dilluns, 11 de desembre de 2017

La trapezista (Núria Mirabet)


No m’agrada gens la meva vida, però no me la puc imaginar de cap altra manera. Mentre podia pujar al trapezi i fer uns números espectaculars, sentia la meva joventut i les meves forces. Llavors, quan mirava la gent del públic, la planyia. Veia les famílies, pensava que la seva vida devia ser molt avorrida. Cada dia la mateixa rutina, la feina, l’escola, sempre el mateix pis, sempre la mateixa ciutat, unes vacances sense cap interès. No, no m’agradava la vida que veia fora del circ. Malgrat els problemes del dia a dia, trobava molt més apassionant la gran família d’artistes que formàvem tots plegats, i la nostra vida nòmada.
La joventut dura poc per a una trapezista, amb els anys m’he tornat vella i xacrosa, he passat de ser la gran estrella dels espectacles, a ser una càrrega per a tothom, no m’ho diuen amb paraules, però sí amb els ulls i les actituds. Quan era jove jo mateixa, com tots els altres, em comportava d’aquesta manera amb els vells, ara m’adono que era una gran crueltat. Ara penso sovint que m’hauria agradat estar arrelada en un lloc, tenir una família com les que vénen a veure’ns, viure en un pis amb calefacció, haver tingut tot el que no he tingut mai. Però jo no podia triar, no sé si algú pot triar la seva vida.

El circ i el pallasso (Montserrat Fortuny)


Sóc en Lorenzo, l’amo del circ Il Paradiso. Sóc el pallasso, el que fa riure més de tots. Vaig ben maquillat, els ulls ben envoltats de tinta negra, unes llargues pestanyes postisses, un nas gros i deforme, ben vermell. Les galtes també roges, la boca en forma de cor, molt petita. Una perruca, de vegades vermella o negra, o rossa, o blanca, segons em sembla.
Uns pantalons molt ajustats, una jupa vermella o un gec negre, unes sabates grosses, que em fan mostrar uns peus enormes, que em fan caminar a batzegades.
I riure molt, que d’això es tracta.
També tenim acròbates, trapezistes, domadors de tigres, de cavalls i de lleons. Sí, és un bon circ, el meu.
Ja fa uns quants anys van passar pel costat del circ uns gitanos i van deixar abandonada una nena petita i molt bonica. Em va fer pena i me la vaig quedar, la vaig alimentar i la vaig educar i ara és una noia preciosa i molt bona ballarina i acròbata. Fa una de les feines més boniques del nostre repertori i aconsegueix sempre els millors aplaudiments.
M’he enamorat d’ella i li ho he dit. Ella sempre m’ha respectat molt. I penso que m’aprecia moltíssim i m’està molt reconeguda i agraïda per tot el que he fet per ella, però… no crec que estigui enamorada de mi… Ja sóc gran i no he estat mai un Adonis.
No la vull obligar a res. No, però… seria tan feliç de fer-la la meva esposa…!
Fa dies que la veig com amoïnada, trista; a estones li brillen els ulls quan mira l’atleta, en Dionís, tan ben format de cos, tan agradable de rostre, tan simpàtic i bon company.
I si l’estima…? Ell, segur que sí que n’està ben enamorat, se li nota de seguida quan la mira, quan li parla… I ella? No sé si és opinió meva, però em sembla que sí, que li brillen els ulls quan se’l mira i, quan li parla, li puja un color rosat a les galtes…
I jo, què he de fer…?
Vesti la giubba…!” “Ridi, pagliaccio…!”

El circ: un personatge (Llum)


