dilluns, 15 de gener de 2018

Petits contes (Llum)












I la lluna, emmirallant-se de nit,
En la mar plana,
Lluïa esplendorosa,
Mentre les suaus ones llepaven, en silenci, la sorra.






TIC TAC, tic tac el rellotge té vida 
Tic tac, tic tac és senyor de la nit
Tic tac, tic tac estic també en el dia
TICCCCC me’n vaig a dormir.







Al maig la natura està molt desperta,
Al juliol tot s’està cremant,
Al següent mes tot s’agosta,
Al setembre els nens a l’escola,
I a l’hivern tot congelat.

Contes petits (Núria Mirabet)











LES JOGUINES
Una tarda, després de berenar, la Tamara va entrar a la seva habitació i va veure una cosa mai vista.
   La baldufa es va passar molta estona girant fins que va donar un cop al tren.
   El tren va fer un llarg recorregut per les vies fins que la pilota el va fer descarrilar.
  La pilota va rodar i botar per tota l’habitació fins que va donar impuls a la roda de davant del carretó.
   El carretó estava carregat de joguines petites mal posades, va anar fent esses fins que va xocar amb el monopatí.
   El monopatí va fer piruetes tan complicades com les que fan els nens que en saben més, fins que va envestir el cavall de cartró.
   El cavall de cartró va fer moltes voltes per l’habitació fins que va anar a petar a la roda de davant de la bicicleta.
   La bicicleta va agafar molta empenta, va donar moltes trompades a les parets i als mobles fins que va fer caure l’estel.
   L’estel va esperar que bufés una mica d’aire i va sortir volant per la finestra.
  Després de veure tot el que havia vist, a la Tamara no li va saber gens de greu haver perdut l’estel.













EL NUS
Al rebedor de casa dels avis del Max hi havia un armari que arribava fins al sostre, a la part de baix hi havia coses que es feien servir sovint, com la post de planxar, la planxa, l’escala, l’aspirador o la caixa d’eines. El Max estava tan acostumat a veure-ho que no havia pensat mai què hi podia haver a la part de dalt de l’armari.
   Un dissabte al matí el Max va anar a casa dels seus avis i l’àvia va dir:
   —Avui baixarem la caixa amb les joguines del teu pare.
   —I on és?— va preguntar el Max.
   —Aquí dalt!— va dir l’àvia assenyalant la part superior de l’armari.
L’avi va treure l’escala, s’hi va enfilar, va treure una caixa bastant gran lligada amb un cordill i va dir a l’àvia:
—Té, agafa-la, però vés amb compte perquè pesa bastant.
   L’àvia la va agafar i la va deixar al terra del menjador.  
   Quan els tres ja eren al costat de la caixa, el nus del cordill es va desfer tot sol.
   Aquell cordill va començar a moure’s pel menjador com si fos una serp, després per tot el pis. El Max i els seus avis el van empaitar però quan els semblava que ja el tenien, s’amagava, darrere el sofà, sota el llit o darrere de les portes, també s’enroscava en algun lloc, com les potes de la taula i les aixetes de la cuina.
   Sense que s’ho esperessin, el cordill es va aixecar i es va posar a fer dibuixos, un camió, un llibre, un piano petit, un castell i una pilota. Tot seguit es va deixar caure a terra.
   Aquella gran sorpresa els va deixar una bona estona sense dir res, només es miraven entre ells, però al final l’àvia va dir:
   —Potser que obrim la caixa, no?

   El Max va obrir la caixa i va anar traient moltes joguines, al fons de tot hi havia un camió, un llibre, un piano petit, un castell i una pilota.

Contes petits (Antònia García)











CONTES PETITS - EL NEN CALENDARI

Volia estar enlaire, com el calendari que estava penjat a la paret. I que tots els de casa que el miressin, pensessin: “mira, avui som dijous...” Es va enfilar damunt d'una cadira i va entrar al calendari. Va anar saltant d'un mes a un altre, com si jugués a la xarranca. “Mira, ja som al març...” Però en arribar al desembre, va haver de saltar a dins d'un altre calendari i es va adonar que els braços i les cames ja no li cabien a dins dels mesos. El nen calendari s'havia fet gran.












