreneta una, rossenca l’altra, d’ulls foscos la primera i clars la segona i bondadosos i alegres totes dues i de faccions boniques i diferents, que no ajudaven pas a confondre-les com a germanes.
Van arribar a l’adolescència igual d’amigues entranyables. No s’havien enfadat mai, elles. Si discutien alguna cosa, al final seguien com sempre, bones amigues.
Un dia l’Amàlia es va mirar al mirall d’un aparador i es va veure molt baixeta al costat del seu pretendent. Com ho faria per a aparentar ser més alta? Es va comprar sabates de més taló i, quan caminava, es posava ben estirada, amb el coll molt tibant i amagant la panxa i li semblava que havia guanyat un parell de centímetres.
D’altra banda, el mateix dia, l’Amèlia, que tenia un pretendent no gaire alt, en portar-lo al costat es va trobar massa alta i va intentar dissimular-ho encongint el cap entre les espatlles, arrugant el coll tant com va poder i posant-se sabates ben planes, encara que no li havien agradat mai.
Això va durar molt de temps i ja en tenim una ben estirada, mirant sempre enlaire, fins a semblar una girafa i l’altra, encongida, mirant sempre a terra, com un búfal.
El familiars d’una i de l’altra van aconseguir fer-les anar al psicòleg-psiquiatre i, naturalment, van triar totes dues el mateix.
Quan hi va anar l’Amàlia, el bon home la va escoltar molt bé i la va aconsellar i medicar. Però, aquell mateix dia, ja tens el metge caminant amunt i avall, amb el coll ben allargat. L’endemà mateix hi va anar l’Amèlia, que va ser molt ben atesa també i, a la tarda, el bon especialista, vinga a caminar, encongint-se tant com podia.
Això havia d’acabar com “El rosari de l’aurora” i, sí, un dia, l’Amàlia va ensopegar amb uns maons que hi havia al carrer i que, naturalment, no havia vist i, al caure, es va trencar la cama dreta. El mateix matí, l’Amèlia, mirant el terra, com sempre, no va veure unes bigues que baixaven d’un balcó i va caure i, a més del cop al cap, es va trencar la cama esquerra.
I ja les tenim totes dues a la mateixa cambra de l’hospital, una a cada llit, amb les respectives cames enguixades. Es van mirar totes dues plorant, però de seguida els hi va donar per riure’s l’una de l’altra i, quan els va passar l’excés, es van jurar que mai més no es deixarien portar per complexos!

Complexos... canins (Anna Collado)

Es deia Budy i era un gos petaner. No, no tenia complex de dobermann o de rottweiler com és habitual en aquest tipus de gossos... En Budy tenia complex de neneta. Direm en la seva defensa que el pobre no en tenia cap culpa o també podríem dir que el pobre no havia tingut gaire sort en el repartiment de “propietaris”.
A en Budy li agradava dir-se Budy i baixar al parc i rebolcar-se per la gespa i córrer darrere les pilotetes petites que li tirava el seu anterior propietari. Quan topava amb alguna gosseta, solia apropar-s’hi bé i si li agradava el que havia olorat deixava anar allò de: “Hola, nena... vols ser meva ara o la setmana que ve?”
Però això eren altre temps... ara no el deixaven tocar mai el terra perquè la senyora Serradesantferm, dels Serradesantferm de Sant Gervasi de tota la vida, deia que podia agafar vés a saber quina infecció si les seves menudes potetes entraven en contacte amb la immundícia que hi havia a l’altre costat del mur electrificat que rodejava la sumptuosa torre on li havia tocat viure.
La senyora Serradesantferm, la bruixa per a en Budy, estava convençuda que en Budy era una gosseta i és per això que de nom li havia posat Chanel. Mira que ell ja s’esforçava a aixecar bé la pota per fer pipi quan ella era present, però no hi havia manera... només aconseguia que la propietària el renyés i li digués que una gosseta com Déu mana no aixeca la pota per fer el pipí... Chanel, Chanel... que haurem de cridar el senyor etòleg...
La bruixa, s’entestava a ruixar-lo cada matí amb aquell líquid infecte que duia un número 5 a l’etiqueta. Però el perfum no era el pitjor... el pitjor era que per sortir al carrer li posava roba, ROBA! I no una roba qualsevol, no... sinó que li posava faldilletes de color rosa i li nuava al cerrell llacets del mateix color.
Pobre Budy... amb aquest panorama, com no havia de tenir complex de neneta? Prou feia que no s’havia tornat boig!
De fet, en Budy havia passat amb el temps de la desesperació més gran a l’apatia més severa i ja no feia cap esforç per refermar la seva masculinitat. Es deixava banyar, pentinar, assecar els cabells, vestir i posar els llacets com si fos una Polly Pocket... ja no tenia esma per res, ni tan sols per tenir complex.
Però tot té un límit i va arribar el dia en que en Budy va dir prou. Aquell dia, es llançà dels braços de la bruixa per muntar la gosseta petanera dels Augüadé amb tota l’energia continguda que des de feia mesos havia anat acumulant. Aquell dia, la senyora Serradesantferm va ser ingressada d’urgències a la clínica Quirón.

