dilluns, 20 de març de 2017

Un conte per a en Gil (Llum)

Hi havia una vegada un núvol que canviava de forma segons estigués feliç o trist, si s'avorria o si jugava. A vegades semblava un cotó fluix, a vegades era transparent, o s'allargava, o s'estirava com el coll d'una girafa. Així es divertia.
Aquest nuvolet era molt guapo i molt blanc i li agradava vigilar de prop en Gil quan dormia i quan sortia a passejar amb el cotxet, quan menjava i quan jugava amb els papes. Se l'estimava de debò, molt i molt.
Era el seu company i el protegia i es posava content quan en Gil reia i feia petons.
També a la nit estava a l'aguait i s'acostava a la finestra per mirar-lo. De dia parlava amb les papallones i les marietes perquè anessin a jugar amb ell i després li contessin com havia gaudit.
Com n'era, de guapo, en Gil!
Quan en Gil anava al parc a jugar, el núvol s'acostava molt transparent a les flors perquè li fessin ganyotes festoses.
Altres vegades, al costat d'un gat o d'un gos, s'apropava i li feia moixaines al nas. En Gil sentia que li picava i se'l fregava, però era el nuvolet que li feia un petó.
Se l'estimava tant que sempre, d'una manera o altra, estava al seu costat i veia si es despertava a la nit i jugaven junts.
Sempre li enviava petonets i li somreia. I així va ser per sempre, perquè era el seu amic de cor, invisible per als altres.

Quatre limericks per a en Gil (Eduard Alonso)










Hi ha un angelet de nom Gil
nascut abans del mes d'abril.
La mare amb paciència l'esperava,
mentre amb ell, chachacha ballava.
Aquest grassonet angelet de nom Gil.

Hi ha una gens robòtica mare de nom Coral,
que al món ha fet un desembolicat regal,
un nin dit Gil, de gràcies mil
que en un tres i no res es menjarà el mes d'abril.
Aquesta centrífuga mare de nom Coral.

Hi ha un automàtic pare alemany,
farcit per tot arreu de bon averany.
El nin de nom Gil esclata d'alegria,
mentre que, rodonet i molsudet, creix cada dia.
Aquest estrambòtic i automàtic pare alemany.

Hi ha una colla de gent creativa,
que ha estat a l'expectativa,
per saber de l'angelet Gil, l'arribada.
Visca la mar salada!
Aquesta megaosmòtica colla de gent creativa.

Núvol de sucre (Elisabet Prades)

Temps era temps, en un petit país, tan petit que ningú no el coneix i que ni tan sols el sol i la lluna l'han trobat...
Va succeir que una matinada grisa i ploramiques, quan l'hivern ja es trobava al llindar de la primavera, una boira vella, cansada i encongida es va posar a descansar en les branques acollidores d'un arbre verd i frondós, molt verd i frondós malgrat el seu hivern.
La boira es va trobar tan a gust enmig d'aquelles branques protectores i fortes que es va quedar adormida.
Va ser un instant, només un petit instant, l'arbre fou boira, la boira núvol, el núvol, acaronat pels rajos del sol que es despertava, esdevingué un núvol de sucre.
Va ser un instant, un breu i mínim instant. Van arribar els vailets del poble, entremaliats, golafres, cridaners...
Es van enfilar a l'arbre, nevat, florit, tan dolç, que el van tastar i el van trobar tan bo que se'l van menjar.
Però les arrels de l'arbre van tornar a florir amb la primavera i quan va tornar l'hivern, una albada, al llindar de la primavera, la boira va tornar a florir.
I ja sabeu, si algun dia trobeu aquell petit país i veieu l'arbre, ja sabeu què heu de fer... Enfilar-vos-hi i menjar boira de sucre.

Al petit Gil (Montserrat Fortuny)

 








Una vegada hi havia un nin
molt petit i molt bonic,
que es deia GIL.
Va passar un soldadet de plom,
Patim, patom…!
que li va dir:
Hola, petit Gil!
Ara ve la Ventafocs,
plena de cendra de vora el foc
patim, patom…!
amb la Blancaneu,
tant blanca com la neu.
Al bosc, la Caputxeta Vermella
se'n va a veure l'àvia, ella.
Però es troba amb el Llop,
Patim, patom…!
que se les vol cruspir
I la Bèstia ho va impedir,
matant el Llop,
Patim, patom…!
Què et sembla, Gil?
La Bella hi va acudir
i va felicitar el seu marit,
Patom, patim…!
I ho van celebrar tots plegats,
amb el Gat I la Rateta,
amb la Dorment ja desperta,
Patim, patam…!
I amb Prínceps de tots colors,
Patim, patom…!
I què me'n dius de la col i del bou
I del Patufet…?
Patim, patem…!
I aquest conte s'ha acabat.
Oi, Gil, que t'ha agradat…?