Pallassa: Sí, sempre, de petita, a l’hora del circ, em quedava embadalida amb les seves ximpleries, els seus vestits tan de pallassos. Sempre iguals.
El vestit de blanc era el bo, el llest, i el de vermell, amb qui jo connectava, era el ximplet, el graciós. Mirava tot amb atonia a la vida, innocent davant el que transcorria. Ell treia de mi el nen veritable, amagat perquè no li fessin mal.
Jo de gran vaig triar com a mitjà d’expressió ser pallasso. Ficar-me’l al cor i al cap. Sabent que el Nas vermell m’obligava a no oblidar mostrar-me i ser un ésser sense malícia...
Això voldria ser sempre!
Quan un es fa gran no pot interpretar aquest paper si no s’hi fica a dins de manera ferma. No és fàcil.
Tinc disfresses que ajuden a entretenir espais diferents, mentre s’interpreta el paper de pallasso amb Nas vermell.
Em llevo al matí contenta amb cara de pallasso, amb ulls oberts, espantats davant la bellesa de la vida en els testos de la galeria, en el que és millor dels gatets, en el cel desplegat des del balcó...
Davant del meu mirall em maquillo i em pinto pensant: no em falta res més que el Nas. I m’imagino que me’l col·loco i forma part de mi, però no se m’ha ocorregut anar-me'n a dormir amb ell!
La veritat és que, durant el dia, els sotracs que em presenta fan que m’oblidi que el porto.
En anteriors actuacions, quan era jove, davant dels nens, en diferents llocs, sempre portava el Nas i quelcom diferent passava dins meu.
(Recordeu nassos famosos? “Era un hombre a una nariz pegado”... Cyrano de Bergerac...)
La meva personalitat diària s’amaga darrere seu. El Nas és com una armadura que protegeix, darrere de la qual m’oculto i permet que sorgeixi el nen que soc i que es pot comunicar amb els altres nens, de cos i de ment.
El Nas vermell atrau les mirades de la gent i s’hi fiquen i gaudeixen de tot el que el Nas mostra, del que es desenvolupa allà i s’accepta.
És pels petits”! Sí, pels cors dels petits que bateguen alegres i deixen sortir el veritable nen que som, i surt il·luminat. La innocència i la sinceritat ens omple.

Espectacle de circ (Antònia García)


El circ és ple com un ou. L'espectacle és a punt de començar. El director surt al mig de la pista principal, saluda el públic i li anuncia els diferents números que el circ té preparats. El primer número és a càrrec de l'elefant i la seva cria. L'elefant, després d'un passeig per la pista amb l'elefantet enganxat a la seva cua, s'enfila a la grossa teranyina que penja de la cúpula, agafa la cria a coll i comença a gronxar-se. D'un en un, s'hi van afegint més elefants, un damunt de l'altre, fins que ja no n'hi caben més. La teranyina ha resistit! Grans aplaudiments del públic.
El segon número és el meu. Sóc el lleó domador de pallassos, trapezistes i malabaristes. Van entrant tots en una cleda situada al mig de la pista lateral. A continuació entro jo i faig uns quants grunys i moviments de cap, estufant la crinera. Els faig sortir de la cleda i, agafant-los amb la boca pel clatell, els vaig transportant a la pista central. Tots en fila índia, els faig passar per dins d'un cèrcol de foc, al compàs d'una música. Si algú se'm vol escapar, l'empenyo amb la pota i li faig un esbufec per convèncer-lo.
Després trio els malabaristes i els faig demostrar les seves habilitats amb les bitlles, les cadires, els gossos bípedes i els hipopòtams. Hop! Aquest últim joc malabar té molt de mèrit perquè els hipopòtams pesen molt i he de fer un fort rugit perquè es decideixin a llançar-los enlaire, hop! i entomar-los. Si ho fan bé, com a premi dono un terròs de sucre als malabaristes i una carabassa confitada als hipopòtams.
Llavors faig passar els pallassos a l'altra pista i els faig pujar als tamborets, amb suavitat de moviments i uns quants miols. Es fa el silenci. S'inicia un redoble de tambors, ram pataplam!, que va augmentant d'intensitat. Un pallasso darrere l'altre, els faig obrir la boca i miro de ficar-hi el cap. Aconsegueixo que els nassos vermells dels pallassos s'inflin com si fossin globus aerostàtics i això els fa volar mentre els uns toquen el violí i els altres, nyigo-nyigo, la cornamusa. Acabada la música, aterren sobre el meu cap i llisquen seguint-me l'espinada i la cua fins a terra. Expliquen tres acudits, fan uns jocs de màgia i jo em barrejo entre els petits del públic i els reparteixo caramels.
Després faig entrar els trapezistes i a còpia de rugits, groouuu...!, d'obrir bé la boca i d'ensenyar-los els llargs ullals, els faig pujar als trapezis i jo al seu darrere. Comencem amb gronxades i passades més senzilles, banzim-banzam, banzim, banzam..., i anem augmentant la dificultat dels salts. Torna a sonar el tambor a cada salt fins que arriba el més espectacular de tots: amb dos trapezistes arrapats a la crinera, un altre penjat de la cua, els altres agafats a les corretges del meu arnès i l'últim fent el pi sobre el meu cap, fem el triple salt mortal, aaahhh...! mentre el públic s'aguanta la respiració i el cor se'ls accelera com un cotxe de carreres. Patom, patom, patom...! Aconseguit! Visca! Hem pogut agafar-nos a temps als trapezistes que estaven amatents al perillós salt. Cadascú s'ha agafat on ha pogut: als peus, a les orelles, al nas... Jo m'aferro, amb les quatre potes alhora, al cinturó del trapezista que m'espera! Fantàstic! El públic es posa dempeus, amb grans aplaudiments! I és que el meu número és l'estrella de l'espectacle.
Per acabar, es fan els números dels cargols gegants ensinistrats i de les noies increïbles que es pleguen com si fossin de paper fins a posar-se a dintre de la seva pròpia butxaca. I l'espectacle es considera acabat amb gran satisfacció de tothom.
El circ es va buidant i els meus companys i jo ens n'anem cap a les rulots que ens fan de casa. Ja hem fet la nostra feina i ens hem guanyat un bon descans. Després d'una dutxa col·lectiva i d'un assecat com els que es fa per als automòbils, ens arriba la teca. A mi, que sóc vegetarià, m'ha tocat una gran olla de verdures amb salsa d'espècies que hi canten els àngels! Només de veure-ho, ja em llepo els bigotis! Després, a jóc. Honc... Ronc, ronnnc...! I demà al matí, a practicar i practicar, de cara a l'espectacle de la tarda. Cal estar sempre en forma. Aquesta és la vida habitual del circ. I és la meva vida. M'estimo el circ. Però alguna vegada enyoro els pocs anys que vaig viure a la sabana, amb els meus germans. És l'única recança que tinc.