El tic nervioso (M Jesús Mandianes)

La primera vez sucedió en el ginecólogo, cuando le indicó que podía pasar a desvestirse para proceder a su revisión anual, sin poder controlarse le dedicó un insinuante guiño acompañado de una invitación a seguirle girando suavemente la cabeza por encima del hombro.
            El gesto de sorpresa del doctor solo podía compararse con el desconcierto de María, abochornada no sabía cómo excusarse asegurándole que se trataba de un tic involuntario. Todavía avergonzada paró un taxi para volver cuanto antes a su casa, frente al portal, mientras pagaba repitió el ademán mecánicamente. El chofer incapaz de rechazar la proposición de ninguna mujer guapa, aparcó el vehículo con maestría decidido a seguirla a donde fuera, mientras ella salía precipitadamente buscando refugio en la portería.
            Al borde de un ataque de nervios cogió el ascensor dispuesta a enclaustrarse para siempre en su piso, no sin antes dedicarle al vecino de enfrente convulsivas caídas de ojos, acompañadas de la equivoca insinuación. Complacido le devolvió el gesto, lanzándole un beso desde la punta de los dedos, convencido de que era irresistible.
            A partir de entonces ya podía ser verano o invierno, pleno día o media noche, ella nunca se desprendía de las sofisticadas gafas oscuras que escondían unos ojazos negros que guiñaba descontroladamente.
            Desesperada, buscando una solución a su “terrible tragedia”, acudió a la consulta del mejor neurólogo de la ciudad. Después de escucharla atentamente se quitó los lentes oscuros y guiñándole el ojo le aseguró que el único remedio para curar el tic era tomárselo a risa. María siguiendo el consejo se sacó las gafas fijando sus pupilas en las del doctor, tras varios segundos dedicándose mutuos parpadeos estallaron los dos en una carcajada larga y sonora, habían encontrado el antídoto perfecto para curar cualquier complejo.


Complex de tou (Francesc Blasco)

El Carles era, des de feia tres anys, el director de l’oficina i des del primer dia va pensar que ell era massa tou per poder manar tantes persones amb la suficient autoritat.
Tenia la creença que per a ser director s’havia de ser una persona dura i una mica freda i ell sabia que era un tros de pa. Es coneixia prou bé per saber que un dels seus valors principals era no molestar ni fer mals als altres.
Tant els seus superiors com els seus companys estaven encantats amb la seva manera de treballar i amb la seva manera de ser, però ell pensava que no era prou dur, que no sabia manar i ho passava malament.
Molts dies s’autoimposava fer alguna acció que demostrés que sabia manar: “Avui” es deia a si mateix “faré venir algú al meu despatx, deixaré la porta oberta i li diré alguna cosa amb un to de veu enfadat perquè tots ho sentin i vegin la meva autoritat...”.
Però només de pensar-ho ja li tremolaven les cames, li feia mal la panxa i acte seguit deia: “I si es molesta algun dels meus companys? I si algú es preocupa?”. I tot seguit ho deixava córrer.
Altres cops pensava: “El proper que vingui a demanar-me algun permís li diré que no i així veuran com mano”. Però quan venia la Maria a demanar-li que necessitava sortir una mica abans per poder recollir el seu fill o el Marc a demanar si demà podia arribar mitja hora més tard per acompanyar la mare al metge; li començava a tremolar la veu i era incapaç de negar-s’hi. Quan ja havien sortit del despatx, se sentia dèbil i amb poca autoritat.
Això va ser així fins aquell dia que va anar al taller de lideratge que li va suggerir el seu amic Francesc. El ponent va parlar d’assertivitat, d’empatia i de tolerància. Va pensar: “Sembla que parlin de mi i diu que això és bo. Diu que la autoritat és aconseguir que els altres facin el que tu vols però voluntàriament, que no es tracta de manar; i moltes coses semblants”.
I a partir de llavors, el Carles va poder ser ell mateix sense complexes, fent-ho tant bé com sempre, però sense cap tipus de remordiment.

Què voleu que us digui (Pilar Zabala)

Què voleu que us digui, de persones amb complexos, el món en va ple. Us ho dic jo que sóc una persona molt entesa en aquestes qüestions i, us diré una cosa, com més gent hi hagi acomplexada millor per a mi, ja sabeu que sóc una experta psicoanalista.
Us vull comentar que ahir vaig atendre una pacient de 65 anys que a més pateix sordesa. Tot en el seu aspecte em recordà a la Rosario, la dona prima i nerviüda d’en Popei. Mireu si té el cap a “can pistraus” aquesta pobre dona, que el primer que va fer en entrar a la meva consulta va ser aixecar-se la faldilla fins els genolls i a continuació, va obsequiar-me amb una cançó i un ball de sevillanes. Desprès va dir que no s’atreveix a mostrar els genolls en públic, perquè els té massa clivellats, que se sent molt acomplexada i que per això no es decideix a presentar-se a la tele per donar a conèixer el seu art. De debò que hauríeu d’haver-la vist i sentit, us asseguro que la imatge va ser ben surrealista.
Intentaré descriure l’escena: La dona, amb un posat molt digne i força seriós va fer un seguit de giravoltes alhora que va encetar, amb un fil de veu, una mena de cançó que a cops sorgia intermitent, tremolosa i del tot destemperada. Us ben asseguro que vaig haver de fer molts esforços per no esclatar a riure, però això no va impedir que les llàgrimes amaressin els meus ulls.
El curiós del cas és que diu estar acomplexada per l’aspecte dels seus genolls, i no se n´adona que el seu problema és tot un altre de més greu.
Ben mirat, jo sí que tinc un problema degut a l’aparença del meu nas. Què faria aquesta dona si hagués d’exhibir un nas com el meu? No és que sigui molt gran el meu nas, no, i ben mirat no és aligueny, ni tampoc molt ample, però què voleu que faci, no m’agrada gens i confesso que tinc un cert complex.
Sí d’acord, ja sé el que penseu; que també jo m’haig d’analitzar i potser teniu raó. 