Conte per al nen anomenat Gil (Antònia García)

Una vegada hi havia un nen que va venir del país dels somnis i de les il·lusions. Va arribar en aquest món quan els lliris grocs perfumaven l'aire i els cirerers florien. Quina alegria per a tothom! El nen va alçar els bracets i va obrir les manetes. La lluna va baixar del cel per mirar-se'l i la nit es va fer flonja per embolcallar-lo. Els mil ulls del firmament es van obrir en un esclat de llumetes per contemplar el seu primer esguard. El món sencer va ser tot seu.
Però a la matinada van venir les boires gebradores, talment unes cortines blanques, van enfredorir l'aire i van tapar el sol.
El sol va maldar per travessar aquelles boirades perquè volia amanyagar l'infant, però no ho aconseguia. Els ocells, que ho van veure, van començar a batre les ales ben fort, van agafar les vores de les boires amb els becs i les van estirar i estirar fins que les van esfilagarsar. Les flors van picar de mans, totes contentes. El sol va passar entre les clarianes que havien obert els ocells i va córrer a escalfar la pell de seda del nen, que va somriure, complagut d'aquella besada càlida.
Des d'aquell dia, els ocells fan passades davant de la casa del nen per vigilar que res no destorbi els seus somnis. Quan és a punt de despertar-se, els ocells fan una piuladissa melodiosa davant de la seva finestra i l'aire perfumat fa arpegis entre les branques dels arbres abans d'acostar-se als vidres per veure com el nen obre els ulls a un nou dia de la seva vida.
Vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s'ha fos. I darrere la porta hi ha una bossa de confits perquè tots els llaminers se'n llepin els dits.

dilluns, 13 de març de 2017

Un cop polisèmic (Eduard Alonso)

"T'ho dic un cop i encara gràcies." Tot va començar amb aquesta frase, inclosa la polisèmia. En Conrad i jo teníem el costum de trobar-nos un cop a la setmana i tot prenent un cafè fèiem petar la xerrada sobre dites, màximes, aforismes i lectures. En Conrad i jo érem amics des dels anys que vam ser companys d'un institut que portava el malnom de Kasputin. El perquè d'aquest nom us serà explicat més endavant. En una d'aquestes trobades, al Cafè Kaspadopoulos, regentat per un grec del Peloponès, vaig parlar molt entusiasmat del llibre que llegia aleshores: Els peixos no tanquen els ulls, de l'escriptor napolità Erri de Luca. Tan bon punt vaig llegir la primera frase: "T'ho dic un cop i encara gràcies", en Conrad va alçar-se d'una revolada del seu seient, exclamant amb veu sorpresa: "Aquesta frase m'és molt familiar i també la que diu: «Quan siguis pare menjaràs ous». Me'n recordo com si fos avui. Jo em queixava sovint pel poc menjar que hi havia quan érem a taula i el pare m'etzibava aquesta màxima per fer-me callar. El pare era paleta i feia "remendos", com deien llavors. En el meu interior, l'anomenava "el remendaire o remendista". El cas era que a partir dels deu anys em feia anar amb ell, d'aprenent. Era aquí, en aquests "remendos", on m'etzibava la frase del "cop", tan verbalment com físicament. Mare meva! Quina vergonya em feia passar quan m'enviava a llençar runa amb sacs de color marró que amb prou feines podia aixecar. Vaig prometre'm a mi mateix que mai no li perdonaria la por i la vergonya que em feia passar, a les fosques, carregat amb sacs dickensians a l'esquena. Pobre pare! La mala vida que portava se'l va endur a l'altre barri quan encara era jove. La vida va dir-li: "t'ho vaig dir un cop i encara gràcies".
En Conrad va fer una pausa, va beure un glop de la tassa de cafè amb llet, i va continuar parlant, tot ell immers en l'infinit del record. "És curiosa, sorprenent i alhora molt justa la polisèmia que crea aquesta paraula: per una banda, es sinònima de "vegada", per l'altra banda, és el significat de encontre violent, brusc, d'un cos contra un altre."
En Conrad va tornar a fer una pausa, va tornar a prendre un altre glop de cafè amb llet, i va tornar a capbussar-se en l'infinit del record. "A més d'una polisèmia perfecta, aquesta paraula també acompanya una autoria i etimologia molt profundes. L'autoria del fet de dir aquesta frase on "cop" significa "vegada" i alhora era l'autor dels cops que m'obligaven a deixar de protestar. Com a pare, era una autoritat que exercia com a tal amb mi. Etimològicament, autoritat i autor provenen del llatí. L'autoritat és el poder que té una persona o institució, prové de "auctoritas" i aquesta del participi "auctum", del verb "augere" amb el significat de: augmentar, fer créixer, eixamplar. Autor ve de "auctor" que vol dir instigador, promotor, i aquesta paraula ve de "augere": agrandar, augmentar o millorar, i el sufix: -tor (aquell que fa l'acció, com doctor, escultor). L'arrel indoeuropea d'elles és "aug", (incrementar, augmentar).
En Conrad, després d'aquesta llarga cavalcada sobre records infinits i etimologies mil·lenàries, em va preguntar: "I a tu, Eduard, el teu pare autoritari també t'etzibava aquestes frases?"
Jo vaig contestar: "Em sonen molt, però els records d'aquella època són fora de l'abast de la meva memòria".
En Conrad, que de vegades era molt de la broma, va respondre'm: "Per tenir memòria, no hi ha res com la xocolata. Una de les seves molècules actua directament sobre la zona del cervell que gestiona la memòria. S'anomena flavonoide pigatoide i fa que mai no t'oblidis de menjar xocolata. Els estudiants estan encantadíssims amb aquesta molècula perquè poden preparar millor els exàmens."
I ara ha arribat el moment Kasputin. Aquest nom fa referència a aquell personatge tenebrós i influent de l'última cort tsarista. Un personatge molt caspós, per cert. Caspós, també ho era, l'institut on anàvem en Conrad i jo. Entre tanta caspa escampada arreu, el malnom surt con un bolet verinós: l'Institut Kasputin.