CONTES PETITS – EL RODET DE FIL

Quan el rodet va ser buit, el van posar en una capsa on hi havia altres rodets també buits. Però els altres eren de cartró i ell era de fusta. Per això, quan la capsa va ser plena i van decidir llençar els rodets, es van adonar que ell era diferent i l'en van treure. El van fer servir per fer una joguina per a un infant. Però el rodet de fusta hauria preferit compartir la sort dels seus companys de cartró.








CONTES PETITS – LA TECLA

Era la tecla del blocatge de les majúscules. Es pensava que era més important que les altres i se les mirava amb altivesa. Però el nen a qui van regalar aquell teclat vell, perquè comencés a practicar, volia que totes les lletres fossin de la mateixa mida. Va eliminar els guions, els apòstrofs, etc., va suprimir totes les lletres majúscules i va ignorar completament aquella tecla.

dilluns, 8 de gener de 2018

L’arbre (conte de Nadal) (Montserrat Fortuny)


Hola, sóc un arbre, alt i fort, amb moltes branques, amb moltes fulles. Visc a la vora d’un caminoi que va des del mas fins al peu de la muntanya. Tinc molt a prop un rierol, on em reflecteixo. Els habitants d’aquesta masia són molt bona gent, sí, i els conec tots, perquè tots en un moment o altre, vénen a seure a la meva ombra i s’arrepengen al meu tronc.
A tothom els he estimat sempre, molt i molt, però... aquesta generació encara es fa estimar més que les anteriors. Sí, són tots tan macos, tan forts, tan intel·ligents... Sobretot la nena petita, que no passa cap dia sense que vingui un moment a asseure’s sota la meva ombra o a tocar-me una branca i a dir-me: “Hola, arbre!”
El temps va passant per a tothom, també per a mi, encara que no se’m nota tant. Perquè d’alt i fort sembla que ja no puc ser-ho més.
Sembla ahir, però la mocosa ja ha complert els divuit anys. Avui ha vingut amb l’hereu de can Vinyes, seuen sota la meva ombra i es fan un petó. Quina meravella! Em semblava que tot jo tremolava de goig i vaig bellugar les branques per a demostrar la meva alegria, però ells es van pensar que era l’aura que em feia brandar les rames.
Em van deixar, corrent, agafats de la mà, cap a la masia.
Passa el temps volant. Ha transcorregut un any i ja s’han casat. Ja han tingut un nen, preciós. Passa més temps encara i el petitó ja camina. El porten al meu aixopluc i s’asseu a la meva ombra i mira enlaire i riu, assenyalant les meves fulles bellugadisses i les vol agafar amb totes dues mans. Me n’arrenca un parell, però ho dono per bo, no em vindrà de dues fulles.
Passa més temps encara. El noi ha crescut, s’ha casat i ha vingut a viure amb nosaltres la nora, molt bonica i també molt bona noia. Quina sort, per a ells i per a mi.
Encara que a mi em passa una gran desgràcia. Una nit de gran tempesta em cau un llamp al damunt… Quedo tot jo envoltat de flames… Se n’adonen de seguida i corren amb galledes d’aigua i me les tiren al damunt. Sort a tenir el rierol allà mateix i, de mica en mica, gràcies a ser tanta colla arriant-me l’aigua pel damunt, que aconsegueixen aturar el foc. Per sort, no s’ha traspassat a cap més arbre.
He quedat completament cremat. Només s’ha salvat una branca, una de les més llargues i gruixudes, però desenganxada del tronc, tirada per terra, i l’hereu l’agafa i se l’emporta a la masia, la deixa al terra de la cuina-menjador, mirant-la amb disgust i tristor. Diu que alguna cosa en farà, no vol que “així s’acabi la memòria del nostre arbre més vell...”
Jo, per part meva, encara que només sóc un tros de tronc, continuo sentint i pensant i contemplant i entenent tot el que passa al meu voltant. Tota la meva força, la meva intel·ligència, se m’ha traspassat al tronc pelat, igual que l’amor del meu cor...
Arriba la setmana de Nadal, l’hereu ha estat treballant amb el meu cos. N’ha fet una mena de tió. M’ha fet ulls, nas i boca i m’ha posat una barretina vermella al cap i, per l’altra banda (no vull dir “el cul”, perquè soc molt ben educat), hi ha un forat, on caben torrons, neules i joguines.
Quan tornen de la missa del Gall, s’asseuen davant de la llar de foc (que encara conserven, malgrat haver transformat i modernitzat tota la cuina) i els nens comencen a pegar-me cops, cridant: “Caga, tió...!” I, naturalment, vaig deixant caure tota la meva càrrega de menges i joguines. Quina alegria per a tothom, sobretot per a mi, que em sento protagonista de la festa.
Després, passat el dia de Reis, em porten a les golfes i m’hi deixen fins l’any vinent. M’hauré d’estar a dalt de tot, sota teulada, gairebé un any, però val la pena per l’alegria que tenen tots cada any quan em baixen.
Al cap de tres anys estic bastant atrotinat. L’hereu em toca per tots costats, agafa la serra i el ribot i comença a maniobrar-me i, oh, sorpresa! Quedo convertit en un bastó. «Serà un bon regal per a l’avi», diu, i em contempla satisfet i em torna a tocar per tot arreu, fent-me pessigolles.
També ho estic jo, de satisfet i content. Ja no m’hauré d’estar tancat a les golfes quasi tot un any i tornaré a contemplar de prop el sol, de dia i les estrelles, de nit. Com a la meva joventut! I caminaré cada dia de la mà del més vell dels meus amics...!
Caminaré...! Cosa que no havia pogut fer mai, ni en la meva jovenesa...!