El complex de la Mariona (Antònia García)



La Mariona era setmesona. Va néixer molt menuda però amb bona salut. Va anar creixent molt a poc a poc. Els seus germans eren força alts i li deien la patufeta i això la mortificava d'allò més. Era vergonyosa i va adquirir un complex d'inferioritat: es pensava que tothom valia més que ella i que ningú no li feia cas. Es va tornar esquerpa i al fons del seu inconscient va créixer un fort desig de ser com els altres i de fer-se notar. Però era un sentiment tan amagat que ella no l'identificava com a tal, només sentia, de tant en tant, unes grans ganes de plorar.
Però, en anar creixent, aquell sentiment es va transformar en un estrany complex camaleònic  polivalent, difícil de classificar, que no només afectava el racó més desconegut del seu cervell i de la seva consciència sinó que també li transformava el físic i el comportament social.
A l'escola, quan sortien a jugar al pati, que estava voltat de pins i d'herba, la Mariona es posava una samarreta de color verd, els ulls se li apartaven cap als costats de la cara i, descargolant una llengua llarga i prima, enxampava al vol els insectes que trobava. Els seus companys n'estaven encantats i comptaven amb desfici les víctimes: “...tres mosquits! ...una papallona! ...un espiadimonis! ...quatre mosques!” En entrar a classe, canviava la samarreta verda per la bata de quadrets vermells, com les dels altres nens, i quan el mestre, que era calb, se li acostava, els cabells de la Mariona es tornaven finíssims i transparents, dibuixant netament el perfil del cap, cosa que provocava gran xerinola entre els seus companys. L'autoestima  li va millorar.
Allò no era gens normal i els pares, preocupats, la van portar a uns especialistes que la van apuntar a fer teràpia de grup. A la Mariona se li va obrir un món nou. Entre els  companys, hi havia el noi amb el típic complex de Napoleó, amb la mà a l'estómac, la nena amb complex de tortuga, el jovenet que es pensava que era president del govern, el nen amb complex de tamboret de tres potes... Però no n'hi havia cap com ella, capaç de mimetitzar-se, d'adaptar-se com un guant a qualsevol persona i a qualsevol situació. I això l'afalagava, la feia sentir-se important. El seu era un complex atípic, un complex múltiple i, encara que sigui una redundància, un complex molt complex.
Els especialistes no aconseguien curar-la d'aquell estrany complex i, finalment, van decidir recórrer a la hipnosi. Un dia, acabada la teràpia, la van fer baixar del ficus on s'havia enfilat i la van sotmetre, amb el seu consentiment, al tic-tac del pèndol. “Mira'm als ulls...–li deia el doctor– ...als ulls...” La Mariona ho va fer, mentre es treia el jersei beix i es posava la bata blanca de l'ajudant. Després es va penjar de la làmpada del sostre i va començar a oscil·lar de dreta a esquerra i a la inversa, davant l'estupefacció de l'hipnotitzador. L'inconscient trapella de la noia tirava per terra totes les teories de la seva ciència i, fent un esforç per no caure en un son profund, d'una manera gens científica li manà a crits: “Vatua l'olla, treu-te aquest complex de sobre, d'una punyetera vegada!”
La Mariona obeí: es deixà anar de la làmpada, es quedà palplantada davant d'ell i s'anà traient a poc a poc, molt a poc a poc, començant pels guants llargs, aquell complex inefable, tot balancejant els malucs, mentre anava cantussejant una melodia, “Put the blame on Mame...”, d'esquena a un pòster de la Rita Hayworth que hi havia a la paret. El pobre doctor va haver de rebre assistència sanitària.
Però la Mariona, per fi, es va deslliurar del seu complex. El va deixar ben plegadet damunt de la taula del metge i se'n va acomiadar amb un petó llarg i agraït. A fi de comptes, aquella etapa camaleònica li havia fet entendre més bé les altres persones.
Ara se sent completament desacomplexada. Pensa que tothom té les seves coses, les seves manies i dèries, i que està bé acceptar la gent tal com és. Ella encara no ho sap però d'aquí a uns anys, quan acabi la carrera de medicina, serà una excel·lent professional, comprensiva amb els seus pacients, que l'adoraran i la tindran per amiga.