dilluns, 4 de desembre de 2017

Sóc la Mariya (Montserrat Fortuny)



Hola, amics! Sóc la Mariya. Tinc catorze anys i en fa tres que sóc al servei de la tsarina Alexandra. Vaig començar per calçar-la i descalçar-la i ara la pentino, perquè tinc molta traça a clenxinar. També els faig el monyo a les cinc filles, les tsarevnes, Tatiana, Olga, Maria, Anna i Anastàsia i esclareixo els cabells rebels del nen petit, Alexis, el tsarèvitx.
   És tan bonic, tan afectuós, tan entremaliat…! Em té ben bé el cor robat amb el seu somriure i la seva veueta.
   De vegades, parlant amb el xofer, el jardiner, els cuiners, em diuen mal de tota la família, sobretot del tsar, Nicolau II, però jo em faig la ximple i no dic mai res, ni a favor ni en contra.
   Avui és el disset de juliol del 1918. Ja fa dies que ens estem a la casa Ipatiev, més a prop dels boscos i dels rierols. Podem sortir a passejar cada tarda i gaudim de les carícies de la natura. Lluny de Moscou i de Sant Petersburg.
   Hem sopat i tothom ja és al llit i, quan estic a punt de posar-m’hi  jo, sento molta fressa al jardí  i vaig cap a la finestra per a treure-hi el cap però, abans, em deté un espetec, com un tro sec… Senyor, sembla un tret…! En segueixen dos més, i tres més, i tres més…
   Silenci. Espero uns instants encara i trec el cap per la finestra. El que veig em deixa esgarrifada. Al mig d’una bassa de sang suren uns cossos immòbils… uns ulls oberts sense llum… Reconec les cares pàl·lides, les faccions amagrides… Sí, el tsar, la tsarina i les cinc filles i el meu estimat, el noiet…!
   A  distància se senten crits, rialles, trets, aplaudiments…

Amb la família de Nicolau II de Rússia (Antònia García)