La capsa de suro (Antònia García)


Havíem vist a casa nostra i a casa dels avis diversos objectes de suro: marcs, taps, casetes pels pessebres, estalvis per a la taula... El suro també es feia servir per a protegir les parets del fred exterior i de la humitat. Però els taps, sobretot, eren els objectes més coneguts i més utilitzats. Taps de les ampolles de vi i de xampany. No hi ha res millor per a aquestes begudes i és senyal de qualitat del producte. Taps dels setrills. Taps pels pots de mel, pels pots de les anxoves i de les olives. Taps reciclats per a les estoretes del bany i per a les cortines de l'eixida...
Però a nosaltres el que més ens agradava era la capsa de suro amb la tapa pintada que representava un paisatge de muntanya. Aquella capsa estava guardada al prestatge de l'armari de l'àvia. De vegades, quan l'anàvem a veure, obria l'armari davant nostre per agafar qualsevol cosa i els ulls se'ns n'anaven cap a la capsa de suro. Demanàvem a l'àvia que ens deixés veure el que hi havia a dins. Ella, tota misteriosa, ens deia que només obriria la capsa quan hi hagués lluna plena. Així que esperàvem amb candeletes que arribés aquella nit.
L'àvia, en aquelles ocasions, ens feia seure al costat del llit, treia la capsa de l'armari i l'obria amb delicadesa, davant dels nostres ulls encuriosits. Aleshores, ens deixava agafar i mirar tots els petits secrets de la capsa: uns ventalls antics, una bossa amb les trenes rosses lligades amb un llaç, els braçalets i un penjoll que duia el dia del seu casament, el rellotge de l'avi i les cartes que li havia enviat quan va anar a la guerra...
A la capsa, sempre hi havia també alguna cosa per a nosaltres: unes bossetes de caramels, uns cromos, uns mocadors fets per ella, estampes amb dibuixos exòtics... Cada vegada era una cosa diferent, i això ens mantenia l'interès per veure-ho i per tenir-ho.
Després, l'àvia tornava a guardar els seus tresors a la capsa de suro, la tancava a l'armari i nosaltres, amb els nostres petits trofeus, l'acompanyàvem al balancí i li demanàvem que ens expliqués coses de quan era jove. I no ens feia res que ja ens ho hagués explicat moltes vegades, perquè l'àvia tenia la gràcia d'introduir sempre algun detall diferent a les seves històries, igual que afegia els petits obsequis per a nosaltres, sempre diferents, a la capsa de suro.