T'ho diré només un cop (Elisabet Prades)

Ho escarbotarà la merla al teu jardí
Allà on les magnòlies no floreixen
I les albades seran plenes de boires i silenci.


 


T'ho diré només un cop
Quan a la font sigui mut el murmuri de l'aigua
I les paraules se t'ofeguin en un cel de boires
No tinguis por

Esbandeix-te les mans al mar
Abans d'agafar l'ham a hora baixa
Despulla’t del temps, de l'oblit inconfés, de l'efímera glòria
I deixa't endur pel tèrbol atzur de les seves aigües
Introdueix-te a les seves entranyes
Com el foc que cerca la passió més desitjada
Esdevé aigua i sal, ona infinita
Vola per les seves corrents inconfessables
Que la teva pell s'obri a l'insomni
I quan el seu alè et posseeixi
Dels teus pits, durs i erectes
Brollaran nues totes les paraules adormides
I fos l'ahir en les tenebres del no-res
Fugirà el silenci sord de la impotència
Seràs tu, etern, magnànim, vencedor de les tenebres


T'ho diré només un cop...
Esbandeix-te les mans al mar
Abans d'agafar l'ham a hora baixa.

T'ho dic un sol cop i encara gràcies (Llum)

Ja n'estic farta, de veritat. Quants milers de vegades t'he dit que abans de menjar, el que sigui, t'has de rentar les mans. Et llepes els dits i t'empasses la porqueria d'haver tocat moltes coses, o el gos, o les joguines per terra, i amb els aliments t'empasses tota la brutícia. Oi que després et surten nafres a dins la boca o a la llengua, que et fan mal i plores? I a l'estómac, què creus que està passant? Doncs el mateix. Els microbis que t'has menjat lluiten amb els petits granets bons que viuen allí i comences a tenir febre, et trobes malament i el metge diu: “Unes injeccions”. Apa! Tu mateix. Pensa-ho. M'entens, oi? T'ho mano pel teu bé. Ja ho saps. Si no em fas cas et complicaràs la vida.

Però, mare, si ara no vaig a menjar!
No, faràs deures i el llapis anirà a la boca. Quantes coses has tocat des que te les has rentat aquest matí? Ensenya'm les mans... Creus que les tens netes? Oi que no? On anirà a parar aquesta porqueria?
A la llibreta, o al full, al llibre o a la llengua.
Molt bé, ja ho saps. Vols que tot quedi brut, o net i polit?
Net.
Doncs ja saps què has de fer ara mateix. T’HO HE DIT MOLTES VEGADES. A veure si a partir d'aquest moment te’n recordes per sempre. Mai no ho tornaré a repetir o tindrem disgustos. Ja veurem els resultats!