M'afanyo a portar la roba planxada. Ses alteses imperials m'estan esperant perquè les ajudi i les pentini. “Kàtia, Kàtia!”, em diran. “Per què has trigat tant?” Sempre penso que ho podrien fer elles soles però estan tan acostumades a tenir qui les serveixi... Això és el que té, ser la família del tsar. Que els cal tenir criats, majordoms, donzelles, cuiners, professors per als fills, modistes, planxadores i pentinadores. Com jo, que els planxo la roba i, un cop vestides, les pentino.
   Ahir vam arribar de Sant Petersburg i estarem unes quantes setmanes aquí, a Tsarskoie Solo. M'agrada més aquesta residència d'estiu, és més alegre, pel meu gust. Encara que, amb totes aquestes desgràcies de les guerres, el tsar, la tsarina i les grans duquesses no ho estan gaire, d'alegres. La Tatiana i l'Olga no hi són. Estan treballant d'infermeres en un hospital. Hi ha molts i molts ferits de la guerra. I l'Alexis, el tsarèvitx, no està gaire bé de salut. Se'l veu tristoi, pobre fill. No sé pas quin mal té, però sempre hi ha algun metge a prop seu. Jo reso a sant Miquel Arcàngel perquè es curi. Quan anem a la capella, encenc una llàntia davant de la seva icona.
   Dono el bon dia a les grans duquesses Anastàsia i Maria. Han descansat bé ses alteses? Me n'alegro, me n'alegro. Però, Anastàsia, escara no us heu vestit? Au, va... La camisa... Ara la cotilla... No sé perquè en dueu, de cotilla. No us cal pas, a la vostra edat. Vinga, aixequeu més els braços, que us passo els enagos. Apa, el vestit ja està cordat. Seieu aquí, a prop de la finestra, que us raspallaré els cabells...  Voleu que us canti la cançó del bedoll?
            Digues, bedoll argentat,
            si has vist el meu estimat...
            La, lala, lalala la...
   Aquests cabells, us els recullo aquí al darrere, agafats amb unes agulles... Ja està!  Maria, ara us toca a vós.
   Abans de venir a les cambres de les duquesses, m'he endut un bon sobresalt. Per anar més de pressa, he baixat per l'escala interior, que passa per darrere de les estances de la tsarina, i en un dels replans, que estava una mica fosc, m'ha sortit de cop un home que m'ha espantat. Duia barba llarga i tenia els ulls molt oberts que li brillaven d'una forma estranya. Primer he fet un xiscle d'esglai, però de seguida l'he conegut: el monjo Grigori Rasputin, amic i conseller de la tsarina Alexandra. Perdoneu, senyor, però m'heu ben espantat. No esperava trobar ningú en aquesta escala i en aquesta hora. El monjo, vestit totalment de negre, m'ha mirat com si em travessés l'ànima i ha alçat una mà. M'ha dit: “No passa res, minyona, no passa res...” Diuen que és un home sant, però a mi no em fa gens de gràcia. Que sant Andreu, patró de Rússia, me'n guardi. No baixaré més per aquesta escala, em fa por que no me'l tornés a trobar aquí.
   Baixo a les habitacions de la planta baixa, on hi ha la sala per a les modistes i les planxadores. M'espera una bona pila de roba per planxar. A mesura que les estovalles, els llençols i tota l'altra roba està planxada, la vaig plegant i posant a les paneres. De tant en tant miro cap als jardins, a través de les grans finestres. Fa una mica de sol i el gebre que de bon matí emblanquinava la gespa gairebé s'ha fos. Veig tota la família, el tsar Nicolau amb la seva esposa, les filles i el petit Alexis, que estan asseguts en uns bancs, a prop d'un dels brolladors. Amb ells hi ha en Serguei, el músic, fent sonar la  balalaica. Obro la finestra. M'arriben les notes de velles cançons russes, músiques de les estepes, cançons de sirgadors del Volga i tonades que cantaven i que encara canten els camperols mentre passen l'arada tirada per bous o mentre dallen els camps per tenir farratge pel bestiar.
   Sóc filla de camperols. Per això aquestes músiques m'arriben al cor. Però també els deu passar això al tsar i a la seva família, perquè aplaudeixen cada cop que s'acaba una cançó. M'estimo aquesta família i els desitjo llarga vida i tot el bé del món. Així ho demano de tot cor a sant Ciril i a sant Metodi. Que així sia.