Història d’un suro (Llum)


Feia un airet agradable, la pluja del dia anterior em feia sentir confortable.
El cor de l’arbre batia compassat i s’estava calentó. Jo vivia molt bé, com tota l’escorça surera de tot el bosc.
Un dia, tots els éssers de l’entorn vam sentir sorolls diferents de màquines, manipulacions, i em vaig sentir molt malament intuint quelcom no gaire bo, i vaig cridar, vaig cridar i el meu crit es va confondre amb la cridòria del altres companys i em van arrencar del meu cor, al qual estava enganxat i per ell vivia, i em vaig sentir despullat, ferit, llançat a terra junt amb els altres trossos d’escorça.
Tot era confusió, què estava passant?
Un soroll continuat ens va portar no sé pas on. Ens van descarregar, llençar, ens feien trossos com si fossin operacions i ens arrencaven la gruixuda pell que era el poc que quedava enganxat. Cada vegada jo era més petit i menys sensible a mesura que m’anaven empetitint.
Vaig quedar reduït a un trosset rodonet, que els humans en diuen tap d’ampolla.
No podia fer-hi res!
En una gran caixa vaig adonar-me que, com jo, n’hi havia a centenars.
Un soroll enorme, martellejant, es ficava més i més en el que quedava de nosaltres. De sobte, unes pinces em van agafar, em van ficar en un espai molt just i apa! Van estrènyer més i més i més amb una pressió que m’ofegava i a sobre em va envair una pudor forta de no sé què.
L’únic remei va ser deixar-me ajustar en aquell espai i “viure” molt aclaparat. Quan s’acabaria, allò?
Cada vegada més insensible, m’anava adormint profundament, lluny del que havia estat la meva vida. Jo estava sol i enverinat amb el que tenia l’ampolla, aixafat i molt, molt cansat. Em vaig entregar amb gust a la son, era la fugida que m’alliberava.
I va arribar el dia que em van despertar. Em van agafar i amb altres ampolles o el que sigui ens van carregar en un cistell al costat d’altres, i a moure’s de nou camí de no sé on. Altra vegada posat en un prestatge.
El que els humans vulguin, jo no els he donat permís per a res, ningú m’ha explicat res.
En un moment donat, unes mans dolces, suposo que femenines, em van agafar, em van ficar en una bossa i... em van posar en un lloc molt fred, cada vegada més fred, que em va fer dormir una altra vegada.
Sorolls, riures, cridòries d’humans. Com cridennnnnn! A despertar-se toquen.
Vinga! Ja l’obro jo, que el meu cunyat me n’ha ensenyat. És molt fàcil. Dóna’m aquell obridor que tens, que segur que m’anirà millor que el ganivet. Ja veuràs: fora el caputxó, que sempre en resten trossets. Ara el filferro.
Vés amb compte, no et punxis.
Ja, ja vaig amb compte. Un altre fora. Ara el tap i ja estarà.
Vols que agafi l’ampolla perquè sigui més fàcil?
No cal, ara només li dono mitja volta i ja està. Uff, no puc, és que tinc les mans plenes de la crema i se m’escorre, em rellisca. Espera, que ho provo amb un tovalló. Ja ho veuràs.
Aiii. Fa estona que ho intenten, noto les estrebades, em volen treure, jo que ara estava tranquil. Ei! I tiben, sacsejant, recargolen i no em deixen. Aquestes dones...!
Té, agafa el trencanous, que ho agafarà millor.
Què va, està molt enganxat. De vegades passa.
Deixa’m, a veure si puc.

I continuen forçant, i tibant, i recargolant. Ho estic passant molt malament. És com un mareig. Quin horror! Apa, dona, acaba d’una vegada que això és insuportable. A veure si aprens amb mi i ho fas millor a la propera.
Ja surt, ja surt.
I d’una estrebada jo surto molt forçat amb un crit des del fons de la meva ànima.
L’ampolla s’espanta i cau. Tot el líquid surt i a sobre es posen a cantar “Molt bona sort, molt bona sort”.
No entenc res!

dilluns, 18 de desembre de 2017

Lupus (Montserrat Fortuny)


La mare m’ha omplert el cistellet amb vianda casolana perquè el porti a l’àvia, que li agrada molt tot el de casa.
Acaba de néixer el sol, el cel és ben blau i a la línia de l’horitzó hi ha uns núvols tan blancs, que em recorden la blancor del formatge, del mató, de la nata que porto al cistell, encara que els núvols estan tacats d’un color rosat que es va esvaint.
M’he posat la capa vermella, amb caputxa, perquè sóc molt amiga del contrast dels colors i m’agrada molt veure’m al mig de la verdor dels arbres, com si fos una cirereta d’arboç, que també n’hi ha en aquest bosc, que destaquen entre les mates d’un verd tendre, luxuriós.
No he caminat encara ni cinc-centes passes, però ja sóc al més profund del bosc i, en arribant a la bifurcació dels camins, pel caminoi més angost veig venir un home alt, ben plantat, amb una capa negra de ras lluent, també amb caputxa.
S’apropa ràpidament i em saluda, amb un somriure cordial, que deixa veure les seves dents blanquíssimes. Té uns ulls ametllats, verds com les maragdes, com les fulles ferides per la lluentor del sol.
Em pren la mà i me la besa i jo sento que la sang em puja a les galtes, cosa que ell també veu i sembla que li plagui d'allò més, perquè se li accentua el somriure i la resplendor dels ulls.
Diu que continua el meu mateix camí, quan li dic que vaig a ca l’àvia, però que té molta pressa i s’avançarà. Diu que el seu nom és Desmoaus Rufus, però que li puc dir Lupus.
S’acomiada i agafa un altre corriol. M’ha deixat ben encisada, amb ganes de retrobar-lo ben aviat. A les meves oïdes ressona la seva veu, càlida i fonda.
Quan arribo a ca l’àvia, ha passat ben bé una hora. No he trobat ningú més pel bosc, a part dels pit-rojos que, cantant des de les florides branques, sembla que em vulguin manifestar algun secret, avisar-me d’alguna nova que s’escapa de la meva comprensió.
Una mena d'intuïció, sí, fa que entri amb precaució, mormolant: “Àvia, àvia...”
No m’ha vingut a rebre i la busco per tota la casa i la trobo, per fi, a la seva cambra, estesa a terra, amb els ulls tancats, un somriure a la boca, dolç, i al mateix temps, murri, com qui ha viscut un primer amor... o l’últim.
Va encara amb la camisa de dormir i la seva cara, les mans, els peus, ressalten amb una blancor diàfana... A la gorja li veig com un senyal, una marca, com si hi tingués clavats dos robins, que lluen en mig d’aquella albor de neu.
No he tingut més temps que el d’agenollar-me al seu costat i prémer-li una mà, que veig davant meu l’objecte dels meus pensaments, l’home alt i esvelt, el de l’esguard de maragda, el de les dents d’ivori.
Quedo aturada, se m’apropa, m’agafa per sota dels braços amb les seves mans fortes i suaus i m’aixeca fins a l’alçada del seu pit.
Els seus ulls es claven en els meus, els seus llavis busquen els meus...
No puc dir res... una dolcesa inefable m’omple el pit, m’endinso en el mar verd dels seus ulls, m’ofego en l’escalfor dels seus llavis goluts... que van baixant a poc a poc per la meva barbeta i m’arriben al coll. No veig res més, no sento res més...


El solitari llop gris (Antònia García)