Ambientat en la Rússia del 1900 (Llum)


Temps del tsar Nicolau II.
  S’acabava el segle XIX, les tensions internacionals i els conflictes polítics de l’Europa Central amb Rússia i Sèrbia van esdevenir greus crisis i guerres que enfonsaren el règim tsarista, privat de mà forta que hi posés ordre i criteri.
   Nicolau II, mal aconsellat, es va anar aïllant del que s’estava desenvolupant al seu país: pobresa, fam, camperols en misèria.
   El 1905 va ser derrotat en la guerra contra el Japó.
  El descontent popular esclatà en revolució, a la qual cosa el tsar va contestar amb repressió militar.
   L’amarg final s’apropava i fent un gran esforç, sense tenir preparació militar, ni política, ni econòmica, va cridar els homes russos a participar en la Primera Guerra Mundial. Tots els homes possibles van ser arreplegats.
   Nosaltres vivíem, con tantes famílies humils, amb els nostres dos fills i la iaia, al camp, envoltats per un tros de terra que ens permetia tenir collites petites que ens servien per passar el llarg hivern  rus, que amb molt d’esforç aconseguíem i guardàvem de mil maneres.
   Vivíem aïllats de veïns i parents durant el temps d’espesses neus.
  Un dia van venir dos cavalls amb dos militars a reclutar els homes de la casa i tots els que podien, de les terres gelades i perdudes de l’estepa.
    –Prepareu-vos! Tornarem aviat!
   El cor se’ns va encongir, les boques no tenien paraules. No sabíem reaccionar, no podíem fer res més. No hi havia sortida, ja ens havien avisat.
   Als pocs dies van portar l’uniforme per al papa, que se n’anava a la guerra. Ho deia l’amo, el tsar.
   Ni protestes, ni negar-s’hi. Tot estava controlat. Només quedava preparar-se. El comiat arribaria   aviat.
   El meu marit plorava, no s'hi veia amb cor. D’on treure el valor...?
   El dia va arribar, el moment també. Les cames no ens sostenien.
   L’última visió d’aquell intens instant mai no la podré oblidar:
   A la porta de casa, tot ple de neu i molt, molt de fred al cos i a l’ànima.
   La iaia, de negre, es cobria el cap amb un drap, no teníem abrics.
   El nostre nen gran de dos anyets, agafat a la meva faldilla, tremolava.
    Jo, dempeus, portava a coll el petitó.
   El meu marit, vestit amb un uniforme senzill, sense capot ni res, guardava el barret al braç esquerre.
   No sabíem, no podíem dir-nos adéu. Tots pressentíem que seria l’última vegada.
   Allí ens vam quedar totes soles, amb les criatures i la iaia gran, abandonades al que vindria.
   La casa gelada, buida, ens engolia.
   I la vida...?
   Sempre som els de sota, estem per ser trepitjats, per ser utilitzats i castigats com manin els de dalt. Ningú no et pregunta res. No tens dret a res: només a obeir ordres, misèria i oblit.

dilluns, 27 de novembre de 2017

La natura i jo (Núria Mirabet)


M’és molt difícil parlar de la meva relació amb la natura. En realitat n’he tingut i en tinc molt poca, perquè sempre m’he mogut en àmbits urbans, sobretot a Barcelona, on tots sabem que la natura és un element residual.
Voldria recordar que en la tradició judeocristiana la natura és vista com un element hostil (“guanyaràs el pa amb la suor del teu front”), i que la nostra cultura s’ha forjat amb la idea que cal dominar al màxim la natura i s’ha oblidat que els humans també en formem part.
Des del romanticisme s’ha tendit a idealitzar la natura, aquest és un pensament que també ens ha arribat, ara bé, la població de les ciutats creix i la dels pobles decreix, només augmenta en les èpoques de vacances i durant els caps de setmana. No sé si per nostàlgia de temps pretèrits o perquè és una de les moltes idees que se’ns han anat inculcant sense que ni tan sols ens n’adonéssim. És ben sabut que en molts llocs de Catalunya els barcelonins som anomenats “quemacos”.
Penso que en la nostra època han aparegut dos elements nous per tenir una visió positiva de la natura: els moviments ecologistes i l’interès per les religions asiàtiques que creiem que es basen en el respecte per la natura.
Malgrat tot, quan m’és possible, m’agrada fer excursions, i m’agrada tocar la terra i tot sovint m’estimaria més trepitjar-la, deixar de caminar per l’asfalt.
Però com ja he dit, m’és molt difícil parlar de la meva relació amb la natura.