Aquell hivern especialment cru havia fet baixar els animals salvatges més a prop dels habitatges dels homes per tal de trobat aliment. A les zones més altes tot era cobert de neu. El vell llop gris feia molt de temps que no visitava la part baixa de les valls. Tenia el seu cau entre els roquissars, allà on s'acabava la canal i la tartera s'obria com un ventall fins a arribar als primers pins, drets i foscos.
El llop gris, a trenc d'alba, havia observat la lluïssor de la neu ben gelada, amb les marques de les pedres que havien rodolat canal avall. Calia aprofitar les hores més fredes per travessar les zones perilloses on es produïen les esllavissades. Quan el sol, encara que feble, hagués estovat el glaç, el llop ja havia de ser lluny d'aquells indrets. Per això va seguir d'instint l'antic corriol amagat sota la neu, el camí que baixava fins a la vall. Recordava bé la pleta on s'arrecerava el ramat, les bordes de pedra seca que servien de refugi als pastors... També recordava els mastins, els grans mastins de coll gruixut protegit per collars punxeguts de ferro. Tenia al seu musell les cicatrius que li havien ocasionat aquelles punxes, en la lluita amb un d'aquells mastins, feia temps...
El sol ja havia pujat sobre l'horitzó quan va arribar a la pleta. Era buida. La tanca feta de troncs era oberta, trencada. El llop va apartar la neu amb el musell i va ensumar l'herba del terra. Feia molt de temps que allí no s'hi tancava la ramada. El llop no sabia o no recordava que els pastors, abans que arribés el fred, s'enduien el bestiar amb camions, per les pistes, fins als prats de les comarques més temperades. Va continuar el seu camí fins a ser a les envistes de les primeres cases del poblet, abans habitat per unes quantes persones. Va flairar l'aire. Cap senyal dels homes. Tampoc sortia fum de les xemeneies. I ni un sol lladruc dels gossos. Va girar cua. El lloc era ben abandonat.
De retorn cap al seu cau, el solitari llop gris va rememorar els vells temps, quan era jove i fort, quan era el cap de la llopada. Ell manava i els altres llops li mostraven respecte. Ell decidia a qui atacar i com fer-ho. Tenia el privilegi de les parts més selectes de les preses. Només ell i la femella que era la seva companya podien procrear. Marcaven el seu territori. Cap altre llop no podia entrar a la llopada sense el seu permís i consentiment.
Però amb el temps les coses havien canviat. La seva companya havia mort i ell, ja no tan jove, havia hagut de deixar el seu lloc principal a un altre llop, més fort que ell. Havia abandonat la llopada i s'havia convertit en un caçador solitari.
El llop gris va remuntar la vall i es va acostar a les parets verticals que hi ha entre les canals. Va sentir el crit d'una àliga. Va mirar enlaire i allí, dret damunt de les roques, va veure un isard. Va sentir-ne l’olor. L'instint de caçador se li va afinar. Va preparar amb astúcia el pla d'atac. L'aire li venia a favor, l'isard no l'havia ensumat. El llop se li va acostar molt lentament, gairebé arrossegant-se. Els caçadors solitaris ho tenen més difícil que els que cacen en grup. Han de posar en joc tots els recursos de la seva experiència. El llop va avançar una mica i va tornar a quedar immòbil, no va fer gens de soroll. Fins que, ja molt a prop de la seva víctima, es va alçar d'una revolada i es va projectar endavant. Ara sí que l'isard el va veure. I va saltar. I va fugir, espaordit. Va tornar a saltar, amb aquella agilitat tan pròpia d'ell. Però el llop gris semblava que havia previst els seus moviments, li va barrar el pas, se li va llançar al coll mentre obria la gola i treia endavant els formidables ullals. En va tenir prou amb una sola mossegada per ferir de mort l'isard. Però es va assegurar que havia fet bona presa, tot sacsejant el cap, amb les dents esmolades completament clavades al coll de l'indefens animal, que ja agonitzava.
El vell llop va esquinçar la pell de l'isard i li va arrencar la carn a queixalades. Quan en va tenir prou, va amagar el que restava de la seva víctima en un forat entre les pedres, tot tapat amb branques, per si ho podia recuperar quan tornés a tenir gana. Es va endur només el que podia portar agafat amb les dents.
Després va tornar al seu cau, entre els roquissars, a prop de la canal. I quan es va fer de nit, quan la claror blanquinosa de la lluna es va escampar damunt de les penyes i de la neu, fent-la tornar encara més blanca, el vell llop gris va sortir del cau i va udolar. Va fer un udol llarg, intens, planyívol, que l'eco va reproduir entre les parets rocoses. Ho va fer per avisar qualsevol altre llop que aquell era el seu territori, que ningú més que ell, el solitari llop gris, tenia dret a caçar-hi. Va repetir l'udol una vegada i una altra, alçant el cap en direcció a la lluna, com si aquell astre li podés respondre. Però només li va respondre la solitud dels cims nevats.